La immensa majoria de la població europea de l'alta edat mitjana vivia al camp i era, per tant, una població rural que residia majoritàriament en pobles i cases aïllades.

Gairebé tothom vivia de la terra i vivia unes condicions de treball molt dures.

A l'alta edat mitjana, Europa era un continent poc poblat. Era molt difícil que la població augmentés perquè anualment hi havia gairebé tantes morts com naixements.

La fam, les epidèmies i la guerra eren els principals factors responsables de l'elevada mortalitat. La mortalitat era especialment elevada entre dones i infants: moltes dones morien en el part i una gran majoria d'infants no superaven el primer any de vida.

Cal afegir que l'esperança de vida mitjana a l'Europa Feudal era entre 35 i 40 anys. En resum, la mort, la fam i la guerra eren fets molt quotidians durant l'edat mitjana.

La majoria de la població, el 90%, es dedicava a l'agricultura i la ramaderia.

La principal font de riquesa era la propietat de la terra: la tenien els nobles (5%) i l'Església (5%).

L'edat mitjana es divideix en:

• Alta edat mitjana: s.V- s.XII

• Baixa edat mitjana : s.XII-s.XV

Al segle VIII a l’Europa occidental hi ha tres entitats polítiques:

• Islam: com hem vist a l'anterior unitat, s'havia expandit moltíssim i controlava una part important de les rutes comercials del Mediterrani.

• Imperi Bizantí: era el llegat de l'Imperi Romà. Al llarg dels segles, havia anat perdent territoris. La seva màxima esplendor havia estat sota el regnat de Justinià al segle VI. Va tenir continuïtat fins l'any 1453.

• Regne Franc: el nou protagonista i on ens centrarem.

Per primera vegada des del 476, a l'Europa Occidental hi tornava a haver una certa unitat política i un emperador. Tanmateix, l'imperi va ser breu ja que Carlemany va morir l'any 814 i després d'ell només va haver-hi un emperador més: el seu fill Lluís el Pietós.

La idea de Lluís el Pietós és que els tres germans governessin conjuntament com a aliats, però de seguida van començar a sorgir enfrontaments entre els tres germans i la gran unitat que havia aconseguit l'Imperi Carolingi va desaparèixer molt ràpid.

Ni Carles, Lotari ni Lluís van comprendre que la unitat territorial era necessària per mantenir l'autoritat a l'imperi, els va passar una mica igual que a l'Imperi Romà: quan es va dividir, és quan va començar la seva caiguda.

Per saber-ne més...

Per cohesionar l'imperi, Carlemany va elaborar lleis (capitulars) i va organitzar l'administració del territori dividint-lo en comtats, governats per comtes, i marques, governades per marquesos. Les marques estaven situades a les fronteres de l'imperi i feien de muralla en contra de les invasions exteriors.

Els comtes i els marquesos administraven la justícia, recaptaven impostos i garantien la seguretat dels seus territoris.

A canvi, els comtes i els marquesos podien explotar aquestes terres (els feus). Al cap del temps, aquestes terres van passar a ser hereditàries, però d'això en parlarem a l'apart 3.

De manera similar a com havia passat amb l'Imperi Romà amb les invasions germàniques, l'Imperi Carolingi també va viure un seguit d'invasions entre els segles VIII i IX, protagonitzades per diferents pobles de fora d'Europa. Anem a veure-les:

• Nòrdics o víkings

• Hongaresos o magiars

• Musulmans

Eren un poble del nord d'Europa (actuals Dinamarca, Suècia i Noruega) que van conquerir territoris d'arreu del continent entre els segles VIII i X.

L'objectiu principal de les expedicions vikingues era saquejar els poblats i els monestirs per tal d'apropiar-se d'un botí i tornar amb aquest a la seva terra.

Amb el temps, els víkings van dur a terme vertaderes invasions i van conquerir Anglaterra, Irlanda, Islàndia, Normandia, Groenlàndia i van arribar al sud d'Itàlia i Sicília. En tots aquests territoris van establir-hi regnes normands que, progressivament, van anar abandonant els lligams amb els víkings del nord d'Europa. Els conqueridors normands també van acabar adoptant les llengües locals i la religió cristiana.

Com a curiositat, els vikings van saquejar les costes d'Al-Àndalus diverses vegades. Per exemple, a Lisboa i Cadis.

Creien en la mitologia nòrdica, en déus com Thor, Odín, Loki i Freya.

A part de ser grans saquejadors i guerrers, la societat vikinga practicava una activitat comercial molt important i la seva artesania del metall era superior a la de molts regnes europeus.

Les dones vikingues gaudien de cert estatus social. La seva societat continuava sent molt masclista, però tenien més drets i llibertats que a la majoria de societats de l'època.

Tanmateix, si els vikings destacaven per alguna cosa, era perquè eren uns grans navegants i exploradors.

L'any 1021, ara fa 1001 anys, van ser els primers europeus en arribar a les costes d'Amèrica, 500 anys abans que Cristòfol Colom. Ells van anomenar aquella terra de la següent manera: Vinland.

El víking que va descobrir aquest nou continent va ser Leif Eriksson.

La presència i la influència vikinga a Europa va ser tan forta que fins i tot hi ha un període de la història que s'anomena l'Era vikinga i va des de l'any 793 fins el 1066.

Des de la divisió de l'Imperi Carolingi les monarquies estaven en una crisi molt profunda. En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. No podien protegir la població, recaptar impostos ni mantenir un exèrcit fidel i estable. A més, cada cop els comtes i els marquesos tenien més poder i independència.

Per poder governar i mantenir el regne unit, els monarques van haver de buscar el suport de la noblesa amb la qual van començar a establir un sistema de relacions personals conegut com a vassallatge.

El vassallatge era un pacte de fidelitat que s'establia mitjançant una doble cerimònia:

• La cerimònia d'homenatge. El vassall, agenollat davant del rei, prometia fidelitat, consell en el govern i ajuda militar i econòmica.

• La cerimònia d'investidura. El rei entregava al vassall unes terres (feu) perquè les governés i les explotés econòmicament.

El feu era un conjunt de terres que es concedien com a forma de pagament d'un càrrec públic.

En aquesta cerimònia es troba l'origen del feudalisme.

Així, molts nobles es van convertir en senyors feudals, primer de manera vitalícia i, gradualment, van anar transmetent el càrrec per herència als seus fills.

Per la seva banda, un senyor feudal podia cedir una part del seu feu a altres nobles menys importants, els cavallers, perquè el governessin i mantinguessin un petit exèrcit.

Els senyors feudals es van fer gairebé independents. Els pagesos, atemorits davant la inseguretat i mancats de protecció del rei, acudien als senyors feudals per buscar protecció.

La societat feudal era profundament desigual. També s'anomena societat estamental perquè estava dividida en estaments o ordres, uns grups socials tancats i sense gairebé mobilitat social, als quals es pertanyia per naixement i per tota la vida.

Els estaments eren la noblesa, el clergat i el tercer estament. La noblesa i el clergat eren els privilegiats, mentre que el tercer estament, la majoria de la població, eren els no privilegiats.

• PRIVILEGIATS: constituïen la minoria de la població i gaudien de tots els drets: eren els propietaris de la major part de terres (feus), no havien de treballar (vivien de les rendes), estaven exempts de pagar impostos i tenien reservats per a ells els alts càrrecs del regne.

  • • Noblesa (BELLATORES): es dedicaven a la defensa militar, a l'administració dels seus feus i a la guerra.

    • Clergat (ORATORES): persones que formaven part de l'Església. Capellans, monges i monjos. Es dedicaven a la pregària i a administrar les seves terres.

• NO PRIVILEGIATS: eren la majoria de la població. Tenien pocs drets i estaven sotmesos a forts impostos. Normalment, no eren propietaris de terres.

• Tercer estament (LABORATORES): la seva funció era treballar i mantenir els altres dos estaments. La majoria eren pagesos, camperols i artesans.

Després de a caiguda de l'Imperi Carolingi, Europa va quedar dividida en un conjunt de regnes, comtats i principats. Aquests estats tenien en comú dues coses: el cristianisme i l'organització feudal del poder i de la societat.

A la cúspide de les relacions de vassallatge que caracteritzava la societat feudal, s'hi situava el monarca, que era conegut com el primus inter pares. És a dir, el primer entre els iguals (nobles).

L'Església cristiana havia establert durant els primers segles medievals que els monarques eren representants de Déu a la Terra amb la missió de governar el seu poble i de defensar el seu regne.

A l'edat mitjana, els monarques no tenien una cort fixa, sinó que es desplaçaven de castell en castell i de ciutat en ciutat per visitar i dominar els seus territoris. Aquest tipus de cort s'anomena "cort itinerant". Quan es movien, no ho feien sols: anaven amb els seus familiars, consellers, servents... Aquest conjunt de persones s'anomena cort reial.

La concepció patrimonial del regne

Els territoris que el rei tenia sota la seva autoritat comprenien el seu regne i eren considerats com el seu patrimoni personal, que podia dividir o unir segons la seva conveniència.

A vegades passava que un noble es feia vassall d'un altre rei i les seves terres s'integraven a un altre regne o que un monarca dividia el seu regne entre diversos hereus.

Així doncs, les fronteres dels regnes canviaven constantment.

Les funcions d'un rei

El monarca compartia el govern del regne amb la gran noblesa i les autoritats religioses. Algunes de les funcions úniques del rei eren:

• Dirigir les campanyes militars. A aquestes havien d'acudir-hi els vassalls del rei amb els seus exèrcits (host o mainada).

• Recaptar impostos per guerres, coronacions, obres públiques...

• Exercir de jutge suprem però sense interferir en els feus dels nobles o dels clergues.

La cúria i la cort reial

Per governar, el rei comptava amb l'ajuda de la cúria o del consell reial. El consell estava format per un grup de notables (bisbes, abats, comtes, marquesos, ducs...) que aconsellaven al rei a l'hora de prendre les decisions.

El rei sempre estava envoltat per un seguici de persones que formaven la cort: família, amics i consellers.

El poder reial

Després de la mort de Carlemany, els reis cada cop van anar tenint menys poder. Havia anat disminuint al llarg del temps per aquests motius:

• A causa dels conflictes freqüents entre estats o entre la monarquia i la noblesa.

• A causa del mateix sistema feudal, que va provocar la divisió del territori en nombrosos feus que el monarca no controlava directament, ja que eren propietat dels senyors feudals, és a dir, de la noblesa i del clergat.

• Els reis no solien tenir prou homes ni armes per participar en les guerres i, en conseqüència, havien de demanar ajut als nobles i clergues en compliment del pacte feudal. Així doncs, els monarques depenien força dels seus vassalls i, per tant, podem dir que la monarquia feudal era feble.