Embedded Files
Vocabulari
Vocabulari
Beduïns
Imperi Persa Sassànida
Politeisme
Arcàngel
Poligàmia
Califa
Emir
Valí
Caid
Cadí
Hadit
Sunna
Imam
Alfaquí
Arcàngel
Pacte de capitulació
Almoràvits
Almohades
Muladí
Berber
Mossàrab
Drassanes
Arabesc
Estuc
0. Cronologia
0. Cronologia
1. La Península Aràbiga abans de l'Islam
1. La Península Aràbiga abans de l'Islam
Mapa mundial amb la Península Aràbiga destacada en vermell.
1.1. Relleu i població
1.1. Relleu i població
Actual caravana de beduïns
La Península Aràbiga és un gran desert: no hi plou gairebé mai i no hi passa cap riu.
Al segle VI dC la Península Aràbiga estava habitada bàsicament per nòmades beduïns. Vivien del comerç i del pasturatge. Viatjaven en caravanes i habitaven en tendes fetes de pell de camell.
Al llarg de les rutes de caravanes, hi havia algunes ciutats assentades en oasis del mig del desert com per exemple Taïf i la Meca. En aquests ambients urbans la diferència entre els rics (beneficiats pel comerç) i els pobres era molt evident.
Els àrabs no vivien aïllats, tenien molt contacte amb els estats veïns gràcies, sobretot, al comerç:
Imperi Sassànida
Imperi Bizantí (Imperi Romà d'Orient)
A més a més, comunitats cristianes i jueves vivien i treballaven a les seves ciutats.
Mapa d'Aràbia durant el segle VII. Hi ha representats 2 grans imperis del s. VII: l'imperi bizantí i l'imperi persa sassànida. Les ciutats estaven comunicades amb l'exterior a través de les rutes comercials. Amb la mort de Mahoma, 632 el territori estava organitzat al voltant de la religió (Islam) va quedar reduït a la costa oest de la península Aràbiga, a tocar de la mar Roja.
1.2. Cultura i religió
1.2. Cultura i religió
Els pobles preislàmics d'Aràbia van desenvolupar una gran cultura: disposaven d'unes tècniques avançades (regadiu, calendaris, medicina...), d'una poesia de qualitat i una religió pròpia.
Abans del sorgiment de l'Islam, eren una societat politeista. A la ciutat de la Meca hi havia un santuari en el que acudien els habitants de la zona a fer un pelegrinatge. Allà veneraven la Kaba: un edifici religiós que custodia una pedra de meteorit en el seu interior. Al costat de la pedra, hi ha un seguit d'escultures que representen diverses divinitats.
Segons la tradició musulmana, la Kaba va ser construïda pels profetes Ibrahïm (Abraham) i Ismaïl (Ismael), dels quals els musulmans es senten hereus.
Per als musulmans, la Kaba és la "casa de Déu", és a dir, el punt de connexió entre la divinitat i la terra. Més endavant, es va construir al seu voltant la mesquita més important de tot l'Islam.
Imatge de la Kaba, situada al centre de la mesquita de la Meca, és una construcció en forma de cub coberta d'una funda negra que es renova cada any després del pelegrinatge. En el seu angle oriental hi ha encaixada una pedra negra, un fragment de roca basàltica que els fidels ha de besar o assenyalar.
"La piedra negra descendió del Paraíso y era más blanca que la leche, pero los pecados de los hijos de Adán la volvieron negra”, fou reconstruida per Abraham.
2. Mahoma i l'aparició de l'Islam
2. Mahoma i l'aparició de l'Islam
Mahoma va ser el fundador de la religió islàmica. Mahoma, en àrab, es pronuncia Muhammad i significa "ple d'elogis".
Els musulmans consideren que Mahoma és el més important i l'últim profeta enviat per Déu a la humanitat.
2.1. La vida de Mahoma
2.1. La vida de Mahoma
La revelació de Déu
La revelació de Déu
Quan era a mig camí baixant per la muntanya, vaig sentir una veu del cel que deia:
"Mahoma! Tu ets el profeta de Déu i jo sóc Gabriel".
Vaig aixecar el cap al cel per veure qui em parlava, i vaig veure que era Gabriel en forma d'home a cavall sobre l'horitzó. Em vaig aturar per mirar-lo sense moure'm ni cap endavant ni cap endarrere; després vaig començar a desviar la mirada, però a qualsevol lloc del cel on mirava el continuava veient com abans.
Muhammad Ibn Ishaq: Vida de Mahoma
Neix a la Meca l'any 570.
Es quedà orfe molt aviat i es comença a guanyar la vida fent de caravaner i pastor d'ovelles.
Als 20 anys, es va casar amb un vídua molt rica: Khadixa.
Als 40 anys (610) va sentir la crida de Déu (en àrab Al·là).
Al·là li demanà que prediqués les revelacions que havia portat l'arcàngel Gabriel.
De seguida, Mahoma es posà a predicar el missatge de l'arcàngel a la Meca (la ciutat més sagrada d'Aràbia) i allà va aconseguir molts seguidors.
Aquesta nova religió es començà a anomenar Islam.
Els dirigents de la Meca el van empresonar molestos amb les seves prèdiques.
L'any 622, Mahoma va aconseguir fugir i es va refugiar a Iatrib (Medina).
Aquesta fugida (16 de juliol del 622) es coneix com a hègira. Data des de la que les cultures islàmiques compten els anys.
Mahoma es va convertir en el líder religiós i militar de Iatrib i les tensions van escalar amb la Meca.
Al mateix any 622 va esclatar una guerra entre els seguidors de Mahoma i els habitants de la Meca.
L'any 630, Mahoma entrà vencedor a la Meca.
Mahoma moriria l'any 632.
2.2. Conseqüències de l'aparició de l'Islam
2.2. Conseqüències de l'aparició de l'Islam
A diferència de Jesús, Mahoma va aconseguir poder polític i militar: era el cap indiscutible de tota la meitat oriental de la Península Aràbiga.
Mahoma va contribuir a la unió de les tribus beduïnes.
Va potenciar l'ús d'una sola llengua a la regió: l'àrab.
I va unir tots els pobles àrabs sota una sola religió: l'islam.
3. La religió islàmica
3. La religió islàmica
La dimensió social de l'Islam
Pietat i bondat té el qui creu en Déu, Al·là, en l'últim dia, en els àngels, en el llibre, l'escriptura santa [l'Alcorà], en els profetes, és donar dels seus béns, encara que els estimi molt, als seus veïns, als seus parents, als orfes, als pobres, al viatger, a qui va a la guerra, als qui demanen, a qui suporta l'esclavitud, és fer bé les oracions obligatòries, és complir les almoines, que purifiquen els vostres béns, és complir els contractes i els compromisos que heu establert, és ser pacient i suportar tant la desgràcia com el perill.
Els qui això fan són gent sincera, virtuosa i santa. Els qui això fan són gent pietosa i temorosa de no agradar a Déu suficientment.
Sura, 2, verset 177
3.1. Els textos sagrats
3.1. Els textos sagrats
L'Alcorà ("recitació"). Després de la mort de Mahoma, els seus seguidors van recollir la seva predicació en un llibre escrit en llengua àrab.
El Hadit. Recull dites i comportaments de Mahoma i dels seus deixebles.
La Sunna ("tradició"). Extreta del Hadit, suposa un complement religiós i és la font del dret musulmà (xaria).
Aquests textos configuren els dogmes de la fe musulmana i els seus practicants s'anomenen musulmans, terme que ve de l'àrab "muslim" (els qui es lliuren a la voluntat de Déu).
3.2. El dogma islàmic
3.2. El dogma islàmic
Els musulmans creuen en un sol déu, Al·là (monoteistes).
També consideren que Mahoma és el seu darrer enviat. De fet, els musulmans creuen que tant Moisès (profeta jueu) com Jesús (profeta cristià) també van ser enviats d'Al·là, però no van ser els definitius.
Creuen en la vida després de la mort i en un judici al final dels temps.
Les persones, segons el seu comportament durant la vida, seran enviades al paradís o a l'infern.
3.3. Els cinc pilars de l'Islam
3.3. Els cinc pilars de l'Islam
La professió de la fe monoteista, la Xahada: "no hi ha més déu que Al·là i Mahoma és l'enviat de Déu".
L'oració: fer cinc pregàries recitades al dia en direcció a la Meca.
El dejuni durant el Ramadà (revelació d'Al·là a Mahoma).
Practicar l'almoina per als més pobres.
Pelegrinar a la Meca almenys un cop a la vida (si els teus recursos t'ho permeten).
Un altre pilar és la gihad. És un terme molt controvertit, però que en àrab significa "esforç" o "lluita". És a dir, els musulmans estan obligats a esforçar-se o a lluitar per la seva religió. Segons el moment, i segons el col·lectiu, aquest pilar s'ha utilitzat de maneres molt diferents.
Aplicar la gihad, al llarg de la història, ha tingut diferents utilitats. Per exemple:
A l'edat mitjana podia suposar iniciar una guerra santa contra els cristians.
També podia implicar fer una donació de diners (esforç) per finançar alguna cosa.
A l'actualitat, alguns grups radicals islamistes han utilitzat aquest terme per legitimar guerres i atemptats terroristes.
3.4. Aspectes culturals
3.4. Aspectes culturals
Segons l'Alcorà, la poligàmia i el divorci són permesos. A part, també prescriu altres normes socials: els jocs d'atzar queden prohibits, el consum de begudes alcohòliques també i no es permet menjar carn de porc.
El dia de descans dels musulmans és el divendres (pels jueus és el dissabte i pels cristians el diumenge). Normalment, la comunitat musulmana es reuneix aquest dia a la mesquita per pregar conjuntament.
Els pobles musulmans no fan distinció entre religió, política, lleis i societat: la llei (xaira) neix de la Sunna i de l'Alcorà i les institucions de l'estat (governadors, reis, califes, emirs...) també estan descrits en els textos sagrats. És a dir, el poder religiós i el poder civil són el mateix.
En això es diferencien moltíssim amb els cristians de l'època que distingien entre l'autoritat religiosa (papa, bisbe, mossèn...) de l'autoritat civil, laica (reis, comtes, emperadors...)
4. L'expansió de l'Islam
4. L'expansió de l'Islam
Fragment de la Sura
Fragment de la Sura
Els bons creients, els qui han emigrat [amb el profeta] i han lluitat en el camí de Déu. la guerra santa, amb les seves persones i els seus diners, tindran, després, per part d'Al·là, una important categoria al costat Seu. Ells seran, doncs, dels triomfadors, mol ben premiats! El seu Senyor anuncia la seva Santa misericòrdia, la Seva bondat i la Seva satisfacció, i que tots ells tindran jardins del paradís amb uns plaers molt consistents. hi romandran eternament, sempre feliços. Car Al·là, Déu, té preparat al costat Seu un premi immens!
Sura, 9, versets 20-22
4.1. Els fets polítics
4.1. Els fets polítics
Mapa de la situació del Mediterrani oriental abans de l'aparició de l'Islam.
Mapa dels principals regnes mediterranis en el moment de l'aparició i expansió de l'Islam.
Després de la mort de Mahoma, l'Islam es va començar a expandir. Els successors de Mahoma, anomenats califes, van dirigir exèrcits poderosos per conquerir nous territoris i aconseguir nous seguidors.
Entre els anys 632 i el 750, l'islam viurà una expansió brutal. En poc més de 100 anys, els musulmans van forjar un bast imperi que anava des del riu Indus (portes de l'Índia) fins als Pirineus. Aquest imperi s'anomenaria califat.
En aquell període, l'imperi Persa va desaparèixer i l'imperi Bizantí va quedar molt reduït en territori (va perdre tota la regió del nord d'Àfrica i de Palestina).
A mesura que el califat s'estenia, els califes de la dinastia omeia van moure la seva capital cap al nord. La capital va deixar de ser la Meca (la ciutat sagrada), que estava massa al sud, i va començar a ser Damasc l'any 661.
Un segle més tard (762), una nova dinastia califal, els abbàssides, van situar la nova capital a Bagdad.
L'expansió territorial del califat va ser frenada per l'Imperi Bizantí l'any 718 i per l'Imperi Carolingi l'any 732 a Poitiers.
Mapa del Califat Omeia
4.2. Causes de l'expansió islàmica
4.2. Causes de l'expansió islàmica
Els historiadors donen diverses raons per explicar la ràpida expansió de l'Islam:
L'impuls d'una nova religió.
La força militar de la civilització aràbiga.
La tolerància envers els costums, tradicions, lleis i religions dels pobles sotmesos.
Com era l'exèrcit àrab?
4.3. Fases de l'expansió
4.3. Fases de l'expansió
Mahoma mor l'any 632, i, des de llavors, els musulmans protagonitzaran una expansió militar sense precedents que els permetrà crear un gran imperi, un gran califat.
Aquesta expansió es pot dividir en TRES etapes:
1.
1.
Califat Ortodox
Califat Ortodox
(632-661)
(632-661)
El califat va ser governat per parents directes de Mahoma. Els musulmans es van expandir per tota la Península Aràbiga i es van enfrontar a l'Imperi Bizantí. Tanmateix, també van viure un període de lluites internes pel poder: el califa Alí va ser assassinat el 661 i la dinastia Omeia va prendre el poder. També va tenir lloc una divisió en la comunitat musulmana:
Xiïtes: defensaven que el califa havia de ser un descendent directe de Mahoma.
Sunnites: creien que el califa havia de ser triat entre els millors creients, el seu llibre religiós més important era la Sunna.
2.
2.
Califat Omeia
Califat Omeia
(661-750)
(661-750)
Converteixen el títol de califa en hereditari, traslladen la capital a Damasc (actual Síria) i van conquerir una gran quantitat de territoris fins la Península Ibèrica. L'any 750, la família Abbàssida va assassinar tots els membres de la família Omeia a Damasc rebel·lant-se contra el seu poder. Només un Omeia va sobreviure: Abd-al-Rahman. Ell va aconseguir fugir cap a la Península Ibèrica (Al-Àndalus) i allà es va independitzar fundant l'Emirat independent de Còrdova.
3.
3.
Califat Abbàssida
Califat Abbàssida
(750-1258)
(750-1258)
Un cop pres el poder als Omeies, van desplaçar la seva capital a Bagdad (actual Iraq). Les lluites pel poder augmenten i el califat es comença a desintegrar. A partir del segle XIII, el califat de Damasc va anar cedint davant l'arribada dels turcs: un poble musulmà originari de les estepes asiàtiques que es convertiria en el poder islàmic més poderós fins el moment.
Mapa de l'expansió de l'Islam on apareixen els altres regnes i imperis.
5. La civilització islàmica
5. La civilització islàmica
L'espai que va ocupar la civilització islàmica constituí una gran cruïlla entre 3 continents: Europa, Àsia i Àfrica. Les ciutats van ser els centres de poder polític, religiós i comercial. L'economia islàmica es va caracteritzar pel gran impuls del comerç.
L'auge del comerç va disparar la circulació de la moneda per efectuar els intercanvis. Les monedes més importants eren el dinar d'or i el dirham de plata.
Una de les virtuts de l'Islam és que, a mesura que s'expandia, adoptava els aprenentatges i els avenços tecnològics de les cultures que sotmetia.
Dinar d'or
Dirham de plata
5.1. La ciutat islàmica
5.1. La ciutat islàmica
Esquema de la jerarquia de càrrecs dins d'una ciutat musulmana.
Les ciutats islàmiques vivien, bàsicament, del comerç i de l'artesania. Hi habitaven els funcionaris, els soldats, els pagesos i els esclaus. El govern de la ciutat estava en mans d'un "alcalde" anomenat valí i del caid.
Les ciutats estaven rodejades de muralles i al seu voltant hi solia haver camps de conreu. Els carrers i carrerons no tenien un ordre determinat. La ciutat anava creixent quan es construïen noves muralles i així s'arribaven a formar ravals fora de les muralles.
Les cases musulmanes es construïen al voltant d'un pati interior i tenien poques obertures cap als carrers ja que es valorava la intimitat i el luxe es reservava pels habitants de la casa i els convidats.
Els musulmans de l'edat mitjana no assistien a festes col·lectives ni vivien espectacles tots junts i, per tant, no necessitaven grans espais. El seu principal lloc de reunió era la mesquita.
Reproducció d'una ciutat medieval islàmica amb les seves parts
5.2. La cultura islàmica
5.2. La cultura islàmica
Els àrabs van aconseguir que la llengua àrab i la religió islàmica fossin adoptades per molts pobles.
Els musulmans van recopilar i traduir a l'àrab els diversos coneixements adquirits a mesura que entraven en contacte amb altres cultures. Per transmetre aquest coneixement, els àrabs van construir les anomenades madrasses: centres similars a les universitats.
Dins la cultura islàmica i àrab, l'astronomia, la medicina, la química i, sobretot, les matemàtiques, van fer grans avenços.
Un cop els musulmans havien adquirit els nous coneixements de les cultures sotmeses, les transmetien per tot l'espai comercial que dominaven. Això va provocar que aspectes tècnics i culturals viatgessin d'una punta a l'altra del món. Per exemple, de la Xina va arribar a Europa el paper, el timó de codast i la brúixola.
L'activitat econòmica del califat es basava en una agricultura intensiva. Els musulmans van adoptar tècniques de conreu i de regadiu de Pèrsia i del Iemen i les van difondre per tots els seus dominis. Per exemple: la sínia, el molí hidràulic i la sèquia.
En l'àmbit més literari, cal destacar els contes de Les mil i una nits (segles IX i X) on es barregen influències literàries egípcies, índies i perses. Aquesta obra, i altres de similars, utilitzava un llenguatge senzill i directe i això ajudava a què tothom conegués les històries.
Sínia
Molí hidràulic
Sèquia
Nous conreus introduïts pels àrabs:
Cereals: arròs.
Hortalisses i verdures: albergínia, espàrrec, bleda, carbassa, cogombre, mongeta tendra, all, ceba, pastanaga, nap...
Fruites: síndria, meló, taronja amarga, llimona, figa, magrana, plàtan, codony, albercoc...
Espècies: safrà.
Altres: canya de sucre i cotó.
6. La mesquita
6. La mesquita
Igual que els cristians, els musulmans van desenvolupar una rica arquitectura religiosa. Mahoma no va parlar mai sobre com havien de ser els temples, l'únic que havia especificat és que les pregàries s'havien de fer de cara a la Meca, per això n'hi havia prou amb un mur que indiqués la orientació: l'alquibla.
Quan va morir Mahoma, els musulmans van començar a construir edificis religiosos i el més important d'ells, el lloc de culte i de reunió, era la mesquita.
Les mesquites s'inspiren en la primera casa on va viure Mahoma, a Medina, on el profeta tenia un pati amb un dels murs orientat en direcció a la Meca.
Les funcions de la mesquita eren:
Reunir els fidels per a la pregària col·lectiva.
Reflectir la concepció totalitzadora de la mentalitat islàmica: a la mesquita s'hi feien cerimònies religioses (imams), s'hi impartia justícia (cadís), s'hi ensenyava l'Alcorà (alfaquins) i els pelegrins i descansaven. Molts poders concentrats en un edifici religiós.
Altres rituals religiosos com el matrimoni o l'enterrament no es celebraven a la mesquita.
Com era una mesquita mediterrània?
Les mesquites construïdes a l'Occident, al Mediterrani, tenen les següents característiques:
Planta rectangular.
Torre per cridar a l'oració: minaret.
Ampli pati (sahn) amb una font (mida) per rentar-se abans de pregar.
Del pati, arrenca un edifici cobert que conté l'alquibla: un mur al final de l'edifici orientat cap a la Meca.
A Al-Àndalus hi trobem l'excepció: les mesquites s'orientaven cap al sud.
Al centre de l'Alquibla, hi ha un nínxol: el mihrab. L'imam es situa davant del mihrab per dirigir l'oració.
Al costat hi sol haver una trona: la mínbar. Des d'allà, els experts en l'alcorà (alfaquins) dicten les prèdiques i les lliçons.
7. L'ocupació de la Península Ibèrica
7. L'ocupació de la Península Ibèrica
Mapa de la conquesta musulmana del Regne de Toledo
Al primer terç del segle XIII els musulmans van ocupar gairebé tota la Península Ibèrica que, aleshores, estava sota el domini dels visigots.
7.1. L'ocupació (711-719)
7.1. L'ocupació (711-719)
L'any 710, després de de la mort del rei Vítiza, els visigots es van dividir en dos bàndols:
Els que donaven suport al pretendent Àkhila, fill de l'anterior rei.
Els que donaven suport al pretendent Roderic, duc de la Bètica.
Aprofitant aquesta divisió, l'any 711 un gran exèrcit berber (del nord d'Àfrica) comandat per Tariq va desembarcar a prop de Gibraltar.
Tariq va derrotar a Roderic en la Batalla del riu Guadalete i, arran d'aquesta derrota, el Regne Visigot es va desfer.
A l'expedició s'hi va afegir Musa: el governador del nord d'Àfrica. Entre Tariq i Musa van anar conquerint tots els territoris de la Península Ibèrica sense trobar gairebé resistència (711-714).
L'antiga província romana Hispània i l'antic Regne Visigot es va convertir en una nova província del Califat Omeia: Al-Àndalus. La seva capital es va instal·lar a Còrdova. Només uns petits territoris es van mantenir cristians i fora de l'ocupació islàmica al nord de la Península Ibèrica.
Els successors de Musa van continuar les conquestes de la península i inclús van intentar expandir-se cap al nord dels Pirineus: cap al Regne Franc.
Tanmateix, els francs van aturar l'expansió musulmana l'any 732 derrotant-los a la Batalla de Poitiers.
Tornant a la Península Ibèrica, com és que les tropes berbers van aconseguir una conquesta tan ràpida?
Molt senzill: perquè es va fer seguint una estratègia molt bona, els pactes de capitulació: un acord pel qual els que es rendien davant l'ocupació islàmica conservaven alguns privilegis, alguns drets i part de les seves propietats.
Els musulmans substituïen la noblesa visigoda en la recaptació d'impostos i en els càrrecs administratius i establien guarnicions militars a les zones més conflictives.
A termes generals, la gent que vivia a la Península Ibèrica va poder mantenir la seva casa i no van haver de migrar, van conservar la seva cultura i també la seva religió.
No obstant això, molts pagesos, artesans, comerciants i nobles es van convertir a l'Islam per pagar menys impostos.
Representació d'un pacte de capitulació
7.2. L'organització d'Al-Àndalus
7.2. L'organització d'Al-Àndalus
Tanmateix, des del segle XIII la presència islàmica a la Península Ibèrica es va quedar limitada al Regne de Granada fins el 1492 quan la Corona de Castella, sota el govern dels Reis Catòlics, va conquerir Granada.
Emirat i Califat de Còrdova
Emirat i Califat de Còrdova
En un inici, Al-Àndalus va ser un emirat (Emirat de Còrdova): una província que depenia del Califat de Damasc (el Califat Omeia). A partir de l'any 756, l'emirat es va independitzar sota el govern d'Abd al-Rahman I i, finalment, l'any 929 l'emir Abd al-Rahman III es va proclamar califa i es va començar a parlar del Califat de Còrdova.
Regnes de taifes
Regnes de taifes
L'època de gran esplendor d'Al-Àndalus va ser durant el segle X i inicis de l'XI. Des de l'any 1031, Al-Àndalus es va dividir en petits regnes anomenats taifes que lluitaven entre elles per recuperar el poder. Per exemple, Tortosa i Lleida.
La conquesta cristiana
La conquesta cristiana
A partir del segle XI, els regnes cristians del nord va iniciar una política de conquesta i expansió aprofitant la debilitat de les taifes. Durant aquest període, en dos moments les taifes van quedar unificades sota un mateix poder: primer amb els almoràvits i més tard amb els almohades.
Mapa de la "reconquesta"
Mapa de la Península Ibèrica a finals de l'edat mitjana: segle XV
7.3. La societat aAl-Àndalus
7.3. La societat aAl-Àndalus
8. El llegat musulmà i l'art islàmic
8. El llegat musulmà i l'art islàmic
La cultura islàmica va aportar a la Península Ibèrica coneixements, tècniques i tecnologies de molts altres llocs.
8.1. Conreus, innovacions tècniques, coneixements...
8.1. Conreus, innovacions tècniques, coneixements...
Introducció de nous conreus
Introducció de nous conreus
Gràcies a la cultura musulmana, a la Península Ibèrica es cultiven pèsols, enciams, mongetes, arròs, taronges, llimones, safrà, síndries...
Sínia
Sínia
També devem a la cultura àrab la incorporació de la sínia i diversos sistemes de reg complexos.
Vaixell de vela llatina
Vaixell de vela llatina
Els àrabs també van aportar aquest tipus de vela que, actualment i a l'antiguitat, representa el tipus de vela majoritari en els velers.
Paraules d'origen àrab
Paraules d'origen àrab
Moltes paraules (noms, cognoms, topònims...) provenen de l'àrab.
A més, els àrabs van aportar una gran quantitat de tècniques del vidratge ceràmic i molts altres coneixements científics. Sabem també que la medicina a la península Ibèrica va evolucionar moltíssim gràcies a ells: sabien fer operacions als ulls i tornar a unir artèries, per exemple.
8.2. L'art islàmic
8.2. L'art islàmic
Potser l'aportació més gran que va fer l'Islam a la Península Ibèrica va ser l'art.
Mesquites i palaus
Mesquites i palaus
Són els exemples més importants d'art islàmic. La Mesquita de Còrdova i el Palau de l'Alhambra (Granada) són exponents de les grandeses passades.
Les ciutats islàmiques també tenien fortaleses (sudes i alcassabes), palaus, mesquites, drassanes i banys, però gairebé no en queden restes.
Vista exterior del Palau de l'Alhambra
Pati dels Lleons
Vista aèria de la Mesquita-catedral de Còrdova.
Interior de la Mesquita-catedral de Còrdova.
Decoracions d'interiors
Decoracions d'interiors
Els murs i els arcs interiors estan coberts de ceràmiques acolorides i d'arabescos.
Entrellaços geomètrics o vegetals fets amb fusta o amb estuc.
Versets de l'Alcorà cal·ligrafiats.
Representació gairebé nul·la d'éssers vius
Representació gairebé nul·la d'éssers vius
Els musulmans no van representar artísticament gairebé mai éssers vius, ja que algunes dites de Mahoma ho prohibien.
Guardeu-vos de representar el Senyor o les criatures; no pinteu altra cosa que arbres, flors, objectes inanimats, perquè el dia del judici els éssers representats reclamaran una ànima de l'artista, el qual, impotent, patirà els turments del foc etern.
HADIT (recull de dites de Mahoma)
Resum sobre el llegat musulmà
Resum sobre el llegat musulmà
Page updated
Report abuse