Ruïnes

Cada vegada sembla més clar que som al declivi d’una època i que cal obrir nous llenguatges per a la descoberta del món. L’esperit romàntic ha arribat a la desfeta i sols en queden les seves ruïnes. La tan desitjada fugida cap a l’exotisme, cap a la vida autèntica, s’ha convertit en la pastilla de consum del turisme de cap de setmana. L’enyor per les coses llunyanes, inaccessibles, màgiques i mítiques ha decaigut en l’adquisició de productes pseudo-orientals i pseudomàgics, en la parapsicologia i els ovnis. La psicoanàlisi s’ha convertit en una mena d’activitat extraescolar per a adults, tal i com ens mostra Woody Allen, amb la seva extraordinària ironia. El nostres món interior és una caricatura de les nostres obsessions i temors arquetípics. La mort, el sexe, la religió, la llibertat... són paròdies quotidianes, vulgars temes de sobretaula, que es superposen a les escenes de la postmodernitat.

Els homes i dones s’avorreixen. Volíem temps lliure per transcendir la dura quotidianitat, per superar l’esclavitud de la rutina i la feina diària. Però no saben com superar el tedi del temps sense ocupació. De cop i volta es troben ells mateixos com a desconeguts, sense saber com omplir aquesta buidor interior. Es busquen situacions que proporcionin un plaer superficial i efímer. Un regal que toca la pell i s’esvaeix de seguida. La diversió no ens omple, però sí que ens distreu i ens fa oblidar aquesta buidor. La diversió és el nou motiu de culte, l’opi del poble. Els polítics ens volen com a votants distrets i contents, no fos cas que amb tant de temps lliure se’ns acudís de pensar. Les substàncies tòxiques, els balls iniciàtics, les sensacions fortes dels esports d’aventura... Tot plegat ens procura un esperit romàntic de consum a l’abast de tothom i de cada dia. La lluita contra la raó del romanticisme no l’ha guanyada la sensació o l’emoció, sinó el joc, la competició, la força física. En definitiva l’esport que, amb la seva superficialitat, ens desplaça de l’existència. L’home lliure ha estat substituït per l’home integrat -com n’hi deia Umberto Eco. Amb la publicitat, la moda i moltes altres coses, els mitjans de comunicació de masses ens donen els models d’actuació. No hi ha espai per la llibertat en la cultura de masses, amb una estètica i una ètica tan homogènies. Quan es parla tant de diversitat deu ser perquè es tracta d’una espècie en perill d’extinció.

L’art ha mort. Quina atenció mereixen sinó avui les creacions artístiques, ja siguin literàries, musicals o plàstiques? Ben poca, i sense públic no hi ha diàleg, ni relació, ni crítica, ni emoció compartida. Des de la promoció institucional i pública de la cultura-oci s’ensuma l’interès per destruir les actituds significatives. Arts com el cinema o la música es converteixen en manifestacions multitudinàries de distracció. El mateix ball, que tenia en les societats més antigues un sentit especialment simbòlic i de celebració -encara que també comportés l’alliberament de les tensions contingudes i fos un moment propici per a les relacions humanes- esdevé un simple moviment rutinari del cos. Ara s’escurcen els cicles temporals i és necessari alliberar-se dels mals esperits més sovint. Cada cap de setmana en obrir-se les porten del temps lliure ens convé distreure’ns amb l’espectacularitat ociosa per no caure en la temptació de sentir-nos lliures i conscients del nostre destí i les nostres emocions. S’empresona la nostra sensibilitat. En el mateix món de l’art, la llibertat s’ha convertit en l’obligació d’originalitat espectacular, de cridòria esperpèntica. Quan, de fet, la creativitat íntima, la intensitat de l’experiència materialitzada amb imatges, mots, sons... és l’únic alliberament possible per omplir-nos.

En ple declivi, enmig de les runes romàntiques. L’art ha de fugir del consum, dels museus i de les galeries. De les parets de les cases, per ser una cosa viva i ocupar no sols l’àmbit del carrer -com van intentar els happenings- sinó l’espai personal i íntim. Per ser el vehicle de la nostra llibertat, el marc de la nostra consciència.

Josep Morral