Hi havia una vegada un príncep anomenat Joan Maragall, que vivia al regne de la fantasia, ja que el seu pare era un mag molt poderós que governava el regne. En Joan era molt despreciat pel seu pare, perquè al contrari que la seva germana Merlín, ell no demostrava tenir poders màgics.

Aquesta història es remunta a fa, més o menys, un any, era una tarda tranquil·la, i el príncep era al castell intentant despertar els seus poders, fins que el seu pare va entrar de cop i va explicar-li que la princesa del regne veí havia estat segrestada per uns bàrbars. El seu pare sense donar motius havia demanat que en Joan la salvés. En Joan va pensar que seria una tasca fàcil i que si la feia podria impressionar el seu pare, així que la va acceptar, encara que no confiava gaire en ell mateix, ja que era baixet, prim i molt insegur.

Dos dies després, el príncep va anar a la direcció que li havien dit, que curiosament era cap al carrer Joan Maragall. El seu viatge va durar 6 dies i quan va arribar va quedar de pasta de moniato, la princesa estava dins d’una gàbia i estava vigilada per desenes de trols. En veure això, el príncep va decidir pensar un pla, que consistia en llençar una pedra per distreure els monstres i, acte seguit, sortir corrents amb la princesa, però no va funcionar, ja que en llançar la pedra tothom va mirar d'on provenia, així que van capturar-lo en qüestió de segons. Van ficar-lo a la gàbia del costat de la princesa, però ella, igualment, va agrair l’intent.

Passaven els dies i els ogres no paraven de burlar-se d’ell, cosa que feia que se sentís un desgraciat. Una nit, el príncep va tenir un malson, sentia una veu que repetia constantment el mateix “Quan la lluna quedi eclipsada i la mitja nit donada l’escollit despertarà”.

Passaven els mesos i ningú venia a rescatar-los, fins que una nit la lluna va quedar eclipsada i la princesa va veure com, poc a poc, els ulls del noi s’il·luminaven i com li apareixia el símbol dels mags a la pell: el poder del príncep havia despertat!

El noi, emocionat, tenia ganes d’esclatar i saltar i cridar i vèncer els monstres. Al dia següent, els trols , com sempre, se seguien burlant d’ell i tirant-li menjar, fins que els ulls d’en Joan van il·luminar-se i gràcies als seus poders va aconseguir que tots els animals del bosc ataquessin els segrestadors, també va fer que les gàbies esclatessin en bocins i va alliberar la noia. Quan els monstres van ser vençuts pels poders d’en Joan, van suplicar pietat i van afirmar que mai més jutjarien un llibre per la seva portada; així que, com que en Joan era una persona molt amable, va ordenar-los que no tornessin a fer això i que marxessin corrents.

Després d’això, en Joan va tornar amb la princesa al castell i va preguntar per què ningú els havia anat a ajudar. El seu pare li va explicar que des de petit en Joan havia estat escollit per ser el mag més poderós , i que aquella missió era la prova definitiva per saber si la profecia era veritat i que ell l’havia superat a la perfecció.

Ara ja han passat 6 mesos, la princesa està casada amb en Joan, que és el nou rei del regne... I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.