Embedded Files
En pocs artistes ens és tan evident que estem davant no d’una peça més o menys bonica, agradosa o decorativa , sinó d’un fragment de pensament, d’un bri d’ànima, d’una immersió vital. La natura, i en concret el mon vegetal, és la seva passió, és quelcom que demana pas en l’existència quotidiana, tant sovint rutinària, eixuta i erma. No és una mera temàtica. Morral creu que la natura és art en estat pur, per això no pinta paisatge. Pinta un arbre, un fragment d’arbre, una branca... la seva és una natura interioritzada, sentida, filtrada a través del sedàs de la seva sensibilitat. Una natura, d’altra banda, humanitzada perquè l’ésser humà es fon amb ella en una mena d’hibridació o simbiosi repetidament reflectida en les seves obres – algunes tridimensionals i amb llum incorporada– on estableix paral·lelismes entre les formes en xarxa i fractals de la natura amb les empremtes digitals, els axons neuronals, el propi cervell... (Raquel Medina)
Gènesi de connexions
Art i ciència són sistemes complementaris. No poden ser mai contradictoris ni excloents, perquè no comparteixen gramàtica. Com el tigre i el jaguar, tan diferents amb l’enigma de les seves taques sobre la pell, mapes de territoris increïblement distants, cada forma de coneixement regna en el seu propi ecosistema físic i mental. Les podem comparar, les podem valorar en el seu àmbit d’actuació, però no les podem jutjar des d’altres territoris. Val aquí el que Roland Barthes deia sobre la crítica: no poden aspirar a cap Veritat absoluta, sinó senzillament a la correcció; és a dir, a presentar-se’ns com un joc de relacions creïbles, versemblants, lògiques, plausibles, formalment correctes, que és com dir «d’acord amb» les regles de cadascun dels seus camps de joc. Això no implica cap mena de relativisme buit, sinó la provisionalitat del coneixement. En el «mentrestant» de la vida de cada dia tot compromís és possible.
Són relats, formes humanes d’explicació del món, de provisionalitat subjecta a la correcció de cada una de les seves «gramàtiques». Unes serveixen per fer ponts, fer-nos cases o deslliurar-nos de segons quina malaltia: per continuar vivint, doncs. D’altres serveixen per establir sistemes de convivència, fer i compartir una comunitat, entendre els altres i deslliurar-nos de segons quin mal: per continuar vivint amb sentit, doncs. Tot els imaginaris que hem creat serveixen per entendre, per entendre’ns. Si en la nit dels temps vam sobreviure, ho devem al que tenen en comú totes les nostres formes de fer, quan del caos de la vida en traiem patrons, analogies, síntesis, un mínim comú denominador. Quan l’infant juga, aprèn això mateix. L’espècie humana és sapiens perquè és faber, paleta o poeta. Es posi a fabricar cases i coses amb maons o amb mots, de la brossa en treu obra. Tota re_creació és gaudi de creació multiplicada. Ho deia Pascal: quan creem, «res no és nou, però l’ordre és meu».
Aquest número de «Serra d’Or» és especialment científic, amb el magnífic dossier coordinat per Cristina Junyent. Per a la coberta i l’entrada del dossier hem recorregut a l’obra de l’artista plàstic Josep Morral. La doble pàgina amb la fulla és gairebé un mapa: les vetes obren camins, vies, connexions. Fan com que ens guien. La nostra mirada la transforma, de la fulla en fa full, la seva realitat és també anhel. Que en aquest número l’atzar l’hagi ajuntada amb l’article que el biòleg Ramon Folch dedica a Marco Polo remet també a tots aquest fils invisibles de la mirada. Morral empra colors que són un esclat, el foc il·luminador de Prometeu, una forma de coneixement. Combina artifici i realitat, cultura i natura. Aquí l’art SÍ que és una pipa, l’objecte mateix, la realitat d’unes arrels, d’una escorça, d’unes fulles. No és metafòric, una imatge substitutòria: és directament metonímic, una part del tot. un trosset de natura, un fragment de la cultura. Una simple gota de sang diu l’individu sencer, una mostra d’ADN és l’organisme, microcosmos i macrocosmos són el Cosmos.
A què remeten dins la tradició cultural aquestes arrels de la coberta també és clar. Són un eco dels dits de Déu i Adam al fresc de la Creació de Michelangelo, l’escena central de la Capella Sixtina que presenta l’episodi del Gènesi, quan Déu crea Adam a imatge i semblança seva, quan li dona el primer alè de vida, l’esperit que ens anima. Animal, alè i ànima comparteixen etimologia. Art i ciència comparteixen un mateix alè, aquesta gènesi de connexions humanes. Ho evidencia la imatge de Michelangelo: a internet la trobo protagonitzada per Homer Simpson, per l’alienígena i el nen al cartell d’E.T., per un robot i un humà o, en plena pandèmia, per una mà de sanitari enguantada, regal de vida. Tornem a allò que deia Pascal, aplicat ara a cada número de re_vista: res no és nou, però l’ordre és nostre. Cada mes, un cop més.
Joaquim Noguero
Page updated
Google Sites
Report abuse