Les arts i l'ensenyament

M'agradaria començar, per aquells que ho volen tot mesurable, amb un fet contundent: als actuals estudis de secundària hi ha la meitat d'hores destinades a l'educació visual i plàstica i a la música que a les altres matèries. També és prou curiós que a l'ensenyament primari sols hi hagi especialistes de música, gimnàstica, idiomes... però no de plàstica. A què devem aquesta discriminació? Per què a la ideologia de la reforma educativa trobem encara tics que mantenen certes tradicions del sistema anterior? Un exemple clar d'aquest fet és la jerarquia de coneixements que comença amb les anomenades àrees instrumentals -llengües i matemàtiques- i acaba amb les àrees d'expressió -educació física, música i educació visual. Al final d'aquesta estructura encara queden, pràcticament oblidats, aspectes tant importants de la formació com l'ètica, l'orientació sexual, l'educació per a la pau, la tolerància, la solidaritat, etc.

Vull pensar que aquestes diferències són més aviat degudes a una qüestió de desinformació que no pas a la negligència o la deixadesa. La majoria dels adults reconeix haver tingut una escassa formació plàstica i artística i se'n lamenta. Però els que s'han ocupat de projectar els nous plans d'estudis no han fet massa coses per millorar la situació. Creuen que amb el batxillerat artístic ja s'ha avançat prou perquè qui li interessi ja podrà aprofundir en la formació artística. Però mentre hi ha aspectes del coneixement que són obligatoris per a tothom n'hi ha que es guarden al calaix de l'especialització, cosa que els converteix en secundaris, o accessoris i perpetua aquesta situació de desinformació estètica generalitzada.

El predomini del llenguatge verbal i matemàtic es justifica pel fet que s'utilitzen com a instruments de comunicació en altres àrees. Però, i les imatges que no s'hi utilitzen? Que no estem cada vegada més, immersos en un món de comunicació visual? Hi ha en la nostra societat, i per tant en el nostre ensenyament, un excés de pragmatisme. Una visió de les coses que sols en deixa valorar la seva utilitat immediata, el seu interès palpable. Només té valor allò que és objectivable, posseïble, consumible, manipulable i sobretot allò que forma part del pensament lògic. Tot el que és difícil d'explicar o traduir a paraules o números no té sentit i tanmateix no existeix. Per aquest motiu el silenci de les arts plàstiques posa nerviós al públic. Però la realitat és -per sort- molt més complexa i rica, plena d'aspectes subjectius, de situacions emocionals variables que no es poden resoldre amb una simple fórmula o recepta normativa. L'educació visual i plàstica ens ofereix la possibilitat de treballar les sensacions, de buscar estímuls en els silencis poètics. Fomentar el dubte i la diversitat de respostes per fer créixer el pensament obert, creatiu i divergent.

És simptomàtica l'alta valoració que mereixen les activitats lúdico-esportives que sols procuren l'espectacle i la competitivitat. És preocupant el poc interès que es mostra per les manifestacions plàstiques, per les creacions poètiques i musicals, i per altres productes culturals que requereixen per part del públic un esforç de pensament i d'interpretació. Aquesta manca d'interès la trobem no només als plans d'estudi sinó també als mitjans de comunicació, i a l'opinió pública en general. Els ensenyants topem amb actituds negatives, nombrosos malentesos i prejudicis que circulen per les ments dels nostres alumnes. Un dels problemes més comuns és la creença que les arts són elements decoratius, purament estètics. En llegir un text no ens plantegem si ens agrada o no, procurem entendre'n el significat i prou. Però en mirar una imatge normalment posem el gust per endavant, amb la qual cosa si no ens agrada, aixequem un mur infranquejable que ens impedeix d'aprofundir en el seu contingut.

Ingmar Bergman deia: "...m'agrada que la gent m'escolti amb el cor, amb les emocions, les pel⋅lícules tenen la mateixa qualitat que la música, que transpassa l'intel⋅lecte i ha d'anar directe a les emocions de cadascú". Però és clar, aquesta lectura s'ha d'educar, ens hem d'acostumar a treballar amb les emocions i utilitzar-les com a eina d'anàlisi i de relació. No hem d'oblidar que l'ensenyament secundari és eminentment formatiu, no va dirigit a l'aprenentatge de cap professió. Des d'aquest punt de vista la música, l'educació visual, el teatre, la poesia, la filosofia... poden tenir un pes molt important no pel que normalment es pensa de formació cultural que possibiliti la compressió de les creacions artístiques, sinó pel fet de ser eines importants d'expressió i de desenvolupament d'emocions i procediments oblidats per altres matèries de caire més mecànic o racional. La capacitat de resoldre situacions noves, l'enfrontament crític amb la realitat social que ens envolta, la voluntat d'acció, la coordinació entre la mà i la ment, la reflexió a la recerca de significats, l'associació d'idees, la imaginació, la capacitat de lliure decisió, la possibilitat de trobar més d'una resposta correcta... la llibertat. Per a molts dels nostres alumnes el contacte amb el món de la creació plàstica representa una gran por a l'abisme, potser una por a la llibertat, a l'aventura d'enfrontar-se amb una idea per donar-li realitat plàstica, per crear a partir del buit i donar forma a allò informe. Davant d'aquest repte l'alumne s'inhibeix i acaba aplicant procediments que es basen en la còpia o repetició d'esquemes o fórmules amb els quals se sent segur. Hem d'ensenyar a pensar de forma oberta, a no rebutjar d'entrada la inseguretat i el dubte, a trobar noves solucions i també a formular noves preguntes. El món i sobretot les relacions humanes no són del tot racionalitzables ni previsibles. La vida és una sorpresa que requereix una visió creativa lluny de les normatives.

Es parla molt d'integrar l'alumne a la societat però no massa de valorar la seva individualitat i molt menys encara de potenciar-ne la introspecció. Aquesta capacitat de cercar respostes en un mateix, de conèixer les pròpies emocions, és un pas previ per a relacionar-se i ser tolerants amb les dels altres. Rebutjar les manifestacions artístiques denota no sols una manca de sensibilitat sinó un tancament en els propis esquemes i una certa predisposició a la intolerància i al totalitarisme mental.

Quan ja tenia enllestit aquest article vaig llegir a El País una entrevista a Yehudi Menuhin on deia que "ens trobem en un món on la criminalitat, les guerres i en general tot tipus de violència amenaça de forma creixent l'individu. Avui l'educació es planteja més com a formació del pensament de la persona que com a formació de l'emoció. La necessitat de crear una veu pròpia que vehiculi aquesta emoció queda negada en l'actual sistema educatiu. I això és un error, és tan fonamental que l'individu descobreixi la seva pròpia veu com que aprengui a llegir i escriure." Ja aniria sent hora que ens poséssim a treballar tots en aquest camí, que ens aproparia a una societat més justa i equilibrada, més humana.

Josep Morral