Serveis socials
Les actuacions que es podrien realitzar serien les següents:
• Reduir les llistes d’espera en més de 50.000 persones amb un cost de 712 M€;
• Triplicar la mitjana mensual d’hores del servei d’ajuda domiciliària amb un cost de 263 M€;
• Augmentar 767 treballadores socials amb un cost de 18 M€;
• Augmentar 24.000 professionals en les residències de gent gran amb un cost de 260 M€;
• Establir serveis de suport (places temporals de residència, formació, assessorament) per a cuidadors familiars amb un cost de 479 M€;
• Servei de transport als centres de dia per incrementar-ne l’ús per a les persones beneficiàries amb un cost de 144 M€;
• Augmentar la dotació pressupostaria per als programes de pobresa i suport a les famílies i infants amb un cost de 439 M€;
• Desenvolupar programes de prevenció a la dependència amb 86 M€.
Situació actual
La despesa corrent en serveis socials, consolidada per al conjunt de les administracions (Generalitat més els ens locals), mostra una tendència creixent en els darrers anys encara que no ha arribat a superar el nivell anterior a la de la “gran crisi econòmica”, quan tot just s’havia començat a posar en pràctica el contingut de la Llei de dependència”, que requeria quantiosos recursos per dur-lo a terme.
Comparatiu de la situació amb altres comunitats
La despesa corrent en serveis socials per habitant i any el 2018 a Catalunya és quasi la meitat de la del País Basc, 369,56 € i 703.72 €, i el percentatge sobre el PIB és de 1,26% i 2,14%, respectivament. L’esforç pressupostari en cada una d’aquestes comunitats autònomes (CA) és bastant diferent. Mentre que al País Basc la participació de la CA no arriba al 50%, a Catalunya és de quasi el 75%.
El principal tret diferenciador és l’important pes de la participació de les diputacions forals en el finançament de la despesa en serveis socials, conseqüència del peculiar sistema d’administració dels serveis públics del País Basc propiciat pel seu sistema de recaptació tributària.
Catalunya disposa d’una bona cobertura de serveis amb finançament públic. Pel que fa a places residencials és del 3,14%, superior a la mitjana estatal (2,68%) i, també té una bona cobertura de centres de dia, del 0,79%, enfront del 0,65%.
Pel que fa al servei d’ajuda domiciliaria, malgrat l’índex de cobertura en relació amb la població de 65 anys i més, del 5,26%, és superior a la mitjana estatal (4,93%). Ara bé, la mitjana mensual d’hores dedicades a Catalunya és de quasi la meitat de la mitjana estatal (10,04 versus 20,56 hores), la qual cosa impacta en la qualitat de l’atenció.
Mancances més notables del sistema de serveis socials
Hi ha un elevat percentatge de persones que estan en llistes d’espera, és a dir, aquelles que tot i haver estat reconegudes com a beneficiàries de les prestacions de la LAPAD (Llei de l’autonomia personal i atenció a la dependència), estan esperant una prestació. Catalunya, en el 2019, va tenir la mitjana més elevada de persones en aquesta situació amb el 31% de persones beneficiàries, mentre que la mitjana estatal va ser del 19% i el 2020 no mostra una tendència decreixent.
La crisi sanitària de la COVID-19 ha posat en relleu que la dotació de personal en les residències és insuficient per atendre les persones en situació de dependència i que les qualificacions professionals no són les adequades El nombre d’hores d’ajuda domiciliària és insuficient per donar el servei adequat als beneficiaris.
La taxa de població amb pobresa severa s’ha incrementat respecte al 2008. A més, l’efecte de la pandèmia està fent augmentar el nombre de persones en situació de vulnerabilitat.
Propostes de millora dels serveis socials si es disposés de més recursos
Si Catalunya tingués la sobirania fiscal que té el País Basc, el pressupost de la Generalitat es podria incrementar, aproximadament, en 2.400 milions d’euros anuals i la inversió en serveis socials suposaria el 2,28% del PIB. En l’apartat de 11 “l’Autonomia personal i atenció a la dependència”, la despesa anual representaria l’1,19% del PIB, la qual cosa significaria escurçar distàncies respecte a la mitjana de la despesa estimada per l’OCDE de 1,7% del PIB i se situaria per sobre de la mitjana estatal de 0,7% del PIB.