Habitatge
Una política sostinguda en el temps crearia, com passa a ciutats com Viena, un estoc d’habitatge públic molt important en percentatge del total d’habitatges que actuaria com a moderador del mercat i facilitaria l’accés a l’habitatge a les rendes més baixes i als joves.
Situació actual
L’accés a l’habitatge és un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar, igual que la sanitat, l’educació, les pensions i serveis socials o les infraestructures bàsiques, com el servei de rodalies. Tot i que el sector privat pot intervenir en la provisió d’aquests serveis, la responsabilitat de facilitar-ne l’accés recau, d’acord amb allò que estipula la normativa vigent, en el sector públic. Les dificultats d’accés són particularment importants a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, tot i que també es reprodueixen progressivament en molts indrets de Catalunya, dificultats que tendiran a intensificar-se en els propers anys. El parc públic d’habitatge social se situa en el 1,3 % del parc total d’habitatge de Catalunya.
Comparatiu de la situació amb altres comunitats d’Espanya i Europa
En general es considera que el cost que és assumible destinar a l’habitatge se situa entre el 30 i el 35 % dels ingressos totals de la llar. A l’àrea metropolitana de Barcelona els mecanismes del mercat fan que aquests percentatges se situïn entre el 43 i el 54 % per llars amb ingressos al voltant dels 25.000 € i entre el 31 i el 38,5 % per a llars amb ingressos al voltant dels 35.000 €. L’acció pública hauria de corregir aquesta situació, tal com fan altres ciutats.
La despesa pública en habitatge representa un 0,08 % del PIB a Catalunya, un 0,50 % al País Basc i un 0,60 % a la UE. És a dir, entre sis i set vegades menys a Catalunya que a Euskadi i a la UE. En total, Catalunya destina 228 milions anuals a programes d’habitatge social. D’altra banda, el nombre d’habitatges socials per cada 100 habitants és de 0,46 a Catalunya mentre que a Euskadi és d’1,40 i a la UE de 4,0. En aquest cas Catalunya està entre tres i nou vegades per sota del País Basc i Europa.
Mancances més notables del sistema
Les mancances queden expressades en els percentatges dels ingressos per sobre del 30-35 % que han de dedicar un elevat nombre de llars catalanes a l’habitatge. És a dir, que ningú hagués de dedicar a habitatge més del 35 % dels ingressos de la llar. Podríem també dir que Catalunya hauria d’incrementar la seva despesa en habitatge social en un 0,42 % del seu PIB i hauria de comptar amb un parc d’habitatge públic molt superior a l’actual, incrementant-lo en uns 70.000 habitatges per situar-se al nivell d’Euskadi i en uns 270.000 per igualar a la UE.
Propostes de millora de l’habitatge si es disposés de més recursos
Assolir el nombre d’habitatges esmentat només és possible com a resultat de polítiques d’inversió sostingudes en el llarg termini. Hem quantificat el nombre de nous habitatges que es podrien construir en els propers deu i vint anys si es destinés a habitatge el percentatge del PIB que actualment pot destinar-hi el País Basc. Comptem, a més, que el producte dels lloguers obtinguts es reinverteix en el sistema.
Si Catalunya dediqués, com el País Basc, el 0,50 % del seu PIB a habitatge social i invertís la quantitat addicional a l’actual íntegrament a la construcció d’habitatge en terrenys obtinguts mitjançant convenis urbanístics, això representaria uns 950 milions anuals d’inversió addicional. Amb una inversió d’aquest ordre i reinversió de les rendes netes de lloguer obtingudes, podrien construir-se uns 11.300 habitatges anuals i crear un parc públic d’habitatge d’uns 163.000 habitatges al cap de deu anys, que ens situaria a un nivell més equiparable al del País Basc però que estaria encara lluny de la mitjana europea.
Naturalment, es tracta d’una estimació orientativa per ressaltar la importància d’una política sostinguda d’inversió, que vindria molt condicionada per les limitacions de gestió de les diferents administracions.