COBLA 2.0
La cobla és una formació instrumental pròpia de Catalunya. Interpreta música d’arrel popular i tradicional, però també música actual. Tal com la coneixem ara, es va consolidar a mitjans del segle XIX gràcies al músic empordanès Pep Ventura.
La cobla està formada per 11 músics que toquen 12 instruments. Alguns d’aquests instruments van per parelles: en total, a la cobla, hi ha 8 instruments diferents:
· Els que van per parelles són:
el tible
la tenora
la trompeta
el fiscorn
· I els quatre que resten van sols:
el trombó
el contrabaix
el flabiol (el toca el mateix músic que toca el tamborí)
el tamborí (el toca el mateix músic que toca el flabiol)
El flabiol és un instrument de vent fusta, de la família de les flautes, amb embocadura de bisell. Es toca només amb la mà esquerra, mentre la dreta s'utilitza per a percutir el tamborí; aquest grup d'instruments és habitual a diferents indrets d'Europa des de l'Edat Mitjana.
El flabiol de cobla utiliza claus, a diferència del flabiol sec, i acostuma a tenir 5 o 6 forats a sobre i 3 a sota. És un instrument transpositor i està afinat en fa, el seu so resultant és una 11a justa superior al so escrit.
L'introit i el contrapunt de les sardanes són a càrrec del flabiol.
El tible és un instrument de vent fusta, de llengüeta doble i tub cònic. Va ser creat a mitjans del s.XIX, a partir de les xeremies tradicionals de Catalunya, per formar part de la cobla estructurada per Pep Ventura.
És un instrument transpositor i està afinat en fa, el seu so resultant és una quarta justa superior al so escrit.
A la cobla trobem dos tibles i es tracta d'un dels instruments més característics de la formació. A les sardanes són força habituals els duets de tibles.
La tenora és un instrument de vent fusta, de llengüeta doble i tub cònic. Va ser creada per Andreu Toron a mitjans del s.XIX, a partir de la tarota tradicional de Catalunya. Pep Ventura va donar-li un paper principal a la cobla en la seva reestructuració de la formació.
És un instrument transpositor i està afinat en si b, el seu so resultant és una segona major inferior al so escrit.
A la cobla trobem dues tenores i es tracta de l'instrument més característics de la formació. A les sardanes són molt habituals els passatges solístics de tenora.
La trompeta és un instrument de vent metall, i el seu so es produeix per la vibració dels llavis de l'intèrpret a l'embocadura de l'instrument. Es tracta d'un dels instruments més antics, inicialment només consistia en un tub cònic de metall; la millora de l'instrument més important es va produir al s.XIX en incorporar-li el sistema de vàlvules de pistons, que permeten obtenir totes les notes cromàtiques dins dels seu registre.
A la cobla trobem dues trompetes, i es tracta de l'instrument més agut de la secció de metall. A les primeres cobles s'utilitzaven cornetins, però actualment s'utilitza la trompeta en si bemoll, el seu so resultant és una segona major inferior al so escrit.
La sordina és un accessori de metall o fusta que s'introdueix en el pavelló per modificar el volum i el timbre de l'instrument i també és utilitzada en algunes sardanes.
La trompeta és utilitzada tant en passatges melòdics, portant la melodia o fent una segona veu, com reforçant l'harmonia i el ritme de la sardana.
El trombó, com la trompeta, és un instrument de vent metall, però el seu registre és més greu. El seu so es produeix per la vibració dels llavis de l'intèrpret a l'embocadura de l'instrument. També es tracta d'un instrument molt antic.
Es tracta de l'últim instrument en incorporar-se a la cobla, hi ha sardanes antigues que no tenen paper de trombó. A la cobla s'acostuma a utilitzar el trombó de pistons, que funciona com una trompeta una octava més greu; però, a diferència d'aquesta, el trombó no és un instrument transpositor.
A la cobla només s'utilitza un trombó i acostuma a reforçar l'harmonia i el ritme, sovint entre les trompetes i els fiscorns.
El fiscorn és un instrument de vent metall, de la família dels saxhorns. El seu so es produeix fent vibrar els llavis a l'embocadura de l'instrument, com la trompeta i el trombó, però el seu tub és cònic, això li dóna el seu timbre característic.
El fiscorn de la cobla és un saxhorn baríton afinat en do, no transpositor, i amb el pavelló mirant endavant, com un bugle. A la cobla trobem dos fiscorns, fora d'aquesta formació només es troba en alguns grups de música tradicional.
La seva funció a la cobla és la de realitzar el baix harmònic, juntament amb el contrabaix, o assegurar l'harmonia i el ritme; tot i que també trobem passatges on el fiscorn porta la melodia, sobretot juntament amb la tenora.
És l'instrument més greu de la cobla i l'únic instrument de corda de la formació. És força semblant al violí, la viola i el violoncel, però procedeix de la família de les violes d'arc. L'afinació de les seves cordes és per quartes, a diferència de la resta d'instruments de corda fregada. És un instrument molt habitual en diferents conjunts i tipus de música, des de l'orquestra simfònia fins a formacions de jazz.
El contrabaix de la cobla, també anomenat berra, acostuma a ser de tres cordes (la-re-sol) i està encordat amb cordes de tripa. A la cobla es força habitual la utilització del pizzicato (pinçant les cordes amb els dits) perquè permet tocar més fort i equilibrar el so amb la resta de la formació.
La seva funció a la cobla és, gairebé sempre, la de baix harmònic, tant amb l'arc com en pizzicato.
EL REPERTORI DE L'ESPECTACLE
VARIACIONS GROTESQUES
RAPSÒDIA DE LA PATUM. PASDOBLE
VORA EL NIU
DEBAT: “Quan els ocells piulen, fan música?”
A partir del munit 1'32'' pots identificar el so de la puput, de la t`òrtora i de la cadernera?
SOL IXENT
Reconèixer auditivament els instruments de la cobla de la fila del davant –el flabiol, el tible i la tenora– a partir de l’audició de la sardana. Enllaç de vídeo (5’16”). La sardana comença al minut 1’10” del vídeo
La sardana comença al minut 1’10” del vídeo, amb el característic introit de flabiol i tamborí (la versió curta de l’introit). La primera frase musical la fa la tenora i immediatament contesta el tible. La primera part de la sardana (que s’anomena “els curts”) dura fins al minut 1’48”. Tota aquesta part, tots “els curts”, es tornen a repetir. Al minut 2’19” comença la segona part de la sardana: “els llargs”. Escoltem un solo de flabiol que és contestat pel tible. Al minut 2’46” comença el cant de tenora i al 3’21”, comença el tutti final. Els llargs acaben al 3’44”, però es tornen a repetir, així que tornem a sentir el solo de flabiol, el tible que respon i el cant de tenora. La sardana acaba amb el característic “cop final” (al minut 5’09”), un acord conclusiu tocat per tota la cobla alhora, típic del final de totes les sardanes.
TRES, SIS, NOU I TON PARE NO TÉ NAS
Tres, sis, nou, tira de la cua, tira de la cua.
Tres, sis, nou, tira de la cua de l’esquirol.
Si l’esquirol no vol tira de la cua, tira de la cua.
Si l’esquirol no vol, tira de la cua de qualsevol.
Ton pare no té nas,
Ton pare no té nas,
ta mare és xata,
i es teu germà petit,
i es teu germà petit
el té de rata.
LA SANTA ESPINA
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l’ocell, el riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
RODA, RODA MOLINER; PLOU I FA SOL; PLOREU, PLOREU NINETES; EL GEGANT DEL PI
Roda, roda, moliner xocolata, xocolata roda, roda, moliner que és menjar pel senyoret.
Si el molí no vol rodar xocolata, xocolata, si el molí no vol rodar el rei no en podrà menjar.
Roda, roda, molinet la pastora no té llet. La miqueta que en tenia se l’ha begut en Miquel
Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.
Ploreu, ploreu ninetes
que el ruc està malalt.
Té mal a la poteta
i el ventre li fa mal.
No pot menjar civada
sinó pinyons pelats,
no pot dormir a l’estable
sinó en coixins daurats.
El gegant del Pi
ara balla, ara balla.
El gegant del Pi
ara balla pel camí.
El gegant de la Ciutat
ara balla, ara balla.
El gegant de la Ciutat
ara balla pel terrat.
VENTADA DE MARÇ
ELS TRES TAMBORS
Identifiquem el tema principal de la cançó Els tres tambors en l’obra de Joaquim Serra. Cada cop que sentim la figura rítmica amb què s’inicia el tema, posem una ratlleta en un paper fins al minut 1’50”
VARIANTS DE COLOR
LA SOCIETAT DEL PIANO-OBSTACLE
THAT’S THE WAY
RAPSÒDIA DE LA PATUM. FINAL
Arxius de sardanes: http://boig.sardanista.cat http://www.musicsperlacobla.com
Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona: http://www.coblasantjordi.cat/web/Inici.html
Palau de la Música Catalana: http://www.palaumusica.cat/ca/
