El meu gust pel teatre de Strindberg va cristal·litzar a finals dels anys setanta, quan feia classes de dramatúrgia a l’Escola Nacional de Teatre d’Estrasburg. En aquell moment, em va cridar molt l’atenció la perspectiva ibseno-strindbergiana que Claude Petitpierre desenvolupava en els seus treballs escènics amb els alumnes. L’any 1982 vaig inaugurar els Tallers de Formació i Recerca de la Comédie de Caen (que vaig dirigir fins al 1991) amb un cicle dedicat al teatre de Strindberg, el qual va tenir continuïtat durant tres temporades més. Com a complement teòric a aquelles activitats, vaig organitzar, a la mateixa Comédie de Caen, un seminari dedicat a Strindberg amb diversos especialistes i traductors. L’esdeveniment —que es complementava amb la presentació pública del Camí de Damasc— va donar lloc al número 73 de la revista Théâtre / Public.

Aviat, la meva passió per Strindberg va anar més enllà del marc estrictament educatiu i es va afirmar en el meu treball com a director i dramaturg. Va ser així com, amb la participació del Jeune Théâtre National, vaig muntar El somni a la Comédie de Caen l’any 1988, una experiència artística essencial per a mi. Van seguir altres muntatges i adaptacions, com ara Harriet, una obra personal sobre la relació de Strindberg amb la seva tercera i jove esposa (publicada a Éditions Théâtrales), sobre l’amor al teatre i el teatre de l’amor.

Si bé és cert que l'ensenyament i la investigació acadèmica han contribuït a mantenir viva en mi la flama de Strindberg (a tall d’exemple, el llibre Théâtres intimes, Actes Sud, 1989), aquesta flama també ha estat alimentada per l’experiència artística, per una veritable pràctica multiforme del teatre de Strindberg.

Encara avui, quan acabo de publicar Strindberg, l’Impersonnel —un assaig sobre el teatre de Strindberg en relació amb els relats autobiogràfics i amb l’autoficció—, estic escrivint una nova obra, aquest cop en diàleg amb l'opus 2 del teatre de cambra strindbergià, La casa cremada...