Embedded Files
1. La baixa edat mitjana
Podem dividir la baixa edat mitjana en dos períodes:
Creixement: segles XII i XIII (creixement econòmic, naixement de la burgesia...).
Crisi: XIV i XV (revoltes, guerres, epidèmies...).
Les característiques principals d'aquest període són:
Creixement de les ciutats.
Enfortiment de les monarquies.
Revoltes de camperols.
Guerres constants entre els regnes europeus.
Sorgiment d'una nova classe social: burgesia.
Aparició de la Pesta Negra.
2. Transformacions agràries i socials
Entre els segles XII i XIII, a Europa es va viure una etapa d'estabilitat política amb un clima favorable. Gràcies a això, Occident va viure una gran expansió demogràfica i econòmica:
Es va posar fi a la inseguretat d'èpoques anteriors (guerres feudals, invasions...).
Hi va haver un augment de la producció agrícola.
Va tenir lloc un creixement constant de la població.
Tot plegat va facilitar la reactivació del comerç i el ressorgiment de les ciutats.
2.1. Avenços en l'agricultura
L'increment de la producció agrícola va ser possible gràcies al fet que es van donar unes condicions climàtiques favorables, a la introducció de noves tècniques de conreu i a la utilització de noves eines.
Una de les novetats més importants pel que fa a les tècniques de conreu va ser la rotació triennal de conreus. Aquesta tècnica permetia alternar en una mateixa parcel·la cereals d'hivern (blat, sègol) i cereals de primavera (civada, ordi) i reduir el guaret a un terç de la terra. Fins el segle XII, s'utilitzava una rotació biennal, menys eficaç.
Altres aportacions van ser l'ús dels fems d'animals com a adob i les millores en les tècniques de regadiu (en aquest cas, a les regions mediterrànies per influència islàmica).
Pel que fa a les eines, les innovacions més rellevants van ser l'arada amb rodes (arada normanda), l'orelló i la collera, la substitució de les eines de fusta per eines de ferro (destral, falç, dalla...), l'ús del cavall com a animal de tir i els molins d'aigua i de vent.
Amb aquestes millores del treball de la terra, s'aconseguien dues coses:
Es produïa una major quantitat d'aliment.
Es produïa més diversitat d'aliments.
Rotació biennal (fins el segle XI)
Rotació triennal (a partir del segle XII)
Representació d'una arada normanda
Representació d'una arada normanda
Representació d'una arada normanda
Esquema d'una collera
Arada utilitzada abans del segle XII.
Collera per a cavalls
Jou per a bous
2.2. Canvis a la societat
L’augment de producció d’aliments va suposar una millora en l’alimentació de la població. També es va produir un descens de la mortalitat perquè, com que la gent estava millor alimentada, tenia els cossos més preparats per sobreviure a més malalties.
Aquestes circumstàncies, van portar a un augment de la població que va haver de buscar nous espais per conrear.
A part, com que hi havia molt excedent, una activitat econòmica que va créixer moltíssim va ser el comerç, que tenia lloc principalment a les ciutats.
L'augment de la producció agrícola, el creixement demogràfic i el creixement del comerç van portar a un nou fenomen: la urbanització. Part de la població que vivia al camp es va desplaçar a viure a la ciutat.
Creixement de la població a Europa entre els anys 1000 i 1300.
3. Creixement de les ciutats
3.1. Característiques d'una ciutat medieval
Com a conseqüència del renaixement del comerç i de l’augment de la població, les antigues ciutats romanes van començar a créixer i se’n van fundar altres de noves. Algunes van sorgir com a conseqüència de l'establiment d'artesans i mercaders al costat d'un castell o d'un monestir. Aquests nuclis de població s'anomenaven burgs.
La majoria de les ciutats estaven situades a prop de rutes comercials marítimes o terrestres.
El plànol de la ciutat medieval era diferent segons l'emplaçament, però totes presentaven uns elements urbanístics comuns:
Les muralles, que delimitaven l'espai urbà i protegien la ciutat. La comunicació amb l'exterior es feia a través de portes protegides per torres. En aquestes portes els mercaders havien de pagar impostos per les mercaderies que hi entraven. A la nit les portes es tancaven.
La plaça major, centre de la vida urbana. Al seu voltant se situaven els edificis més importants: l'ajuntament (seu del govern de la ciutat), l'església principal o catedral, si a la ciutat hi havia bisbe, la llotja (magatzem i espai per al comerç)... També s'hi feia el mercat setmanal.
Els convents i els monestirs dels diferents ordes religiosos i l'hospital.
Els palaus de les famílies més riques i les cases taller dels artesans, amb els horts i els corrals al costat.
El call, barri on vivia la comunitat jueva. La porta d'aquest barri es tancava a la nit. La sinagoga (lloc de reunió religiosa i escola) era l'edifici principal del call.
Els carrers de la ciutat medieval, disposats desordenadament, eren estrets (entre 2 i 4 metres) i amb prou feines estaven empedrats. No disposaven de voreres ni de clavegueram. Solien estar bruts ja que no hi havia un servei de recollida d'escombraries. Les deficients condicions higièniques (fang, brossa, aigües residuals...) feien de la ciutat un espai poc saludable on era fàcil que es propaguessin les epidèmies.
3.2. Activitats urbanes
L’expansió agrària aconseguida fins al segle XIII va permetre que la població augmentés i també que s’obtinguessin més excedents. Això va provocar l’aparició d’artesans especialitzats i l’expansió del comerç, cada cop hi havia més activitat comercial.
Per això molts mercaders es van instal·lar a les ciutats, on tenien lloc els mercats i les fires. Els camperols dels voltants anaven un cop per setmana a la ciutat a vendre els seus productes i, alhora, hi compraven els que necessitaven. Algunes ciutats van arribar a ser centres de comerç regional i fins tot internacional molt importants.
A més, les ciutats oferien condicions de vida millors, perquè no estaven sota el control dels senyors feudals i tots els seus habitants eren lliures. Cada ciutat tenia el seu propi govern, l’ajuntament, que dirigia un alcalde. Molts camperols també van emigrar a les ciutats per fugir de la servitud i ser més lliures.
3.3. L'artesania i els gremis
Les ciutats van ser importants centres manufacturers. Tots els artesans d'un mateix ofici s'agrupaven en associacions denominades gremis, a les quals era obligatori pertànyer. El gremi controlava i regulava l'activitat artesanal, evitava la competència i protegia els consumidors vetllant per la qualitat dels productes.
El gremi regulava la producció i la comercialització (accés a matèries primeres, la qualitat, quantitat i el preu dels productes) i el treball ( horari laboral, sous dels oficials, requisits per accedir a les categories de mestre i oficial, requisits per obrir un taller).
Els artesans treballaven en tallers, que habitualment formaven part de la casa del mestre. Aquest era l'amo i estava inscrit al gremi. Dirigia la feina dels oficials, que cobraven un sou i podien obtenir el títol de mestre si superaven un examen fent una obra mestra, i dels aprenents, que solien viure a la casa del mestre, aprenien l'ofici i no cobraven cap sou per la seva feina. Aquests darrers accedien a la condició d'aprenents a partir d'un contracte d'aprenentatge que signaven els seus pares i el mestre. El període d'aprenentatge podia durar entre un i vuit anys.
3.4. El comerç
Al segle XII, el comerç es va convertir en una activitat força dinàmica. Les ciutats eren centres d'intercanvi comercial. A les botigues, els artesans oferien els seus productes; al mercat, diari o setmanal, els pagesos i els artesans intercanviaven la seva producció.
A algunes ciutats també es feien fires, que atreien mercaders de diferents països. Tenien lloc un o dos cops l'any i duraven una o dues setmanes. Van servir per recuperar el comerç a llarga distància i impulsar-lo. Les fires més importants eren les que s'organitzaven a la Campanya francesa, ja que aquesta regió francesa era un lloc de pas de la ruta terrestre que unia Flandes amb el nord d'Itàlia i servia de punt de contacte entre els mercaders dels dos territoris.
3.5. Un nou grup social: la burgesia
Durant la baixa edat mitjana, a Europa es va mantenir l'estructura feudal de la societat. Així doncs, la noblesa i el clergat van continuar sent els estaments privilegiats. A les ciutats, però, va sorgir un nou grup social: la burgesia. Aquest grup, format per persones lliures, és a dir, que no estaven subjectes al poder de cap senyor feudal, obtenia els seus recursos del comerç i l'artesania. Per tant, la seva riquesa no procedia de la possessió de terres, sinó dels diners.
4. La monarquia
4.1. El poder de la monarquia augmenta
A diferència de l'alta edat mitjana, al segle XII es va iniciar un lent procés d’afermament de l’autoritat del rei a partir de la seva aliança amb la burgesia urbana.
A canvi de llibertats i privilegis a les ciutats, la burgesia li proporcionava al rei suport econòmic i militar mitjançant la creació de milícies urbanes.
4.2. La creació dels parlaments
Des del final del segle XII i durant tot el segle XIII, els reis europeus van començar a convocar les Corts o parlaments. En aquestes assemblees hi havia representats el rei, els nobles, els clergues i els governants de les ciutats. Amb la seva convocatòria, els monarques pretenien afeblir el poder de la noblesa, ja que ara podien obtenir el suport de la burgesia.
Les Corts eren assemblees convocades i presidides pel rei. Eren formades per representants dels tres braços o estaments en què es dividia la societat (noblesa, clergat i poble). Hi havia representants de la burgesia de les ciutats, la pagesia i els menestrals, en canvi, no hi estaven representats.
Mentre que a Castella el Parlament es limitava a aprovar o negar el que demanava el monarca, a Catalunya, en canvi, el rei necessitava el vistiplau d'aquesta assemblea per poder dur a terme moltes accions de govern.
En molts estats europeus els monarques, amb el suport de la burgesia, es van enfrontar a la noblesa i van aconseguir imposar un nou tipus de monarquia, més centralitzada i autoritària. Els reis es van fer càrrec del poder militar i de l'administració de justícia a tots els seus territoris. Aquest nou model de monarquia autoritària, va ser l'antecedent de l'Estat modern que es va desenvolupar als segles següents.
5. La crisi baixmedieval
5.1. La depressió
A mitjan segle XIV s’inicia una etapa de depressió. Durant un segle i mig es van succeir diverses crisis i una gran part de la població va tenir dificultats per sobreviure.
La crisi va tenir moltes branques:
Crisi econòmica
Crisi demogràfica
Crisi social
Crisi política
Crisi general
5.2. Crisi econòmica
Des del segle XIV es produeixen un seguit de crisis de subsistències, normalment eren originades per una mala collita. L’escassetat de cereals provocava que el seu preu pugés i que la majoria de la població no en pogués comprar. La població mal alimentada resistia pitjor les malalties i morien, tot i que una part important moria directament de fam.
De fet, l'any 1333 fou conegut per la gent de l'època amb l'expressió «lo mal any primer». Durant aquest any es van iniciar tot un seguit de crisis de subsistència que van causar una gran mortaldat. Sobretot, cal tenir en compte que la mala alimentació va provocar que les persones estiguessin menys preparades per superar les malalties.
5.3. Crisi demogràfica
La crisi baixmedieval es va iniciar amb una crisi demogràfica que va tenir tres causes: la fam, les epidèmies de pesta i la guerra.
La pesta negra
L'any 1348, va arribar a Europa una epidèmia de pesta provinent d'Àsia. A partir d'aleshores, les epidèmies es van anar repetint i ja no van desaparèixer del continent fins al començament del segle XVIII.
Avui, gràcies als avenços de la ciència, sabem que la pesta era una malaltia infecciosa i altament contagiosa produïda per un bacil que es transmetia a les persones a través de rates, puces i polls.
Els símptomes
Durant els primers dies, la persona afectada no notava cap tipus de símptoma. Al cap de tres o quatre dies, però, sentia marejos, tenia febre, calfreds i vòmits i li apareixien unes taques fosques a la pell, motiu pel qual la malaltia fou anomenada mort negra o pesta negra. Un altre símptoma era l'aparició d'una mena de bonys, anomenats bubons, fet que va donar lloc a la denominació pesta bubònica.
Hi havia tres tipus de pesta:
Tipus de pesta negra
La pesta bubònica. És la forma més comuna de pesta. Es transmet per la picada de la puça, que viu com a paràsit de la rata, la primera a infectar-se amb el bacteri. La seva taxa de mortalitat, sense tractament, se situa entre el 30% i 75% dels casos. El símptoma característic d'aquesta variant de la malaltia és l'aparició de bubons a l'engonal, el coll i les aixelles, pels quals supura pus i sang. L'aparició d'aquestes tumoracions va acompanyada de febre alta (entre 38 i 41 °C), vòmits i confusió o deliri.
La pulmonar. És la segona variant més estesa de la malaltia i sol donar-se en climes freds. És l'única de les tres variants que es transmet per via oral, i l'única que segueix la via home-home, a través de gotes de saliva contaminada pel bacteri d'una persona infectada. La taxa de mortalitat és altíssima, del 100% sense tractament des dels primers moments de la infecció. Els símptomes característics són la dificultat per respirar (dispnea), l'aparició de coloracions blavoses/violàcies pel cos (especialment a la cara) com a resultat d'una cianosi i, sobretot, l'expectoració sangonosa.
La pesta septicèmica. És la menys freqüent de les tres formes, però, alhora, la més mortífera, atès que la infecció envaeix ràpidament el torrent sanguini. Causa la mort a gairebé a tots els malalts. Els símptomes més característics són la febre alta i l'aparició de taques de color fosc o morat per tot el cos, originades per hemorràgies sota la pell.
Les causes
A l'edat mitjana no es coneixien les causes de la pesta. Quan hi havia una epidèmia, doncs, se solia atribuir a un càstig diví per haver estat mals cristians o a conspiracions dels jueus.
Ara, sabem que la principal causa de l'expansió de la Pesta Negra era la manca d'higiene i de mesures sanitàries.
L'impacte
La pesta que va tenir lloc entre els anys 1348 i 1350 va ser especialment virulenta i va provocar la mort de la meitat de la població europea. La incidència d'aquesta epidèmia fou molt gran a les ciutats. La concentració d'un gran nombre de persones i la falta d'higiene en van afavorir el contagi.
A part de l'impacte demogràfic, la pesta va tenir un gran impacte a la societat. Per exemple, hi va haver molts grups de cristians que es van radicalitzar i feien processons flagel·lant-se perquè creien que l'aparició de la pesta era culpa dels seus pecats.
A moltes ciutats les comunitats jueves van patir agressions i atacs perquè part de la població creia que havia estat culpa seva.
5.4. Crisi social
Enfrontaments al camp
En primer lloc, com que els camperols no produïen tant aliment per culpa de les males collites, els senyors feudals els van apujar els impostos per compensar les seves pèrdues.
En segon lloc, els monarques també van apujar molt els impostos perquè necessitaven finançar les nombroses guerres que estaven tenint lloc en aquell moment.
En tercer lloc, els senyors feudals continuaven practicant amb més força els mals usos: un seguit de costums dels senyors feudals en què abusaven dels seus vassalls i súbdits.
I, finalment, les males collites també van agreujar molt la qualitat de vida dels camperols.
Per culpa d'aquests quatre fets, a partir del segle XIV van esclatar nombroses revoltes pageses arreu d'Europa. Aquetes revoltes van ser reprimides amb molta duresa i violència per la noblesa.
Hi va haver conflictes a França (La Jacquerie), als Països Baixos, a Catalunya (Les revoltes remences)...
Els conflictes remences a Catalunya
A Catalunya, la situació al camp es va tornar insostenible, sobretot pels pagesos remences.
Els pagesos remences es van revoltar contra els seus senyors feudals dos cops. Reclamaven el següent:
Supressió dels mals usos.
Deixar d'estar lligats a la terra.
Propietat de la terra que treballaven.
Les dues guerres remences van ser:
Primera Guerra Remança (1462-1472). La monarquia i les ciutats es van aliar amb els pagesos per lluitar contra la noblesa. La victòria va ser pels pagesos.
Segona Guerra Remença (1483-1486). Els pagesos es van trobar sols contra la noblesa, ajudada per la monarquia. Els pagesos van ser definitivament derrotats.
Tot i la derrota dels remences, Ferran II va signar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486):
Suprimia els mals usos de la noblesa.
Si un pagès pagava una quantitat de diners, podia ser alliberat de la terra.
Els nobles conservaven la propietat de la terra.
Enfrontaments a la ciutat
La crisi baixmedieval va afectar moltíssim les ciutats per dos motius:
La mortalitat provocada per la pesta negra era molt més elevada que al camp ja que hi havia més possibilitats de contagi.
L'augment del preu dels aliments i el descens de l'activitat econòmica van fer que les classes populars caiguessin en la misèria.
Per tot plegat, els sectors més pobres de la població van iniciar una lluita per aconseguir millorar les seves condicions i poder accedir als càrrecs del govern municipal, controlats per l'alta burgesia.
Les revoltes es van escampar per ciutats de tot Europa, com Florència, París i Barcelona. Sovint aquests conflictes van comportar assalts als calls jueus.
En el cas de Barcelona, la ciutat es va dividir en dos bàndols:
La biga: els grans comerciants que demanaven un comerç lliure.
La busca: els petits comerciants i artesans que demanaven una regulació del comerç.
5.5. Crisi política
Entre els diversos conflictes polítics que hi va haver a Europa, cal destacar la guerra dels Cent Anys, que enfrontà Anglaterra i França entre el 1337 i el 1453. Després de més de cent anys de conflicte, els francesos van aconseguir la victòria i van fer fora del seu territori els anglesos.
A part de diverses guerres entre regnes, totes les crisis conflueixen en un malestar general: hi ha diverses guerres civils a Europa, per exemple:
La Guerra civil catalana (1462-1472).
La Guerra de les Dues Roses (1455-1485).
5.6. Crisi general
Com a conclusió, podem dir que els segles XIV i XV suposen una crisi ja que s'acumulen crisis de subsistència, epidèmies de pesta, guerres, conflictivitat al camp, conflictivitat a la ciutat... Molts historiadors anomenen aquest període de la següent manera: crisi baixmedieval.
A finals del segle XV, aquesta crisi s'acabaria superant i l'enfortiment de la monarquia, dels exèrcits i del comerç donaria pas a una nova època: l'edat moderna.
Page updated
Report abuse