Veus Crítiques 

ENTREVISTA A ANTONIO RUBIO

L’IMPORTÀNCIA DE LA FORMACIÓ

Clàudia Munné, 5 de gener del 2025, Barcelona. 

Si hi ha un periodista que ha indagat a fons els casos d’investigació més rellevants del país, aquest és Antonio Rubio Campaña. Rubio (Melilla, 1951) és conegut per destapar casos de corrupció, entre ells els GAL, la fugida de Luis Roldán, el cas de l’atemptat de Madrid de l’11-M, entre d’altres.

"Volia fer un periodisme compromès que pogués canviar alguna cosa. Un periodisme intencional"

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorat amb la seva tesi doctoral per la Universitat Complutense de Madrid, Rubio va començar a treballar a Tele/eXprés el 1974. Al llarg de la seva trajectòria ha treballat per a diferents mitjans com Cambio 16, El Periódico de Catalunya i El Mundo, diari on va ser subdirector d’Investigació. El 2012 va ser nomenat director del màster en Periodisme d’Unidad Editorial. Després de deixar el diari, s’ha dedicat a l’ensenyament i, des del 2023, dirigeix el màster de periodisme Investigación, Nuevas Narrativas, Datos, Fact-Checking, Transparencia e Inteligencia Artificial a la Universitat Rey Juan Carlos.

És autor dels llibres d’investigació Quini: del secuestro a la libertad (1981), escrit juntament amb Enrique García; El “caso Interior”. GAL, Roldán y fondos reservados: el triángulo negro de un ministerio (1995); El origen del GAL: “guerra sucia” y crimen de Estado; i Lobo: un topo en las entrañas de ETA (1997), escrits juntament amb Manuel Cerdán.

 "abans d’actuar per impuls, cal reflexionar"

També és autor de Luis de Oteyza y el oficio de investigar (2015); Tramas políticas y urbanísticas al descubierto: Corrupción e investigación periodística (2011), escrit juntament amb Juan Luis López; i El desastre de Annual a través de la prensa (2021).

El 7 d’octubre del 2017 va fundar junt Tomás Ocaña, Ignacio Calle, Natalia Hernández, Antonio Salvador, Javier Chicote, Pilar Velasco, Daniele Grasso i María Zuil la Asociación Periodistas Investigación (API), es tracta de la primera agrupació de periodistes reconeguda per la FAPE  (la primera associació de periodistes d’Espanya. Actualment compte amb més de 17.000 associats). L’obejectiu es presentar un periodisme d’investigació i esta format per varios professionals de diferents mitjans. 

L’entrevistem a la Universitat Rey Juan Carlos perquè ens expliqui la seva trajectòria i ens doni consells sobre el periodisme d’investigació.

—Què et va fer dedicar-te al periodisme i per què et vas interessar pel periodisme d’investigació?
Entre altres coses, poder denunciar les diferències socials i irregularitats. Quan vaig començar a ser periodista, encara vivia Franco. Volia fer un periodisme compromès que pogués canviar alguna cosa. Un periodisme intencional.

—Un dels teus casos més coneguts és el dels GAL. Què et va fer interessar pel tema?
Formava part de la filosofia de la denúncia. Vaig tenir la sort d’haver conegut gran part dels membres de l’organització, és a dir, policies que havien participat a les Brigades Antiatracaments de Barcelona. Van ser els mateixos que van alliberar Enrique Castro quan va ser segrestat el 1981.

—Com afrontes les amenaces que reps?
Les afronto amb la tranquil·litat que et dóna l’experiència. He rebut amenaces d’ETA i dels GAL, i sempre s’han d’afrontar amb cura.

—Com desconnectes del treball a nivell personal?
No es desconnecta del tot. Un és periodista les 24 hores del dia.

—Què et va fer dedicar-te al professorat?
Sempre he tingut afició a explicar i formar. Per això vaig fer el doctorat sobre els orígens del periodisme d’investigació a Espanya. L’important és ser conscient que un davanter centre no pot marcar gols més enllà dels setanta anys. Has de formar els altres jugadors perquè siguin ells els que, en un futur, puguin fer gols.

—Explica’ns què és l’Associació de Periodistes d’Investigació (API).
Ens vam adonar que necessitàvem unir-nos per rebre suport i assessorament legal. Sobretot, calia que els periodistes d’investigació no es veiessin confosos ni desprotegits.

—Quin consell li donaries a algú que vol dedicar-se al periodisme d’investigació?
Llegir, llegir, llegir. Formar-se, formar-se, formar-se. Estar obert a les noves tecnologies i ser molt observador. Pensar; últimament, poca gent pensa. I sobretot, abans d’actuar per impuls, cal reflexionar.

ENTREVISTA A FERNANDO RUEDA

Confessions d’un periodista d’investigació sobre el CESID i el CNI 

Clàudia Munné, 17 d'octubre del 2025, Barcelona

Si hi ha un periodista que és expert en l’espionatge, aquest és, sense dubte, en Fernando Rueda. Autor de diversos llibres com La Casa, Destrucción masiva, El regreso del lobo o el seu últim, Línies roges, entre d’altres. La seva especialitat s’ha centrat a investigar el CNI i la vida d’alguns dels agents més famosos de l’espionatge espanyol. Però, com va començar en la professió i per què es va centrar en aquest tema? L’entrevistem perquè ens expliqui les seves experiències.

• Com neix el teu interès per dedicar-te al periodisme i, en concret, al periodisme d’investigació?

La veritat és que jo sempre vaig voler ser periodista de corresponsal de guerra. Però una cosa és el que desitges i una altra, el que et porta la realitat. Tot va començar quan vaig fer el servei militar. L’acabava el 30 de juny i l’1 de juliol començava les pràctiques al diari YA. Com que havia perdut diversos dies de pràctiques per la universitat, em pensava que no em deixarien fer-les. Però tots els meus companys de redacció sabien que havia fet la mili i, de broma, deien que em passessin a mi les informacions de temes militars perquè jo les entendria. Aquest va ser el meu inici en l’especialització de temes de defensa. 

"Has de tenir moltes fonts i treballar moltes hores"

• Com vas aconseguir contactar amb agents del CESID?

Eren els anys vuitanta, una època molt complicada per fer espionatge, perquè veníem d’una dictadura. Com que havia entrat a l’exèrcit, vaig començar a investigar contactes que eren del CESID. Vaig ampliar fonts i vaig pensar qui podia tenir informació: els governs, els ministres... Vaig passar molts anys treballant intensament el tema de les fonts. Abans no es podia accedir a la informació a través del telèfon. Va ser dur, però ho vaig aconseguir. Al final em vaig adonar que, l’any 1991, ningú no havia publicat cap llibre sobre espionatge a Espanya. Jo vaig ser el primer. Vaig publicar La Casa, que és un dels noms que tenia el CESID. 

• Has rebut cap amenaça al llarg de la teva trajectòria? Com les afrontes?

Aquestes coses són les típiques que molta gent creu. Però això passa en països molt conflictius. És cert que, de vegades, algun delinqüent t’amenaça. Però els serveis són més discrets que tot aquest tipus de coses. En una democràcia és molt complicat. El que jo he notat han estat controls, seguiments, intents de filtrar informació falsa... Tot això són tècniques que utilitzen els serveis secrets.

• Quin consell donaries a algú que vulgui iniciar-se en el periodisme d’investigació?

Mira, el primer és fer periodisme. Aprendre a tractar amb les fonts, saber quines tècniques s’han d’utilitzar. Un cop tens aquesta base, que és importantíssima, després pots agafar temes per investigar i aplicar-hi tècniques. Has de tenir moltes fonts i treballar moltes hores.

"fan que, quan la informació arriba fins a nosaltres, no sapiguem què ha passat realment"

• Què et va portar a dedicar-te a l’ensenyament?

Jo sempre havia volgut ser professor, però els meus pares no ho veien bé. Al final em vaig dedicar al periodisme, que tampoc els agradava. Un cop vaig començar a treballar, vaig poder donar classes en una universitat privada. El meu desenvolupament va ser convertir el periodisme en literatura. Sempre m’han agradat el periodisme i l’ensenyament. M’he passat tota la vida dedicant-m’hi. Últimament estic escrivint true crime, que són històries èpiques d’espies. El true crime et permet unir el periodisme amb la literatura. 

• Què és el que més et fascina de l’espionatge?

M’han anat fascinant coses diferents al llarg de la meva vida. Ara em fascina l’espionatge com un joc: com un conjunt de persones que juguen una partida amb unes regles completament diferents i que fan que, quan la informació arriba fins a nosaltres, no sapiguem què ha passat realment. Et recomanaria veure la pel·lícula Spy Game. Em fascina la capacitat dels espies per ser capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el que volen. 

• Com aconsegueixes que les fonts amb qui contactes confiïn en tu? 

No hi ha altra manera que demostrar-los confiança. Has d’estar a prop d’aquesta font. Has de ser una persona honesta, capaç de comprometre’t. Has de ser independent, algú realista. Quan comences amb una font, saps que no la trairàs. Cal tenir molta paciència. És com fer amics: es creen amb el pas del temps.

• Un dels teus llibres més importants és El Lobo, on mostres la vida de Mikel Lejarza. Què et va fer interessar-te pel tema?

He conegut molts espies d’una qualitat altíssima. A la vida, conèixer determinades persones és molt important. Va ser una experiència impressionant. El regreso del Lobo i Línia roja també en parlen. Els periodistes som aquí per explicar històries que interessin a la gent, per estar davant del poder.

"No em portava bé amb el CESID ni em porto bé amb el CNI"

• Actualment estàs escrivint algun llibre nou? 

Sí. Jo sempre estic escrivint un llibre nou, però mai no menciono quin és el que estic fent. 

• Què esperes que aprengui el lector de les teves novel·les?

Jo no vull ensenyar res, sinó explicar històries. Quan escric una història per la qual he investigat, he lluitat… quan surt, aquesta ja és del lector, no és meva. He explicat la història que crec que interessa al lector. Després, cadascú pot treure’n conclusions diferents. Hi ha la majoria a qui els encanta i d’altres que no, perquè tenen una altra manera de veure-la.

"jo he parlat amb ella (Esperanza Casteleiro). No ha estat gens desagradable"

• Dins del que pots explicar, et portes bé amb el CNI?

¿Que si em porto bé amb el CNI? No, mai no ho he dit. No em portava bé amb el CESID ni em porto bé amb el CNI. Una altra cosa és que em porti bé amb algunes persones que hi treballen. Normalment, amb la institució, mai no em porto bé. Per què? Perquè ells preferirien que estigués callat i que no digués res.

• Aleshores, si parléssiu amb l’actual directora del CNI, no seria una conversa gaire amistosa.

Bé, jo he parlat amb ella (Esperanza Casteleiro). No ha estat gens desagradable; ella fa la seva feina i jo la meva. Això s’ha de respectar.

• Explica alguna anècdota?

El CESID va expulsar diversos agents i aquests van recórrer, entre altres periodistes, a mi perquè expliqués la injustícia. Amb el pas dels mesos, un dels agents em va convidar a sopar. Aquell dia plovia molt, i jo sóc molt despistat i vaig tenir la sensació que un cotxe em seguia. Però jo sóc periodista i passo d’aquestes coses. Llavors em vaig parar a la dreta per veure cap a on anàvem. El cotxe va passar pel costat i el conductor va mirar qui hi havia a dins. Vam continuar i, uns metres més endavant, el cotxe estava detingut. Em seguien, però volien controlar els moviments. Devien pensar que teníem una reunió amb un dels agents.

MORIR EN HORA PUNTA:

 REFLEXIONS POÈTIQUES SOBRE LA VORÀGINE QUOTIDIANA 

Sandra D. Roig, 23 de setembre de 2025, Barcelona 

Montserrat Costas (Capellades, 1976) escriu amb la mirada afilada i la ironia justa per despullar el quotidià. Va estudiar Periodisme, però la seva veritable vocació l’ha dut cap a la poesia i l’edició. Ha publicat Poesia egocèntrica, Híbrid, L’amplitud dels angles i la murga, llibres que tracen un camí propi i inconfusible. La seva veu, concisa i precisa, sap fer del detall un mirall on es reflecteix la vida moderna. 

"Combina l’ofici d’editora amb el d’autora, vivint entre llibres i paraules"

Els seus poemes han estat traduïts al noruec i han ressonat a festivals a Lillehammer i Oslo. També ha recitat arreu dels Països Catalans, portant la poesia a escenaris diversos i propers. Va rebre premis com el Vila de Martorell, però sempre ha escrit lluny de la vanitat. En Morir en hora punta mostra la seva maduresa: crítica, tendra i plena de lucidesa. Combina l’ofici d’editora amb el d’autora, vivint entre llibres i paraules. És una de les veus poètiques més singulars de la seva generació, amb un to que sorprèn i sacseja. 

Un cop contextualitzada la trajectòria de Montse Costas, resulta pertinent situar Morir en hora punta (Lapislàtzuli Editorial) dins el conjunt de la seva obra. Aquest volum representa una etapa de maduresa poètica, on conflueixen els trets ja característics de la seva escriptura —la concisió formal, l’ús de la ironia i l’atenció a la quotidianitat— amb una reflexió més profunda sobre el temps present. El llibre articula un discurs crític sobre la pressa, l’estrès urbà i la fragmentació de la vida contemporània, alhora que ofereix espais de lirisme i introspecció. La seva veu, incisiva i alhora tendra, converteix els elements més banals del dia a dia —el trànsit, els semàfors, el rellotge— en símbols de la condició moderna, mostrant com la velocitat i l’urgència poden esdevenir trampes vitals. 

"la càrrega quotidiana de viure dins una economia que ens ofega"

Els poemes, d’un llenguatge precís i d’imatges punyents, reflecteixen la tensió constant entre moviment i pausa, entre l’ofec de l’hora punta i la necessitat de retrobar el silenci. Ara bé, que no ens enganyi el títol: “morir en hora punta” no fa només referència al trànsit, sinó també a la càrrega quotidiana de viure dins una economia que ens ofega —és, fins i tot, la factura de la llum en hores cares, metàfora punyent de la precarietat contemporània. 

Aquest univers poètic es desplega com un laberint de miralls que deforma i alhora il·lumina el nostre pas pel món, amb una mirada que dissecciona la modernitat sense renunciar a l’emoció. En comparació amb els seus llibres anteriors, Morir en hora punta consolida i reformula el seu estil, mostrant una veu més madura i crítica, capaç de transformar la quotidianitat en matèria literària d’alta densitat. 

La seva excepcionalitat rau en el fet d’escriure una poesia tan sarcàstica que resulta difícil no definir-la com a humorística, una combinació poc habitual dins el panorama actual. I és precisament aquesta singularitat la que fa necessària la seva existència en el context de la poesia catalana: una veu capaç de conjugar la lucidesa crítica amb la ironia i el riure, sense perdre mai la profunditat. 

ENTREVISTA A CARLES MORENO

Clàudia Munné, 7 de juliol del 2025, Barcelona,

Si hi ha un youtuber que ha publicat vídeos parlant de la corrupció, la cuina i la bombolla immobiliària, aquest és Carles Moreno. Format en hostaleria, va obrir el seu canal de YouTube l’any 2019, i des de llavors publica sota el nom de Rimembah. Des que va deixar l’hostaleria, es dedica setmanalment a crear vídeos documentals, i actualment compta amb 202.000 subscriptors. L’entrevistem perquè ens expliqui la seva experiència.

• D’on surt la idea de fer-te creador de contingut?

La idea primigènia va sorgir de veure altres creadors de contingut, però sempre he pensat que tenia dots comunicatives. Durant molt de temps vaig estar rumiant la idea de publicar a YouTube. Molta gent pensava que, venint del món de la cuina, apostaria per aquest tipus de contingut.

Tanmateix, no em venia de gust. Així que, de manera casual —com que sóc una persona a qui li agrada la cultura, la investigació i la nostàlgia— vaig acabar apostant per un altre tipus de contingut.

"Com ho compaginava? Fent moltes hores"

• Com ho compagines amb la teva feina de cuiner?

A dia d’avui només treballo com a creador de contingut. Ja puc viure i força millor que quan treballava de cuiner. Vaig estar prop de tres o quatre anys compaginant la feina de cap de cuina amb la de creador de contingut, que era un hobby. Va arribar un moment en què els ingressos com a creador de contingut superaven els de cuiner, així que vaig prendre la decisió de centrar-me en YouTube perquè m’omple més. Com ho compaginava? Fent moltes hores: treballava dotze hores com a cuiner i després em centrava a fer guions. Va ser una època de molt sacrifici. Així ho recordo (riu).

• Com esculls els temes dels teus vídeos?

Una mica de tot. Busco casos que m’interessin, temes que m’hagin despertat la curiositat. Temes que tinguin una bona narrativa, vídeos que puguin funcionar bé en quant a visites, o que em recomani algun subscriptor. Tinc una llista amb diversos temes i miro quin em ve més de gust fer. Ara mateix estic acabant el guió sobre els sers d’Andalusia en un cas de corrupció.

"Aquesta denúncia que tinc és una estupidesa"

• La majoria dels vídeos són d’investigació. Què és el que t’agrada d’aquests temes?

Sobretot, el punt nostàlgic; seria allò que més m’interessa: el poder traslladar-te a aquells anys. Però també és cert que, últimament, m’estic centrant en temes de corrupció. Hi ha un tema que m’interessa molt, que és l’especulació immobiliària que va haver-hi entre els anys 2000 i 2008. És un tema amb molta narrativa, on hi ha molts personatges i “dolents”. Formen part de l’Espanya del ciment. He descobert, relativament fa poc, que m’interessen aquests temes.

• Al llarg dels teus vídeos has publicat alguns que critiquen cuiners famosos com Jordi Cruz o Samantha. Com creus que han afectat programes com MasterChef a l’hostaleria?

Mira, és una opinió personal, sobretot. Des del meu punt de vista, crec que al principi van fer bé, però ha arribat un nivell de sobreexplotació que ha acabat fent més mal que bé. M’explico: han venut una idea d’un ofici que és molt sacrificat, i t’hi venen la il·lusió que pots arribar lluny.

Vendre aquesta fantasia d’un ofici que no existeix tal com te la venen a MasterChef pot perjudicar els qui estan pensant en formar-se en cuina. És un ofici que no té el glamur que es ven. 

• Has rebut alguna amenaça o crítica?

Sí, però tampoc res greu. Tocant temes de corrupció, no gaire. El vídeo que m’ha portat més problemes ha estat el de “Locomía”, que al principi té una causa oberta, ja que estic demandat per difamació pel productor de “Locomía”.  Encara està en marxa, no sé com acabarà. En els altres vídeos, potser per temes de “copyright” o pel que digui. Aquesta denúncia que tinc és una estupidesa, com si em denunciessin pel que diu la Wikipedia.  Més que res, serveix per desgastar-te o tocar-te la butxaca, perquè al final he pagat advocats i ha costat diners. És més per amedrentar-te.

"encara que sembli un tòpic, la constància és clau"

• Quin consell li donaries a algú que vol començar a crear continguts?

Se’n podrien donar milers. Dos màximes que sempre he utilitzat són: la primera, crea el contingut que tu mateix consumires. I encara que sembli un tòpic, la constància és clau, perquè YouTube premia els canals que pugen contingut de manera assídua.

• Explica’ns alguna anècdota que t’hagi passat mentre gravaves els vídeos.

Anècdotes... També és cert que sortir a gravar fora m’agrada, però ho faig poc. Per exemple, quan vam anar a gravar a l’Aeroport de Castelló, els segurates no estaven gaire contents que estiguéssim gravant. Era un aeroport que estava molt buit. Estàvem el meu company i jo gravant i notàvem que no els feia gaire gràcia. Vam sentir el que podria sentir qualsevol periodista.