Al cim d'un d'un promontori que domina les ones del mar, quan l'astre rei cap a ponent declina, me'n pujo a meditar. Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m'aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles me guarden tants record, que em plau reveure tot sovint en els meus somnis que són morts. Aixequí tants castells, en eixes ribes, que m'ha aterrat lo vent, ab ses torres i cúpules altives de vori, d'or i argent: poeme, ai!, que foren una estona joguina d'infantons, petxines que en un instant surten de l'ona per retornar al fons; vaixells que amb veles i l'aparell s'ensorren en un matí de maig, illetes d'or que neixen i s'esborren del sol al primer raig; idees que m'acurcen l'existència duent-se'n ma escalfor, com rufagada que s'endú amb l'essència emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que ara vénen, dieu-me: què voldran? Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons; per què, per què, enganyosa poesia, m'ensenyes de fer mons? Per què escriure més versos en l'arena? Platja del mar dels cels, quan serà que en ta pàgina serena los escriuré amb estels?