Ser arbre

La tècnica pictòrica m’ajuda a donar forma material a cada idea i per tant, facilita el control dels resultats i dels efectes expressius que tindrà l’obra sobre l’espectador. Però la tècnica no es pot sobrevalorar, és un acompanyament necessari de les idees, per bé que no les pot substituir. Malgrat els intents de molts artistes conceptuals, tota manifestació artística acaba necessitant sempre d’un rastre material, encara que sigui efímer. En la meva obra treballo amb tècniques diverses, com ara la manipulació digital d’imatges fotogràfiques, i també amb d’altres més tradicionals com la pintura i el dibuix, on hi exploro noves possibilitats. M’interessa la sorpresa que pot causar en l’espectador l’ús d’un material convencional però amb un resultat inesperat. Des de fa anys utilitzo la pintura acrílica, explotant la riquesa que em donen les seves textures i la seva varietat cromàtica. Més recentment, combino la pintura amb materials naturals com fulles i troncs. Però no hi pinto directament a sobre, sinó que preparo capes de pintura que després manipulo i situo sobre aquests objectes. Així, la pintura pren una nova dimensió volumètrica, que fuig de la bidimensionalitat del suport tradicional i es converteix en un objecte independent.

M’agrada forçar els límits de cada material per trobar resultats originals que permetin desenvolupar nous discursos. Mai m’aturo, ni tinc la sensació d’haver arribat, d’haver assolit un lloc on reposar. Sento que he d’evitar l’estancament, com un arbre, que sempre creix, salvant pacientment situacions adverses, però sense desarrelar-se, sense fugir d’un mateix. L’inici i el final d’una obra sempre són complicats. Costa saber com començar-la i quan acabar-la. Sé que ha d’atraure la mirada, per això no descarto mai la bellesa. Però també ha de sacsejar i fer-nos preguntar. Tinc obres més emocionals, més físiques i plàstiques que d’altres, que són més minimalistes i conceptuals. Crec que, amb els anys, he anat concentrant les idees cap a composicions més mesurades, més buides, amb formes que suren sobre un fons blanc.

Les obres que podeu veure en aquesta exposició giren entorn de la natura i en concret dels arbres. Qüestiono els vincles entre cultura i natura i la nostra relació amb els arbres. És un projecte artístic que neix el 2019 amb l’exposició Simbiosi, realitzada al CACIS (Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat). Les obres que ara exposo han anat creixent durant aquest període i algunes també es van poder veure a la Galeria Artèria d’Igualada el febrer del 2020. La idea de partida és la creença en una profunda unitat entre tots els elements de la natura. Com en una simbiosi, ens necessitem els uns als altres. Però en aquest fil que ens uneix hi ha un equilibri molt fràgil que trenquem dia a dia. Malgrat que la cultura i la tecnologia generin un món paral·lel a la realitat natural, no podem oblidar les nostres arrels. Som part de la natura que és a dins nostre i ens envolta.

Per desenvolupar aquesta idea m’he centrat en els arbres pel seu gran valor en l’equilibri de la vida. Els seus efectes són diversos i molt importants. Ens proporcionen refugi i materials per a la construcció, eviten l’erosió del sol, capturen el diòxid de carboni i alliberen oxigen que crea la nostra atmosfera, fan ombra, creen boscos que són la llar d’una immensa diversitat de formes vives, augmenten la humitat i atrauen els núvols. El cel i la terra s’uneixen gràcies a l’arbre. En una intervenció al bosc del CACIS vaig posar un mirall sobre un tronc tallat perquè reflectís el cel, i així visualitzar aquest camí ascendent creador de l’atmosfera. En cada obra tinc la intenció d’acostar-me al món natural, de formar-hi part i d’establir-hi una comunicació íntima. Com puc saber què sent un arbre? Com puc tornar a connectar amb els ritmes perduts de la natura? Voldria que les meves neurones allarguessin els seus axons fins a entrar en contacte amb els nervis de les fulles. Que els impulsos elèctrics fossin guiats per l’energia natural que circula amunt i avall pel tronc i les arrels.

La instal·lació titulada Red list està inspirada en la informació extreta de la IUCN (International Union for Conservation of Nature) A la seva web hi ha detallats informes científics d’espècies animals i vegetals d’arreu del món en perill d’extinció. Les set teles que formen aquesta instal·lació tenen unes proporcions extremadament verticals, talment com els arbres d’un bosc. Hi ha representades set espècies d’arbres en perill d’extinció de diferents llocs del planeta. He volgut que recordessin antigues il·lustracions botàniques, amb el dibuix d’un petit element de l’arbre, com ara una pinya o una flor, però molt engrandits per reivindicar-ne el seu valor. Els dibuixos, fets amb llapis de grafit -i per tant un derivat del carboni- volen ser una reflexió sobre la fixació del carboni que fan els arbres.

La natura ens ofereix una àmplia varietat de formes, colors i textures. La seva bellesa i riquesa són infinites i s’estenen des d’allò més petit a la immensitat de l’univers. Riquesa que a vegades visualitzo amb el color daurat i també amb tota la diversitat de l’espectre cromàtic. Amb una tendència cap als tons càlids, com a representants de l’energia i la llum. En algunes obres es fa visible la verticalitat de l’arbre, tallada per l’horitzontalitat del terra, que fa de frontera entre allò superior i allò inferior. En ambdós sentits, a dalt al cel i per sota la terra, l’arbre esclata en totes direccions, escampant-se i buscant l’energia que necessita i el contacte amb altres arbres. El seu creixement és constant però amb un moviment imperceptible, lentíssim per als nostres ulls. Cada vegada menys preparats per a la lenta observació del món. Veure créixer un arbre podria ser una bona fita per a un ésser humà. Esperar, contemplar, oblidar el temps i baixar el ritme de la nostra respiració. Mentre dibuixo cada detall d’un arbre, sóc aquell arbre, m’omplo d’ell amb cada moviment i en cada traç. He dibuixat un arbre amb cinc mil línies verticals de molts colors, que són com un conjunt de forces unides amb un únic objectiu, enlairar-se. El resultat ens dona una vívida sensació de moviment. Com en una fotografia borrosa o moguda amb un gest vertical de la càmera. El mateix gest que fa l'arbre, lent però constant, que deixa aquest rastre d’elevació.

En algunes obres trobem una idea recurrent que associa pensament i natura. Pot pensar un arbre? Hi ha experts que han demostrat un cert aprenentatge i l’existència d’una mena de “cervell” que podria estar situat a les arrels. Un tronc tallat em recorda un tall transversal del cervell. Neixen grans arbres d’una petita llavor, com neixen idees de la nostra ment i arrelen amb força creant incomptables connexions que s’escampen per la memòria. Dibuixo cervells d’on neixen arbres com bones idees. Les arrels i les branques són semblants a les connexions neuronals. Un cervell també s’assembla a un niu d’on neixen idees, que visualitzo a vegades en forma de lletres que s’enlairen com ocells. Un arbre s’engrandeix a través dels anells de creixement, que em recorden ones de transmissió que s’escampen concèntriques i també empremtes digitals. Empremtes, que pintades sobre troncs tallats, són alhora símbols de les nostres accions destructives però també de la nostra unió més íntima amb la natura. En l’obra Intel·ligència natural hi veiem un cervell fet amb fulles, els pecíols de les quals es transformen en línies de pintura que s’uneixen per completar la forma del cervell. La pintura serveix de lligam simbòlic entre la natura i la cultura. Converteix allò natural en comunicació. Relaciona, dona forma i sentit, estructura i connecta. Els nervis de les fulles també em suggereixen l’estructura neuronal de les connexions internes del cervell.

En altres obres, els arbres són taques de pintura que regalimen. Taques que es converteixen en arbres, o arbres que esdevenen taques. L’art es torna natura o de la natura neix l’art. Sense la intenció ni la intervenció de cap mà, ni de cap pinzell, ni de cap suport. El regalim esdevé forma i pren vida. La pintura es torna objecte. És taca i arbre alhora, matèria i representació. Busco similituds entre la pintura i la natura, perquè vull que siguin iguals, i que com a formes vives, creixin i es desenvolupin. Pintura i natura es troben, es barregen i es fonen. Hi ha un món en cada taca de pintura, que alliberada del suport, arrela i es connecta amb la terra, s’aferra a la vida i s’escampa. Busquem la natura en la pintura i trobem, en la natura, la pintura. La capa pictòrica embolcalla la natura, protegint-la, però també ocultant-la i embrutant-la. A vegades, en un procés de mimetisme propi de la tradició pictòrica, la pintura pren la forma de la natura. D’altres, la pintura flueix de la natura, brollant com una font de creació. L’art és a l’interior de l’arbre. Per les clivelles de l’escorça vessa pintura com si fos saba, i esdevé l’energia que fa moure l’artista. La natura és art en estat pur.

Josep Morral