El problema és molt diferent en el cas de formes més antigues. Aquí hi ha normes en funció de quin ball és.

• Si és una rotllana, t’has de demanar si hi pots entrar sol o si cal ser dos per això. M’explico: a la sardana, t’hi pots incorporar sol(a) a la condició, ho saps, de no trencar cap parella (noi a l’esquerra, noia a la dreta). Però en una bolangera, un cercle circassià o en una majoria de mixers has d’entrar amb la teva parella (alguns mixers necessiten, per s’hi incorporar, ser dues o quatre parelles). Portaràs doncs l’atenció al funcionament del ball abans de t’hi introduir.

• Si la dansa és una fila, com un rondèu occità, un en dro, un hanter dro, una gavotte o un laridé bretons hi pots entrar sol que siguis noi o noia. Però has de posar-te a la cua i no trencar la fila ja formada. També has de saber que en un en dro s’hi poden posar molts balladors però que en un rondèu no t’hi has d’afegir si la fila ja conté una quinzena de balladors i balladores. Si en saps prou per menar el ball, formes una fila nova. Sinó t’esperes que un altre ho faci.

A més a més, en aquelles formes de dansa on hi ha una proximitat molt gran entre balladors pots portar l’atenció sobre la diferencia de mides entre tu (potser molt alt) i la persona a qui t’acostes (potser molt petita). Una diferencia de mides massa important no afavoreix el confort personal que cadascú té dret a tenir al moment de ballar. Si pots, mira-ho, per no molestar a ningú.

En conclusió, si no saps res del ball en el qual vols entrar, observa-ho abans. El teu plaer de ballar és legítim però ni més ni menys que el dels altres... I t’adonaràs que totes aquestes maneres d’engegar el ball participen de la biodiversitat de la dansa!