Embedded Files
S'ha perpetuat així l'hàbit intel·lectual de menysprear obres i tendències sobre les quals res no se sap, és a dir, la ridícula postura de tornar de les coses sense haver-hi anat.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 9. (Del Pròleg: J. M. López Piñero 1983)
Des del nostre punt de vista crida l'atenció que un dels terminants judicis de valor que hi emet Burckhardt sigui considerar com un esdeveniment històric afortunat la caiguda de l'hegemonia mundial espanyola. En els capítols anteriors, el lector ja havia pogut comprovar l'estimació negativa que a un liberal d'arrel protestant com Burckhardt li mereixien els papers històrics desenvolupats per Espanya i per l'Església Catòlica.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 11. (Del Pròleg: J. M. López Piñero 1983)
Per a Burckhardt, en efecte, «la història és la menys científica de totes les ciències, tot i que ofereix moltes coses dignes d'ésser sabudes». Amb ironia, imprimeix un gir a la venerable expressió historia vitae magistra i assegura que de l'experiència més que prudència cal esperar-ne coneixement.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 11. (Del Pròleg: J. M. López Piñero 1983)
El nostre objecte, com ja ha estat dit, no és tant l'estudi de la història com l'estudi de l'històric.
En efecte, tot coneixement concret de fets té al costat del seu valor especial com a notícia o idea d'un àmbit específic també un valor universal o històric com a notícia d'una època determinada del canviant esperit humà i dóna alhora, inserit en el context adient, testimoniatge de la continuïtat i imperibilitat d'aquest esperit.
Al marge de l'explotació directa de les ciències al si de la disciplina de cadascú, n'hi ha una segona a la qual volem fer esment aquí.
La premissa de tot és un estudi ferm; cal abraçar la teologia, la jurisprudència o el que sigui i seguir-ne la carrera fins a acabar-la i cal fer-ho no tan sols per voluntat de tenir una professió ans per aprendre a treballar amb conseqüència, per aprendre a respectar el conjunt de les disciplines d'una especialitat i afermar la necessària seriositat de la ciència.
Però al mateix temps cal seguir aquells estudis propedèutics que facilitin accessos a tot el restant, especialment a les diverses literatures, és a dir, cal estudiar les dues llengües clàssiques i, si és possible, també una de moderna. Hom no sap mai prou idiomes. I per molt o poc que hom n'arribi a saber, mai no s'ha de deixar de banda la pràctica. Tot i respectant les bones traduccions, res no pot substituir l'expressió original i cal dir que la llengua genuïna és per si mateixa, tant en mots com en frases fetes, un testimoniatge històric de primer ordre.
D'immediat cal desaconsellar tota activitat que no tingui més objecte que malbaratar el temps que cal saber aprofitar i retenir- defugint els estralls que causen ara com ara en l'esperit periòdics i novel·les.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 38.
4. PER A UNA CONSIDERACIÓ HISTÒRICA DE LA POESIA
La baralla per la jerarquia entre la història i la poesia ha estat definitivament arranjada per Schopenhauer. La poesia aporta més al coneixement de la naturalesa de la humanitat; ja Aristotil havia dit: καὶ φιλοσοφώτερον καὶ σπουδαιότερον ποίησις ἱστορίας ἐστίν (la poesia és més filosòfica i més pregona que la història) i això per tal com la capacitat que dóna lloc a la poesia és com a tal molt més alta que la de l’historiador més gran i alhora la influència de la poesia és molt més gran que la que pot arribar a tenir la història.
D'altra banda, la poesia és per a la història una de les fonts més importants i una de les més pures i belles.
La història ha d'agrair en primer terme a la poesia el coneixement de la naturalesa de la humanitat en general; després, els rics elements de coneixement sobre èpoques i nacions. La poesia és per a la consideració històrica la imatge del que hi ha en cada moment d'etern en els pobles, vist en tots els seus aspectes, una imatge que, endemés, és sovint l'únic que hom n'ha conservat o el que ens arriba en millors condicions.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 84-85.
La història, que és ben cert la menys científica de totes les ciències, aporta molt de coneixement digne d'ésser conegut.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 95.
Un mateix fenomen pot presentar-se en condicions històriques enormement allunyades amb una repetició sorprenent- ment exacta dels seus trets distintius, almenys pel que fa a la seva substància, per bé que sota un embolcall molt diferent.
Mai no ha existit res purament condicionat o purament condicionant; sempre predomina en un aspecte una situació i en un altre aspecte l'altra, determinant així plegats la vida. Es tracta sempre d'un pur a potiori, d'allò que sigui predominant en cada cas.
Aparentment l'ordenació més adient seria: 1) la cultura condicionada per l'Estat; 2) l'Estat condicionat per la cultura; 3) la cultura condicionada per la religió; 4) la religió condicionada per la cultura; 5) l'Estat condicionat per la religió; 6) la religió condicionada per l'Estat. Aquesta ordenació té l'avantatge que cada terme va seguit del contrast de la seva antítesi.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 96.
En termes generals hom pot dir que la cultura condicionada pels deures de la ciutadania fou, en qualsevol cas, més favorable a la capacitat (una capacitat infinita i molt intensiva) que no al saber, el qual recolza en un treball pacient de recol·lecció. Per afavorir aquest venien després les èpoques de despotisme sota els diàdocs, amb llur paralització de la vida política i llur ociositat, respecte de les quals Polibi (fent referència fonamentalment a la geografia) podia dir: «Ara que els homes són ja lliures de les ambicioses tasques de la guerra i la política, tenen l'avinentesa de dedicar-se als treballs científics.»
Allò que Roma féu, més que altra cosa, fou salvar totes les cultures del món antic en la mesura que encara existien i podien ésser salvades. Roma és sobretot Estat i el seu estudi no necessita una especial ponderació car aquí la polis ha estat finalment assolida i no només com a l'Atenes del segle v amb una clientela de 16 a 18 milions d'ànimes, sinó arribant amb el temps a governar el món, no a través de la forma Estat (car d'aquesta n'estigué en els cent anys anteriors a Cèsar lamentablement proveïda), sinó a través de l'esperit estatal, del prepotent prejudici que feia a cadascú creure's part d'un poder que dominava el món. La formidable força d'atac i de resistència que s'hi desenvolupà entre les guerres dels samnites i la guerra de Perseu, tot anunciant el començament d’un nou capítol de la historia universal (el σωματοειδές de Polibi), continuà obrant i no s'esvaí després, com en el cas dels grecs, nodrint tot just flamarades aïllades, ans s'aplegà entorn d'un Cèsar que fou així capaç de recuperar tot el llarg temps perdut, de salvar Roma de les invasions dels pobles germànics i de sotmetre-la i reorganitzar-la. L'Imperi subsegüent és en tot cas enormement superior a totes les monarquies universals de l'Antiguitat i de fet, malgrat totes les seves mancances, l'únic que mereix una tal denominació. El problema que aquí ens interessa no és pas si les monarquies universals són en general desitjables, sinó si la roma- ma assolí o no la seva finalitat, és a dir, la gran compensació de les cultures antigues i la difusió del cristianisme, única cosa que podia salvar-ne els elements essencials enfront dels germànics. Sense la monarquia universal romana no hi hauria hagut pas continuïtat de la cultura.
Un fet d'una importància cabdal és així mateix que l'Imperi, esquerdat, tendeixi sempre a recuperar de bell nou la seva unitat. Arran de la crisi posterior a la mort de Neró això era encara quelcom d'evident, en la crisi posterior a la mort de Còmmode i Pèrtinax hi fou salvada enmig de terri- bles batalles, però fins i tot després dels trenta tirans fou restablida un cop més amb la màxima brillantor per Aureli i assegurada pels seus successors enfront dels nombrosos usurpadors. Torna a presentar-se com una pretensió amb Justinià contra el fisc i que tribunals independents judiquin en el cas de greuges contra els seus funcionaris.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 100-101.
Lluís XIV i l'Estat-poder
Només de passada farem aquí esment d'Espanya com una potència merament despenedora i destructiva, mescla singular d'allò secular i d'allò espiritual. La primera consumació de l'Estat modern dotat d'un poder coactiu molt fort i àmpliament exercit sobre gairebé totes les branques de la cultura la trobem en Lluís XIV i els seus imitadors.
En realitat aquest poder nasqué com una violenta restauració contra l'autèntic esperit dels temps, que d'ençà del segle XVI semblaven tendir vers la llibertat política i intel·lectual, a través de l'aliança de la monarquia francesa amb el dret romà ja sota Felip el Formós i amb les idees del Renaixement, orientades adés vers utopies democràtiques, adés vers l'absolutisme. A això s'hi afegia la propensió francesa a la uniformitat, la indiferència envers un sistema tutelar i la preferència per una aliança amb l'Església. No hi ha dubte que aquest monstre, més mongòlic que occidental, anomenat Lluís XIV hauria estat excomunicat a l'Edat Mitjana; ara, però, podia conduir-se com a senyor únic, com a propietari exclusiu de cossos i ànimes.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 105.
Pel que fa a la relació envers la indústria i el comerç, cal dir que Lluís es malserví del sistema de Colbert tot reduint-lo a pura explotació. Hom instaurava indústries coactives, conreus coactius, colònies coactives, una marina coactiva, coses de les quals els sultans alemanys n'imitaven tant com podien el model, i tanmateix la pressió general i la coacció serviren més aviat per contenir-ho tot que per produir un estímul; pertot arreu hom tallava l'autèntica iniciativa.
Restes d'aquestes pràctiques són encara avui les indústries de protecció aranzelària. Aparentment l'Estat ho fa per afavorir la indústria, però en realitat només mira d'afavorir-se a si mateix.
És així com l'Estat s'acostumava a una política exterior basada en la violència, a mantenir grans exèrcits permanents i d'altres costosos mitjans de coerció de tota mena, en una paraula: a tenir una vida a banda, totalment deslligada de la seva veritable i alta missió. Esdevingué així simple i eixut gust pel poder, un pseudo-organisme «amb existència pròpia”.
I la relació amb la vida espiritual? En Lluís XIV sobresurt com el gran esdeveniment del seu govern l'abolició de l'Edicte de Nantes i la gran expulsió dels hugonots, el major sacrifici de Moloc mai ofrenat a una «unitat» o, més aviat, al concepte del poder reial.
En primer lloc l'Estat instaura (amb allò de «l'état c'est moi») una doctrina de si mateix que contrasta amb la veritat general i que està en contradicció tant amb la cultura com a tal com amb la mateixa religió."
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 106.
I tanmateix, el poder és dolent en si mateix, amb independència de qui l'exerceixi. El poder no és obstinació, sinó ànsia i eo ipso impossible de satisfer; per tant, el poder és dissortat com a tal i abocat a fer dissortats els altres.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 108.
El perill és especialment gran en els Estats de dret sagrat; en ells, el poder combinat de l'Estat i la religió és el que barra el pas a la cultura.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 109.
Abans que res, la preocupació pel més enllà pot enfosquir totalment el més ençà. En el començament de la història trobem ja la religió funerària dels egipcis, que imposava a aquests grans sacrificis per bastir llurs sepulcres. I després, just a la fi de l'Antiguitat, ens trobem de nou amb una ombrívola contemplació i un ascetisme que condueixen a l'extrem de fer avorrir la vida terrena.
Fou així com el cristianisme començà no merament a penetrar en la cultura romana, sinó a substituir-la En el segle IV l'Església superà la divisió provocada pels arrians i d'ençà de Teodosi imperium i ortodòxia esdevenen sinònims. D'ara endavant no tan sols la unitat de l'Església es troba per damunt de la unitat de l'imperi, sinó que l'Església foragita gairebé tota altra literatura; ja no sabem gairebé res dels cercles d'idees profanes; l'ascesi dóna exteriorment el to al conjunt de manifestacions de la vida; tot queda reclòs en els convents; el món culte antic, violentament maltractat també per l'Estat, sembla desitjar morir sense descendència. L'única veu que s'hi sent pertany a l'Església i els bàrbars; els membres de la jerarquia eclesiàstica hi són les persones més poderoses; el culte i les baralles entorn del dogma són, àdhuc entre el poble pla, l'ocupació principal.
Malgrat tot això, la cultura conegué la sort inefable que almenys a Occident (no així a Bizanci, on això fou el que precisament s'esdevingué, fins a cert punt) l'Estat i l'Església no confluïren en una unitat aclaparadora i que els bàrbars instauraren imperis seculars, inicialment arrians en llur major part.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 105.
Abans que res, la preocupació pel més enllà pot enfosquir totalment el més ençà. En el començament de la història trobem ja la religió funerària dels egipcis, que imposava a aquests grans sacrificis per bastir llurs sepulcres. I després, just a la fi de l'Antiguitat, ens trobem de nou amb una ombrívola contemplació i un ascetisme que condueixen a l'extrem de fer avorrir la vida terrena.
Fou així com el cristianisme començà no merament a penetrar en la cultura romana, sinó a substituir-la En el se- gle IV l'Església superà la divisió provocada pels arrians i d'ençà de Teodosi imperium i ortodòxia esdevenen sinònims. D'ara endavant no tan sols la unitat de l'Església es troba per damunt de la unitat de l'imperi, sinó que l'Església foragita gairebé tota altra literatura; ja no sabem gairebé res dels cercles d'idees profanes; l'ascesi dóna exteriorment el to al conjunt de manifestacions de la vida; tot queda reclòs en els convents; el món culte antic, violentament mal- tractat també per l'Estat, sembla desitjar morir sense descendència. L'única veu que s'hi sent pertany a l'Església i els bàrbars; els membres de la jerarquia eclesiàstica hi són les persones més poderoses; el culte i les baralles entorn del dogma són, àdhuc entre el poble pla, l'ocupació principal.
Malgrat tot això, la cultura conegué la sort inefable que almenys a Occident (no així a Bizanci, on això fou el que precisament s'esdevingué, fins a cert punt) l'Estat i l'Església no confluïren en una unitat aclaparadora i que els bàrbars instauraren imperis seculars, inicialment arrians en llur major part.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 109-110.
L'Islam
Aquesta confluència s'esdevingué a l'Islam, el qual domina, condiciona i modula essencialment tota la cultura existent al seu àmbit. L'Islam té un únic sistema estatal inevitablement despòtic: la plenitud de poder secular-espiritual-teocràtic llegada, com la pura evidència, pel gran califat a totes les dinasties. Per tant, tots els fragments reprodueixen l'imperi universal a petita escala, un imperi arabitzat i despòtic. Tot poder prové de Déu en el mateix sentit que entre els jueus.
L'Islam, una religió tan terriblement breu, ha estat, amb la seva eixutesa i desolada simplicitat, més aviat danyosa que benèfica per a la cultura, ni que sigui perquè fa totalment impossible l'accés a una altra cultura als pobles que domina. La seva simplicitat facilità força la seva difusió, però com- portava aquella enorme unilateralitat inherent a un monoteisme estricte; el dissortat Alcorà ha estat i és oposat a tot desenvolupament jurídic i polític; el dret continua essent-hi un afer semiclerical.
Potser el millor que hom podria dir de la influència cultural de l'Alcorà fóra que no proscriu l'activitat com a tal, estimula la mobilitat (mitjançant els viatges) -en això recolza la unitat d'aquesta cultura des del Ganges fins al Senegal- i exclou tota l'absurda i il·lusòria màgia oriental.
Emperò, ni la més ombrívola contemplació i ascetisme cristians foren més negatius per a la cultura que l'Islam. Només cal considerar el que segueix:
A banda de la manca general de drets enfront del despotisme i la seva policia, de la vilesa de tots els qui tenen a veure amb el poder, coses aquestes no compensades per la igualtat de tothom o l'absència d'una noblesa i un clergat, a I'Islam s'obre pas una supèrbia diabòlica envers els habitants no islàmics i envers els altres pobles, amb reiteració periòdica de la guerra santa, una supèrbia que indueix a tancar-se davant el que malgrat tot continua essent la part incomparablement major del món i a refusar-ne la comprensió.
Els únics ideals de vida els representen aquests dos pols: o bé el príncep o bé el dervix-sufí cínic-ascètic, als quals pot hom afegir tal vegada el rodamón del tipus Abu Seid. En la sàtira, la vagabunderia i l'«expiació» sembla, en tot cas, cercar-hi aixopluc el que resta de llibertat i individualitat.
En la cultura és cridaner el predomini del llenguatge i la gramàtica sobre el contingut, la filosofia sofística, en la qual només té interès i llibertat la part herètica; hom hi troba també una mísera ciència històrica, car tot allò que és aliè a l'Islam no té cap interès i allò que li és propi, és vist com una qüestió partidista o sectària; el cultiu de les ciències naturals, en contrast amb l'empirisme sense traves que hi reg- na, és molt deficient. No han investigat i descobert, ni de lluny, el que haurien pogut d'haver procedit lliurement; hi mancava l'impuls general per a esbrinar el món i les seves lleis.
Característic de la poesia islàmica és, més que res, l'odi a l'èpica, car l'ànima dels pobles individuals hi podia sobreviure; Firdusi representa només l'excepció. S'hi afegeix a més la tendència -mortal per a l'èpica- al didactisme, a valorar allò que hom conta només com l'embolcall d'una idea general, com a paràbola. La resta troba refugi en el conte, ric en figures, però mancat de forma. D'altra banda, no hi ha drama. El fatalisme fa impossible la derivació del destí com a encreuament de les passions i les pretensions. Potser el mateix despotisme fa, com a tal, impossible l'objectivació poètica de qualsevol cosa. I la comèdia tampoc no hi és possible atès que no hi ha sociabilitat mixta i perquè l'acudit, la sàtira, la paràbola, els xerraires, etc., hi absorbeixen tota la disposició humorística corresponent.
Pel que fa a les arts plàstiques, només s'hi desenvolupa l'arquitectura, de primer a través dels arquitectes perses, després aprofitant l'estil i els materials bizantins i, en general, fent servir qualsevol estil i material anterior. L'escultura i la pintura no existeixen pràcticament en absolut per tal com no tan sols hom respecta, sinó que fins i tot duu més enllà del seu contingut textual, la prescripció de l'Alcorà. No cal dir fins a quin punt n'ha patit, amb això, l'esperit.
Al costat d'això perviu, ben cert, la imatge il·lusòria de ciutats i països islàmics florents, densament poblats, actius, amb prínceps poetes i senyors de nobles sentiments, etc., com per exemple a Espanya sota els omeies i després.
Però tampoc en aquests casos era possible de superar els entrebancs esmentats per elevar-se vers la totalitat d'allò espiritual. La incapacitat per transformar-se, per desembocar en una cultura diferent i superior en fou aquí també el resultat, a la qual cosa cal afegir endemés la debilitat político-militar davant els almoràvits, almohades i cristians.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 110-112.
I prou que sabem que el poder és sempre dolent en si mateix.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 145.
En l'època moderna aquesta aliança (rei/papa) s'ha anat fent cada cop més desigual i perillosa per ambdues parts; ara ja no és ni de bon tros tan profitosa com ho era el dret sagrat per als Estats basats en la violència que conegué l'Antiguitat. Mentre que els principis poden ésser eterns, els interessos són sempre canviants i, de fet, aquesta és precisament en comptes d'una aliança de principis cada cop més una aliança d'interessos i és molt problemàtic fins quan aniran encara lligats. I tan conservadora com pot semblar l'Església, l'Estat no hi veu pas a la llarga un suport, sinó més aviat un entrebanc.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 147.
L'única solució autèntica, la separació de l'Església i l'Estat, és en si mateixa molt difícil i, de fet, hi ha molts Estats que no desitgen aqueixa separació, car els fa por una religió i una Església veritablement independents. Això és també el que pensa exactament per regla general el radicalisme.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 149.
L'Església bizantina perviu fins i tot en absència d'Estat entre els grecs com a substitutiu i suport de la població bizantina sota la dominació turca. Tanmateix, quin seria el destí de la religió i la cultura a Rússia sense l'Estat coercitiu? La religió, probablement, s'hi disgregaria llavors entre el racionalisme de la minoria i el xamanisme de la majoria.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 150.
L'Imperi cristià suposà un canvi total. L'Església esdevé una institució paral·lela a l'Imperi i a la seva unitat i és superior a l'Imperi; les seves jerarquies esdevenen els personatges més poderosos, a les mans dels quals passen enormes dotacions i la beneficència de tot l'Imperi. És el moment de la victòria, d'una banda, de la dialèctica grega en el joc subtil dels conceptes de la trinitat i del dogmatisme oriental en l'anihilació dels qui pensin altrament, coses ambdues en realitat impròpies del món clàssic, car les persecucions de cristians per part dels emperadors pagans no s'adreçaven contra la manera de pensar dels adeptes del cristianisme. D'altra banda, l'efecte de l'afluència de les grans masses a l'Església és fàcil de reconèixer en el fet que el culte ocupa pràctica- ment el lloc de la religió, és a dir, que el culte sadolla a bastament la religió amb cerimònies, adoració d'imatges, veneració de sepulcres de màrtirs i de relíquies, etc., per tal de donar satisfacció a unes masses que en el fons de llur ànima romanien encara paganes.
El cristianisme de Bizanci és característic d'una nació sotmesa; alhora que contribueix amb totes les seves forces a sotmetre aquesta, manca de tota lliure influència sobre la moral, car l'excomunió sols hi és aplicada en qüestions de doc- trina i disciplina externa; l'ortodòxia i l'observança del dejuni hi són prou per a una vida com cal i, d'altra banda, l'ascetisme és obligació lleugera per a un poble frugal i gasiu. És cert que l'esperit de Síria, Egipte i Àfrica deixa d'influir Bizanci des del segle VII, però ja hi havia fet tot el mal. L'afegitó posterior és més aviat superstició eslava, creença en els vampirs, etc., mesclada ací i allà amb antigues supersticions que reviscolen. El cristianisme d'Abissínia i d'altres pobles completament decadents, o espiritualment incapaços, és compatible, de fet, amb un contingut plenament pagà.
Pel que fa a la Cristiandat llatina de l'Alta Edat Mitjana, trobem que al començament els germànics arrians romanien muts i només ens és possible d'apropar-nos-hi mitjançant hipòtesis; la paraula hi era patrimoni exclusiu dels bisbes ortodoxos i d'altres jerarquies.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 153.
El cristianisme, nascut com totes les religions en moments totalment acrítics i entre persones completament arravatades i mancades igualment de qualsevol capacitat crítica, ja no pot pretendre una validesa sensu propio i literal enfront d'una vida espiritual i de la seva existència pel bé de la col·lectivitat; aquest individu apareix en un moment així hissat per sobre d'allò terrenal i ultrapassant-lo.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 157-158.
La religió ara es «purifica», és a dir, deixa de banda aquelles obres exteriors i aquells deures a què semblava reduir-se tot el culte i hom pretén que prescindeixi tot d'una de la poderosa capacitat de l'home que és la fantasia, considerada ara com una potència purament pecaminosa, terrenal i enganyosa; ara, pel contrari, cal «interioritzar-se». És clar que això demanava temps i cultura, és a dir, impopularitat, si hom no volia una imposició general per la violència. I a més calia inicial- ment esmerçar molt de treball a mantenir la fantasia, ara desocupada, allunyada de desviacions. Aquest fou precisament el motiu pel qual la Contrareforma imposà almenys en l'art una restauració violenta de la relació amb la fantasia popular i que la pompa esdevingués tret característic del Barroc.
D'altra banda, la restauració de la concepció cristiana primitiva d'una religió de validesa eterna s'esdevenia en una època que presentava grans diferències, en pobles actius que es desenvolupaven amb gran embranzida, en un temps de vigorosa fermentació cultural, que després es veié obligada per la força a retre silenciós acatament a dues ortodòxies, una de catòlica i una altra de protestant.
La cultura asservida i rebutjada doblement (com a fantasia art i configuració de la vida i com a cultura) entrà aleshores en un estat de rebel·lia latent fins que esclatà oberta ment en la literatura del segle XVIII l'aversió dels esperits envers l'Església Catòlica com a pura negació i envers la protestant com a dissolució de la religió en la raó general, com un tomb cap a la Il·lustració i la humanitat i també com a religiositat individual, en funció en cada cas del estats d'ànim i la fantasia de cadascú. Tampoc el protestantisme oficial, que havia nascut a través d'un procés dels esperits, podia finalment estar-se de fer concessions.
El nou cristianisme i la cultura
Vegem ara la relació entre cristianisme i cultura en l'època moderna. La cultura, en primer lloc, mostra com a recerca i filosofia al cristianisme el seu origen humà i la seva condicionalitat; la seva actitud davant les Sagrades Escriptures és la mateixa que davant qualsevol altre text. El cristianisme, nascut com totes les religions en moments totalment acrítics i entre persones completament arravatades i mancades igual- ment de qualsevol capacitat crítica, ja no pot pretendre una validesa sensu propio i literal enfront d'una vida espiritual que abraça una totalitat d'aspectes. La pretensió d'un territori exempt al costat de la concepció racional de la natura i la història no té sentit. I com més s'intenta malgrat tot aquesta afirmació, més implacable creix en l'adversari la tendència a la crítica i la dissolució de tota mitologia. Cal no oblidar tampoc la dificultat que suposa per a la nostra època de cultura unilateral de creure i de representar-se allò i com d'altres han cregut, així com tampoc la nostra incapacitat per explicar-nos en pobles i temps allunyats la unilateralitat i l'obstinada disposició al martiri indefugibles en les crisis religioses de la cultura.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 157-158.
Una prova concreta de la dissociació existent entre la moral i el cristianisme ens forneix per exemple la filantropia moderna, que emana d'una premissa general de caire optimista i que en la mesura que es proposa d'ajudar els homes a progressar, de fomentar llur activitat, és molt més un correlat de l'esperit de guany i del sentit de la terrenalitat en general que no un fruit del cristianisme, el qual, si és conseqüent, només reconeix l'apartament de tota riquesa o l'almoina. A més, puix que les visions liberals del més enllà van assolint una força creixent, hi ha tendència a deslligar la moral d'una idea de rescabalament futur. En general l'esperit modern tendeix cap a una interpretació del gran i pregon misteri de la vida independentment del cristianisme.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 158.
Els països calvinistes, que són ja d'ençà de la Reforma els més actius econòmicament, han arribat al compromís anglo-americà entre el pessimisme calvinista en la teoria i la persecució incessant del guany en la pràctica. Amb aquesta posició han exercit una gran influència; tanmateix, creiem que hi ha raons per a pensar que mai no s'han acabat de creure del tot aqueixa idea del petit nombre des élus.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 159.
L'art, més que cap altra cosa, és un traïdor, primer per tal com delata el contingut de la religió, és a dir, arrabassa la capacitat per al més pregon recolliment i el substitueix per ulls i orelles, posa en el lloc dels sentiments figures i episodis i, així, exalta la religió només momentàniament; i en segon terme, per tal com hi alena una alta i independent peculiaritat gràcies a la qual estableix contactes només temporals i reversibles amb tot el que existeix a la terra. I aquests contactes són, a més, molt lliures car l'art només accepta de la seva missió religiosa, o de qualsevol altra, la suggestió, i nodreix l'essencial a partir dels enigmàtics motius vitals propis que l'animen.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 160.
Només cal pensar en el rude ensalvatgiment dels imperis germànics traslladats al solar de l'Imperi Romà. Dels nombrosos actes d'infidelitat, contraris a l'essència germànica, que s'hi esdevenien podem deduir que el tipus de vida que hi predominava era absolutament esgarrifós. Sembla com si els germànics haguessin patit dany en llurs qualitats de raça i haguessin absorbit dels romans només el dolent. Però amb el temps la crisi anà decantant-se i aparegueren veritables noves nacions; tota la qüestió consistí a tenir paciència durant llarg temps. En resum: hi ha una barbàrie sana en la qual les qualitats elevades es mantenen latents, endormiscades, i n'hi ha, però, d'altres de purament negatives i destructives.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 165.
La nostra conclusió en aquest aspecte és: els homes són igualment homes en la pau com en la guerra; la misèria terrenal forma part d'ells en igual proporció en ambdues situacions. En general impera molta il·lusió òptica favorable als partits i individus amb els quals coincideix d'alguna manera el nostre interès.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 166.
És clar que caldrà que sigui una guerra justa i honrosa, per exemple una guerra defensiva com ho fou la guerra dels perses, que contribuí a desenvolupar gloriosament i en tots els sentits les forces dels hel·lens, o com la guerra dels holandesos contra Espanya.
Caldrà, a més, que sigui una autèntica guerra per la supervivència col·lectiva. Petites hostilitats permanents, per exemple, poden fer el paper de la guerra, però no tenen valor com a crisi; els herois de les lluites alemanyes del segle XV restaren força sorpresos quan hagueren de veure-se-les amb un poder elemental com el dels hussites.
Tampoc el tipus de guerra disciplinada de gabinet típic dels segles XVII i XVIII no aportà gaire més que misèria.
Molt particularment, les guerres actuals, tot i formar part d'una gran crisi d'abast general, considerades per si mateixes, com a fet aïllat, manquen de la significació i l'efecte de les crisis autèntiques. La vida civil segueix, malgrat llur existència, el seu curs normal i precisament aqueixes deplorables existències forçades subsisteixen totes. Aquestes guerres, tan- mateix, deixen enormes deutes darrere seu, preparant així en conjunt la gran crisi de demà. Llur breu durada, d'altra banda, els lleva valor com a crisi; no tiben les forces plenes de la desesperació i per tant tampoc no resten dretes i vic- torioses al camp de batalla. I tanmateix només elles podrien fer possible l'autèntica renovació de la vida, és a dir, l'eliminació reconciliadora del vell per quelcom de realment viu i nou.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 167.
Els individus i les masses tendeixen a atribuir tot allò que els fa nosa al darrer estat de coses que ha existit, quan en realitat això és, més aviat, inherent a la imperfecció humana. Un cop d'ull a l’escassetat de totes les coses terrenals, a la gasiveria de la natura en la distribució dels seus recursos fora de la vida humana, bastaria per adonarse'n; tanmateix, normalment hom pensa que la història funciona de manera diferent que la natura.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 174.
La imatge fantàstica del futur
Farem ara referència al costat positiu, ideal, dels començaments de la crisi. Aquest depèn del fet que no siguin els més miserables, sinó els elements que tracten d'enlairar-se els que encapçalin el moment realment inicial; són aquests elements els que atorguen a la crisi naixent la seva lluentor ideal, bé sigui per llur oratòria o per d'altres dons personals.
I és ara quan comença la brillant arlequinada de l'esperança, encisant aquest cop capes senceres d'un poble i en proporcions gegantines. Entre les masses la protesta contra el passat es barreja també amb brillants i fantàstiques projeccions vers el futur, cosa que fa impossible qualsevol reflexió serena; adesiara aquestes projeccions semblen trair la signatura més íntima del poble en qüestió; tal vegada hi batega també, reumàticament, un sentiment d'envelliment que hom tracta d'apagar amb el postulat d'un rejoveniment. Les filles. de Pèlias bulliren llur propi pare, a indicació de Medea, però aquest romangué ben mort.
En aquestes èpoques pot hom comprovar una disminució dels crims comuns: fins i tot els malfactors són arrossegats pel gran moment."
I fins i tot un Chamfort, en les seves Maximes i Caractères, que és d'ordinari un pessimista enquimerat en tot allò relatiu a la vida humana en el seu conjunt, esdevé un optimista acusador tan bon punt esclata una revolució.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 175.
Desil·lusió. Resultat. Intervenció
La desil·lusió que s'esdevé llavors és increïble, àdhuc amb independència de tota la misèria que això comporta. Hom tolera pacientment els governs més deplorables i hom arriba a acceptar coses que molt poc de temps abans hi haurien provocat veritables sotragades. A Anglaterra, sota Carles II, per exemple, hom sacrificava els presbiterians, als quals aquest rei devia precisament la corona.
Aquesta desil·lusió, com ho mostra la Revolució Francesa, pot venir de la mà de brillants èxits cap enfora i una situació econòmica acceptable a dins; és una situació totalment diferent de l'amargor que segueix les desfetes i té també, com és demostrable, fonts completament diverses.
Cap element del moviment originari s'imposa de manera permanent. Així, a França, s'hi imposà la igualtat, tot i que la Revolució creia ingènuament que havia educat els homes també per a la llibertat! De fet, la Revolució es considerava a si mateixa com la llibertat, quan en realitat era un procés tan elementalment mancat de llibertat com, per exemple, l'incendi d'un bosc. El resultat durador obtingut és d'una migradesa sorprenent en comparació amb els grans esforços i les grans passions que es manifestaren durant la crisi. Ben cert que en les crisis realment grans hom no acaba de veure- hi les veritables conseqüències (val a dir, relativament veritables) en el seu resultat de conjunt (allò que hom en diu el bo i el dolent, és a dir, allò que cada observador considera desitjable o no desitjable, car hom no pot anar més enllà) sinó passat un cert període de temps que és proporcional a la magnitud de la crisi mateixa; la qüestió és amb quines formes afermarà la crisi el seu contingut específic en les seves manifestacions secundàries i terciàries.
És una gran sort, i rara, que una crisi no caigui en mans d'una intervenció estrangera o, fins i tot, que no lliuri el control de la situació a l'enemic secular. Un cas únic en aquest aspecte fou el moviment hussita, en el qual s'afermà constantment a les ciutats, al costat del partit vehementment terrorista, el partit moderat (dit més endavant dels calixtins), que féu causa comuna amb els terroristes contra l'atac exterior i que posteriorment, en esmorteir-se aquests una mica, els esclafà tot d'una, clogué tirànicament l'abisme de la revolució i imposà essencialment al llarg de cent anys la seva voluntat.
La Guerra del Peloponès fou inicialment una baralla entre les dues hegemonies que s'havien proposat, tant l'una com l'altra, de dirigir tot Grècia contra Pèrsia i àdhuc d'educar-la en aquesta direcció. Al començament de la guerra l'antagonisme que existia havia arribat al grau més alt i Pèricles i d'altres oradors la presentaven àdhuc com l'enfrontament entre dues concepcions del món, cosa que no impedí que posteriorment Esparta, que havia abandonat voluntàriament, es fes amb el control de la situació durant dues dècades tot aprofitant-se dels diners perses.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 183-184.
Si alguna cosa hi ha eterna a la terra, és la vilesa.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 185.
Cal no oblidar en aquest context la presència de l'esperit dels pobles; les guerres de 1812 fins a 1815 foren conduïdes sota l'influx de la violenta excitació nacional dels pobles. S'hi havia desvetllat un esperit de crítica que, malgrat tota la necessitat de calma, no volia tornar a adormir-se i que imposa- va a tota la vida un criteri valoratiu distint. Encara semblava com si no existissin problemes socials i Nord-amèrica influïa encara poc; però n'hi havia prou amb els postulats existents a l'interior dels països per omplir d'alarma els governs.
Els més febles d'entre els governs restaurats s'haurien ensorrat aviat sense la intervenció dels grans Estats: Itàlia en 1820-1821, Espanya el 1823; en aquests països s'hi desencadenà inevitablement una persecució contra totes les classes amb tendència al raonament.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 194.
Hi ha grandesa?
La nostra consideració de les influències permanents i mútues de les potències universals les unes sobre les altres, seguida per la dels processos accelerats, es clou amb la consideració del moviment universal concentrat en individus de- terminants: tractarem ara, doncs, dels grans homes.
En procedir a aquesta consideració som ben conscients del caràcter incert del concepte de grandesa; necessàriament hem de deixar aquí de banda qualsevol aspiració científico- sistemàtica.
Hem de prendre com a punt de partença la nostra petite- sa, el nostre estaborniment i la nostra dispersió. Cal dir que la grandesa és allò que no som nosaltres. A l'escarabat que grata enmig de l'herba potser li sembli ja molt gran (cas que en tingui notícia) una branqueta d'avellaner, precisament per- què és un simple escarabat.
I tanmateix ens adonem foscament que el concepte és in- defugible i que no ens el podem deixar arrabassar; indubtablement, serà sempre un concepte relatiu; no hem d'esperar arribar a assolir-ne un d'absolut.
Ens trobem en aquest punt envoltats de tota mena d’il·lusions i dificultats. El nostre judici i el nostre sentiment poden variar fortament segons l'edat, el nivell de coneixements, etcètera, i poden, a més, estar en desacord entre si i diferir del judici i el sentiment de tots els altres, precisament perquè el nostre punt de partença i el de tots els altres és la petitesa de cadascú.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 207.
En aquest punt els dos mots que denoten els trets d'únic i insubstituïble forneixen no una explicació, sinó només una delimitació ulterior de la grandesa. El gran home és aquell sense el qual el món ens semblava incomplet, per tal com determinades grans conquestes només foren possibles en la seva època i el seu ambient gràcies a ell i en un altre cas són impensables; els grans homes es troben essencialment entrellaçats amb el gran i cabdal corrent de les causes i els efectes. Diu la dita: «Ningú no és insubstituïble.» Però els pocs que tanmateix ho són, són justament els grans homes.
És ben cert que no sempre és factible d'aportar amb rigor la veritable prova d'aquests trets d'únic i d'insubstituïble, ni que sigui pel fet que nosaltres no coneixem la reserva presumpta de la natura i de la història universal, el cabal d'on hauria de sortir a escena un gran individu en comptes d'un altre. Però tenim motius per a no creure'ns que aquesta reserva sigui massa gran.
Únic i insubstituïble és només l'home proveït d'una enorme força intel·lectual o moral, l'acció del qual es projecta vers la col·lectivitat, és a dir, vers pobles o cultures sencers i àdhuc vers la humanitat en el seu conjunt. Emperò diguem aquí també, només entre parèntesis, que existeix quelcom semblant a la grandesa també en pobles sencers i, de més a més, que hi ha així mateix una grandesa parcial o momentània que es fa present quan un individu s'oblida totalment de si mateix i de la seva existènciqa pel bé de la col·lectivitat; aquest individu apareix en un moment així hissat per sobre d’allò terrenal i ultrapassant-lo.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 209-210.
Amplitud de l'esguard del nostre segle
Cal reconèixer al segle XIX la possessió d'una especial aptitud per a la valoració de les grandeses de tots els temps i de totes les tendències. Car a través de l'intercanvi i la interdependència de totes les nostres literatures, a través de la intensificació del tràfic, a través de l'expansió de la humanitat europea arreu de totes les mars, a través de l'extensió i l'aprofundiment de tots els nostres estudis, la nostra cultura ha assolit com a tret essencial de la seva existència actual un elevat grau de receptivitat universal. Tenim punts de vista per analitzar qualsevol cosa i mirem també de comprendre fins i tot allò més estrany i terrible.
Les èpoques anteriors tenien només un punt de vista o uns pocs, principalment només el nacional o només el religiós. L'Islam només es prenia a si mateix en consideració; durant mil anys l'Edat Mitjana considerarà el món de l'Antiguitat com un món lliurat al dimoni. Ara, en canvi, el nostre judici històric es troba immergit en una gran revisió general de tots els individus i de totes les coses famoses del passat; nosaltres som els primers a judicar els individus a partir de llurs precedents, a partir de llur època; per aquest camí han caigut falses grandeses i hom n'ha proclamat unes altres de noves i autèntiques. I en procedir així el nostre dret de decisió no s'inspira en l'indiferentisme sinó més aviat en l'entusiasme per tota la grandesa passada, de manera que podem reconèi xer també la grandesa, per exemple, de religions oposades.
També el passat de les arts i de la poesia assoleix als nostres ulls una vida nova i diferent, que contrasta amb la que tenia als dels nostres predecessors. D'ençà de Winckelmann i els humanistes de finals del segle XVIII contemplem l'Antiguitat en el seu conjunt de manera distinta a com ho feien els més importants investigadors i artistes del passat i d'ençà del reviscolament de Shakespeare en el segle XVIII hom ha començat també a conèixer Dant i els Nibelungs, tot assolint el veritable criteri, que és un criteri ecumènic, en la valoració de les grandeses poètiques.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 210-211.
Per això els grans homes han estat i són sempre rars i potser ho seran cada vegada més.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 211.
Artistes, poetes i filòsofs tenen una funció doble: descobrir i mostrar idealment el contingut intern del temps i el món i transmetre'n una notícia inesborrable al món de la posteritat.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 212.
Nogensmenys, també és possible de convenir que Colom no fou insubstituïble, car “Amèrica hauria estat descoberta aviat encara que Colom hagués mort d’infant al seu bressol”, cosa que hom no pot dir d’Esquil, Fídies i Plató. Si Rafael hagués mort al bressol, la Transfiguració, ben cert, no hauria estat mai pintada.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 212-213.
Investigadors, filòsofs, poetes
(...)
En aquest terreny semblen exclosos ara com ara els representants de totes les ciències històriques. Aquests són mereixedors d'una valoració purament històrico-literària, ja que per molt imponent que sigui llur saber i llur capacitat expositiva, només tenen a veure amb el coneixement de parts del món, no amb l'establiment de lleis; car les “lleis històriques” són imprecises i discutides. Si l'economia política, amb les seves lleis vitals, ha produït ja grans homes indiscutits, és qüestionable.
En canvi, en les ciències matemàtiques i en les ciències de la natura hi ha grans homes reconeguts amb caràcter general.
Tot el pensament posterior començà a ésser lliure d'ençà que Copèrnic traslladà la terra del centre de l'univers a una òrbita secundària d'un sistema solar entre molts d'altres. En el segle XVII no hi ha, llevat d'alguns astrònoms i naturalistes, d'un Galileu, un Kepler i pocs més, cap altre investigador de qui hom pugui dir que fos considerat gran; tanmateix, és justament en llurs resultats que es basa tota la consideració posterior de la totalitat del món i àdhuc tot pensament en ge- neral, amb la qual cosa entren de ple en el terreny dels filòsofs.
És amb els grans filòsofs que hom enceta realment l'àmbit de la veritable grandesa, de la unicitat i de la insubstituïbilitat, un àmbit d'homes d'enorme energia projectada vers una dimensió col·lectiva.
Aquests homes, cadascun a la seva manera, aporten la solució del gran misteri de la vida a la humanitat; llur objec te és la totalitat del món en tots els seus aspectes, incloent-hi, cal no oblidar-ho, l'home; només ells esguarden i dominen la relació entre l'individu i aquesta totalitat i són, per tant, capaços de donar directrius i perspectives a cadascuna de les ciències. Llur ensenyament és acceptat, tot i que sovint in- conscientment i a contracor; les diverses ciències no coneixen sovint a través de quins fils són dependents de les idees dels grans filòsofs.
Entre els filòsofs caldria incloure també aquells individus per als quals la vida ha esdevingut objectiva en un grau tan alt que semblen ésser-ne per damunt i així ho manifesten en escrits d'una gran varietat: un Montaigne, un Labruyère. Aquesta mena d'escriptors constitueixen la transició als poetes.
Ve ara, en l'elevat terreny intermedi entre la filosofia i les arts, la poesia. Als filòsofs només els és donada la veritat, per això assoleixen la fama després de la mort; en canvi, viuen tant més intensament. Als poetes i als artistes, com a con- trast, els és conferida la bellesa incitant i joiosa per a «vèncer la resistència d'un món obtús»; a través de la bellesa s'expressen plàsticament. La poesia, però, té en comú amb les ciències la paraula i una infinita quantitat de contactes materials; amb la filosofia, que també ella interpreta la totalitat del món; amb les arts, la forma i la plasticitat del con- junt de les seves manifestacions i el fet que també ella és una creadora i un poder.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 213-215.
Jerarquia de les arts
Estudiarem ara, també en termes generals, per què hom confereix grandesa als poetes i artistes.
Insatisfet amb el mer saber, que és matèria de les ciències especials, i fins i tot amb el mateix coneixement, que és matèria de la filosofia, adonant-se del seu ésser misteriós i complex, l'esperit albira que existeixen encara d'altres poders que responen a les seves pròpies fosques forces. Troba aleshores que l'envolten grans mons que només parlen plàsticament a allò que hi ha de plàstic al seu si: les arts. Inevitablement ha de conferir grandesa als portadors d'aquests mons, car els ha d'agrair la multiplicació de la seva essència i capacitat íntimes. Les arts, de fet, són capaces d'atreure a llur òrbita gairebé tota l'existència de l'esperit en la mesura en què depassa allò quotidià, d'expressar les seves sensacions en un sentit molt més alt del que aquell podria, de lliurar-li una imatge del món que, lliure dels enderrocs de la contingència, aplega en una forma transfigurada només allò gran, important i bell; fins i tot allò tràgic esdevé aleshores consolador.
Les arts són capacitat, poder i creació. Llur força motriu decisiva, la fantasia, ha estat considerada en totes les èpoques com quelcom diví.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 215.
Tanmateix, la veritable grandesa només és reconeguda en el fons a Erwin von Steinbach i a Miquel Àngel, als quals potser caldria afegir també Brunelleschi i Bramant. És clar que per assolir-la ambdós hagueren d'acomplir primer la precondició de la grandesa massiva i Miquel Angel gaudí a més de l'avantatge d'haver pogut bastir el temple principal de tota una religió. Erwin té al seu favor la torre fins ara més alta del món, que no fou en absolut alçada segons els seus plans, però sense els quals la seva façana, proveïda del gòtic més bell i clar, no hauria assolit mai una glòria tan extraordinària i tanmateix tan merescuda. Miquel Àngel, al seu torn, aconseguí el perfil exterior més superb i l'interior més esplèndid de la terra amb la seva cúpula de Sant Pere. Pel que fa a ell hi ha plena coincidència entre el judici popular i el judici dels experts en art.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 222.
D'altres són no tant arquegetes com, més aviat, ideals purs en els quals el poble personificava no pas la història d'una polis sinó directament allò que tenia de més noble: Aquil·les que mor prematurament perquè l'ideal és massa bell per al món o Ulisses que lluita llargs anys contra l'odi de certs déus i que després de passar moltes proves assoleix el triomf.com a exemple i representació de les autèntiques virtuts dels grecs dels temps antics: la llestesa i la tenacitat.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 224.
També hi ha pobles que, en una època ja posterior, enlairen i transfiguren determinades figures històriques fins a fer- ne ideals populars mitjançant les transformacions més res. Així ho han fet els espanyols amb el Cid i els serbis amb Marc, recreats fins a esdevenir arquetipus de llurs pobles respectius.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 224.
Iniciadors i culminadors. Grandesa relativa
És un fet que sempre al començament d'una crisi hi ha una gran sobreabundància de suposats grans homes, conceptuació que hi ha el costum amatent de predicar dels eventuals capdavanters dels partits, d'altra banda sovint efectivament persones de talent i energia. En aquest respecte hom sol mantenir la ingènua idea que un moviment ha de trobar de bell començament l'home que l'ha de representar permanentment i plena, quan en realitat aquests moviments experimenten ben aviat tombs totalment insospitats en un principi.
Per això els iniciadors d'un moviment no són mai els qui el culminen, ans hi són devorats, per tal com representaven el moviment en el seu estadi inicial i no poden, doncs, mantenir-ne el ritme, alhora que cada nou estadi disposa ja dels seus propis homes. En la Revolució Francesa, en què les diferents capes van succeint-se amb una remarcable precisió, àdhuc individus veritablement grans (com Mirabeau) ja no pogueren estar a l'alçada de la situació en una segona etapa Aviat la gran majoria de les anteriors celebritats revolucionàries són bandejades així que uns altres responen encara millor a la passió imperant, cosa que no és gens difícil. Ara bé, ¿per què Robespierre i Saint Just, i àdhuc Màrius, manquen de qualsevol grandesa malgrat llur vehemència i llur innegable importància històrica? Perquè aquests homes no representaren mai cap instància d'abast general sinó només el programa i la fúria d'un partit. No importa gens que llurs adeptes pretenguin d'incloure'ls en el mateix rang que els fundadors de religions.
Mentrestant va madurant, conegut per molt pocs i enmig d'extraordinaris perills, l'home destinat a portar a terme el moviment ja prou desenvolupat, contenir les seves onades disperses i evolucionar a cavall de l'abisme.
Els perills dels començaments es troben típicament representats pel procediment que Herodes ordenà per trobar i prendre el Nen Jesús. Cèsar es veié sotmès a un perill mortal per la seva porfídia contra Sulla, qui s'ensumava en ell molts «Màrius»; Cromwell fou atribolat amb processos i se li prohibí d'emigrar. Ja quelcom de la naturalesa extraordinària de l'home en qüestió acostuma a albirar-se, doncs, en etapes ben primerenques.
El fet que molts individus considerablement dotats hagin d'esfondrar-se per tal que un pugui reeixir i accedir d'una fase a una altra s'expressa després, com un contracop, en el fatalisme de molts grans homes, per bé que en això hi ha també una mica d'envaniment, en reconèixer-se un mateix obertament prou important com per a ésser distingit amb el respecte de la fatalitat.
El príncep hereditari d'un gran imperi és, ben cert, a re- cer d'aquests perills dels començaments i assumeix directa- ment i en plenitud aqueix poder amb el qual podrà desenvolupar la seva grandesa. Per contra, la precoç possibilitat d'exercir l'arbitrarietat i de gaudir dels plaers l'allunya més de la grandesa i, d'altra banda, no l'esperonarà de bon començament al desenvolupament de totes les seves forces interiors. L'exemple més important, de bon tros, n'és Alexandre el Gran; després podríem esmentar-ne també els de Carlemany, Pere el Gran i Frederic el Gran.
Ara, abans de passar a la caracterització de la grandesa, és el millor moment per considerar també la «grandesa relativa», que consisteix essencialment en la niciesa o la baixesa dels altres i que és un atribut derivat bàsicament de la diferència i la distància. Tanmateix, sense determinades qualitats de relleu tampoc no és possible de concebre aquesta grandesa relativa. Es fa present sobretot en els principats hereditaris i és essencialment la grandesa dels dèspotes orientals, dels quals molt poques vegades pot hom donar compte amb precisió, per tal com no es formen ni maduren en conflicte amb llur món i manquen, per tant, d'història interna, d'evolució, de gènesi. D'aquesta mena fou també, per exemple, la grandesa de Justinià, qui, tanmateix, fou injustament considerat al llarg de mil anys com un home gran, bo i sant. No podem oblidar, d'altra banda, que hi ha segles buits en què hom s'estima més de reconèixer una grandesa com la seva que no cap. Entre la mort de Teodoric i l'aparició de Mahoma és justament el moment d'una figura oficial així. Però d'autèn- tica grandesa només en té, en aquesta època, la figura del papa Gregori I.
La naturalesa de la grandesa. Les capacitats
Considerem ara la grandesa quan es projecta sobre els homes. ¿Com i en quins moments comença el seu reconeixement en cada època? Els homes són en part insegurs i dispersos i fàcilment predisposats a l'adhesió i en part envejosos o altament indiferents. ¿Quines qualitats o quins fets han de fer-se presents per tal que una admiració latent que existeix des de molt de temps en un àmbit limitat esdevingui admiració general?
Puix que la qüestió que ens proposem d'escatir aquí és la naturalesa de la grandesa, cal que ens guardem sobretot en allò que segueix de descriure els ideals morals de la humanitat; car l'individu gran apareix en la història universal no com a model, sinó com a excepció. Per a nosaltres els trets de la grandesa són els següents:
Les capacitats es desenvolupen o concentren de manera evident i plena amb la consciència de si mateix i les tasques que cal acomplir. El gran home no tan sols apareix com a complet en cada situació, sinó que aquestes apareixen tot seguit com a massa petites per a ell; no tan sols omple les situacions, també pot fer-les esclatar.
És incert durant quant de temps es contindrà, es farà perdonar la grandesa del seu ésser.
La seva potència i facilitat són enormes en totes les funcions espirituals (i àdhuc corporals), en el coneixement com en la creació, en l'anàlisi com en la síntesi.
A més li és pròpia i natural la capacitat de concentrar-se a voluntat en una cosa i poder després passar a una altra amb la mateixa facilitat. Per això li semblen simples les coses que a nosaltres ens semblen altament complexes i embolicades unes amb altres. Allò que és per a nosaltres confusió, és per a ell claredat."
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 226-228.
Fortalesa i grandesa de l'ànima. La nostra fantasia
Finalment, com a complement més remarcable i necessari de tot això hi ha la fortalesa de l'ànima, que és l'única cosa que permet, i per tant també l'única que s'estima de navegar enmig de la tempesta. Aquesta no és pas simplement el costat passiu de la força de voluntat, sinó quelcom diferent.
Els destins dels pobles i els Estats, les tendències de civilitzacions senceres, poden dependre del fet que un home extraordinari sigui capaç en certs moments de contenir deter- minades i fortíssimes tensions i esforços de l'ànima.
La història de l'Europa central en el seu conjunt està condicionada pel fet que Frederic el Gran fou capaç de fer això en el grau més alt de 1759 a 1763.
Cap acoblament de cervells i esperits normals i corrents no pot substituir això per la força del nombre.
Assumint perills molt grans i permanents, per exemple el risc constant d'un atemptat, alhora que donant prova d'un màxim esforç de la intel·ligència, el gran individu consuma clarament una voluntat que va molt més enllà de la seva existència terrenal. Aquesta és la grandesa del Taciturn d'Orange i del cardenal Richelieu. Aquest darrer no fou cap àngel i la seva idea de l'Estat no era tampoc gens bona, però era l'única possible llavors. I tant el Taciturn (a qui Felip féu constants i secretes ofertes) com Richelieu haurien pogut pactar la pau amb llurs enemics.
En canvi, Lluís Felip i Victòria podrien potser ésser mereixedors de la nostra simpatia, pels molts atemptats de què foren objecte, però no pas del títol de grans, car ells mante- nien una posició ja donada.
Però la característica més inusual en les figures d'importància històrico-universal és la grandesa d'ànima. Aquesta qualitat consisteix a saber renunciar als avantatges materials en benefici dels valors morals, a saber acceptar limitacions voluntàries no pas per llestesa ans per bondat interior, mentre que la grandesa política ha d'ésser egoista i tendeix a aprofitar-se de tots els avantatges. No és pas possible de demanar a priori grandesa d'ànima a aquests individus car, com ja hem dit, el gran home no apareix com a model sinó com a excepció i la grandesa històrica, d'altra banda, considera de bell antuvi com a tasca primera seva d'afermar-se i d'encimar-se, i el poder, certament, mai no ha fet millors els homes.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 230-231.
Pel que fa a figures més properes, només ens hi pot ajudar una història de base documental, malgrat les escletxes que té aquesta ben sovint. La fantasia no dubta a incloure-hi elements arbitraris i les novelles històriques donen valor, o li'n lleven, a les grans figures segons llur criteri propi.
Hi ha individus molt grans que han tingut una especial mala sort. Carles Martell, una figura d'una importància històrica universal de primer ordre i d'una energia individual en tot cas remarcable, no ha estat objecte de transfiguració per la llegenda ni ha merescut tampoc ni una línia esmerçada en la descripció de la seva individualitat. Allò que n'ha pogut perviure en la tradició oral, apareix probablement barrejat amb la figura del seu nét.
Nogensmenys, quan hi ha una major abundància de notí- cies documentals és altament abellidor que pugui constatar-se en els grans homes l'existència d'una relació conscient
amb allò espiritual, amb la cultura de llur època; que un Alexandre, posem per cas, hagi tingut Aristòtil com a mestre. Només així donem crèdit a l'existència d'una genialitat real- ment encimada que gaudia encara en vida veritablement de la seva posició històrico-universal. És així com ens representem la figura de Cèsar, per exemple.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 230-231.
I el quadre esdevé ja rodó quan a l'encís de la personalitat s'hi afegeix un menyspreu permanent per la mort i quan, com és el cas també en Cèsar, a la voluntat de vèncer i conciliar, una gran bondat. Una vida espiritual que sigui almenys com la de l'apassionat Alexandre!
El retrat cabdal d'un home de primer ordre deficientment dotat és el Napoleó que apareix a la France nouvelle de la mà de Prévost-Paradol. Napoleó és la manca de garanties personificada, per tal com projecta exclusivament vers si mateix les forces de mig món concentrades en les seves mans. El seu contrast més fort és Guillem III d'Orange: tota la seva genialitat política i militar així com la seva esplèndida fermesa estigueren sempre en una harmonia plena amb els veritables i permanents interessos d'Holanda i Anglaterra. El resultat general superà sempre de bon tros allò que hom podia adduir pel que fa a la seva ambició personal; la seva gran fama començà a prendre volada després de la seva mort. Guillem III posseïa i feia servir tots els talents que eren precisament abellidors en grau màxim donada la seva posició.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 232.
Una figura veritablement gran i santa és la de Gregori el Gran. Tingué una intervenció real en la salvació de Roma i d'Itàlia del salvatgisme dels longobards; el seu regne no fou pròpiament d'aquest món. Mantenia un contacte constant amb nombrosos bisbes i llecs d'Occident, sense poder o sense voler exercir-hi cap coacció. Els seus procediments no eren essencialment l'excomunió i l'entredit. Era plenament impregnat, d'una manera també ingènua, de les forces sacres de la terra romana i de les seves catacumbes.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 236.
Enfront de la simbolització d'allò nacional o de l'exaltació de la personalitat per a fer-ne un tipus reconegut sorgeix també la tendència a la idealització. Certament, amb el pas del temps els grans homes es veuen lliures de tot dubte en llur avaluació i de totes les repercussions de l'odi d'aquells que hagueren de patir sota llur poder; la idealització que se'n deriva pot, a més a més, desenvolupar-se en diversos plans alhora, com la de Carlemany, considerat com a heroi, príncep i sant.
Entre els avets de l'alt Jura veiem aixecar-se, al lluny, un famós cim cobert de neus eternes; hom el pot albirar altrament des de molts indrets alhora: entre les vinyes dreçat sobre un gran llac, a través de les finestres de les esglésies o des dels estrets carrerons de les viles de l'alta Itàlia; tanmateix, des de qualsevol lloc que hom el miri, és i serà sempre el mateix Montblanc.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 241-242.
Els grans homes que perviuen com a ideals tenen un alt valor per al món i per a llurs nacions respectives especial- ment; ells donen a aquestes un pathos, un objecte d'entusiasme i les commouen intel·lectualment fins a les capes més baixes a través del vague sentiment de la grandesa; mantenen viva una elevada mesura de les coses i contribueixen al redreçament de la nació després d'una humiliació temporal. Malgrat tots els mals que ocasionà als francesos, Napoleó continua essent, i de bon tros, un patrimoni d'immens valor per a aquests.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 242.
Encara és molt viu en el record com el 1848 hi havia tanta nostàlgia d'un gran home i amb quina cosa calgué acontentar-se realment després.
No totes les èpoques troben llur gran home i no totes les grans capacitats troben llur època. Tal vegada existeixen ara homes molt grans per a coses que no hi ha. Indubtablement, el pathos predominant de la nostra època, el desig de les masses de viure millor, no és gens fàcil que arribi a condensar-se en una figura veritablement gran. El que tenim davant es més aviat el panorama d'una banalització general i haríem de concloure en últim terme la impossibilitat de l'aparició de grans individus si la intuïció no ens digués que la crisi podria sortir tot d'una del seu miserable terreny d'avui del “guany i la propietat” per entrar de sobte en un de diferent i que llavors podria sorgir de cop i volta «el just», darrere del qual s'esdevindrien força coses.
Car els grans homes són necessaris per a la nostra vida per tal que la història universal s'alliberi periòdicament i a sotragades de formes de vida ja caduques i de la mera xerra- meca enraonadora.
I per a l'home reflexiu, que s'enfronta amb tota la història universal ja recorreguda, el manteniment de l'obertura de l'esperit a tota grandesa és una de les poques condicions segures per assolir la més alta ventura espiritual.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 243.
Ara bé, actualment podem escoltar, per exemple, judicis com els següents:
Fou una sort que els grecs triomfessin sobre els perses i Roma sobre Cartago.
Fou una desgràcia que Atenes fos vençuda pels espartans en les guerres del Peloponès.
Fou una desgràcia que Cèsar fos assassinat abans de poder assegurar a l'Imperi Romà una forma adient.
Fou una desgràcia que en el curs de les invasions es per- dessin una quantitat tan immensa de les màximes conquistes de l'esperit humà.
En canvi, fou una sort que el món es veiés aleshores revifat mitjançant la sana matèria de nous pobles.
Fou una sort que Europa pogués rebutjar en conjunt en el segle VIII l'Islam.
Fou una desgràcia que els emperadors alemanys fossin derrotats en la lluita amb els papes i que l'Església pogués desenvolupar un poder i una força tan immensos.
Fou una desgràcia que la Reforma només arribés a consumar-se a mig Europa i que el protestantisme es dividís en dues confessions.
Fou una sort que primer Espanya i després Lluís XIV fracassessin a la fi amb llurs plans de dominació mundial, etc.
No hi ha dubte que com més ens apropem al temps present, més divergents són els judicis. Hom podria dir, però, que això no demostra res en contra dels judicis com a tals, car aquests així que abracen un període de temps major fan veure que tenen una base ferma i encerten a l'hora de valorar les causes i els efectes, els esdeveniments i llurs conseqüències.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 246.
Com a èpoques eminentment dissortades hom considera naturalment tots els períodes de grans destruccions, per tal com hom no acostuma (i amb raó) a tenir en compte el sentiment de felicitat del vencedor.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 247.
Si ja en èpoques primitives hi havia qui sacrificava la seva vida per altri, no podem dir que hem avançat gaire des d'aleshores en aquest aspecte.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 250.
Judicis derivats de la cultura, de la simpatia, de la seguretat
Hi ha també el judici derivat de la cultura. Consisteix a emetre un judici relatiu a la ventura i la moralitat d'un poble o d'una situació del passat en funció de l'amplitud de la instrucció escolar, de l'estat general de la cultura i el confort en el sentit modern, prova que no en supera cap, per la qual cosa totes les èpoques passades són despatxades amb un grau major o menor de commiseració. Durant tota una època el <<present» equivalgué literalment a progrés, tot lligant-hi l'absurda presumpció segons la qual hom anava cap a una perfecció de l'esperit i fins i tot de la moral. Sense adonar-nos-en entra en joc també el criteri de la seguretat, de què més en- davant parlarem, i sense aquesta i sense la cultura que tot just hem descrit nosaltres, en tot cas, ja no podríem viure. Però una vida simple i vigorosa, combinada endemés amb la plena noblesa física de la raça, en actitud de defensa permanent i comuna davant enemics opressors és també una cultura, i una cultura que potser va lligada amb una superior educació interna del cor. L'esperit ja era complet abans de nosaltres! La recerca dels moral progresses podem raonablement deixar-la a Buckle, que s'admira amb tanta ingenuïtat de no poder descobrir-ne cap, car no s'adona que aquests tenen a veure amb la vida de cadascú, i no amb èpoques sen- ceres. Si ja en èpoques primitives hi havia qui sacrificava la seva vida per altri, no podem dir que hem avançat gaire des d'aleshores en aquest aspecte.
Segueix ara, tot resumint aquí diverses qüestions, el judici nascut de les preferències en general. Aquest judici té per feliços aquells pobles i èpoques en què era particularment re- llevant l'element que és per a qui l'emet, precisament, el més volgut. Així, doncs, segons que en aquest predomini el cor, la fantasia o la raó hom exalçarà aquelles èpoques i pobles en què la major proporció de persones s'ocupava amb les coses suprasensibles o aquelles en què dominaven l'art i la poesia i molts tenien temps i possibilitats de participar en els nobles treballs de l'esperit i en la contemplació o aquelles en què hi havia molta gent que es guanyaven bé la vida i en què tothom es dedicava infatigablement al comerç i la indústria.
Fàcilment hom podria demostrar com són de parcials aquests tipus de judici, en quina mesura tan minsa abracen el conjunt de la vida de cada època i com d'insuportable se- ria, per qui els ha formulat, de viure, per diferents motius, en aquelles èpoques tan lloades.
Hom pot escoltar també sovint un tipus de judici basat en la simpatia política. Uns poden considerar només feliços, per exemple, aquells temps passats en què hi havia una re- pública, d'altres aquells en què hi havia monarquia; uns no- més aquells en què hi havia un moviment violent constant, d'altres tan sols aquells en què hi havia tranquil·litat; pensem, per exemple, en l'opinió de Gibbon sobre l'època dels bons emperadors com l'època més feliç del gènere humà en general.
Aquests judicis es destrueixen, per si mateixos, els uns als altres. Sobretot aquells que mesuren la felicitat de les èpoques passades segons la confessió religiosa de qui emet el judici.
Ja en els casos més amunt esmentats, sobretot en el de la cultura, intervé de tant en tant el judici derivat de la seguretat. Aquest tipus de judici exigeix com a condició primera de qualsevol possible felicitat la subordinació de l'arbitrarietat a un règim jurídic sota protecció policíaca, el tractament de tots els problemes de la propietat segons una llei objectiva i fixa, l'empar per a les activitats de guany i el tràfic a gran es- cala. La nostra moral actual s'orienta, en la seva totalitat, essencialment en funció d'aquesta seguretat, és a dir, l'indi- vidu sap que s'estalvia d'haver de prendre les decisions més arriscades en defensa de la seva casa i hisenda, almenys en els casos normals. I allò que l'Estat no pot garantir en aquest aspecte, ho garanteixen les assegurances, és a dir, la redemp- ció de certs tipus de desgràcies mitjançant el pagament d'una determinada quota per any.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 250-251.
Què és la felicitat? No és la persistència
La idea segons la qual la felicitat consisteix en la persistència en un determinat estat de coses és, com a tal, falsa. Així com rebutgem la visió d'un estat primitiu o natural en què un dia és igual a l'altre i un segle el mateix que el següent fins que s'esdevé un trencament que dóna pas a la vida històrica, hem de dir-nos que la persistència conduiria a la petrificació i a la mort, car només en el moviment, per dolorós que sigui, hi ha la vida. I sobretot és falsa la concepció de la felicitat com a sensació positiva, per tal com aquesta és només absència de dolor lligada, com a màxim, amb un lleuger sentiment de créixer.
Naturalment, hi ha pobles immobilitzats que ofereixen en conjunt al llarg de segles una imatge idèntica, amb la qual cosa donen la impressió d'avenir-se amb una satisfacció acceptable amb llur destí. No obstant això, en la majoria dels casos això és l'efecte del despotisme. Aquest sorgeix per si mateix quan una forma d'Estat i de societat, un cop aconseguida (és de suposar que amb penes i treballs), ha de defensar-se contra l'embranzida i l'atac de forces oposades i ha de fer-ho, a més, amb tots els mitjans al seu abast, incloent-hi els més extremats. La primera generació hi serà segurament molt desgraciada en la majoria dels casos, però les següents creixen ja en les noves condicions i acaben santificant i potser lloant com la ventura suprema allò que ja no poden ni volen canviar. Quan els espanyols eren a un pas de sucumbir materialment com a col·lectivitat, mantenien encara l'ànim alt al voltant de l'esplendor inherent al nom de Castella. No sabem que l'opressió del govern i de la Inquisició els hagués humiliat interiorment el més mínim; d'altra banda, llurs màxims artistes i poetes sorgeixen en aquesta època.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 254-255.
El mal, una part de l'economia de la història universal
El mal sobre la terra, emperò, és una part de la gran economia de la història universal: és la violència, el dret del més fort sobre el més feble, prefigurat ja en aquella lluita per l'existència que omple tota la natura, el regne animal igual com el regne vegetal, i prosseguida en la humanitat amb l'assassinat i el furt en les èpoques primitives, amb el fora- gitament, l'anihilació o l'esclavització de les races més febles, dels pobles més febles d'una mateixa raça, dels Estats més febles, de les capes socials més febles d'un mateix Estat i d'un mateix poble.
El fort no és com a tal, ni de bon tros, el millor. També en el regne vegetal pot hom observar ací i allà la presència predominant de les varietats més vils i insolents. Però en la història, la derrota de la part més noble pel fet d'ésser-hi minoritària constitueix un gran perill, singularment en aquelles èpoques en les quals domina una magna cultura d'abast general que s'atribueix tots els drets de la majoria. I tanmateix aquelles forces derrotades eren potser millors i més nobles. Els vencedors, enduts només per l'ànsia de la dominació, tal vegada obriran el camí vers un futur del qual ells mateixos ho ignoraven tot. Només en l'exempció dels Estats del compliment de la llei moral general, tot seguint aquesta en vigor pel que fa a l'individu, hi ha potser un bri d'intuïció d'aquesta mena.
L'exemple més destacat d'això el tenim en l'Imperi Romà, que començà fent servir els mitjans més esborronadors poc després de l'apaivagament de la lluita entre patricis i ple- beus sota la forma de la guerra dels samnites i acabà amb el sotmetiment d'Orient i Occident enmig d'enormes rius de sang.
Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 256.
Page updated
Google Sites
Report abuse