El Petit Príncep (cap.XXIV)

Ja era el vuitè dia de la meva avaria al desert mentre bevia l’última gota de la meva provisió d’aigua. - Ah! —vaig dir al petit príncep—, són molt bonics tots els seus records, però encara no he reparat l’avió, no em queda res per beure, i també estaria molt content si pogués anar tranquil·lament cap a una font!

- Jo també tinc set... busquem un pou...

Vaig fer un gest de cansament: és absurd buscar un pou, a l’atzar, en la immensitat del desert. Malgrat tot, ens vam posar en marxa.

Quan havíem caminant durant hores, en silenci, es va fer de nit i les estrelles es van començar a encendre. Les veia com en un somni, perquè tenia una mica de febre a causa de la set. Les paraules del petit príncep em ballaven a la memòria.

- El desert és bonic —va dir.

I era cert. Sempre m’ha agradat el desert. T’asseus en una duna de sorra. No es veu res. No se sent res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...

- El que fa bonic el desert —va dir el petit príncep—, és que en algun lloc amaga un pou...

Em va sorprendre entendre tot d’una aquella resplendor misteriosa de la sorra. Quan era petit, vivia en una casa antiga, i la llegenda deia que hi havia un tresor enterrat. Naturalment no el va descobrir mai ningú, ni potser ningú no l’havia buscat. Però la casa on vivia amagava un secret al fons del cor...

- Sí —vaig dir al petit príncep—, tant si es tracta d’una casa, com de les estrelles o del desert, el que fa que tinguin bellesa és invisible!

- Me’n alegro que estiguis hi d’acord—va dir.

El petit príncep s’adormia, el vaig agafar a coll i vaig continuar el camí. Estava emocionat. Em semblava que duia un tresor fràgil. Fins em va semblar que no hi havia res de més fràgil a la Terra. A la llum de la lluna, mirava aquells ulls tancats, aquells flocs de cabells que tremolaven al vent i em deia: "El que veig només és una escorça. El més important és invisible als ulls..."

Els seus llavis entrecoberts van esbossar un mig somriure i em vaig dir: "El que em commou tant d’aquest petit príncep és la imatge d’una rosa que resplendeix dins seu com una flama d’un llum, fins i tot quan dorm..." I encara em semblava més fràgil. Bé, cal protegir els llums: una ventada els pot apagar...

I caminant així, vaig descobrir el pou a trenc d’alba.