L’empremta de Strindberg en Bergman

Imma Merino

En un passatge del seu llibre de memòries Llanterna màgica, Ingmar Bergman explica que, durant un temps, cada cop que posava en escena una obra de Strindberg arribava un desastre, cosa que li feia pensar que, per algun motiu, el dramaturg no volia saber-ne res: «La idea va entristir-me perquè l’adoro». Havent-lo llegit voraçment des de molt jove, Bergman va demostrar que adorava Strindberg, dirigint nombroses obres teatrals seves, algunes de les quals en diversos muntatges, com és el cas de La senyoreta Júlia i Un somni, cosa que esmenta al final de Fanny i Alexander i que gravita a Després de l'assaig, en què Enland Josephson encarna un dels alter ego de Bergman. Però, a més de retornar sempre al teatre i de referir-s’hi explícitament en algunes pel·lícules, Bergman va pouar de Strindberg per construir els seus drames cinematogràfics com una exploració del dolor humà, del malestar de les relacions amoroses i sexuals, dels morts convertits en fantasmes que persegueixen els vius, dels límits incerts entre la realitat i el somni, entre altres qüestions. És així que s’abordaran les empremtes de Strindberg en el cinema de Bergman.

Imma Merino Serrat (Castellfollit de la Roca, Girona, 1962). Llicenciada en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. És professora d’Història del Cinema a la Universitat de Girona i de Documental de Creació en el màster en Estudis de Cinema i Audiovisual Contemporanis de la Universitat Pompeu Fabra. Des de l’any 1989 col·labora com a crítica de cinema i periodista cultural del diari El Punt (ara El Punt/Avui). També escriu de manera regular a la revista cultural L’Avenç. Ha publicat Agnès Varda, espigadora de realidades y de ensueños i s’ha encarregat de l’edició del llibre Carol: bellesa subversiva del desig. Ha col·laborat en diversos llibres col·lectius, entre els quals cal esmentar En torno a la Nouvelle Vague. Rupturas y horizontes de la modernidad, Al otro lado de la ficción: Trece documentalistas españoles i Derivas del cine europeo contemporáneo i també en monografies sobre Jacques Demy, François Truffaut, Max Ophuls i Jacques Becker.