Quina és la seva utilitat?

Hi ha estudis que han analitzat l’impacte que té aquesta estratègia en la constitució de l’escola com a comunitat de pràctica (Darling-Hammond, 2006), tot i que no és encara una pràctica habitual. Segons l’informe Talis 2018, a l’Estat espanyol només un 19% dels docents es formen en activitats basades en l’aprenentatge i l’observació entre iguals (la mitjana de l’OCDE és 44%). El 80% del professorat dels països de l’OCDE considera que la formació contínua que més influència ha tingut sobre el seu treball és la basada en la col·laboració entre iguals (OCDE, 2019).

Dels diferents tipus d’observació a l’aula, l’observació entre iguals promou més l’aprenentatge entre docents que no pas l’observació realitzada per un professor més expert o un supervisor, perquè està basada en el diàleg formatiu (més que no pas en l’avaluació sumativa) i perquè es basa en la col·laboració entre docents, no en relacions jeràrquiques que dificulten la promoció de desenvolupament professional (O’Leary, 2014). 

Com recull Mariana Morales Lobo: “L’observació entre iguals, en un marc de reciprocitat i treball en equip del professorat, és segurament una de les tècniques més potents per a la disseminació de bones pràctiques educatives en un centre, a més d’un mitjà per augmentar l’apoderament dels equips i el desenvolupament de comunitats professionals que s’observen entre si, comenten el seu treball, focalitzen i imiten les bones pràctiques i milloren la pròpia pràctica professional. És la tàctica de l’abella pol·linitzadora: com més flors visiti, més varietat i riquesa en la bresca de mel”.