«La sonata dels espectres»: el verí i la visió

Teresa Rosell

L’obra d’August Strindberg dinamita el drama per representar el procés de destrucció de sentit i el seu contingut residual. Si en el drama tradicional el sentit metafísic era una part essencial de l'obra, en Strindberg, aquest sentit —un aspecte que garanteix la unitat i la coherència— queda en suspens. Així, les seves obres de cambra s’aniran desposseint gradualment del seu instrumental i convencions dramàtiques: pràcticament no hi ha situació, acció, conflicte o gruix psicològic dels personatges. Precisament, La sonata dels espectres mostra una clara pèrdua de referencialitat, de l’exterior a l’interior, a mesura que avancem en els seus tres moviments, inaugurant una tendència al subjectivisme. La informació proporcionada resulta esbiaixada i la percepció de la realitat, des d’una altra mirada, provoca una estranyesa de la quotidianitat, com també una suspicàcia sobre la configuració de la identitat moderna.

Teresa Rosell és professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria se centra en tres línies principals de recerca: teoria del drama i, específicament, l'obra de Samuel Beckett; teoria de l'assaig i escriptures del jo; i història literària dels intel·lectuals. La seva darrera publicació és l'edició, juntament amb Antoni Martí Monterde, del volum Comparatisme sense comparatistes (UBe, 2018) i de propera aparició són els capítols “Rock Her Off”, dins Voicing Beckett (Nicholas Johnson [ed.], Brill) i “In Search of the Lost Image”, dins Influencing Beckett / Beckett influencing (Mariko Hori Tanaka i Anita Rakoczy [eds.], Éditions l’Harmattan).