Embedded Files
A la Bíblia, són elements de les escenes del Judici Final descrits a l’Apocalipsi. En el capítol 6 de la seva visió apocalíptica del propòsit de déu, sant Joan Evangelista descriu quatre cavalls muntats, els seus genets simbolitzen la PESTA (el del cavall blanc), la GUERRA (el del cavall roig), la FAM (el del cavall negre) i la MORT (el del cavall verdós). Els cavalls i llurs genets han aparegut amb freqüència en les obres d’art, i han arribat a convertir-se en un símbol dels mals d’aquest món. Una mostra és aquesta imatge retocada de Mijàilovich o la xilografia de l’Apocalipsi d’Albrecht Dürer.
La Fam
V. LA TAVERNA
Una enorme bóta de vi havia caigut i s'havia romput al mig del carrer. L'incident s'esdevingué en descarregar-la d'un carro; la bóta caigué a terra, va rodolar, saltaren els congrenys i va quedar esberlada com una nou, davant la porta de la taverna.
Tota la gent dels voltants va interrompre la feina, o la folgança, i van acudir corrent amb la intenció de beure's el vi. Les llambordes de la calçada, rasposes, irregulars i punxegudes, com si haguessin estat col·locades a posta per deixar coix tot ésser vivent que les trepitges, havien distribuït en tolls el líquid vessat, i a l'entorn de cadascun dels tolls s'hi arraïmava un grup o una munió de persones, segons l'extensió, que s'empenyien i empentejaven. Alguns homes, agenollats, recollien el vi fent cassoleta amb les mans i el bevien xarrupant, o bé l'oferien a les dones, inclinades sobre les seves espatlles, que xarrupaven amb avidesa abans que el vi s'escorrés entre els dits. D'altres, homes i dones, enfonsaven als tolls tasses de terrissa esvorellades, o fins i tot hi xopaven els mocadors que les dones duien al cap, els quals exprimien fins a l'última gota a la boca dels infants. N'hi havia que feien petits dics de fang per aturar el vi que corria, com també aquells qui, avisats pels espectadors que guaitaven des d'altes finestres, dardaven d'aquí cap allà per atallar els petits reguerots que prenien noves direccions. Uns altres es dedicaven a xuclar bocins de fusta de la bota mig podrits i tenyits per la mare del vi, tot llepant i rosegant els fragments més sucosos amb ansiosa delectació. No hi havia clavegueres per on pogués escolar-se el vi, de manera que no sols el van recollir tot, sinó que també van aplegar molt de fang juntament amb el líquid, fins al punt que el carrer va quedar com si hi hagués passat un escombriaire, si cap dels
presents sabia què era això i era capaç de creure en la seva miraculosa presència.
Mentre va durar el vi, no va parar allà al carrer la gatzara acompanyada de rialles i crits de gaubança proferits alegrement per homes, dones i criatures. Durant la gresca no hi va haver baralles, sinó un es perit animat per la jovialitat. Hi va regnar una especial companyonia, una inclinació manifesta a confraternitzar, que s'expressava, entre els més alegres i afortunats sobretot, en forma d'abraçades enjogassades, de brindis, d'encaixades de mans i fins i tot de danses en rotllana amb deu o dotze barrilaires agafats de la mà. Quan es va acabar el vi, i els llocs on hi havia estat més abundant quedaren eixuts i ben ramassats pels àvids dits, que havien deixat a terra un engraellat de marques, totes aquelles demostracions d'alegria cessaren tan sobtadament com havien començat. L'home que havia deixat la serra clavada al tronc que estava serrant, la va tornar a posar en moviment; la dona que ha via deixat al brancal l'olla de cendres calentes amb què havia tractat de mitigar el dolor dels magres dits de les mans i dels peus enteres, o els del seu fillet, va tornar a recollir-la; homes que havien sortit a la llum del dia hivernal dels cellers, amb els braços nus, els cabells esbullats i els rostres cadavèrics, s'allunyaven per retornar als seus cataus, i sobre tot aquell escenari s'hi va anar congriant una foscor que hi semblava més natural que no pas la llum del sol.
El vi era negre, i havia tenyit el sòl de l'estret carrer del suburbi de Saint Antoine, de París, on s'havia vessat. També havia tacat moltes mans, i moltes cares, i molts peus descalços, i molts esclops. Les mans de l'home que serrava el tronc deixaven marques roges als mànecs, i el front de la dona que donava el pit al seu fill també estava tenyit pel parrac que havia tornat a lligar-se al cap. Els qui havien llepat, àvida ment, les dogues de la bóta tenien taques tigrades al voltant de la boca, i un plaga alt, amb una llardosa gorra de dormir allargada que amb prou feines li cobria la coroneta, anava tan empastifat que amb el dit, que encara duia embescat de fang i solatge, va gargotejar a la paret aquest mot: SANG.
Dia vindria en què també aquest vi es vessaria sobre les llambordes dels carrers, i en què molts dels qui per allí passaven quedarien tacats de vermell.
I ara que els foscos núvols tornaven a planar sobre Saint Antoine, tat o del més ric comerciant de Londres. I talment es podria dir respecte als tres viatgers tancats a l'estret compartiment d'una esbalandrada i vella diligència: cadascú era per als altres un misteri tan impenetrable com si haguessin viatjat sols, cadascú en el seu propi cotxe de sis cavalls, o de seixanta, i estiguessin separats un de l'altre per tot un comtat.
El missatger cavalcava de retorn a un trot curt, aturant-se sovint per beure a les tavernes del camí, però mostrant una marcada tendència a no fer conversa amb ningú i a dur el barret calat fins als ulls. Ulls que s'adeien d'allò més bé amb la situació, car eren negres, sense profunditat ni en el color ni en la forma, i extremadament junts, com si temessin ser descoberts en alguna cosa inconfessable, si es mantenien massa separats. Tenien una expressió sinistra, sota un vell barret de tres puntes que semblava una escopidora, i sobre una gruixuda bufanda enroscada al coll, que li queia gairebé fins als genolls. Cada vegada que parava per beure, apartava aquella bufandota amb la mà esquerra, però tan sols mentre es tirava dins el cos el licor amb la dreta; ni bé se l'acabava, tornava a emboçar-se.
-No, Jerry, no! -mussitava el missatger, donant voltes al mateix tema mentre cavalcava—. Això no s'ha fet per a tu, Jerry. Jerry, tu ets un honrat comerciant, i no et convé ficar-te en aquesta mena de negocis! Ressuscitat...! Que em pengin si no estava pitof, el paio!
Tan perplex l'havia deixat el missatge que, de tant en tant, es lleva va el barret per gratar-se el cap. Tret de la coroneta, assolada per la calbesa, tenia uns cabells negres i hirsuts que li cobrien tot el cap i li baixaven pel front gairebé fins al nas camús i ample. El seu cap feia l'efecte d'un treball de forja, car semblava més un mur coronat de punxes que no pas una cabellera, a l'extrem que el més avesat dels juga dors de «saltar i parar» l'hauria considerat l'individu més perillós del món per saltar-hi per sobre.
Mentre el missatger trotava de retorn amb el missatge que havia de transmetre al vigilant nocturn del Banc Tellson, que s'estaria a la garita de la porta, prop de Temple Bar, qui al seu torn l'hauria de comunicar als seus superiors de l'interior, les ombres de la nit adquirien per a ell formes macabres, com si fossin sorgides d'aquell missatge, ombres que neguitejaven l'euga també, com si fossin inspirades pels seus pro pis i particulars motius de desassossec. Devien ser nombroses, car l'animal s'espantava de cada ombra del camí.
Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 40-41..
LA PESTA
Ciència
CIÈNCIA I MEDI AMBIENT 15/06/2022
La pesta negra que va assolar Europa va venir del Kirguizistan
Noves investigacions situen el pacient zero de la gran plaga medieval al país de la Ruta de la Seda de l’Àsia central
La pesta va modelar el sistema immunitari. Diari ARA
Les anàlisis d’ADN de set individus morts al segle XIV i enterrats als cementiris històrics de Kara-Djigach i Burana, situats a la vall de Txui, a l’actual Kirguizistan, podrien esdevenir la prova definitiva de l’origen de la pesta negra, la malaltia infecciosa que entre el 1346 i el 1353 va provocar la mort d’almenys 20 milions de persones a Europa i prop del 60% als diferents territoris de l’Àsia central i el continent europeu per on es va estendre. Les dades, que es publiquen avui a la revista Nature, han estat obtingudes pels investigadors Johannes Krause i Philip Slavin, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig. A l’estudi també hi han participat científics de les universitats de Tübingen, a Alemanya, i Stirling a la Gran Bretanya.
D’acord amb els resultats de l’estudi, el pacient zero de la primera gran pandèmia coneguda hauria habitat a la regió del llac Issik-Kul. Seria aquí on hauria rebut la picada d’una puça infectada pel bacteri Yersinia pestis. Amb tota probabilitat, aquesta puça viatjava a cavall d’una rata com les que s’alimenten de menjar i deixalles en abocadors, vaixells i assentaments humans amb condicions d’higiene precàries com ho eren les del segle XIV. Les dades confirmen l’origen asiàtic i, per primera vegada, localitzen l’origen del brot en una àrea geogràfica concreta després de dècades d’estudis que l’ubicaven en una regió indeterminada entre l’est de l’Àsia i l’oest d’Euràsia.
La pista definitiva de la troballa dels investigadors alemanys la van donar els registres arqueològics dels antics cementiris de Kara-Djigach i Burana, emplaçats a l'estratègica vall de Txui, zona de pas de la Ruta de la Seda i d’important producció agrícola. En l’anàlisi van comprovar que entre els anys 1338 i 1339 s’havia produït un nombre inusualment alt d’enterraments. Diverses làpides encara conservades indicaven “pestilència” com a causa de la mort. La indicació era comuna per a qui moria de bubons, butllofes enormes que apareixien sota les aixelles, a l’engonal o al coll, plenes de sang i pus que, en realitat, són la inflamació de ganglis limfàtics. El terme s’estendria posteriorment per identificar els afectats per la infecció.
La posterior excavació dels jaciments i l’anàlisi d’ADN antic de set individus que hi estaven enterrats van permetre trobar rastres del bacteri de la pesta negra en tres de les mostres. Els autors suggereixen que els genomes de Y. pestis corresponen a una única soca que seria l'avantpassat comú més recent d'un “esdeveniment de diversificació” associat habitualment als orígens de la pandèmia. La comparació amb les soques actuals de Y. pestis a la regió indiquen que la soca antiga tenia un origen local.
Sobre la base de dades i artefactes històrics, incloses inscripcions de làpides i monedes, els autors proposen que la regió tenia diverses comunitats que depenien del comerç amb regions d'Euràsia. Suggereixen que això podria haver contribuït a la propagació de la malaltia durant el segle XIV. De fet, amb aquest estudi quedaria establert que d’aquesta regió del Kirguizistan la pandèmia hauria arribat al nord de la Xina i, a través de la Síria actual, s’hauria estès per Anatòlia fins a arribar a (Gràcia, error és Grècia), Egipte i els Balcans. Està documentada la seva arribada a Sicília l’any 1347, i un any més tard a Suïssa i pràcticament a tot Itàlia. De Suïssa passaria a França i la península Ibèrica i el 1349 a la Gran Bretanya. A partir del 1353 els diferents focus es van anar extingint. Bona part de les localitzacions documentades coincideixen amb la Ruta de la Seda. Es calcula que van morir almenys 20 milions de persones a Europa i una quantitat indeterminada en països asiàtics. Les creences i supersticions religioses de l’època van culpar els jueus de l’origen de la pesta, que van ser perseguits per aquest motiu, o la van atribuir a un càstig diví, origen de diverses croades com a “compensació”.
La guerra
Vivim abans de filosofar, existim abans de saber-ho,
i el primer fet mereix almenys precedència i culte.
Sí, abans de ser interior som exterior.
Per això som exterior essencialment.
Dius, filòsof malalt, filòsof a la fi, que això és materialisme.
¿Com pot ser, però, materialisme, si materialisme és una
filosofia,
si és una filosofia seriosa, essent meva si més no, una filosofia
meva,
i això ni tan sols és meu, ni tan sols sóc jo?
·
Poc m'importa.
¿Poc m'importa què?
No ho sé: poc m'importa.
·
La guerra, que afligeix amb els seus escamots el Món,
és l'exemple perfecte de l'error de la filosofia.
La guerra, com tot el que és humà, vol alterar.
La guerra, però, abans de tot, vol alterar, i alterar molt,
i alterar de pressa.
La guerra, però, infligeix la mort.
I la mort és el menyspreu de l'Univers envers nosaltres.
Tenint la mort per conseqüència, la guerra prova que és falsa.
Essent falsa, prova que és fals tot voler-alterar.
Deixem l'univers exterior i els altres homes on la
Natura els posà.
Tot és orgull i inconsciència.
Tot és voler moure's, fer coses, deixar empremtes.
Per al cor i per al comandant dels escamots tot seguit torna l'univers exterior.
La química directa de la Natura
no deixa un lloc lliure al pensament.
La humanitat és una revolta d'esclaus.
La humanitat és un govern usurpat pel poble.
Existeix perquè usurpà, però s'erra perquè usurpar és no tenir
cap dret.
Deixeu existir el món exterior i la humanitat natural!
Pau a totes les coses pre-humanes, àdhuc a l'home,
pau a l'essència enterament exterior de l'Univers!
Totes les opinions que hi ha sobre la Natura
mai no han fet créixer una herba o néixer una flor. (...)
[Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Cafeiro. (Poemas de Alberto Caeiro, trad. J. Sala-Sanahuja). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8477273553. 216 p. P. 189-191.].
Page updated
Google Sites
Report abuse