L'engany com a art

Cada vegada se'ns fa més difícil valorar i definir els objectes artístics. El públic se sent enredat amb l'apropament de l'art a la vida o amb l'elevació dels objectes quotidians -fins ara considerats "vulgars"- a l'esfera estètica. La palla, en una obra d'Antoni Tàpies o un tros de fusta, en una de Joan Miró, s'omplen de contingut i reclamen una nova mirada que l'espectador escatima. Però aquesta conversió d'un objecte qualsevol en obra d'art no vol pas dir que tot sigui art. És més, ens trobem amb un fenomen invers. Allò que fins ara semblava artístic, perquè era un producte manual fet amb una tècnica que la tradició considerava dins les Belles Arts, s'allunya moltes vegades de l'esperit de la veritable creació.

La idea que hom té de l'art resulta confusa. Només cal buscar-ne un sinònim al diccionari per topar amb les paraules destresa i habilitat, com si es tractés d'una gimnàstica. Però l'art és alguna cosa més que el malabarisme de la forma mimètica, o el domini magistral de les tècniques que els estils van fixant. Ben mirat potser faria falta una paraula nova per referir-se a aquesta producció d'imatges i objectes íntimament lligada a l'home des dels seus orígens. Aquesta activitat màgica que eleva un objecte qualsevol transcendint la seva materialitat. Aquesta operació inseparable tant dels sentits com de la ment. L'autèntica obra d'art, aquella que parteix d'una necessitat creativa i expressiva sinceres, se'ns presenta amb profunditat, amb força i amb voluntat d'enriquir el nostre esperit. Sense sotmetre's al gust conformista de la majoria però tampoc al convencionalisme de la novetat forçada pel mercat. La seva especial dificultat radica, justament, en la sensibilitat per trobar aquest terme mig. Tot allò que parteix tant de la repetició convencional com de l'exigència de novetat no ho podem considerar artístic, encara que es vengui en una galeria d'art. I és que allò que ens presenten moltes de les galeries de les nostres ciutats queda lluny de ser sincerament sentit, viscut i pensat com una obra d'art.

La inclusió de les obres d'art al mercat deforma la seva força. El públic acaba pensant que el seu valor ve donat pel seu preu, com passa amb els demés productes de consum. Un preu que actua de pàtina en l'apreciació de l'obra i enterboleix el seu contingut real. Encara és més greu quan les mateixes obres s'avenen al joc milionari dels marxants i tots plegats es disposen a omplir-se les butxaques. Malgrat tot l'art va més enllà del simple producte de consum o d'especulació. És més que un souvenir, un cartell, un moble, un vestit o a un bonic quadre. Tot i que en aparença -en la seva forma- aquests objectes puguin tenir coincidències es diferencien sobretot pel seu contingut. Un substracte no visible a cop d'ull, però copsable a través d'una anàlisi més detallada i pausada que sovint l'espectador no està disposat a gastar. Un contingut que justifica i dóna sentit i força a la seva forma.

Els objectes decoratius no són obres d'art. Tenen la rara funció d'omplir el nostre entorn per tal de distreure, entretenir i enganyar a qui se'ls mira -una funció semblant a la de força cadenes de televisió. Un paper de paret no serveix per aguantar una casa, ni per separar habitacions o espais. El seu ús consisteix a amagar la paret del darrera que pot ser vella o bruta, fent d'aquesta manera l'espai més bell i agradable. Per tant la seva funció, o el seu contingut, és l'engany. I aquesta és, malauradament, una idea massa freqüent de bellesa: un maquillatge, un pentinat, un postís, un vestit... que oculten la veritat sota un vel que es posa i es treu segons convé. La creació d'una màscara de la qual s'espera que doni a qui la posseeix un aire més distingit, un valor més alt i més estima per part dels demés. Una màscara sense contingut perquè no presenta cap raó de pes que la justifiqui, cap raó expressiva, constructiva, intel·lectual o moral.

Des d'aquest punt de vista els objectes que contemplem a moltes galeries d'art són més a prop del "paper de paret" que de l'obra sincera. Productes buits de significat, pura forma que passa pels estils més variats -però sovint dins d'uns paràmetres anacrònicament figuratius- per satisfer un públic carent de criteris i desconeixedor en una gran majoria del valor poètic del llenguatge plàstic. Els clients de les galeries busquen una bona inversió o una imatge tonta que s'entengui, i és que no volen no sentir-se enganyats.

Josep Morral, membre de Quaderns de Taller.