Embedded Files
En pocs artistes ens és tan evident que estem davant no d’una peça més o menys bonica, agradosa o decorativa , sinó d’un fragment de pensament, d’un bri d’ànima, d’una immersió vital. La natura, i en concret el mon vegetal, és la seva passió, és quelcom que demana pas en l’existència quotidiana, tant sovint rutinària, eixuta i erma. No és una mera temàtica. Morral creu que la natura és art en estat pur, per això no pinta paisatge. Pinta un arbre, un fragment d’arbre, una branca... la seva és una natura interioritzada, sentida, filtrada a través del sedàs de la seva sensibilitat. Una natura, d’altra banda, humanitzada perquè l’ésser humà es fon amb ella en una mena d’hibridació o simbiosi repetidament reflectida en les seves obres – algunes tridimensionals i amb llum incorporada– on estableix paral·lelismes entre les formes en xarxa i fractals de la natura amb les empremtes digitals, els axons neuronals, el propi cervell... (Raquel Medina)
Des de sempre el dibuix i les taques de colors agosarats de Morral s’han acostat a la natura, a la geologia i als éssers vius. Especialment el món vegetal, ha nodrit les seves obres. En ell, des de sempre, hi ha una sensibilitat envers la natura i tot el que representa. De manera paral·lela i inspiradora, contemplem el magnífic jardí de casa seva que ell i la Núria han convertit en un íntim univers vegetal. En el seu clos florit, no puc evitar pensar sempre en el deliciós jardí de Giverny de Claude Monet. Com en el cas del pintor impressionista, el seu jardí es converteix en una més de les seves obres. En aquest espai privat i en la natura que l’envolta, hi ha complicitats amb la seva obra: tenir cura del jardí, el contacte físic amb la matèria vegetal, trobar brots tendres que neixen i les plantes que es panseixen i moren, admirar els arbres que creixen o desenterrar les esfilagarsades arrels. Tocant, treballant, valorant, estimant i entenent tot aquest món s’estableixen unes relacions que formen part de la seva vida i la seva obra. En el seu procés creatiu tot això es transforma en matèria plàstica. (Enric Casas)
A Ser arbre Morral reflexiona de forma panteista sobre la natura com a mare Creadora, però també de l’artista com a petit Déu que la imita i prova de recrear-ne les formes.
Amb les banderoles penjades al mig de la sala, la mostra recorda al visitant la textura de la casa japonesa tradicional i dels jardins ordenats que l’envoltaven. Li comunica la mateixa pau. És cova (refugi) i cove (cistell de troballes, rebost). Ser arbre és l’herbari inventat d’un passejant imaginatiu i sense fronteres, amb ganes de mirar i de veure... De beure de l’entorn sencer. Natural o no, però canviant sempre, en evolució tranquil·la.
Abstracció o figuració? Simplement, el món real, amb nosaltres inclosos dins. Pura imposició de la realitat quan defuig el realisme convencional per expressar-se i poder comunicar expressivament. A la mostra d’ara, Morral fins i tot utilitza ja la pintura per fugir de la bidimensionalitat plana, quan imita amb capes i capes els moviments de les formes corbes de la natura: els nervis de les fulles, les ones de l’aigua, les anelles de les escorces tallades, les formes fòssils de la pedra. Hi ha moments, fins i tot, en què les fronteres entre natura i cultura es desdibuixen, quan la tècnica imita la vida sense cap pretensió de substituir-la. Fins i tot en els quadres més figuratius de Josep Morral no hi ha retrat, un simple reflex de les coses, sinó radiografia i ecografia de l’objecte amb el qual estableix diàleg fecund.
(Joaquim Noguero)
D'una banda, l'exposició planteja una reflexió moral sobre la sostenibilitat, la relació entre la humanitat i la natura... L'exposició vol fer pensar i hi ha algunes obres centrades en aquest pretext. Però d'altra banda, la majoria de les obres exposades fan un salt per damunt d'aquesta reflexió i en realitat provoquen una fusió contemplativa entre els arbres i la consciència del públic. Llavors, els arbres deixen de ser al·legòrics (o conceptuals) per ser un símbol, on el que importa és ser, més que representar. Ser arbre, en el registre poètic de Josep Morral, esdevé una operació de fusió entre la subjectivitat creativa i la cosa artística.
[...] davant dels arbres de l'exposició un té la sensació de trobar-se enmig d'un bosc essencial, on cada arbre et connecta amb una saba profunda, la palpitació d'un bosc, i esdevenim tronc i arrel, fulla i llum sobre la fulla. Si és això el que passa, llavors els quadres esdevenen símbols d'un ser natural que va més enllà de la circumstància. Quan l'arbre ja no és un arbre, sinó un estat de la consciència.
(Eudald Tomasa)
La natura és un dels seus temes recurrents i, de fet, Simbiosi enllaça amb la mostra anterior, centrada en la relació entre la natura i les mans. Ara, Morral indaga i es manté en aquest univers, reinterpreta aquesta natura, amb troncs, branques i branquillons, amb els quals estableix paral·lelismes amb el crani, el cervell, la pell o les empremtes dactilars. Un treball que busca suggerir i posar de manifest el lligam que uneix els humans amb la natura i que, explica, de vegades és de “destrucció i d’altres d’unió”. (Susana Paz)
Morral ja va exposar a Artèria en una col·lectiva en què es va poder descobrir la seva pinzellada acolorida, vital i sempre lligada a la natura i la seva simbiosi amb el cos humà. Ara ofereix una quarantena d’obres en acrílic i composicions entre branquillons naturals i pintura que parlen d’aquesta fusió amb una delicadesa i sensualitat excepcional. (Anna Carreras)
6-crítiques 21-Ser arbre-c.pdfTextos de catàleg Ser arbre
Josep Morral devé, a poc a poc, l’arbre
El Josep Morral devé, a poc a poc, l’arbre. Un arbre amb les arrels cada cop més fondes, que beuen de les grans fonts: de la Natura, de la serenor, del Temps. També hi ha un humus de tècnica, a la terra. Mestre en el sentit més ampli de la paraula, ha bastit amb el temps un tronc fort i sòlid amb branques que s’expandeixen en tantes direccions, sempre interrelacionades... El miracle de la trobada dels mons, el cervell i el cor. L’alquímia de l’artista que fa pells de pintura i núvols de grafit que parlen de la petja i del procés.
La seva capçada, progressivament més alta, ens dona oxigen, llum i ombra, i molt important: una certa distància. Una mirada a la Natura cada cop més pura, cada cop més justa, cada cop més personal i, per això, com tothom sap, més universal.
Ens omple d’alegria rebre’t a casa, Josep, durant la Festa Major, en un estadi creatiu tan lúcid i madur. Quina sort la nostra!
Anna Crespo Obiols
Regidora de Cultura i Festes
Josep Morral: natura anímica
Josep Morral, explorador del món i creador d’imatges, ens presenta en aquesta gran exposició al Casino de Manresa, una mirada poètica al nostre entorn i a dins de nosaltres mateixos reflectida en obres que s’apropen a una mena de poesia visual, sensitiva i subtil en la qual conjumina elements naturals i artificials.
Natura i cultura conviuen en perfecta simbiosi; instint creatiu, emoció i sentiment en acurat equilibri amb el vessant racional.
Procés creatiu i factors essencials
La motivació inicial, el motor d'arrencada del procés creatiu d’aquest autor sorgeix d’un estat emocional, o de la immersió en un entorn real o imaginari, tal vegada oníric, ja que de fet també intervenen de manera decisiva la intuïció i l'inconscient. L'objectiu de l’artista consisteix en fer visible quelcom intangible que sura en la seva ment des de l’autoexigència de l’autenticitat.
Realisme, hiperrealisme i abstracció coexisteixen en el seu llenguatge, dominat per tènues formes orgàniques, biològiques –que algun cop ens recorden Mir. Els escassos elements són distribuïts lliurement, intuïtivament, en la superfície del quadre, ocupant l'espai sense mai saturar-lo, deixant-lo respirar. Es tracta de composicions senzilles, impregnades d’una harmonia musical que reflecteix calma i inquietud ensems. No hi ha perspectiva ni espai, el fons queda indefinit. La matèria, sobre un suport de fusta, paper o tela, és escassa, les textures (fregats, rascats, regalims...) subtils. Destaca en la majoria de les obres una especial netedat, claror i nitidesa.
Com a catedràtic de dibuix, tasca pedagògica a la que ha dedicat tants anys, el traç, especialment el més net i senzill, el fet a llapis, juga en el seu fer un paper molt rellevant com a definidor àgil d’un realisme irreal. Tot i la potència dels seus dibuixos monocroms, del gris del grafit, que al meu parer és l’element més destacat i definidor de l’artista, Morral considera el color com l’element fonamental; de fet, confessa, és allò que el va seduir i subjugar, allò que el va empènyer envers la pintura amb una força ineludible. És el seu un color mai estrident, alhora viu, alegre i suau. Es manifesta sovint en taques sinuoses, evanescents, lliures. Sempre impera la transparència i la lleugeresa a les seves obres. Al costat del dibuix i del color, també la llum ha anat perfilant-se i destacant-se com un factor essencial en algunes peces (Fulles de llum, Buscant la llum, Xarxes 2...) resoltes mitjançant reeixits manejos digitals.
Ric en recursos fruit d’una experimentació i recerca constants, la seva inquietud en aquest sentit l’ha conduït a diverses hibridacions tècniques que arriben fins a la imatge digital manipulada i combinada amb dibuixos previs i a la intervenció efímera en el paisatge. En les obres que ens presenta trobem una freqüent incorporació de petits elements vegetals (fulles, tiges, branquillons...) En algunes peces s’estableix una dialèctica natura/pintura sovint prou interessant des de diversos enfocaments: la pintura s’independitza del suport i esdevé una pell que s’hi superposa o embolcalla altres elements, o bé esdevé suport, superfície i obra plenament autònoma tot suggerint siluetes del món vegetal, en altres casos juga amb la mimesi del model natural.
Identificació amb la natura
En pocs artistes ens és tan evident que estem davant no d’una peça més o menys bonica, agradosa o decorativa , sinó d’un fragment de pensament, d’un bri d’ànima, d’una immersió vital. La natura, i en concret el mon vegetal, és la seva passió, és quelcom que demana pas en l’existència quotidiana, tant sovint rutinària, eixuta i erma. No és una mera temàtica. Morral creu que la natura és art en estat pur, per això no pinta paisatge. Pinta un arbre, un fragment d’arbre, una branca... la seva és una natura interioritzada, sentida, filtrada a través del sedàs de la seva sensibilitat. Una natura, d’altra banda, humanitzada perquè l’ésser humà es fon amb ella en una mena d’hibridació o simbiosi repetidament reflectida en les seves obres – algunes tridimensionals i amb llum incorporada– on estableix paral·lelismes entre les formes en xarxa i fractals de la natura amb les empremtes digitals, els axons neuronals, el propi cervell...
Morral exalça el petit miracle de la gebra, de la rosada, de l’eclosió d’una llavor, de la florescència, de la fecunditat, però també s’endinsa en la melangia de la tardor. Indaga en fets com la metamorfosi de la flor marcida que esdevé humus i nodreix la terra tot generant la renovació de la vida vegetal en un cicle sense fi. Reflexiona sobre la fragilitat, aquesta vulnerabilitat, aquest inexorable fi del cicle biològic, tan breu i efímer en el cas de la flor, però tan llarg en el cas dels arbres mil·lenaris que ens sobreviuen generació rere generació amb la seva energia quasi sobrenatural.
Però no tot és positiu, tota aquesta vida, aquesta energia, és vulnerable als efectes devastadors de l’home (incendis, tales salvatges, contaminació...). Al darrere hi ha un neguit i una identificació de caire personal, íntima. Ell se sent part d’aquesta natura, per això esdevé arbre d’una manera gairebé mística, així ho expressa en diversos poemes, fins i tot dins de la mateixa pintura, de l’escorça dels arbres que pinta, i per això sent com a pròpia la desforestació, la desertització, la desaparició d’espècies... La instal·lació a l’espai principal de l’exposició d’aquest esplèndid “bosc“ d’espècies botàniques en perill d’extinció, treballats a llapis sobre tela de cotó que semblen plorar sang, és cosa ben palesa en aquest sentit.
L’obra en conjunt de Josep Morral se’ns manifesta com una mena de panteisme líric, vital, introspectiu. Ens expressa que som part de l’univers i que d’alguna manera l’univers és dins nostre. A partir del microcosmos del detall minúscul, ell sent, percep i ens transmet l’experiència del seu propi cosmos, el batec d’aquesta natura anímica i humanitzada.
Raquel Medina de Vargas
Dra. en Història de l’Art i Crític de ACCA-AICA
Josep Morral, una trajectòria
Cada vegada que torno a l’estudi d’en Josep Morral retrobo la mateixa sensació de pau, serenitat i ordre. Simultàniament se’m desperta una admiració fruit de la vibració creativa que transmeten les seves obres.
Fa molts anys que ens coneixem, hem compartit moltes inquietuds i projectes, però ell mai no ha deixat de treballar, sense presses, serenament. El pòsit de la seva obra s’ha anat engruixint i ha evolucionat d’una manera lliure i rigorosa. Lliure en les formes, en els colors i en les idees, i rigorosa en el pensament, en la plasticitat i en l’ofici.
Parlem amb ell de la seva exposició, ens proposa el títol: Ser arbre. De bon començament em costa d’entendre aquest títol. Com es pot dir ser arbre?, què vol dir? Per un moment em ve al cap la Metamorfosi de Franz Kafka. Aquesta idea esbojarrada me la trec ràpidament del cap: no s’ha “llevat un matí després d’un somni intranquil i s’ha trobat sobre el seu llit convertit en un” arbre. El ser arbre d’en Josep Morral, l’he d’entendre resseguint la maduració de la seva llarga trajectòria.
Des de sempre el dibuix i les taques de colors agosarats de Morral s’han acostat a la natura, a la geologia i als éssers vius. Especialment el món vegetal, ha nodrit les seves obres. En ell, des de sempre, hi ha una sensibilitat envers la natura i tot el que representa.
De manera paral·lela i inspiradora, contemplem el magnífic jardí de casa seva que ell i la Núria han convertit en un íntim univers vegetal. En el seu clos florit, no puc evitar pensar sempre en el deliciós jardí de Giverny de Claude Monet. Com en el cas del pintor impressionista, el seu jardí es converteix en una més de les seves obres. En aquest espai privat i en la natura que l’envolta, hi ha complicitats amb la seva obra: tenir cura del jardí, el contacte físic amb la matèria vegetal, trobar brots tendres que neixen i les plantes que es panseixen i moren, admirar els arbres que creixen o desenterrar les esfilagarsades arrels. Tocant, treballant, valorant, estimant i entenent tot aquest món s’estableixen unes relacions que formen part de la seva vida i la seva obra. En el seu procés creatiu tot això es transforma en matèria plàstica.
L’any 2009, en l’exposició del Quaderns de Taller, 25 anys i, dos mesos després, en l’exposició que va fer a la desapareguda galeria Rua X d’art de Manresa, vaig descobrir unes obres amb un fort sentit de transcendència. Ell explicava que fa “referència a allò que es troba a la natura, per una banda, i també al desgast, la pèrdua i la destrucció a causa del pas del temps”. Aquesta evolució succeïa no gaire després que la malaltia de la memòria s’hagués emportat el seu pare. En aquest moment apareixen mans i rostres mancats d’expressió, recordo especialment l’obra Amnèsia.
Des d’aquest punt d’inflexió, ell ha anat aprofundint en el coneixement i la reflexió des de l’expressió plàstica. De manera simultània apareixen elements de la fisiologia humana: l’ossada i especialment el cervell, expressió màxima del pensament. Aquests elements es combinen amb el món vegetal i atmosfèric. Amb la reinterpretació de tot plegat construeix una cosmologia particular a la recerca del sentit de la vida i la cultura.
Els darrers anys, amb aquests elements, continua en la recerca plàstica que cada vegada té més força conceptual. A l’exposició Simbiosi de l’any 2019 al centre CACIS, apareixen noves formes d’expressió on es destil·len els elements naturals i les masses de pintura. En la seva depuració tot transcendeix el que és: les escorces són escultures, les arrels són el sistema neuronal, la pintura vessada és expressió de la força creativa i del pensament.
Amb tot aquest bagatge ple de poesia, duresa, lirisme, coneixement, materialitat i bellesa, arriba Ser Arbre.
Enric Casas Bardolet
Fotògraf, historiador de l’art i membre de Quaderns de Taller
Josep Morral al Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat el Forn de la Calç
Els diferents moments de Josep Morral al CACiS han estat sempre sorprenents. Un virtuós de les tècniques clàssiques del dibuix i la pintura troba, en un espai dedicat a la recerca i a l’experimentació, un lloc adient per créixer sense por.
El que més sorprèn de la seva obra recent és la relació, valenta i decidida, entre els materials naturals, el dibuix i la fotografia. L’artista insatisfet, amb mà ferma, continua avançant i crea un univers paral·lel hibridant formes abstractes, taques i figuració. D’aquesta manera ja no té fronteres, viu lliure el moment dolç de la creació del segle XXI.
Josep Morral ens mostra a través de la seva obra plena de color la dualitat de la simplicitat complexa, en ell no hi ha res atzarós, ni fortuït, superficial o buit, tot té un sentit ple d’estètica i missatge, poesia i pensament.
Les obres que ell ha realitzat al nostre centre són el pas cap a la realitat exterior, una abraçada ferma amb la natura, intervenint dolçament els troncs tallats, cicatrius crítiques, crits de dolor, petjades de les agressions dels homes.
Agraïm a l’artista i al creador la seva valentia, la seva capacitat de sortir de la seva zona de confort i mostrar obres honestes i de gran qualitat.
Roser Oduber Muntañola
Artista visual, directora de CACiS El forn de la Calç
5-crítiques del 17 al 21-c.pdfPage updated
Google Sites
Report abuse