Marc financer

La diferència entre els impostos pagats a l’Estat i les despeses que l’Estat fa directament a Catalunya prové de tres factors:

1. Del model de finançament autonòmic, que fa que Catalunya sigui la tercera comunitat en aportació de recursos per habitant, però acabi essent la desena en recursos disponibles per habitant quan actuen tots els fons redistributius i la penúltima quan es té en compte el cost del nivell de vida. De fet, quan tenim en compte el nivell de preus, s'evidencia que Catalunya i Balears son les úniques que aporten al càlcul del model de finançament més fons que els que després acaben rebent els seus governs. Ni les comunitats forals, que són les més riques de l'Estat, ni cap de les altres que tenen una recaptació per càpita superior a la mitjana aporta més del que rep després. Madrid s’exclou de la comparació per l’impacte de l’efecte capitalitat. El sistema particular de finançament del País Basc i Navarra, basat en un mecanisme totalment oposat, fa que recaptin tots els impostos i paguin a l’Estat pels serveis prestats (el “cupo” basc i l’”aportació” navarresa), sense aportar res cap a la resta de comunitats. El resultat és que el País Basc disposa gairebé del doble de recursos per habitant que Catalunya per fer front a les mateixes necessitats.

2. Del baix nivell d’inversió del Govern central a Catalunya. L'Estat va destinar a Catalunya només l’11,8% de la inversió executada en infraestructures entre el 2013 i el 2018, quan la població representa el 16% i el PIB el 19%. Aquesta és una realitat històrica, doncs en termes pressupostaris, la mitjana anual de la inversió pressupostada de l’Estat i les seves entitats durant el període 1997-2018 s’ha situat al 13,6%, i només s’executa el 76,2% del total pressupostat.

3. Del model territorial de l’Estat potenciant l’hipercapitalitat de Madrid, que provoca que malgrat que és l’altra gran aportadora nominal de fons públics a l’Estat, té uns beneficis derivats de la capitalitat (uns 28.000 milions, que més endavant expliquem) molt superiors al seu dèficit fiscal.

Per últim, volem remarcar i ampliar alguns aspectes que ajuden a situar millor en context les afirmacions d’aquest treball:

• L’efecte capitalitat fa que Madrid sigui la zona més rica de l’Estat, la que més ha crescut en riquesa en els últims 40 anys i que condicioni el creixement de les altres. Ho fa a partir de factors com tenir concentrades a Madrid quasi totes les institucions de l’Estat (150.000 funcionaris i les seves famílies), les grans empreses i institucions financeres i l’economia d’alt valor afegit que generen, el disseny radial de les infraestructures i el “dumping fiscal”, que és enormement insolidari. Es calcula, com ja s’ha dit, el benefici de la capitalitat en un 11,7% del seu PIB (28.000 M € aproximadament l’any 2019), sostingut en el temps. Es aquest “efecte capitalitat” el que altera la validesa dels valors de Madrid a efectes comparatius.

• El País Basc, en realitat, té un superàvit fiscal amb l’Estat, resultant, a la pràctica, una comunitat subsidiada a causa, en gran part, del càlcul específic del “cupo” que suposa un finançament extra, que segons estudis sobre dades de l’any 2017, és al País Basc de més de 5.000 M€, o uns 2.300 € per habitant.

• Els recursos provinents del dèficit i del deute de l’Estat no han revertit a Catalunya. En realitat, es pot afirmar que Catalunya no ha contribuït mai a la generació del dèficit ni del deute de l’Estat, tot i participar del seu pagament. El deute de la Generalitat, en la seva major part a mans del FLA de l’Estat, no existiria si no hi hagués dèficit fiscal.

• L’infrafinançament i la infrainversió de l’Estat en els darrers vint anys han influït també d’una altra manera. Per una banda, en el creixement del PIB per càpita de Catalunya, que ha crescut tan sols el 14,2 % quan a la resta de l’Estat ho ha fet en un 17,8 %, tenint sempre en compte el nivell de preus. També ho ha tingut parcialment en un indicador de benestar com és la capacitat de consum per habitant dels seus ciutadans, que ha crescut tan sols un 1,7 % mentre que ho ha fet en un 8,6 % a la resta de l’Estat. Això l’ha anat distanciant cada cop més de Madrid i de les comunitats forals del País Basc i Navarra.

• En els darrers 40 anys, cap comunitat que estigués amb un PIB per càpita per sota de la mitjana espanyola s’ha situat per sobre, de manera que la distribució de la riquesa entre comunitats s’ha mantingut en termes relatius inalterable, amb excepció de Madrid que s’ha situat destacadament com la zona amb un PIB més alt de l’Estat (un 35 % superior a la mitjana) superant les que tradicionalment havien mantingut aquesta posició (Catalunya, País Basc i Navarra). Aquesta evolució reflecteix la capacitat d’absorció que té la concentració de poder polític, econòmic i financer i la política d’inversions en infraestructures en un estat d’orientació fortament centralista que tendeix a convertir la resta del territori en una enorme perifèria madrilenya. L’efecte “capitalitat” incrementa la riquesa de Madrid alhora que l’efecte “aspiradora” abdueix les potencialitats de la resta de territoris i els empobreix.