Joana Caceres, 18 d’octubre del 2026, Barcelona
Si hi ha una periodista que ha viscut la vida de corresponsal a Romania aquesta és la Júlia Bacardit. Graduada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, Bacardit és coneguda per dirigir el pòdcast “Les Golfes”. Durant la seva trajectòria ha col·laborat a Catalunya Ràdio, i va ser corresponsal de l’agència EFE. D’aquesta última experiència neix el seu llibre “Corresponsal d’enlloc”, un retrat de la vida del periodista en la ciutat de Bucarest.
Dius força vegades, al llarg de la novel·la, que ser corresponsal era el teu somni, però què era per a tu ser corresponsal?
El somni era per a mi entendre la realitat d’un altre país des d’allà. Sempre hi ha aquella curiositat pel món i en certa manera era barrejar dues coses: un cert esperit molt ingenu i aventurer i l’afany periodístic; que en realitat és una mica una tonteria perquè es pot investigar molt millor des d’un diari local que des d’un país que no coneixes de res, o sigui que també hi havia molt de romanticisme en aquesta idea.
"d’acord, faré periodisme d’agència, però també vull entendre el país"
Quan et contracten, el teu editor et diu que no cal que visquis a Romania per fer la feina. T’adones llavors que la realitat no es correspon amb el que imaginaves o és més endavant?
No, no, a mi el somni m’agradava! Perquè fins i tot la part de fer feina tancada al meu apartament aprenent a fer de periodista, que no ho sabia fer, perquè jo no havia passat per cap redacció abans, m’agradava. Jo venia d’un periodisme molt més literari, i per això em semblava inconcebible no estar allà. Tu t’imagines Svetlana Aleksiévitx no parlant amb la gent a qui entrevista? És impossible.
Però sí que tenia part de raó perquè en realitat volia dir que quan tu ja reps notes de premsa i saps amb quines altres agències emmirallar-te i portes treballant 10 anys a La Vanguardia i estàs acostumat a seguir l’actualitat de diferents països no cal que vinguis a Romania. Però clar, tampoc era el meu cas. Jo havia d’aprendre l’ofici i tampoc volia fer periodisme només d’agència. Llavors va ser, d’acord, faré periodisme d’agència, però també vull entendre el país.
De totes les persones/personatges que apareixen al llibre, sovint parles de Melcion com aquest corresponsal ideal a què tu aspiraves a ser. Era així?
Absolutament. El nom és canviat, però és una persona real que va deixar la corresponsalia per anar-se'n a Ucraïna, perquè portava tant temps a Romania que ja s’ho sabia tot de memòria i estava avorrit. Ell sempre deia que el seu país era Romania i aquí també suposo que és on el romanticisme de ser corresponsal també s’acaba; senzillament el que has fet és emigrar a un altre país i ja en formes part, llavors la teva feina, sí, és la d’un periodista, però ja no hi ha aquesta descoberta.
"vaig aprendre moltíssim i tant de bo pogués tornar a una agència perquè ara ho he entès"
Ell s’havia integrat totalment en la societat romanesa
Sí, ell ja ho sabia tot de Romania, parlava romanès perfectament, cosa que qui em va contractar també em va dir que no calia parlar-lo, però clar, com ho faig? Hi ha molt a entendre! Per què anaves a una roda de premsa i què ha dit el govern? A Romania no hi ha traduccions simultànies i si no entens el romanès només pots copiar allò que diu la premsa local, però si treballes a una agència has de ser ràpid, no pots publicar el dia següent. En realitat vaig aprendre moltíssim i tant de bo pogués tornar a una agència perquè ara ho he entès. Ara ho he entès, després de tot el fracàs.
On t’agafes quan les coses no et van bé i no tens la teva xarxa de suport?
A l’adrenalina de la professió, per això sovint els corresponsals són gent que només viu per això. D’aquí neix la idea aquella de la ‘Triple D’: “drunk, divorced, depressed”, que és l’altra cara del periodista de guerra i del comediant d’stand-up una mica també. En el cas del corresponsal és aquesta solitud i clar jo sí que la notava molt. A mi m'empenyia la idea que estava fent el que volia i això ho feia més suportable, ara, hi ha límits. En una zona de guerra deu ser molt més complicat.
També em va sostenir molt posar-me a estudiar romanès. M’hi vaig posar per feina, però també hi vaig fer amics. Eren expats amb feines ben pagades i jo no, però com que el país és relativament barat podia anar trampejant. I al mateix temps em connectava molt amb la societat, com a periodista i com a immigrant.
Clar, però tot aquest projecte acaba als vuit mesos d’arribar allà, no? Com ho vius?
Sí, sí, als vuit mesos em fan fora. Clar jo ho vaig viure com un fracàs personal i professional perquè és un, ostres no he pogut aprendre a fer bé aquesta feina que no era tan difícil. Em van fer fora també, després de fer una notícia econòmica, perquè clar has de fer de tot. I a mi m’excitava molt haver d'entendre, entendre, entendre. Però la veritat és que clar, tots tenim les nostres limitacions i per exemple jo d’esports no en tinc ni idea i d’economia, doncs m’agrada llegir-ne coses, però no estava preparada ni per fer la notícia més bàsica.
"l’encàrrec del llibre em va salvar els ànims"
Al llibre, precisament, reflexiones sobre el bloqueig periodístic i la impossibilitat de fer de periodista quan et sobrevé tot això. És llavors quan neix el llibre?
Sí, el que m’ajuda a tirar endavant és que jo tinc un contracte de llibre en català, i la meva parella. Bé si no hagués tingut parella potser hauria anat a Ucraïna. Però sí, l’encàrrec del llibre em va salvar els ànims.
El títol del llibre, Corresponsal d’enlloc, indica una mica el no-lloc on vas aterrar. Però això canvia a mesura que avança. Quan deixa de ser un no-lloc, Romania?
Bueno, quan començo a conèixer gent. Quan conec l’Andreii molt, i la seva àvia, però també quan conec la meva amiga autòctona d’allà. Però Corresponsal d’enlloc també té a veure amb el tractament que l’agència fa del país, no? L’agència i una mica Europa en general. És aquesta cosa del periodisme també, que hi ha llocs que són importants i llocs que no. A mi em van donar la corresponsalia a Romania perquè [per ells] no és un lloc important. Però jo vaig arribar allà dient, no, tot és important. Potser també una mica pel meu patriotisme eh, com que Catalunya tampoc existeix. De fet, és just el contrari: Catalunya és el lloc on tothom va, però ningú en coneix res, i Romania sí que té estat, però no li importa ni als propis romanesos. De fet, els propis romanesos en marxen i no són gens patriòtics.
"Va anar bé a les classes mitjanes, però no als més pobres"
Però tu parles que hi ha força nostàlgics de Ceaucescu a Romania, que són els més nacionalistes.
Sí, és la paradoxa de l’est d’Europa. Allà aquests nostàlgics són alhora els més de dretes, els més conservadors i ortodoxos. També perquè a ells el capitalisme i el liberalisme no els va anar gaire bé. Va anar bé a les classes mitjanes, però no als més pobres. Per exemple, els gitanos acostumen a votar partits prorussos, com el de George Simion, i més alineats a la ultradreta. Amb la caiguda del comunisme hi van perdre, perquè almenys el comunisme els feia a tots iguals. Clar, hi havia una promesa que no s’ha complert.
Efectivament, és el que et deien. Et deien: abans als súpers no hi havia res, però ara que hi ha de tot tampoc no puc comprar res. Aquesta és la decepció dels pobres d’allà, dels més pobres eh, les classes mitjanes estan encantades. A les zones rurals, o a Moldàvia, que és com la germaneta pobra això es dona molt més.
Tu ets una enamorada de Catalunya i de la cultura catalana i al llibre utilitzes força els paral·lelismes entre els dos països. Quan ets lluny, augmenta o disminueix el sentiment de pertinença?
Bé, jo ho utilitzo perquè a nivell creatiu em va bé i perquè la manera més directa d’analitzar un lloc és comparant-lo amb aquell que conec. Però sí que és veritat que, per exemple, a nivell lingüístic hi ha molta semblança, o literari, hi ha molts autors que van escriure directament en francès i ostres, no! Estimeu-vos una mica a vosaltres mateixos!
Una mica aquest complex el compartim, no?
Com quan aquí algú escriu en castellà per arribar a més gent. Sí, clar, ells s’emmirallaven o amb Rússia o amb França.
Quan el llibre s’acaba, tu encara ets a Romania i en realitat no vols tornar. Quan decideixes que és hora de tornar?
No, no… jo m’hauria quedat allà, si no m’haguessin fet fora, i tornar per mi era com una derrota. Però tenia l’encàrrec del llibre que em mantenia amb ganes de seguir i també hi tenia la parella. Més endavant, un cop he acabat el llibre, em surt una feina aquí i tornem. Jo i la meva parella.
Si ara et diguessin que pots tornar a marxar, ho faries?
Sí, sens dubte! L’única cosa que m’ho impediria fer és ser mare.
UN TESTIMONI DE LA TRAGÈDIA
Clàudia Munné, 11 de setembre del 2026, Barcelona
L’11 de setembre del 2001 ha passat a la història com un dels pitjors atemptats de la història dels Estats Units. L’atac terrorista, dirigit per Al-Qaida, va deixar prop de 2.977 víctimes i va tenir conseqüències que es van estendre al llarg dels anys, com la intervenció militar a l’Afganistan, iniciada el 7 d’octubre de 2001, i la invasió dels Estats Units a l’Iraq l’any 2003. A més, els Estats Units van reforçar la seva seguretat i van implementar una política antiterrorista.
Amb motiu del 25è aniversari dels atemptats, entrevistem Marc Arza, empresari que durant els fets es trobava a la ciutat de Nova York. Arza (1976) és llicenciat en Dret i actualment dirigeix Startsud Studio, una empresa dedicada a la creació i acceleració d'startups. Col·labora, a més, en diversos mitjans de comunicació, com el Diari de Tarragona, Nació Digital i Municipal.cat. També és professor associat de la URV i d’EADA.
Quina era la teva feina a Nova York l’any 2001?
Era becari del COPCA (Consorci per la Promoció Comercial de Catalunya), una xarxa d'oficines comercials de la Generalitat arreu del món que avui gestiona l'agència Acció. Unes beques que encara es convoquen i que són una oportunitat fantàstica per a joves llicenciats de tenir una experiència internacional que val molt la pena.
"recordo les línies de telèfon col·lapsades de gent trucant a amics i familiars, provant de saber si estaven bé"
On et trobaves el matí de l’11 de setembre? Què recordes dels primers moments?
Era al despatx. Una companya que vivia a tocar de les torres ens va dir que no podria venir a treballar perquè hi havia hagut un accident. Vam engegar la televisió i vam començar a seguir la notícia, tots junts, des de primera hora.
Quan vas saber que el que estava passant era un atemptat? Què es deia en aquell primer moment?
Com tothom, quan vam veure en directe l’impacte del segon avió, vam comprendre que allò no era un accident, sinó un atemptat terrorista d’una escala mai vista. Els primers moments van ser desconcertants. De seguida vam entendre que allò tindria un impacte enorme i recordo que algú va parlar d’un segon Pearl Harbor, fent referència a l’atac japonès contra els Estats Units. Hi havia por i de seguida van córrer rumors sobre altres avions i possibles impactes en altres edificis de la ciutat.
Com descriuries l’ambient que es va viure a la ciutat durant les hores posteriors? Què és el que més et va impressionar?
Entre la incredulitat i la sorpresa, hi havia una sensació d’irrealitat, d’estar vivint una pel·lícula. Una idea que tots tenim present perquè, quan va arribar la Covid i el confinament, ara fa pocs anys, vam viure una situació similar. Amb alguns companys vam decidir deixar l’oficina, a tocar de Central Park, per anar a un apartament en una zona residencial lluny de qualsevol gratacel. Si sortíem al balcó, vèiem la fumada de les Torres Bessones. Allà vam seguir a la televisió el col·lapse dels edificis. Recordo que uns companys de pis van arribar coberts de pols blanca després d’haver fugit de la zona de l’atemptat. També recordo les línies de telèfon col·lapsades de gent trucant a amics i familiars, provant de saber si estaven bé.
Quina informació us anava arribant mentre passaven les hores? Era difícil saber què estava passant realment?
Com passa sempre en aquestes situacions, la informació era confusa i es barrejava amb els rumors. Ens informàvem a través de la televisió; encara no hi havia xarxes socials, però, tot i així, corrien notícies sense confirmar, com ara que hi havia deu o dotze avions segrestats i que hi podia haver més atacs. Costava saber què passava i ni tan sols sabíem del cert si el transport públic funcionava.
Quina informació va arribar a Catalunya?
La notícia va arribar a Catalunya tan de pressa com als Estats Units. De seguida vaig rebre una trucada de casa preguntant com estàvem i vaig ser conscient que n’estaven tan al cas com nosaltres.
"aquelles senyores de la parròquia van pensar que podien ajudar fent una cosa petita i es van posar a fer-la"
Es va produir una situació de solidaritat o col·laboració entre ciutadans? Recordes algun gest concret que t’hagi quedat especialment gravat?
Aquell vespre, a Manhattan, el metro i l’autobús van deixar de funcionar. La ciutat es va quedar sense transport públic i només Grand Central Station, la gran estació de tren, seguia oberta perquè la gent pogués tornar a casa. Riuades de gent hi arribaven caminant, després d’haver recorregut llargues distàncies. A tocar de l’estació, una església havia tret els bancs al carrer i una colla de senyores grans repartia cafè i te entre la gent que s’hi asseia. Uns minuts de descans abans de reprendre el camí.
Tothom estava perdut, ningú sabia què passava, però aquelles senyores de la parròquia van pensar que podien ajudar fent una cosa petita i es van posar a fer-la. I van ser alegria i refugi per a moltes persones.
Per què creus que va ser important aquesta col·laboració ciutadana en aquells moments?
Era un petit gest, però un petit gest amb valor que se sumava a molts altres petits gestos arreu de la ciutat. El més emocionant, per mi, és la idea que moltes persones i institucions, davant del drama, van reaccionar preguntant-se què podien fer. Quina acció, petita o gran, podien fer aquell dia pels seus conciutadans.
Com van ser els dies posteriors? Què va canviar en el teu dia a dia i en la ciutat?
El dia següent, Manhattan era un desert i veure aquelles avingudes i carrers que sempre bullen de gent completament buits impressionava molt. Els dies, setmanes i mesos següents hi havia molta por, fins a la paranoia, a altres atacs terroristes. També hi havia la sensació que la reacció militar americana seria terrible, perquè hi havia desig de venjança. Que un gegant amb l’orgull ferit es volia fer respectar en un món que s’havia fet més inhòspit i dur.
Va ser difícil tornar al ritme de vida habitual després del que vas viure?
Com va passar amb la pandèmia, les setmanes i mesos posteriors van fer evident que la inèrcia mou el món i, tot i que hi havia dolor i por, la vida va tornar a una nova normalitat amb molta rapidesa.
Digue'ns una cosa que aprenguessis aquell dia.
La història està feta de milers de dies normals i unes poques jornades marcades per esdeveniments que canvien el món. De vegades, aquests moments passen desapercebuts, però en algunes ocasions es fa molt evident que estàs vivint uns instants que es convertiran en un punt d’inflexió. Aquell dia va ser un d’aquests episodis i tothom era conscient, d’una manera o altra, d’estar vivint un esdeveniment tràgic que quedaria als llibres d’història.
LA IDENTITAT DEL DIARI QUE VA SABER SOBREVIURE
Clàudia Munné, 24 de febrer de 2026, Barcelona.
Eren les quatre i mitja al Palau Robert quan es va iniciar l’exposició “AVUI+50, Des de 1976, notícies, llengua i país”. La presentació té un objectiu commemoratiu, cinc dècades de treball periodístic que culminen amb la creació del primer diari en català després del franquisme.
"els lectors s’agrupaven a les afores de la redacció per demanar la firma del número"
La història de l’AVUI neix amb una voluntat de resistència. “Abans del franquisme hi havia 17 diaris en diferents llengües”, ens explica el periodista i relator Carles Sabaté, “quan va arribar la dictadura es van reduir a set en castellà. L’erradicació lingüística va ser total”. No obstant, s’aprova l’article 16 de la Llei de premsa de 1966, on s’exposava com es podia iniciar qualsevol empresa periodística. Amb aquesta idea Josep Faulí i Josep Maria Cadena van decidir iniciar el projecte però no ho van tenir fàcil. L’administració franquista el va vetar considerant-lo catalanista.
Finalment i gràcies a una recollida de diners, avantpassat del crowdfunding, es van aconseguir els ingressos suficients per fundar el diari. Seria el divendres 23 d’abril de 1976 quan es publicaria el primer número amb el titular, “Vint mil obrers del metall en vaga”. En aquell moment els lectors s’agrupaven a les afores de la redacció per demanar la firma del número.
"els diaris esdevenen més necessaris que mai"
La redacció d’aquells anys era completament diferent de la que coneixem ara. Es fumava a tot drap, hi havia caos en les redaccions i molt de desordre, “fumàvem molt, molt. Recordo perfectament aquells temps”, ens explica una de les redactores. “Com han canviat les coses”, afegeix un altre periodista i comença a explicar anècdotes d’aquells temps. Gravadores, màquines d’escriure… Són només dos dels artefactes que es poden observar a l’exposició i que serveixen per traslladar-se a aquells anys abans d’Internet i les xarxes socials.
La presentació és una iniciativa de Hermes Comunicació i la Direcció General de Difusió i ha comptat amb els relats de Toni Brosa, Carles Sabaté i Jordi Panyella. Durant el recorregut Panyella ens parla del recorregut i de com s’ha de visitar. “Hi ha un moment en què s’arriben a veure imatges del diari i de cop apareix el símbol d’alerta. És quan es mostra el retrocés que ha patit el català des de fa anys”. El 2025 va néixer el Pacte Nacional per la Llengua, és en aquest moment on els diaris esdevenen més necessaris que mai.
"es mostra el retrocés que ha patit el català des de fa anys"
En finalitzar el recorregut es regala un diari especial que commemora els 50 anys. Una peça on es mostren articles de periodistes que hi han treballat i una explicació més detallada de l’exposició. Després de la presentació el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, ha parlat de la importància del diari. L’AVUI també fou el primer diari en català a digitalitzar-se el 2011. Finalment l’exposició s’ha acabat amb un càtering de productes agrícoles.
L’exposició dels 50 anys del diari AVUI estarà fins al 31 de març. Tal com explica Panyella en l’article, “Un Palau al servei d’un esdeveniment històric”, “En un temps en què el paper sembla condemnat a passar a millor vida i la lenta desaparició dels punts de venda de premsa escrita marca la transformació del sistema comunicatiu, calia reaccionar i crear al bell mig de la ciutat de Barcelona un quiosc de dimensions gegantines.”1
Enllaços:
1.El Punt Avui. (2026, 23 de febrer). Un Palau al servei d’un esdeveniment històric. El Punt Avui. Un Palau al servei d’un esdeveniment històric | Jordi Panyella | Barcelona | Comunicació | El Punt Avui
El Punt Avui. (2026, 23 de febrer). L’Avui, 50 anys de notícies, llengua i país. El Punt Avui. L’Avui: 50 anys de notícies, llengua i país | El Punt Avui | Barcelona | Comunicació | El Punt Avui
ENTREVISTA A ANTONIO RUBIO
L’IMPORTÀNCIA DE LA FORMACIÓ
Clàudia Munné, 5 de gener del 2025, Barcelona.
Si hi ha un periodista que ha indagat a fons els casos d’investigació més rellevants del país, aquest és Antonio Rubio Campaña. Rubio (Melilla, 1951) és conegut per destapar casos de corrupció, entre ells els GAL, la fugida de Luis Roldán, el cas de l’atemptat de Madrid de l’11-M, entre d’altres.
"Volia fer un periodisme compromès que pogués canviar alguna cosa. Un periodisme intencional"
Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorat amb la seva tesi doctoral per la Universitat Complutense de Madrid, Rubio va començar a treballar a Tele/eXprés el 1974. Al llarg de la seva trajectòria ha treballat per a diferents mitjans com Cambio 16, El Periódico de Catalunya i El Mundo, diari on va ser subdirector d’Investigació. El 2012 va ser nomenat director del màster en Periodisme d’Unidad Editorial. Després de deixar el diari, s’ha dedicat a l’ensenyament i, des del 2023, dirigeix el màster de periodisme Investigación, Nuevas Narrativas, Datos, Fact-Checking, Transparencia e Inteligencia Artificial a la Universitat Rey Juan Carlos.
És autor dels llibres d’investigació Quini: del secuestro a la libertad (1981), escrit juntament amb Enrique García; El “caso Interior”. GAL, Roldán y fondos reservados: el triángulo negro de un ministerio (1995); El origen del GAL: “guerra sucia” y crimen de Estado; i Lobo: un topo en las entrañas de ETA (1997), escrits juntament amb Manuel Cerdán.
"abans d’actuar per impuls, cal reflexionar"
També és autor de Luis de Oteyza y el oficio de investigar (2015); Tramas políticas y urbanísticas al descubierto: Corrupción e investigación periodística (2011), escrit juntament amb Juan Luis López; i El desastre de Annual a través de la prensa (2021).
El 7 d’octubre del 2017 va fundar junt Tomás Ocaña, Ignacio Calle, Natalia Hernández, Antonio Salvador, Javier Chicote, Pilar Velasco, Daniele Grasso i María Zuil la Asociación Periodistas Investigación (API), es tracta de la primera agrupació de periodistes reconeguda per la FAPE (la primera associació de periodistes d’Espanya. Actualment compte amb més de 17.000 associats). L’obejectiu es presentar un periodisme d’investigació i esta format per varios professionals de diferents mitjans.
L’entrevistem a la Universitat Rey Juan Carlos perquè ens expliqui la seva trajectòria i ens doni consells sobre el periodisme d’investigació.
—Què et va fer dedicar-te al periodisme i per què et vas interessar pel periodisme d’investigació?
Entre altres coses, poder denunciar les diferències socials i irregularitats. Quan vaig començar a ser periodista, encara vivia Franco. Volia fer un periodisme compromès que pogués canviar alguna cosa. Un periodisme intencional.
—Un dels teus casos més coneguts és el dels GAL. Què et va fer interessar pel tema?
Formava part de la filosofia de la denúncia. Vaig tenir la sort d’haver conegut gran part dels membres de l’organització, és a dir, policies que havien participat a les Brigades Antiatracaments de Barcelona. Van ser els mateixos que van alliberar Enrique Castro quan va ser segrestat el 1981.
—Com afrontes les amenaces que reps?
Les afronto amb la tranquil·litat que et dóna l’experiència. He rebut amenaces d’ETA i dels GAL, i sempre s’han d’afrontar amb cura.
—Com desconnectes del treball a nivell personal?
No es desconnecta del tot. Un és periodista les 24 hores del dia.
—Què et va fer dedicar-te al professorat?
Sempre he tingut afició a explicar i formar. Per això vaig fer el doctorat sobre els orígens del periodisme d’investigació a Espanya. L’important és ser conscient que un davanter centre no pot marcar gols més enllà dels setanta anys. Has de formar els altres jugadors perquè siguin ells els que, en un futur, puguin fer gols.
—Explica’ns què és l’Associació de Periodistes d’Investigació (API).
Ens vam adonar que necessitàvem unir-nos per rebre suport i assessorament legal. Sobretot, calia que els periodistes d’investigació no es veiessin confosos ni desprotegits.
—Quin consell li donaries a algú que vol dedicar-se al periodisme d’investigació?
Llegir, llegir, llegir. Formar-se, formar-se, formar-se. Estar obert a les noves tecnologies i ser molt observador. Pensar; últimament, poca gent pensa. I sobretot, abans d’actuar per impuls, cal reflexionar.
ENTREVISTA A FERNANDO RUEDA
Confessions d’un periodista d’investigació sobre el CESID i el CNI
Clàudia Munné, 17 d'octubre del 2025, Barcelona
Si hi ha un periodista que és expert en l’espionatge, aquest és, sense dubte, en Fernando Rueda. Autor de diversos llibres com La Casa, Destrucción masiva, El regreso del lobo o el seu últim, Línies roges, entre d’altres. La seva especialitat s’ha centrat a investigar el CNI i la vida d’alguns dels agents més famosos de l’espionatge espanyol. Però, com va començar en la professió i per què es va centrar en aquest tema? L’entrevistem perquè ens expliqui les seves experiències.
Com neix el teu interès per dedicar-te al periodisme i, en concret, al periodisme d’investigació?
La veritat és que jo sempre vaig voler ser periodista de corresponsal de guerra. Però una cosa és el que desitges i una altra, el que et porta la realitat. Tot va començar quan vaig fer el servei militar. L’acabava el 30 de juny i l’1 de juliol començava les pràctiques al diari YA. Com que havia perdut diversos dies de pràctiques per la universitat, em pensava que no em deixarien fer-les. Però tots els meus companys de redacció sabien que havia fet la mili i, de broma, deien que em passessin a mi les informacions de temes militars perquè jo les entendria. Aquest va ser el meu inici en l’especialització de temes de defensa.
"Has de tenir moltes fonts i treballar moltes hores"
Com vas aconseguir contactar amb agents del CESID?
Eren els anys vuitanta, una època molt complicada per fer espionatge, perquè veníem d’una dictadura. Com que havia entrat a l’exèrcit, vaig començar a investigar contactes que eren del CESID. Vaig ampliar fonts i vaig pensar qui podia tenir informació: els governs, els ministres... Vaig passar molts anys treballant intensament el tema de les fonts. Abans no es podia accedir a la informació a través del telèfon. Va ser dur, però ho vaig aconseguir. Al final em vaig adonar que, l’any 1991, ningú no havia publicat cap llibre sobre espionatge a Espanya. Jo vaig ser el primer. Vaig publicar La Casa, que és un dels noms que tenia el CESID.
Has rebut cap amenaça al llarg de la teva trajectòria? Com les afrontes?
Aquestes coses són les típiques que molta gent creu. Però això passa en països molt conflictius. És cert que, de vegades, algun delinqüent t’amenaça. Però els serveis són més discrets que tot aquest tipus de coses. En una democràcia és molt complicat. El que jo he notat han estat controls, seguiments, intents de filtrar informació falsa... Tot això són tècniques que utilitzen els serveis secrets.
Quin consell donaries a algú que vulgui iniciar-se en el periodisme d’investigació?
Mira, el primer és fer periodisme. Aprendre a tractar amb les fonts, saber quines tècniques s’han d’utilitzar. Un cop tens aquesta base, que és importantíssima, després pots agafar temes per investigar i aplicar-hi tècniques. Has de tenir moltes fonts i treballar moltes hores.
"fan que, quan la informació arriba fins a nosaltres, no sapiguem què ha passat realment"
Què et va portar a dedicar-te a l’ensenyament?
Jo sempre havia volgut ser professor, però els meus pares no ho veien bé. Al final em vaig dedicar al periodisme, que tampoc els agradava. Un cop vaig començar a treballar, vaig poder donar classes en una universitat privada. El meu desenvolupament va ser convertir el periodisme en literatura. Sempre m’han agradat el periodisme i l’ensenyament. M’he passat tota la vida dedicant-m’hi. Últimament estic escrivint true crime, que són històries èpiques d’espies. El true crime et permet unir el periodisme amb la literatura.
Què és el que més et fascina de l’espionatge?
M’han anat fascinant coses diferents al llarg de la meva vida. Ara em fascina l’espionatge com un joc: com un conjunt de persones que juguen una partida amb unes regles completament diferents i que fan que, quan la informació arriba fins a nosaltres, no sapiguem què ha passat realment. Et recomanaria veure la pel·lícula Spy Game. Em fascina la capacitat dels espies per ser capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el que volen.
Com aconsegueixes que les fonts amb qui contactes confiïn en tu?
No hi ha altra manera que demostrar-los confiança. Has d’estar a prop d’aquesta font. Has de ser una persona honesta, capaç de comprometre’t. Has de ser independent, algú realista. Quan comences amb una font, saps que no la trairàs. Cal tenir molta paciència. És com fer amics: es creen amb el pas del temps.
Un dels teus llibres més importants és El Lobo, on mostres la vida de Mikel Lejarza. Què et va fer interessar-te pel tema?
He conegut molts espies d’una qualitat altíssima. A la vida, conèixer determinades persones és molt important. Va ser una experiència impressionant. El regreso del Lobo i Línia roja també en parlen. Els periodistes som aquí per explicar històries que interessin a la gent, per estar davant del poder.
"No em portava bé amb el CESID ni em porto bé amb el CNI"
Actualment estàs escrivint algun llibre nou?
Sí. Jo sempre estic escrivint un llibre nou, però mai no menciono quin és el que estic fent.
Què esperes que aprengui el lector de les teves novel·les?
Jo no vull ensenyar res, sinó explicar històries. Quan escric una història per la qual he investigat, he lluitat… quan surt, aquesta ja és del lector, no és meva. He explicat la història que crec que interessa al lector. Després, cadascú pot treure’n conclusions diferents. Hi ha la majoria a qui els encanta i d’altres que no, perquè tenen una altra manera de veure-la.
"jo he parlat amb ella (Esperanza Casteleiro). No ha estat gens desagradable"
Dins del que pots explicar, et portes bé amb el CNI?
¿Que si em porto bé amb el CNI? No, mai no ho he dit. No em portava bé amb el CESID ni em porto bé amb el CNI. Una altra cosa és que em porti bé amb algunes persones que hi treballen. Normalment, amb la institució, mai no em porto bé. Per què? Perquè ells preferirien que estigués callat i que no digués res.
Aleshores, si parléssiu amb l’actual directora del CNI, no seria una conversa gaire amistosa.
Bé, jo he parlat amb ella (Esperanza Casteleiro). No ha estat gens desagradable; ella fa la seva feina i jo la meva. Això s’ha de respectar.
Explica alguna anècdota?
El CESID va expulsar diversos agents i aquests van recórrer, entre altres periodistes, a mi perquè expliqués la injustícia. Amb el pas dels mesos, un dels agents em va convidar a sopar. Aquell dia plovia molt, i jo sóc molt despistat i vaig tenir la sensació que un cotxe em seguia. Però jo sóc periodista i passo d’aquestes coses. Llavors em vaig parar a la dreta per veure cap a on anàvem. El cotxe va passar pel costat i el conductor va mirar qui hi havia a dins. Vam continuar i, uns metres més endavant, el cotxe estava detingut. Em seguien, però volien controlar els moviments. Devien pensar que teníem una reunió amb un dels agents.
MORIR EN HORA PUNTA:
REFLEXIONS POÈTIQUES SOBRE LA VORÀGINE QUOTIDIANA
Sandra D. Roig, 23 de setembre de 2025, Barcelona
Montserrat Costas (Capellades, 1976) escriu amb la mirada afilada i la ironia justa per despullar el quotidià. Va estudiar Periodisme, però la seva veritable vocació l’ha dut cap a la poesia i l’edició. Ha publicat Poesia egocèntrica, Híbrid, L’amplitud dels angles i la murga, llibres que tracen un camí propi i inconfusible. La seva veu, concisa i precisa, sap fer del detall un mirall on es reflecteix la vida moderna.
"Combina l’ofici d’editora amb el d’autora, vivint entre llibres i paraules"
Els seus poemes han estat traduïts al noruec i han ressonat a festivals a Lillehammer i Oslo. També ha recitat arreu dels Països Catalans, portant la poesia a escenaris diversos i propers. Va rebre premis com el Vila de Martorell, però sempre ha escrit lluny de la vanitat. En Morir en hora punta mostra la seva maduresa: crítica, tendra i plena de lucidesa. Combina l’ofici d’editora amb el d’autora, vivint entre llibres i paraules. És una de les veus poètiques més singulars de la seva generació, amb un to que sorprèn i sacseja.
Un cop contextualitzada la trajectòria de Montse Costas, resulta pertinent situar Morir en hora punta (Lapislàtzuli Editorial) dins el conjunt de la seva obra. Aquest volum representa una etapa de maduresa poètica, on conflueixen els trets ja característics de la seva escriptura —la concisió formal, l’ús de la ironia i l’atenció a la quotidianitat— amb una reflexió més profunda sobre el temps present. El llibre articula un discurs crític sobre la pressa, l’estrès urbà i la fragmentació de la vida contemporània, alhora que ofereix espais de lirisme i introspecció. La seva veu, incisiva i alhora tendra, converteix els elements més banals del dia a dia —el trànsit, els semàfors, el rellotge— en símbols de la condició moderna, mostrant com la velocitat i l’urgència poden esdevenir trampes vitals.
"la càrrega quotidiana de viure dins una economia que ens ofega"
Els poemes, d’un llenguatge precís i d’imatges punyents, reflecteixen la tensió constant entre moviment i pausa, entre l’ofec de l’hora punta i la necessitat de retrobar el silenci. Ara bé, que no ens enganyi el títol: “morir en hora punta” no fa només referència al trànsit, sinó també a la càrrega quotidiana de viure dins una economia que ens ofega —és, fins i tot, la factura de la llum en hores cares, metàfora punyent de la precarietat contemporània.
Aquest univers poètic es desplega com un laberint de miralls que deforma i alhora il·lumina el nostre pas pel món, amb una mirada que dissecciona la modernitat sense renunciar a l’emoció. En comparació amb els seus llibres anteriors, Morir en hora punta consolida i reformula el seu estil, mostrant una veu més madura i crítica, capaç de transformar la quotidianitat en matèria literària d’alta densitat.
La seva excepcionalitat rau en el fet d’escriure una poesia tan sarcàstica que resulta difícil no definir-la com a humorística, una combinació poc habitual dins el panorama actual. I és precisament aquesta singularitat la que fa necessària la seva existència en el context de la poesia catalana: una veu capaç de conjugar la lucidesa crítica amb la ironia i el riure, sense perdre mai la profunditat.
ENTREVISTA A CARLES MORENO
Clàudia Munné, 7 de juliol del 2025, Barcelona,
Si hi ha un youtuber que ha publicat vídeos parlant de la corrupció, la cuina i la bombolla immobiliària, aquest és Carles Moreno. Format en hostaleria, va obrir el seu canal de YouTube l’any 2019, i des de llavors publica sota el nom de Rimembah. Des que va deixar l’hostaleria, es dedica setmanalment a crear vídeos documentals, i actualment compta amb 202.000 subscriptors. L’entrevistem perquè ens expliqui la seva experiència.
D’on surt la idea de fer-te creador de contingut?
La idea primigènia va sorgir de veure altres creadors de contingut, però sempre he pensat que tenia dots comunicatives. Durant molt de temps vaig estar rumiant la idea de publicar a YouTube. Molta gent pensava que, venint del món de la cuina, apostaria per aquest tipus de contingut.
Tanmateix, no em venia de gust. Així que, de manera casual —com que sóc una persona a qui li agrada la cultura, la investigació i la nostàlgia— vaig acabar apostant per un altre tipus de contingut.
"Com ho compaginava? Fent moltes hores"
Com ho compagines amb la teva feina de cuiner?
A dia d’avui només treballo com a creador de contingut. Ja puc viure i força millor que quan treballava de cuiner. Vaig estar prop de tres o quatre anys compaginant la feina de cap de cuina amb la de creador de contingut, que era un hobby. Va arribar un moment en què els ingressos com a creador de contingut superaven els de cuiner, així que vaig prendre la decisió de centrar-me en YouTube perquè m’omple més. Com ho compaginava? Fent moltes hores: treballava dotze hores com a cuiner i després em centrava a fer guions. Va ser una època de molt sacrifici. Així ho recordo (riu).
Com esculls els temes dels teus vídeos?
Una mica de tot. Busco casos que m’interessin, temes que m’hagin despertat la curiositat. Temes que tinguin una bona narrativa, vídeos que puguin funcionar bé en quant a visites, o que em recomani algun subscriptor. Tinc una llista amb diversos temes i miro quin em ve més de gust fer. Ara mateix estic acabant el guió sobre els sers d’Andalusia en un cas de corrupció.
"Aquesta denúncia que tinc és una estupidesa"
La majoria dels vídeos són d’investigació. Què és el que t’agrada d’aquests temes?
Sobretot, el punt nostàlgic; seria allò que més m’interessa: el poder traslladar-te a aquells anys. Però també és cert que, últimament, m’estic centrant en temes de corrupció. Hi ha un tema que m’interessa molt, que és l’especulació immobiliària que va haver-hi entre els anys 2000 i 2008. És un tema amb molta narrativa, on hi ha molts personatges i “dolents”. Formen part de l’Espanya del ciment. He descobert, relativament fa poc, que m’interessen aquests temes.
Al llarg dels teus vídeos has publicat alguns que critiquen cuiners famosos com Jordi Cruz o Samantha. Com creus que han afectat programes com MasterChef a l’hostaleria?
Mira, és una opinió personal, sobretot. Des del meu punt de vista, crec que al principi van fer bé, però ha arribat un nivell de sobreexplotació que ha acabat fent més mal que bé. M’explico: han venut una idea d’un ofici que és molt sacrificat, i t’hi venen la il·lusió que pots arribar lluny.
Vendre aquesta fantasia d’un ofici que no existeix tal com te la venen a MasterChef pot perjudicar els qui estan pensant en formar-se en cuina. És un ofici que no té el glamur que es ven.
Has rebut alguna amenaça o crítica?
Sí, però tampoc res greu. Tocant temes de corrupció, no gaire. El vídeo que m’ha portat més problemes ha estat el de “Locomía”, que al principi té una causa oberta, ja que estic demandat per difamació pel productor de “Locomía”. Encara està en marxa, no sé com acabarà. En els altres vídeos, potser per temes de “copyright” o pel que digui. Aquesta denúncia que tinc és una estupidesa, com si em denunciessin pel que diu la Wikipedia. Més que res, serveix per desgastar-te o tocar-te la butxaca, perquè al final he pagat advocats i ha costat diners. És més per amedrentar-te.
"encara que sembli un tòpic, la constància és clau"
Quin consell li donaries a algú que vol començar a crear continguts?
Se’n podrien donar milers. Dos màximes que sempre he utilitzat són: la primera, crea el contingut que tu mateix consumires. I encara que sembli un tòpic, la constància és clau, perquè YouTube premia els canals que pugen contingut de manera assídua.
Explica’ns alguna anècdota que t’hagi passat mentre gravaves els vídeos.
Anècdotes... També és cert que sortir a gravar fora m’agrada, però ho faig poc. Per exemple, quan vam anar a gravar a l’Aeroport de Castelló, els segurates no estaven gaire contents que estiguéssim gravant. Era un aeroport que estava molt buit. Estàvem el meu company i jo gravant i notàvem que no els feia gaire gràcia. Vam sentir el que podria sentir qualsevol periodista.