Aquest text va ser publicat a:
El pou de la gallina
Desembre de 1998, núm.128, pàg 44.
A vegades, a les exposicions que faig, hi ha gent que em demana explicacions, o orientacions per mirar les imatges. No em sap pas greu de donar-les. Sempre he mirat de fer-me entendre i explicar sense recança aquells aspectes més conceptuals que resulten més senzills d'explicitar. Malgrat tot, sempre hi ha força gent capaç de mirar les obres sense necessitat de comentaris. Gent de totes les edats, moltes vegades sense formació artística, que no sols en gaudeixen sinó que hi troben un ressò interior, allò que al segle passat en deien empatia. Ho fan de manera instintiva, sense haver de seguir pautes acadèmiques o lligams normatius de lectura. Actuen, en definitiva, sense por a la llibertat. Per a tota aquesta gent i també per a l'artista que les crea, les obres d'art són una experiència directa i personal, sense que ningú ens digui què hem de sentir. És així com entenc la creació i la contemplació. Des d'un individualisme sense complexos, amb una visió oberta i crítica. Des d'una subjectivitat sense paranys, sincera i conscient de les limitacions que tenen totes les fal·làcies pretensioses d'objectivitat.
En l'àmbit de la vida diària també ens costa d'actuar i sentir les coses lliurement. La nostra feina ens aboca a rutines que ens fan insensibles al que ens envolta. Inconscientment sotmesos al poder dels mitjans de comunicació rebem dictats de pensament i pautes de comportament. Amb tot això la quotidianitat es veu trasbalsada i, sense adonar-nos, acabem desitjant de tenir vides de telenovel·la. Escoltem d'esma les músiques repetides que ens tria la ràdio. Tenim converses mediatitzades. Ens movem per camins ja trepitjats. Llancem revoltes de videoclip, codificades i previsibles. Creem noves modes fotocopiades i amb estereotipades actituds somiem en escenes de vídeos de lloguer. Viatgem cada dia a la velocitat de la llum de documentals televisius i xarxes espesses cada vegada més denses ens atrapen al seu món quadriculat de minúscules llums. Ens obrim cap a un món ampli amb visió planetària però ens perdem en globalitzacions esquemàtiques i en cultures estranyes. Cada dia aixequem nous murs contra les experiències hostils i les sensacions directes. Fem glopades d'aigües depurades, pasteuritzades i desnatades. Usem guants i mascaretes, profilàctics i braços robòtics. Mantenim distàncies higièniques. Operem, construïm i ens relacionem a distància. Amb mans intàctils, sempre netes. Incapaços de sentir i tenir idees pròpies esdevenim furtius lladres d'opinions i sensacions. Perduts en xarxes virtuals i en mandrosos laberints de pensament donem voltes i més voltes incapaços d'encetar un autèntic coneixement. Com gosem demanar significats a l'art si sovint tampoc no ens qüestionem res de la pròpia existència? El món feliç ja ha arribat. Potser abans d'hora i sense avisar. Tal com era previst.
Llegeixo al diari que determinades manifestacions artístiques tenen un caràcter trencador o agosarat només perquè es tracta de reaccions de joventut. Com si els missatges contundents i la recerca expressiva estiguessin limitats a una certa edat. Com si els no tant joves haguessin perdut tot l'interès en les sensacions i en la comunicació directes i es conformessin en col·leccionar cromos i mirar partits de futbol tot oblidant-se de sentir i pensar res de nou. Com si el coneixement i la veritat fossin coses assolibles i ens en poguéssim desempallegar d'un dia per l'altre un cop superada l'adolescència.
Lluny dels mitjans que ens donen tant mastegada l'experiència de la realitat, l'art ens regala una petita parcel·la de llibertat. És per això que no volem pas que les arts es massifiquin i es converteixin en l'oci i la distracció oficial. En el moment que això passi hauran perdut la seva llibertat i s'hauran contaminat d'interessos aliens. Encara tenim sort de poder-ne gaudir amb una certa intimitat, sense aldarulls ni intromissions. Si som capaços de mantenir una visió incontaminada no només podrem entendre millor la creació artística sinó que podrem mantenir una visió més crítica i creativa de la realitat. Volem ser lliures amb plenitud, sense ideologies artificials ni convencions superficials. Sense excuses d'advocat defensor, ni discursos preelectorals. Sense traumes, angúnies, ni dependències de cap mena. Ser lliures per involucrar-nos en la vida, per sentir com són les coses de veritat i per poder-nos expressar sense entrebancs.
Josep Morral