En el primer moviment, us heu de situar al pati d’armes del Castell de Montsoriu, sota la majestuosa ombra que projecta la torre de l’homenatge a quarts de cinc d’una assolellada tarda de dissabte del mes de juny. Amb una branca de menta a la boca, Guerau intenta convèncer a Ermessenda, que es raspalla la seva bonica melena de rinxols daurats, de que l’acompanyi al ball d’entrada al solstici d’estiu, que fan a la tarda-vespre al Patí de l’Abadia de Breda. “Hi haurà cornamuses i flabiols i mig poble”, li diu ell. Ella en te ganes però es fa pregar. Sempre ha estat una noia un xic tímida, però al final accepta el convit. La música és el diàleg dels joves nois.

El moviment tercer ens presenta una escena tendre, en la que en Guerau, sota una agradable nit de lluna plena, li recita a la noia, el bonic poema que li ha escrit i que es diu “rinxols daurats”. Ella recalca la seva melena en la majestuosa paret sud del campanar on es projecta l’ombra que es mou a l’uníson de la flama del llum d’oli que els acompanya. La Berta ha anat a cercar el carruatge i ells gaudeixen d’un instant de soledat. Els raig de llum de la lluna xispegen en els ulls de la parella, plens d’il·lusió i de joventut i la música intenta reflectir la dolçor del poema, el sospir fons que surt del pit de la noia i fins i tot la tendresa del petó que Ermessenda li lliura a la galta a Guerau, en senyal d’agraïment per les dolces paraules. Amb això que arriba la Berta i els desperta del que ha estat un somni, un dolç i agradable somni. S’ha fet tard i clar son joves i s’han adormit repenjats a la paret del campanar. Llàstima pensa en Guerau, mentre gratant-se la melena, no aconsegueix recordar si el petó ha estat de veres o també era dins el somni.

Finalment vaig afegir aquest popurri, pel final de l'obra Teatre i Músics a l'Abadia, mentre el narrador anunciava els crèdits de tots els participants.