Hi havia una vegada en un petit poble, una nena, la Blair, que sempre estava al seu món, ignorava els altres i quasi mai parlava amb ningú. Tenia 14 anys i l’únic que feia era llegir i estudiar. Treia bones notes, però es perdia les experiències que podia viure sent una adolescent. A la mare de la Blair això li preocupava molt i va parar de comprar-li llibres, perquè va arribar el moment en què la Blair només parlava amb la seva mare per les coses essencials. Però la Blair, va començar a fer petits treballs per a poder guanyar diners i comprar ella mateixa els seus llibres. La gent no l'entenia, però a ella li era igual, s’entenia a ella mateixa. Li agradava llegir, entrar en un món de fantasia i oblidar els problemes que suposaven la vida real.

Un dia, la mare de la Blair va fer unes quantes trucades i va aconseguir que convidessin la Blair a una festa amb tots els seus companys de classe. Tot i que la Blair es va queixar, va cridar i va suplicar que no la obligués a anar-hi, la seva mare ho va acabar fent. La va ajudar a vestir-se, el “look” final era bastant bonic. Un vestit d’estiu, ja que la festa era a la platja i un monyo per pentinar la seva llarga cabellera pèl-roja.

La Blair va arribar a la festa cinc minuts després que hagués començat, la seva idea era escaquejar-se i anar a la biblioteca tota la tarda, però no va ser possible perquè tots els seus companys van començar a parlar-li i a preguntar-li coses. Llavors, la Blair, va haver d’incorporar-se a la festa.

Després d’una hora, ella ja estava farta, va aixecar-se i va marxar sense dir res. Va començar a caminar pel poble fins a arribar al carrer que tenia el nom de la seva escriptora preferida. Maria Aurèlia Capmany. Estava passejant pel carrer i, de cop i volta, va sentir una veu que li deia que s’acostés a l’arbre que es trobava al final del carrer. Ella va dubtar, li semblava una tonteria que algú li digués això per fer-li una broma. Després de pensar-ho, es va acostar a l’arbre i unes fortes grapes la van agafar dels braços i la van fer entrar dins l’arbre. Ella va cridar, però ningú la va rescatar, en un moment donat ho veia tot negre.

Quan va tornar a obrir els ulls, es trobava en un món paral·lel. El primer que va veure va ser una casa feta de llaminadures, li recordava alguna cosa, llavors, sorpresa, es va adonar que era la famosa casa de Hansel i Gretel.

-Què fa això aquí?- es va preguntar-

En aquell instant, les grapes que l’havien portat fins aquell lloc la van fer girar.

-Ahhhh!- va cridar espantada la Blair.

Davant seu, hi havia un gran animal que semblava tret d’una novel·la de por. Però llavors ella es va adonar de qui era, es trobava cara a cara amb l’ós del llibre de la selva.

-Tranquil·la- li va dir ell calmant-la per l’ensurt que havia tingut un moment abans.

-M’han donat l’encàrrec de portar-te a veure una persona molt important, per això he hagut de sorprendre’t i agafar-te dels braços abans, ho sento- va continuar l’ós.

La Blair encara estava molt sorpresa i una mica confosa, però va acceptar les seves disculpes gratament.

-Et trobes al món de la fantasia, aquí convivim tots els personatges i autors de contes populars- va explicar-li.

-Quan creiem que un humà necessita ajuda o volem parlar amb ell o ella, fem que entri en aquest món paral·lel, ja que nosaltres no podem entrar al vostre perquè la majoria d’autors ja han mort i nosaltres som productes de les seves imaginacions. Ara, si em poguessis acompanyar…

La Blair va acceptar i va començar a seguir-lo. Van passar per molts llocs propis de diferents històries: el castell de la Ventafocs, la casa dels Set Nans… i també va conèixer altres personatges com la Bella Dorment o El Gat amb Botes. Però, van arribar al final del seu trajecte. La Blair estava massa Contenta, havia pogut visitar llocs i conèixer gent de les seves històries preferides. Finalment, es van aturar davant d’una caseta de fusta, la Blair ja no sabia què esperar-se i, de sobte, la persona a la qual admirava més, la seva escriptora preferida de tots els temps, Maria Aurèlia Capmany, va sortir per la porta d’aquella casa. Ella no s’ho podia creure, no podia ser real, ho havia d’estar somiant, es va pessigar per confirmar-ho, perquè el somni s’acabés, però Maria Aurèlia encara estava davant seu.

-Passa -li va dir.

A la Blair no li sortien les paraules però va assentir i va entrar darrere seu.

Allà, l’escriptora va preparar dues tasses de té i va fer seure la noia.

-He fet que vinguis aquí per dir-te una cosa, Blair, bonica, has de tornar al món real i, quan tornis, fes-me cas, tracta bé la gent, fes nous amics, gaudeix de la teva vida adolescent, el món imaginari no marxarà, sempre estarà amb tu, però el real s’acabarà i no podràs fer marxa enrere- li va dir.

La Blair es va adonar que tenia raó, estava apartant els seus familiars i la gent que es volia acostar a ella, perquè pensava que la distraurien del món dels llibres, però, a la vegada, els estava ferint i ja quasi no coneixia el món exterior.

Després d’això, van xerrar una estona però va haver de tornar a casa. Va aparèixer un altre cop al seu carrer preferit i va tornar cap a casa seva. Aquella nit la Blair va reflexionar i a partir d’aquell dia es va tornar una persona molt sociable, extravertida i va fer molts nous amics, però mai va deixar de llegir llibres i cada dia pensava en aquell paradís que va poder visitar. La Blair va aprendre que els dos mons es podien combinar. Vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.