Conferències

REG TRADICIONAL: CONEIXEMENTS, TÈCNICA I ORGANITZACIÓ

Inscrit el 2023 (18.COM) a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

Àustria, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos i Suïssa

La irrigació tradicional utilitza la gravetat i construccions artesanals com canals i rases per portar aigua des de punts de captació naturals (com fonts, rius i glaceres) cap als camps.  Els practicants escullen dies i períodes específics per desviar manualment l'aigua, i l'inici o la fi de la temporada de reg sovint se celebra amb reunions socials i festivitats.  Requereix un coneixement profund del paisatge natural, del flux de l'aigua i de les condicions climàtiques, i una estreta cooperació entre els encarregats de la distribució de l'aigua (generalment agricultors i propietaris de terres) i altres involucrats en el manteniment de les estructures físiques (cooperatives aigua i autoritats locals, entre d'altres).  Tot i que generalment es transmet a les generacions més joves de manera informal, mitjançant l'observació i la formació per part de membres experimentats, també tenen un paper important en la transmissió del coneixement les cooperatives, associacions, acadèmics i institucions.  Pels practicants, la irrigació tradicional i els sistemes seculars de canals associats a aquesta pràctica són marcadors identitaris importants.  Està relacionada amb un vocabulari específic i els coneixements necessaris (com comprendre l'impacte del cicle lunar en el flux de l'aigua i les habilitats en treballs de fusteria) poden aplicar-se en altres aspectes de la vida dels practicants i les comunitats circumdants.

QUATRE NOUS PROJECTES D’ASSISTÈNCIA INTERNACIONAL RECOLZATS PEL FONS DEL PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL DE LA UNESCO

La primera reunió de la Mesa de la dinovena sessió del Comitè Intergovernamental es va celebrar el 5 de març de 2024, presidida per la Sra. Nancy Ovelar de Gorostiaga, Ambaixadora Extraordinària i Plenipotenciària i Delegada Permanent de la República del Paraguai a la UNESCO.

Es van examinar i van aprovar quatre projectes d’assistència internacional, inclosa una sol·licitud d’emergència i dos projectes a Àfrica. Un total de 400.000 dòlars estatunidencs es concedeixen del Fons del Patrimoni Cultural Immaterial.

Hongria rep 99.710 dòlars per a la sol·licitud d’emergència de salvaguarda del patrimonicultural immaterial de les persones desplaçades ucraïneses al país. El projecte té com a objectiu desenvolupar una metodologia per involucrar els museus amb les comunitats ucraïneses desplaçades a Hongria, alhora que dona suport a la salvaguarda del seu patrimoni viu.

Costa d’Ivori compta amb una subvenció de 100.000 dòlars EUA per a la salvaguarda i la promoció de l’element Gbofe d’Afounkaha, la música dels trumfos transversals de la comunitat Tagbana, inscrita a la Llista Representativa el 2008.

Kazakhstan rep 99.600 dòlars per a la revisió del seu inventari nacional del patrimoni cultural immaterial i la creació de capacitats sobre la implementació de la Convenció de 2003 per a les comunitats locals en cinc de les seves províncies. Aquesta és la primera vegada que Kazakhstan es beneficia del mecanisme d’assistència internacional de la Convenció.

Finalment, a Uganda el Fons aportarà 99.601 dòlars per consolidar i augmentar l’esforç dels museus comunitaris per salvaguardar els sis elements del patrimoni cultural immaterial inscrits a les llistes. Com a segona fase del projecte enfortint la capacitat dels museus comunitaris per promoure elements del patrimoni cultural immaterial inscrits, l’objectiu és formar set museus comunitaris addicionals. L’enfocament coherent d’Uganda afirma el paper fonamental que juguen els museus comunitaris en la salvaguarda i transmissió del patrimoni cultural immaterial, alhora que millora la consciència pública sobre la seva importància social i cultural.

El Fons del Patrimoni Cultural Immaterial proporciona recursos dedicats perquè els Estats participin en la implementació d’una àmplia gamma de programes, projectes i activitats dedicades a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, com l’inventari basat en la comunitat, la sensibilització o activitats específiques com la salvaguarda del patrimoni viu en emergències.

Els membres de la Mesa de la dinovena sessió del Comitè Intergovernamental són: 

Alemanya, Uzbekistan, Vietnam, Angola i Mauritània.

CONSTRUIR DEMÀ

Perquè l’arquitectura cristal·litza la manera en què volem viure, perquè compromet el nostre futur, és el centre dels reptes contemporanis, en particular el del desenvolupament sostenible. 

Una xifra resumeix la magnitud dels desafiaments: el sector de la construcció –concreta i consum energètic inclòs– representa el 39% de les emissions mundials de CO2. Aquesta realitat il·lustra la imperiosa necessitat de conduir una «revolució verda» de l’arquitectura, no només per preservar el nostre planeta, sinó també per fer-ne un lloc més agradable de viure. 

No hi ha una sola via per a aconseguir-ho: l’adaptació a les especificitats del clima, la transformació del vell edifici i dels usos, o fins i tot l’ús de materials duradors i no contaminants, són altres tantes pistes per als arquitectes, urbanistes, enginyers i responsables de la presa de decisions. En aquest nou i apassionant número del Tribunal de la UNESCO trobaran iniciatives prometedores i inspiradores, que ja han estat explorades amb audàcia i creativitat. 

La idea d’una alternativa al «tot-béton» no és certament nova. Algunes tècniques, com ara els coneixements tècnics relacionats amb la conservació de l’arquitectura de fusta al Japó, que està inscrita en el patrimoni cultural immaterial de la humanitat, s’han perpetuat fins avui. A través del seu programa del patrimoni mundial per a l’arquitectura de la terra, la UNESCO valora i preserva igualment altres coneixements tradicionals, especialment a Àfrica. 

Des dels anys 1950, els arquitectes visionaris practicaven ja el que encara no s’anomenava una «arquitectura duradora», com Hassan Fathy amb el seu poble de New Gourna a Louxor, concebut a partir de materials locals. A l’Índia, Laurie Baker inventava, en els anys 1960, una construcció a cost moderat i ecològic. 

D’ara endavant, les innovacions es multipliquen: una torre de fusta a Noruega, el museu de demà a Rio de Janeiro amb els seus sistemes d’ajust de l’energia solar i de reciclatge de l’aigua, o un immoble modular accessible a tots al Canadà, entre altres exemples. 

Però la urgència climàtica ens convida a anar més lluny i més ràpid, per a crear un model global d’arquitectura més sostenible i integrador. Perquè l’arquitectura no es limita a concebre estructures de fusta, pedra o vidre; és el reflex de les nostres societats com de les nostres aspiracions de construir un món millor. 

En una entrevista al Courrier, l’arquitecte germano-burkinabè Diébédo Francis Kéré, Premi Pritzker d’arquitectura, a qui la UNESCO ha confiat la concepció del seu futur Museu virtual dels béns culturals robats, deia voler « treballar amb la naturalesa i no contra ella ». I si això es convertís en la paraula mestra de la professió?

Audrey Azoulay 

Directora General de la UNESCO

L'ESCOLA EN L'ERA DE LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

Des que, a la fi de 2022, el programa *ChatGPT va donar a conèixer al gran públic la intel·ligència artificial generativa, molts periodistes i ministres d'Educació preguntaven si la tecnologia digital és beneficiosa o perjudicial per a l'educació.

La resposta és complexa. Els canvis tecnològics són inevitables: fa 600 anys, la invenció de la impremta va revolucionar la difusió del coneixement. La ràdio, la televisió, els ordinadors, Internet i les xarxes socials han obert nous horitzons per a l'educació, però també han suscitat inquietuds. Cada transformació s’hauria d'avaluar acuradament per a assegurar que beneficia tant als alumnes com als docents.

L'aparició de noves tecnologies digitals és una gran oportunitat. Aquestes innovacions poden ajudar a estudiants marginats, als qui es troben en situació de discapacitat i als quals pertanyen a minories lingüístiques i culturals. Aquestes tecnologies poden contribuir a personalitzar l'aprenentatge i a crear sistemes educatius més flexibles, i també poden servir per a superar obstacles geogràfics i temporals amb la finalitat de generar un aprenentatge immersiu.

És possible, i indispensable, concebre les innovacions digitals de manera que l'autonomia humana quedi protegida. Per això la UNESCO apel·la a la prudència fins que els marcs reguladors, la formació del cos docent i programes escolars adaptats ens permetin protegir els sistemes educatius i als alumnes. Tal com assenyala l'edició de 2023 del nostre Informe de Seguiment de l'Educació en el Món.

Stefania Giannini .

Subdirectora General d'Educació de la UNESCO

ANY INTERNACIONAL DELS CAMÈLIDS

Què són els Camèlids? 

Els camèlids són mamífers herbívors, que van aparèixer per primera vegada fa uns 40 milions d’anys.

El 2024 s’inicia l’any internacional dels camèlids, per sensibilitzar a l’opinió pública i als governs sobre la importància econòmica i cultural dels camèlids a la vida dels pobles d’assentaments remots i inhòspits.

La creació d’aquest any internacional va sorgir per una petició de Bolívia davant l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació (FAO).

Durant la 40° conferència de la FAO celebrada a Roma l’any 2017 l’Assemblea General va aprovar aquesta petició, mitjançant una Resolució.

Els objectius de l’Any Internacional dels Camèlids són els següents: 

• Contribuir a l’assoliment de l’Agenda de Desenvolupament Sostenible 2030 i dels Objectius Estratègics plantejats per aquest organisme internacional.

• Promoure entre tots els Estats membres i altres agents la importància econòmica i cultural dels camèlids, així com fomentar el consum de productes que s’obtenen d’aquests mamífers.

• Contribuir a la inclusió de les poblacions més vulnerables de les societats rurals, mitjançant la generació d’ocupacions sostenibles i la promoció de la igualtat.

• Fomentar la conscienciació pública sobre la importància dels camèlids, per a la seguretat alimentària i les funcions ecosistèmiques.

Els camèlids són coneguts com el “vaixell del desert”, per la seva capacitat de supervivència en circumstàncies ambientals i climàtiques adverses, travessant grans distàncies i durant llargs períodes sense aigua.