Qui no ha sentit parlar mai de l'escrit ANÒNIM! Es potser una manifestació que reivindica l'ordre, o una comuninació que en ser infundada no pot ser signada?

Em miro l'anònim com si fos un defensor del poble amb la cara tapada i em recorda les aventures del llegendari ZORRO.

Generalment, l'autor sol estar mal informat, per això no tot el que diu en l'escrit és cert. Crec que cap anònim no té suficient contingut com per ser pres seriosament. 

Hi ha persones que critiquen i no fan, i n'hi ha que fan i no critiquen. L'autor de l'anònim sol ser del primer tipus.

Fer cas d'un anònim significa dubtar dels principis utilitzats en la tasca que estàs duent a terme, significa dubtar de la teva actuació i de la teva capacitat organitzativa. I tot això, en la majoria dels casos, no és qüestionable.

Vet aquí de quina forma més diplomàtica l'autor de l'anònim es fa ben popular! Es cert  que ell sempre podrà dir "Aquest escrit el vaig fer jo", però compte, només s'ho podrà dir a ell mateix, perquè si ho escampa ens farem un fart de riure. No et sembla que s'ha tancat ell mateix en un món molt reduït?

Quan penso la diversió que comportn poder compartir en una xerrada aquells fels que t'han reportat satisfacció personal! No m'imagino a aquesta persona callada tota la vida.

Jaume Fugarolas.

Tota Entitat, Agrupació, activitat, moviment i, en definitiva, tota tasca col·lectiva, es veu encapçalada per una persona (o persones) dels que en diem "van al davant".

És a aquestes persones a qui escric aquesta vegada, ja que he copsat els problemes que tenen per tirar endavant qualsevol activitat popular, dels quals es deriva una sensació "crematòria" amb el pas del temps, que es pot veure agreujada amb la continuada sol·licitud dels mateixos homes en diferents col·lectiu locals.

"sempre som el mateixos".

Cal que quan treballem pels demés ho fem amb molta il·lusió i sobretot per passar-nos-ho bé nosaltres mateixos. Cal que no esperem que ningú ens feliciti, sinó que sapiguem disfrutar de les nostres pròpies millores.

Cal que sapiguem escoltar i acceptar suggerències per ineditar noves "maneres de fer" que faran que, de mica en mica, anem "creixent". Cal que no ens repetim i que cada vegada ho fem millor. Cal que lluitem per erradicar les opinions derrotistes i negatives, perquè discutir-les ens farà perdre molt de temps. l cal que no caiem en la temptació de pensar que "som els millors" perquè és possible que no evolucionem.

És qüestió de plantejar-s'ho i de sentir-nos necessaris per a una clientela que necessita que continuem "anant al davant".

Jaume Fugarolas.

En aquest món, on la crítica pot arribar a ser necessària i constructiva crítica professional), ens trobem envoltats també de l'altra crítica, que crec que és inadmissible i enterbolidora (crítica de carrer).

D'aquesta darrera voldria fer unes reflexions, ja que crec que caldria que ens preguntéssim per què critiquem.

Per què de vegades se'ns fa necessari desbarrar a un altre sobre qualsevol tema? 

Serà perquè no som capaços de parlar de nosaltres mateixos, perquè qui ens ha d'escoltar no ens escolta, o tal vegada, perquè el que habitualment expressem no té massa valor. Per què criticar sempre als altres i sense que hi siguin presents?

Per què no provem de criticar-nos a nosaltres mateixos!

Sigui quin sigui el resultat d'aquestes qüestions, cal repensar-s’ho, ja que la societat necessita que tots nosaltres parlem amb bases sòlides i coneixent prou bé els fets i les persones.

És primordial cercar valors en l'individu i envoltar-se d'amistats que ens valorin pel que valem no pel que critiquem.

La gent coneix suficientment qui critica i a voltes prefereix allunyar-se’n.

Cal, doncs, reaccionar abans de trobar-nos en un cercle tancat on l'única supervivència sigui la crítica. Pensem-hi!

Jaume Fugarolas

Quantes vegades no he parlat amb gent comprometent-los amb la pregunta: Creus que els diners fan la felicitat?, i com he quedat de sorprès en veure que no ho tenen gens clar.

Alguns diuen: "Sí!", però després d'entrar en raonaments cauen en la confusió i volen canviar de tema. D'altres afirmen molt segurs: "No, però hi ajuden!" . Aquests són més diplomàtics, però continuen essent dels que pensen que sí, encara que no s'atreveixen a la primera envestida a afirmar-ho. En realitat dir: "No, però hi ajuden!", és dir que sí. O no? 

Mai ningú m'ha dit: "No, els diners no fan la felicitat!". 

Els diners no poden fer mai la felicitat, ja que només ens ajudaran a aconseguir fets materials. 

El que sí que és cert és que la mala utilització dels diners sí que ens pot provocar infelicitat.

No podem caure en la trampa, i ho tenim fàcil, perquè el control del diner el tenim nosaltres. 

No val el tòpic: Si tingués diners aniria tot l'any de vacances, em compraria un cotxe molt bonic, acabaria de pagar el préstec de la casa.

I quan tot això estigués solucionat i continuessis tenint diners?

Suposo que no t' endeutaries més per tal d'aconseguir un iot, una avioneta o una torre a Vaqueira-Beret. Alerta quan només aconseguim o cerquem felicitat gastant o emmagatzemant diners. Ens ho hem de

replantejar ràpidament, crec jo.

Jaume Fugarolas

Si observem la forma en què actuen les persones que ens rodegen, copsem molt sovint maneres de fer i formes de parlar que ens fan meditar «per què ha dit això?» o «per què ha actuat d'aquesta forma?» i pensem «aquesta persona és dolenta!».

Anhelar que allò que fa el veí li surti malament, aspirar a tenir més que aquell amic o voler un protagonisme innecessari per demostrar que “jo també puc fer-ho” ens porta a una conducta on predomina l'enveja. L'enveja!, un dels pitjors mals que pateix la humanitat. 

El definiria com l'exteriorització destructiva dels sentiments d'aquell individu que és incapaç d'apreciar els seus propis valors. Aquells valors que, per errors en la seva pròpia autoeducació moral, han desembocat en la construcció d'uns fonaments que s'ensorren cada dia quan surt el sol. El que és més trist és que l'envejós no rep res a canvi d'aquesta conducta errònia, llevat d'allunyament de totes aquelles persones que s'autoaprecien. Per tant, no cal que perdem ni un sol respir davant de les pobres, desencaixades i ridícules actuacions d'aquests individus.

Compte, doncs, en no caure en la temptació de l'enveja, perquè, com diu el refrany, no sé què passaria

si “la envidia fuera tiña”.

Jaume Fugarolas

Sense ella no existiríem. És fràgil i valenta. Aprendre d'ella sempre hauríem.

Ens dóna mil voltes. L'alegria de la nostra vida. Per què no, gratificant i relaxadora.

A voltes no hi vol saber res. Mortal si t'hi enfrontes. Fresca, desimbolta, modesta i tímida.

Inescrutable, sovint. De plàstic també i com la gralla, que bé que sones a voltes.

Agressiva, amenaçadora i temptadora. Suport i ajuda sovint rebem d'ella.

A voltes ens fa ombra. Desvergonyida, potenciada i moderna.

Un àngel quan dorm. Irritable, emocional, però estable.

Afalagadora, absorvent i mestressa. Tendra i dolça corn la mel.

Sàvia, cautelosa i ...

No és una endevinalla, compte! Ets tu, Dona.

Jaume Fugarolas

En aquesta columna normalment he escrit generalitzant sobre aquells comportaments que jo crec erronis en la conducta de la persona, sobretot (i això no ho podem evitar) quan aquesta es troba envoltada per la societat. Avui m’agradaria parlar amb tu i de tu.

Et preguntaré si em permets (i espero no posar-te en un compromís amb tu mateix). Creus que tu ets allò més important de l'univers o senzillament creus que ets dels del piló? Et vals per tu mateix o necessites recolzar-te en un altre? Et promous sensacions noves cada dia o «qui dies passa, anys empeny»? Tens criteri o utilitzes les frases dels altres? T'auto estimes o necessites que els altres et valorin? Aprofites els problemes per a créixer o aquests fan trontollar sovint els teus fonaments? Culpes els altres dels teus errors  o saps ser equànim? Sabries explicar-te a tu mateix els teus principis o aquesta expressió et sona a xinesa? Saps què busques en la vida o senzillament vius? Et creus la persona més feliç de la terra o esperes ser-ho amb el pas dels anys? .. Si vols, no cal que comencis a .pensar-hi ara mateix; pots esperar a després de les

vacances. Bon estiu!

Jaume Fugarolas