En Lluís Duran i Massaguer, nasqué a Maçanes (La Selva) concretament al nucli ferroviari de l'Empalme (actualment Maçanet - Maçanes), el 4 de març de 1922. Als 7 anys passa a viure al mateix poble, on el seu pare ha comprat l'Hostal, que és al mateix temps, botiga i sala de ball. Això influeix, sens dubte, perquè s'afeccioni aviat a la música. S'entusiasma, sobretot, en les festes anyals, quan els components de la Cobla desenfunden els lluents instruments a la sala de casa seva, per "fer llavi" abans sempre amb propòsit ... i és que, les possibilitats són minses en el medi rural en que es mou la família.

El que hauria d'influir, però, definitivament, seria l'arribada del primer piano "de tecles" a la Sala de Maçanes, en els primers anys de la dècada dels 30, per exigència de la nova formació de jazz de les orquestres, instrument que es convertí en el joguet preferit d'en Lluís qui, malgrat la falta absoluta de coneixements musicals, sap trobar, instintivament, les notes de les melodies del moment.

El seu pare, veu que allò més que infantil il·lusió és ferma vocació i ho comenta amb els mestres del poble (el matrimoni Vallés, tota una institució a Maçanes, on se'ls ha recordat sempre més) i la senyora Na Paquita Ferrer de Vallés, s'ofereix per donar al vailet les primeres lliçons de solfeig. Poc temps després passa a les mans del mestre Benet Frigola, a la veïna vila d'Hostalric i, amb tota naturalitat, fa als 8-10 anys, el desplaçament a peu, quan s'acaba l'escola de tarda, malgrat que això representa que, els aproximadament 5 km de tornada s'hauran de fer de nit i per camins de bosc.

El Mestre Frigola, aquell home tot comprensió i humanitat, extremadament bondadós i, sobretot, pedagog nat, del que en Lluís Duran diu que "era capaç d'ensenyar més del que sabia", fou decisiu en la seva formació musical, ja que, al seu costat, aprèn ràpidament i ben aviat interpreta al piano amb força perfecció. Entre alumne i mestre es crea una corrent de simpatia i compenetració que haurà de durar sempre més, i de les tres grans passions del primer (la fotografia, la música i Hostalric), les dues últimes passen íntegres al segon, al qui el mestre inculca la il·lusió d'ésser algun dia capaç de composar una sardana dedicada al poble. Malauradament, quan l'ocasió de l'estrena de la sardana "Hostalric Palau de Pedra" arriba el dia de la Festa Major del 1976, el mestre Frigola ja no hi és, si bé la sardana dedicada a tot el poble, com el mestre volia, té una dedicatòria especial per a ell. És l'homenatge pòstum d'agraïment de l'alumne convençut del molt que deu al mestre.

En el transcurs del curs escolar 1933-34, envien a en Lluís a Girona per estudiar comerç a La Salle i seguir música amb l'eminent mestre Francesc Civil. Posteriorment i per consell del mestre Civil, és matriculat al Conservatori del Liceu a Barcelona, on, ja de forma oficial cursa estudis de teoria i solfeig amb el mestre Joaquim Zamacois i de piano amb el mestre Garganta, professors eximis d'aquell centre. I neix un ferm propòsit: Ell serà músic i si pot ésser, "quan sigui gran", tocarà la tenora. Dels dos propòsits, n'aconseguiria un ben aviat. L'altre, quedaria per fer.

El país està en guerra i els bombardeigs a Barcelona es recruen. Això fa que l'any 1938 hagi de deixar els estudis oficials al conservatori, si bé segueix prenent lliçons particulars d'harmonia i composició amb el mestre Zamacois i de piano amb el mestre Josep Vicens (net de l'avi Xaxu).

Paral·lelament als seus estudis, però, als 12 anys ja amenitza, amb piano, el ball a la sala de casa seva. És l'acompliment quan encara "no era gran" de la seva primera il·lusió.

Ensenya solfeig al seu germà Josep, dos anys més jove, i quan aquest té noció del ritme, aprèn a acompanyar amb la bateria. Se'ls ajunta després un saxo d'Hostalric: En Candi García; i quan en Josep, que ja estudia trompeta, comença a tocar algunes peces que en Lluís arranja a les seves possibilitats, agafa la bateria un cosí, en Joaquim, i neix el primer conjunt Amapola, al que s'inicia com a cantant una veu de Breda: la d'en Pere Anglada, més tard aplaudit cantant de l'Orquestra Jadris i mentre, en Ramon, el tercer germà, 8 anys més jove, comença a estudiar solfeig, amb la il·lusió d'incorporar-se al jove conjunt familiar ben aviat.

El ball a Maçanes amb música viva, poc corrent en aquells temps, pren un increment mai pensat. Allà es troben nois i noies de tots els pobles de la contrada i són molts els diumenges que acabada la sessió de tarda a Maçanes, se n'organitza una de nit a Hostalric, a la Sala del Centre o a la de can Plans.

Quan, per fi, acaba la guerra, és anul·lada la moneda vigent fins llavors i la família passa dificultats per arrencar de nou el negoci sortint del no-res i, en Lluís, ja amb 17 anys, veu arribat el moment de col·laborar a sortir del clot. Hi ha poques possibilitats, pel que ingressa al ferrocarril, malgrat que això haurà de representar l'arraconament de la seva dèria per la música.

Per l'abril del 1943, s'incorpora a l'Agrupació de Sanitat que guarneix Granollers i es troba allà amb una orquestra formada per veterans i que dirigeix el mestre compositor Josep Albertí (més tard excel·lent director de l'Orquestra Selvatana). L'inclouen a l'orquestra amb la condició, però, d'estudiar saxofon. I així aprèn el saxo.

En retornar, llicenciat, al treball de la Renfe, li donen un destí d'oficines que li permet descansar els diumenges i és així com torna al conjunt, que ara es diu Siboney i que ha sortit de Maçanes per amenitzar el ball d'Hostalric, del que n'és empresari el seu germà Josep. Ho fa, però, com a saxofon i acordió, ja que la plaça de pianista la cobreix molt bé l'Andreu Mas Ros.

L'any 1949, passa a l'Orquestra Ferrer de Girona, on comença una nova etapa com arranjador a l'ensems que s'inicia també com a compositor, però la seva producció es limita a allò que falta per completar el repertori de l'orquestra, on li aplaudeixen especialment en les actuacions una ranxera, "Rosa hermosa", dedicada a la seva filla Rosa; una alegre i rítmica guaraxa, "Don Pepe Guarachero" i una melodia molt emotiva per a ell, "Melancolía" que, dedicada a la seva esposa, grava més tard en disc, el cantant Josep Torrell i el Conjunt "Los Hidalgos".

Aprèn clarinet amb el mestre Josep Saurina, que actua amb l'orquestra d'en Lluís Rovira i amb el que uns anys després serien companys de conjunt, i passa a la Gran Orquestra Pizarro, una de les millors formacions de jazz a l'estil de les famoses "Big Band" americanes que ha tingut el país. Ho fa, com a saxo alt, clarinet i acordió, i a la Pizarro, coincideix amb el seu germà, Ramon que n'és el primer saxo tenor i violí.

La fama de la Pizarro augmenta i els contractes plouen des d'arreu d'Espanya i de França, però això és incompatible amb el treball al ferrocarril que, pensant amb la família, no es pot deixar. Ha de deixar doncs la Pizarro i torna al poble, a la Siboney, ple d'il·lusió i amb molta més experiència. Es treballa fort; s’assagen nous arranjaments que ell escriu i la Siboney sona bé i amb ritme, amb una veu al  davant, que ben aviat es fa popular a la comarca. I també és de Breda, perquè és la d'en Josep Fugarolas, conegut com a Pitu Tibana.

A la costa, el "boom" turístic fa que s'obrin les primeres sales de festes i la fama de la Siboney arriba aviat a la més distingida del moment "La Masia del Pinar" de Lloret de Mar, on són contractats convertint-los en el primer conjunt de la província que fa feina de Night-Club (ball i atraccions) fins llavors monopoli exclusiu dels conjunts de Barcelona.

Els turistes que van a "La Masia" s'emporten de "souvenir" un bonic llibret-programa amb tot l'elenc d'artistes. En Fugarolas hi figura però amb un nom de "guerra" que li han imposat perquè "soni a espanyol als estrangers" i així a la foto del conjunt en aquell llibret, li posen un peu que diu: "Orquesta Siboney de Hostalric, con su cantante Jorge Roman, la voz de oro de la Costa Brava".

Amb les noves possibilitats de feina de "boite" per petits conjunts que el turisme porta a la Costa, la Pizarro es disgrega i el germà Ramon, que amb el saxo tenor era considerat ja un dels millors sons de jazz de la província, ve a reforçar la plantilla de la Siboney, que ara sí que sona com mai ...

Encara dos conjunts més entraran a la trajectòria musical d'en Lluís Duran: Dinamic’s del que n'és pianista, director i arranjador, i que és muntat amb els primers i sofisticats avançaments electrònics i Jazztone, molt popular dintre els ambients jazzístics, per les bones interpretacions que feien, d'aquest gènere.

Animat pels companys, sol·licita l'ingrés a la "Sociedad General de Autores de España" i superada la corresponent prova, entra a la mateixa com a compositor, el 6-12-1962. Curiosament, però, a l'examen literari el consideren "NO APTO" per fer lletres.

Ell, però, segueix posant lletra a la majoria de les seves composicions.

El juny de 1965, la Renfe el destina a la Jefatura d'Explotació a Barcelona amb funcions d'Inspector i sembla que això ha de representar l'adeu definitiu a les activitats musicals. Però el destí intervé de nou amb un fet trist que ho canvia tot: El 24 de desembre del mateix any, pateix un infart de miocardi i es veu sotmès a la més absoluta inactivitat. Sols una cosa podia aixecar la moral perduda: La Música. I comença a escriure moltes coses que després trenca i poques que queden; però l'interessant és que ja els dies es fan curts amb el piano al davant i la ploma a la mà. Amb aquesta desgraciada circumstància, li arriba el temps que tant havia buscat i que no trobava abans per escriure la primera sardana que, pensant amb la seva filla, vol titular: "La Rosa del nostre jardí". Hi posa una lletra que comença així:

Al nostre jardí hi ha una Rosa
que és, Anna, fruit del nostre amor.
És tan perfumada i formosa,
que a tu i a mi ens emplena el cor ...

Fa les primeres edicions de música de ball que rendeixen algun dret d'autor. I escriu més sardanes que no s'atreveix a editar si abans no hi ha possibilitat de que alguna cobla les provi. A moltes posa lletra: "Les Fires de Girona", "Records de Maçanes", i una lletra dedicada a Hostalric, que més tard es convertiria en "Hostalric Palau de Pedra ", queden esperant l'oportunitat de prova i estrena, però l'edició serà sempre dubtosa.

"Les Cobles van faltades de temps" ens deia ell quan parlàvem d'aquest tema i sap greu molestar-les perquè et provin una sardana, malgrat que, sempre que ho he demanat, he trobat totes les facilitats amb els companys de la Marina, els Montgrins i l'Amoga. Però un sap que el temps no els sobra i sap greu robar-los-hi. Per altre part, és comprensiu que quan assagen, busquin títols d'autors reconeguts. És la millor garantia de no perdre temps. Jo, ni soc conegut, ni em considero compositor de sardanes, amb l'ampli sentit professional, de competència, comercial inclús, que la titulació comporta. M'agrada molt escriure-les perquè les sento i estimo com a cosa nostra que és i crec que, íntimament, puc expressar millor els meus sentiments amb una sardana que amb cap altre composició. Per això he escrit sempre, solament per als qui estimo, per als amics i per tot allò del que guardo records íntims i emotius, sense esperar cap compensació econòmica. I m'agrada de posar-hi lletra, perquè em sembla que així puc clarificar més el que, sens dubte, no soc capaç d'expressar amb la sola música. Si afegim a tot això que les edicions són cares; que l'única compensació econòmica són els drets d'autor; que aquests els liquiden des de Madrid; que Madrid queda molt "lluny" de Catalunya i que, inclús els autors consagrats es queixen de les minses liquidacions que se'ls fa, crec que la cosa queda clara. "És una pena, però és així".

Retornem però allà on érem. En Lluís es recupera de la malaltia però la recuperació és lenta. I cal mentalitzar-se que aquell cor esgavellat ja no serà com abans i que, desgraciadament, composant música no viurà la família. Serà doncs necessari començar de nou.

Els germans el recolzen fort. Tots dos tenen feina administrativa que podrà fer sense perill. I se'n va cap a Tossa, on en Josep és empresari del Restaurant Sacromonte i de la Sala de Festes Tropicana.

Fa uns cursets a l’Instituto de Estudios Turísticos a Madrid i ràpidament passa a l’Hotel Costa Brava de Tossa, com Administrador primer i Director després. La vida s'ha encarrilat de nou a l’hostaleria, on espera la jubilació definitiva per assolir el temps necessari per escriure música i qui sap (encara que només sigui per propi esbarjo) si també per aprendre la tenora.

No voldríem acabar, sense explicar l'anècdota de l'estrena de la seva primera sardana, tal com ell ens la conta:

L'esperada ocasió va arribar per fi 'quan em trobava a Tossa, com a director de l'Hotel Costa Brava. Recordo que jo estava atrafegat com de costum, quan sonà el telèfon. A l'altre costat, la veu del meu germà Josep, des de la Tropicana: "Si portes ràpidament les partitures de la teva sardana, podràs sentir-la". El cor em va fer un salt. Per fi? Ara no recordo quina festa era, però era diada de sardanes i ball, el darrer a Tropicana. Vaig pensar que la cobla estaria desenfundant per anar a la plaça i que ell havia aprofitat per demanar-los-hi la mercè del que jo tant desitjava. Per avançar, vaig enviar-li les partitures amb el "botones" i als pocs moments vaig sortir disparat. Arribo a Tropicana i allà no hi havia ningú. "És que te la tocaran a la plaça", em diuen. A la plaça? Valguem Déu Senyor! Surto corrent i abans d'arribar-hi ja sento el flabiol. El primer compàs i, no hi ha dubte! És la meva! Em vaig posar dins una escala i quan acaba la primera part dels curts, em preocupen tant els llargs que ni escolto la repetició.

Per fi, els llargs, i quan sona l'últim acord per fer la primera repetició, se'm va obrir el cel. Almenys acabaran junts! -vaig pensar-. I no semblava pas que sonés malament del tot. Bo i sortint de l'escala, m’atanso a un grupet on hi havia el meu germà. És bonica, noi! -em digueren- Oh! què t'han de dir, Lluís! -penso jo-.

Instintivament em fixo amb les cares dels dansaires. Ja l'havien comptat i repartit i s'entregaven a la dansa. Es repeteix la màgia de sempre i de la que sols és capaç la sardana: Les cares serioses, de "seny", quasi de preocupació dels dansaires mentre compten, es transformen en cares de satisfacció, de joia, i comencen a escoltar i gaudir de la música i de la dansa quan ja està comptada i repartida.

Vaig començar a sentir-me sortós i els ulls se'n clavaren amb el més entusiasta dansaire que tenia Tossa: El veterà Pep Vila, que repuntejava com als seus millors 18 anys, saltironejant amb un gust que feia bo de veure. L'acord final és saludat amb un fort aplaudiment. No hi ha dubte! Els ha agradat!

Amb tot això se m’atansa en Pep Vila que, indagant amb la Cobla el van assabentar de que la sardana era meva i m'allarga la mà per felicitar-me, bo i dient: "És molt maca... i saltirona". És tot el que sempre hauria volgut sentir i més, d'un sardanista com en Pep. Ja no podia desitjar més. Quin títol té? -em pregunta en Pep-. Jo no la tenia pas registrada, però inicialment l'havia fet pensant dedicar-la a la meva filla. No obstant, vaig demanar mentalment perdó a ella, bo i dient-me a mi mateix que ja trobaríem altre ocasió, i ràpidament li contesto: ¿Què us sembla si li poséssim "En Pep Vila"? "Que en Pep seria l'home més feliç de món!" -em diu ell-. Doncs, avui, Pep, -li vaig contestar- serem dos els homes més feliços del món. Vós, perquè la sardana ja està batejada: "En Pep Vila ", i jo, perquè l'estímul i l'alegria que vós em doneu avui, no l'oblidaré mai més.

Li vaig dedicar una partitura i quan la sardana fou gravada per la Cobla Amoga, li vaig fer arribar un disc que ell em consta, guardava com un tresor.

Ara, en Pep Vila ja ens ha deixat, però jo l'he recordat sempre més i em sento content d'haver sabut honrar en ell als molts "Peps Viles" que, com vosaltres, volguts amics de la Colla Sardanista de Breda, encara queden per les nostres contrades, fent apostolat de la sardana i el miracle permanent de que la nostra estimada dansa, segueixi unint les mans i els cors dels catalans, i especialment de la nostra joventut; aquesta joventut que, com deia Prudenci Bertrana, "sense sardana mai hauria pogut capir l'arborament reivindicador dels nostres drets de raça".