I unes setmanes després, tornem de nou al món del cinema. Aquesta vegada parlarem de l’actualitat, però també de la seva història i evolució.

Doncs perquè des de 2020, cada segon dissabte de febrer, se celebra el Dia Mundial del Cinema. I encara que ja hem superat el tercer cap de setmana del mes, no podíem deixar-ho passar sense commemorar-ho perquè coincideix amb el dia de la celebració dels premis Goya que lliura l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España, amb el que reconeix el millor del sèptim art nacional i internacional. On, el cinema català i en català, ha tingut un important reconeixement. Recordeu la pel·lícula “El 47” de Marcel Barrena? Doncs ha guanyat el Goya a la Millor pel·lícula de l’any 2024, entre altres Goyas.

Doncs l’arquitectura, la pintura, l’escultura, la música, la literatura i la dansa. Així ho va contemplar el poeta Ricciotto Canudo en el seu “Manifest de les set arts” escrit el 1911, on es parla, per primera vegada, del cinema com a disciplina artística.

Però... anem més enrere. Viatgem als inicis del cinema. 

Doncs sí, els que heu dit al segle dinou, heu encertat. Encara que estava al llindar del vint, concretament l'any 1895, quan els Germans Lumière presentaren el Cinématographe Lumière, un invent des del qual es transmetien imatges en moviment. I amb el que es va estrenar un curtmetratge amb una durada de menys d’un minut que es titulava “Sortida de la fàbrica Lumière”. 

Ràpidament, el fenomen s'entén i el 1896 s'estrenen les dues primeres pel·lícules en Espanya fetes a València "Comparsa de enanos" i "La chala o juerga en la huerta de València".

A aquesta primera pel·lícula li seguiren altres on narraven petites històries, per exemple “Viatge a la Lluna” de 1902, considerada la primera pel·lícula cinematogràfica, ja que té una intenció narrativa i va haver-hi una important producció al darrere.

Però el cinema no va arribar de manera sobtada. Al segle XVII va aparèixer la "Llanterna màgica" i al segle XVIII es va donar a conèixer l'anomenat Fantasmagories. 

Però no serà fins a l’aparició de la fotografia en 1879, quan comencem a acostar-nos al concepte actual de cinema. Aviat, Eadweard Muybridge aconseguiria reproduir aquest cavall galopant mitjançant la successió de fotografies.

Segur que molts de vosaltres heu fet alguna cosa semblant, sense ni tan sols la fotografia i amb les vostres pròpies mans. Pot ser... amb l'Elena Marco?

Com heu pogut comprovar, les primeres projeccions del cinema no eren molt diferents de la sensació d'estar a un teatre, de fet la concepció era la mateixa; un quadre fix, vist de front, i al que els actors i les actrius apareixen i desapareixen pels seus marges. Però tan sols tretze anys després de la primera pel·lícula, en 1915, s'estrena "El naixement d'una nació" als EUA, dirigida per David Wark Griffith. On, gràcies al tipus de muntatge, revolucionarà la narració fílmica i crearà el llenguatge cinematogràfic que avui coneguem, malgrat que sigui una de les pel·lícules més racistes de la història. 

El naixement d'una nació (1915) de D. W. Griffith

Matrix (1999), de Lilly i Lana Wachowski. 

Psicosis (1960), d'Alfred Hitchcock 

En la creació d'una obra fílmica el guió és la base de la història, pot ser una obra original o una obra literària adaptada. Per a traslladar l'escrit a imatges entren en joc aspectes molt importants, d'entre altres: la direcció d'actors, la direcció de fotografia i finalment el muntatge. El muntatge pot condicionar l'èxit o no d'una pel·lícula, ja que determinarà el ritme, la continuïtat, l'estructura narrativa i inclús el desenllaç de la història.

Doncs, ho heu encertat; el so va arribar abans que el color, però no cregueu que la distància va ser molt gran, ja que la primera pel·lícula comercial sonora "El cantor de jazz" es va estrenar a Hollywood en 1927, i el color va arribar al cinema gràcies a l'aparició del Technicolor en 1932, amb la pel·lícula d'animació de Disney "Flowers and trees". Una tècnica que havia sigut inventada en 1919.

Però anem per ordre. El cinema sempre es va projectar amb so. És incorrecte, doncs, parlar de cinema mut. El primer so acoblat a la projecció era en directe, amb un pianista i una gran orquestra. És el que anomenem música de fossat. Els explicadors o comentadors, explicaven al públic el que es projectava a la pantalla. Eren els narradors, que variaven el seu timbre de veu per llegir i interpretar els diàlegs o per improvisar-los.  

Avui no podem concebre una pel·lícula sense la seva música, és el que coneguem com a banda sonora. Doncs aquestes bandes sonores deriven de la música en directe, del mal anomenat, cinema mut.

Poc després, en el 1930 apareixerà la postsincronització del so una vegada estava rodada i muntada la pel·lícula, això permetia afegir efectes de so, que ajudaven l'espectador a entendre la història. Es tracta del so òptic que acompanya a la imatge i que genera el so pel mateix feix de llum que genera la imatge.

Moltes de les estrelles del cinema mut que es van resistir a adaptar-se al nou cinema, un d'ells va ser Charles Chaplin, actor, director i guionista a qui no es va poder escoltar la seva veu en pantalla fins a l'any 1941 en “El gran dictador”. Prèviament, havia anat combinant la tècnica del so amb el mut, com en la pel·lícula "Temps moderns" de 1936.

És un misteri l'arribada del color al cinema? Doncs potser no tant, però va ser molt impactant veure la imatge amb els mateixos colors que observem la realitat. Color i so va proporcionar al cinema un nombre infinit de possibilitats amb les que jugar. Com ja vam comentar, el cinema, està lligat a la fotografia, malgrat això hi ha una franja d'anys important entre l'arribada del color a una i altra disciplina. Mentre que les primeres fotografies en color les podem veure el 1861 gràcies a Thomas Sutton, al cinema no arribaria fins setanta anys després.

Hem dit que la primera pel·lícula en color va ser el curt d'animació de Walt Disney "Flowers and trees" guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. Tan sols tres anys després, el 1935, es projecta el primer llargmetratge "La fira de les vanitats" de la mà de Rouben Mamoulian.

Color i llum tenen un vincle secret, un quid pro quo, un matrimoni indissoluble. No es tracta de representar la realitat tal com és, sinó de generar en l'espectador tot un món de sensacions: crear un clima, un ambient, apropar-nos o allunyar-nos de la realitat, traslladar-nos a nous somnis, fer viatjar-nos per l'interior de les nostres emocions, provocar-les, contenir-les, amagar-les... Cada film i escena escull la seva gamma de colors i la intensitat de la llum en funció del seu propòsit. Aquí us deixo alguns exemples.