Els quinze minuts de durada de La més forta condensen alguns desafiaments de la producció teatral de Strindberg: el temps escènic, el llenguatge no verbal o la construcció dialògica de l’argument i dels personatges a través de la lluita de cervells entre la Senyora X i la Senyoreta Y. La introspecció psicològica exposa la naturalesa polifacètica i contradictòria de l’ésser humà i convida l’espectador a compondre els personatges des de la seva pròpia subjectivitat. Es tracta d’un dels girs més moderns de la concepció teatral de Strindberg que enllaça amb la nostàlgia que desprèn la pèrdua de la representació totalitzant de la realitat, pròpia de l’esperit de l’època a Europa, i especialment a Escandinàvia.

Strindberg va saber copsar i interpretar els batecs de la seva època i la necessitat de nous llenguatges, i es va llançar a evidenciar-ho als seus congèneres transitant sempre pels límits de tots els gèneres, arts i disciplines fins arribar a forçar els límits de la comprensió, com va fer a Inferno o a les obres per al Teatre Íntim.

Ara bé, Strindberg era un escriptor amb una elevadíssima consciència estètica i voluntat de forma i La més forta és un exemple d’aquesta literatura chercheuse, que deia Barthes. A través d’aquesta obra, acompanyarem Strindberg pel terreny ignot i a les fosques de la creació artística en llibertat i experimentarem en certa mesura l’atracció per l’abisme que sent l’artista si es lliura sense reserves al seu instint creador, com defensa des d’aquí la seva contemporaneïtat i interpel·la els dramaturgs de la nostra època.