Dones i salut

Com generar homes corresponsables?

La primera part té a veure amb:

1. Com formam/educam a les nines. Des que són petites els jocs tenen a veure amb competències com la cooperació, la comunicació, cuidar a altres persones, cuidar la imatge personal... 

2. Com formam/educam als nins. Els nins, en canvi, els educam amb jocs que desenvolupen competències com la competitivitat. Aquesta competitivitat no fomenta la cooperació per a una millora de tothom, sinó que es pretén competir per aconseguir que una persona sigui millor que l'altra.  També se sol fomentar la relació amb els aparells, la velocitat (també fomentada des de la competitivitat, que implica ser el primer, per tant deixa de veure moltes coses, que normalment tenen a veure amb les emocions). Un altre element que és molt habitual en l'educació dels nins són les armes, amb les quals juguen a matar algú, per tant s'inhibeix el mal que es pot fer a l'altre.

Amb tot això el que feim és reproduir el que veiem culturalment, per exemple ho podem comprovar quan ens saludem, els homes quan es saluden i es peguen un toc, quan seria una manera que a un altre context normal no farien.

Els homes a Espanya reprodueixen patrons de masculinitat hegemònica molt més que les dones, ja que les dones han fet un camí d'aprenentatge molt superior. Els homes el que han de fer és recuperar tot el que el masclisme els hi ha llevat: és a dir tot el que té a veure amb l'esfera privada: emocionalitat, cures... 

Des que són petits ensenyam els nins a:

1. Reprimir les seves emocions. 

2. Molt habitualment assumeixen riscos, que els porten a enfrontar-se amb problemes, als que han de donar una solució.

3. La solució no suposa un consens, perquè el que és important és posar una solució basada en el sistema, que pareixi justa, però no passa per parlar amb les dues persones, etc.

4. A més, es juga molt creant un ambient d'humor on es produeix una agressió lleu cap a la persona del grup que tengui menys poder. Aquestes estratègies de l'humor naturalitzen la violència a través d'aquest humor. Quan aconseguesc que un altre rigui, jo pujaré d'estatus. A més aquest mal está justificat, perquè el fi és un bé major. 

5. Si el mal implica a una de les persones protagonistes, encara es legitima més l'acció violenta. 

Per una altra banda, quan parlam de gènere, els priveligs solen afavorir els homes (o persones educades amb els esteretips de la masculinitat hegemònica). Aquests privilegis sempre estan associats al poder o als diners. Tothom ha de poder experimentar els privilegis, no ha de dependre del poder o dels diners. Però tot privilegi implica una responsabilitat, ja que amb els privilegis que tenc he de crear un món més amigable per a les persones que no tenen aquests privilegis.

Per tant, per intentar connectar amb el mal de l'altra persona i poder viure amb igualtat, podem començar a treballar-ho des d'àmbits més grans i propers a l'alumnat, com poden ser els privilegis. 

Per on començar a fer una decontrucció de gènere que afavoreixi la igualtat?

1. Valorar l'equitat del temps. Comptar no les tasques faig, sinó el temps que hi dedic.

2. Valorar les meves xarxes. Quants amics tenc, m'interesso per ells? Com els cuido? Això pot implicar allunyar-se de certes persones, que ja no ens aporten una relació en positiu.

3. Negociació. La negociació es torna un mitjà per a tot, s'han de cercar consensos. 

4. Sexualitat. M'interesso pel plaer de la meva parella? Parlar sobre el porno, dedicar tot el temps que faci falta. Aprofundir sobre el mal que els fa cap a ells, el fet d'erotitzar "fer mal"; les dones evidentment som un objecte i perdem per aquesta banda. Aquesta temàtica només es tracta a una esfera més privada habitualment i hauria de fer-se amb naturalitat des de l'escola. 

Nous desafiaments:

1. Incorporar el llenguatge inclusiu.

2. No riure d'acudits masclistes.

3. Utilitzar els nostres privilegis en favor de qui no els té, no per dominar.

4. Reconèixer les meves errades, parlar sobre elles i fer alguna cosa per millorar-les. Reparar i escoltar, com a paraules clau.

5. Formar/educar amb tot, no només amb paraules i compensar els models tradicionals. Treballar amb les característiques de cada rol amb els altres: empatia, cures, autocontrol, emocionalitat, família i espai privat (en els homes); valoració personal, independència, direcció, força, feina, espai públic (dones).

6. Reconèixer-nos com a persones cícliques.

7. Entendre la salut com alguna cosa més que l'absència d'enfermetat. Cuidar les persones.

8. Cuidau de la forma que volgueu: afectivament, coginitivament, ambientalment, verbalment, físicament, socialment.

9. El silenci ens fa còmplices. 

Assumir la igualtat com a una responsabilitat. 

Entenem per càrrega mental la quantitat d'esforç mental deliberat que s'ha de realitzar per aconseguir un resultat concret. La càrrega mental es diferencia del treball físic o l'execució, que se centren en l'acte en si.

La càrrega mental a l'àmbit domèstic està especialment invisibilitzada, per què a vegades pensam en el treball físic o l'execució, però el treball mental o planificació suposa estar pendent de saber què falta, de l'organització, la planificació, la comprovació, l'anticipació, la presa de decisions, la supervisió,  entre altres. Aquesta càrrega mental domèstica és assumida estadísticament per les dones, a les parelles heterosexuals (que és on més estudis s'han realitzat). 

L' octubre  de 2018 es va fer un estudi (P&G  i Salvetti Lombart), amb una mostra de 2409 individus, entre 25 i 49 anys, que vivien amb parella amb fills i sense. Aquest estudi va revelar que el 71% de les dones tenia càrrega mental. Aquesta càrrega s'incrementa significativament en el moment que la dona es converteix en mare.

• 1 de cada 3 mares, cada dia va a fer feina recordant milions de coses vinculades amb la seva família, que han de fer aquell dia o els propers.

• El 61% de les mares afirma que hi ha un desequilibri en la relació.

• El 87% senten que són les principals responsables que la casa funcioni.

• El control i planificació de les activitats extraescolars està repartida de manera equitativa per un 52%, en canvi només una quarta part de les dones es veuen en la repartició de tasques.

• El 69% afirma que és a elles a qui acudeixen els fills quan necessiten alguna cosa.

• Només el 14% diu que al xat del col·le hi són els dos.

• El 73% dels homes afirmen que saben on van els fills, però les dones diuen que només ho saben al 50%.

• El 70% diu que les parelles col·laboren, però que ho han de demanar.

Quasi la meitat de les dones desconeixia el concepte de càrrega mental i quasi el 45% no havia parlat amb ningú sobre aquest problema. Però a més, aquest estudi va revelar que per a ells també era invisible i que hi havia discrepàncies respecte del que pensen ells i el que creuen elles. 

Per tant, amb tot això l'estudi va posar en relleu que hi ha una confusió entre el treball executiu i la tasca mental, que com que és invisible fa que no sigui evident.

Tot això té un impacte sobre la salut de les dones:

• El 84% de les dones afirma que ha patit estrès a causa de les tasques de casa. I sabem que l'estrès crònic té efectes a nivell cognitiu: variacions a la productivitat, omissions, accidents amb conseqüències fatals... 

• Només el 24% deleguen les tasques de casa.

Per què passa això?

La primera hipòtesi que es planteja és que aquest tipus de tasca està dins la naturalesa de les dones. Quan parlam de naturalesa, hem de parlar de quan passa tot això.

Tot això parteix des del moment que passam de la caça a l'agricultura i deixam de ser nòmades i neix la propietat individual. Per tant, per poder subsistir dins aquest esquema, era molt important primer assegurar-se que els fills fossin d'un pare, per poder tenir herències de les propietats i que els fills poguessin defensar els seus pares. Per una altra banda, va començar a tenir pes la força de grup i tenir més capacitat de feina (cultiu i caça). En funció d'aquestes necessitats i on el tema reproductiu és essencial, per què el nombre de persones augmenta la propietat, tenir una família és importantíssim. Per tant, la forma d'evitar que les dones fossin fecundades per diferents homes, varen ser forçades a l'àmbit domèstic i reproductiu. Els primers patrons d'opressió sorgeixen aquí. Tot això va comportar una polarització física i de rols de gènere. 

El patriarcat és aquest sistema que al llarg dels segles ha reproduït aquest patró.

Edat Mitjana (SV-XV) la imposició catòlica sobre les altres va definir el lloc de la dona a la societat. Imposició del matrimoni, controlar la monogàmia i l'exogàmia. També es va tractar el tema de la castedat, entenent l'acte sexual com a objetiu de la procreació (el sexe no és un acte d'amor o de plaer per a la dona). Dona centre de la llar. Als segles SXVI-XIX, tenim el model de "Esposa perfecta", discursos específics per servir-nos de guia a les dones. Autors com Fray Luis de León o amb la Contrareforma o Rosseau que fa expressar que la naturalesa de la dona determinava les seves funcions. Fins a arribar al "modelo de ángel del hogar", vigent al nostre país durant el segle XIX. Creant inclús llibres d'instrucció femenina, per enorgullir-se del seu "ofici". 

Tot això ens explica què vol dir ser home i dona a la nostra societat; la construcció dels rols neix aquí.

La segona hipòtesi és que les dones ens encarregam del 60% del treball no remunerat, segons la OIT (Organització Internacional del Treball). De mitjana, cada dona dedica unes 4h i 45 minuts al dia versus a 1h i 23 minuts en el cas dels homes. Si aquesta dedicació fos remunerada, representaria el 9% del PIB Mundial, que equival a 11 bilions de dòlars.  Això significa que hi ha interessos econòmics dins el sistema per mantenir aquesta situació. 

Per tant, què podem fer?

1. Visibilitzant. Es comença a parlar sobre càrrega laboral a l'àmbit laboral. A l'àmbit laboral sí que hi ha molts d'estudis (Còmic: "No me lo has pedido" Emma Clit, 2017). 

2. Mirant de prop. Factors determinants per la càrrega mental.

• Exigències domèstiques. A) Càrrega de treball físic i mental: tasques concretes i funcions executives. B) Condicions ambientals: ciutat, barri, tipus d'habitatge, climatologia, recursos. C) Aspectes del sistema: nombre de persones que viuen al domicili, grau de dependència, nombre de fills, edat dels fills, necessitats dels fills, disponibilitat d'ajuda de familiars, relació de parella, xarxes de suport.

• Capacitat de resposta. A) Factors personals: edat, estat de salut, grau de fatiga, nivell, tipus d'intel·ligència, característiques personals, actitud vers la tasca. B) Factors extradomèstics (treball, autocura, relacions significatives, altres: creixement personal i acadèmic, oci, aficions).

Tots els enemics invisibles es fan present als diaris: contaminació, diabetis, relacions tòxiques, la càrrega mental hauria d'estar dins aquests enemics.

Solucions:

1. Presa de consciència.

2. Aprofundir en el tema.

3. Implicar a la part desimplicada.

4. Reajustar la part sobreimplicada.

5. Educar. 

A la societat actual tenim la idea que el nostre pes marca la nostra autoestima; en aquest context, la bàscula es presenta com a un òrgan de control i les dones, molt sovint, tenim les dietes com a les notres companyes més fidels.

Aquest canvi en els patrons culturals de bellesa és molt recent i té unes implicacions, ja que convivim amb un cànon que va més enllà de la nostra estètica, perquè implica directament la nostra salut. Segons uns estudis recents, cada any augmenten un 25% els trastorns alimentaris i Balears és de les comunitats amb major percentatge de casos.

Els factors que influenxen dins la configuració de la nostra imatge són:

• Imatge física: experiències, sensacions, comentaris, tot allò que acumules des que ets al món.

• Insatisfacció corporal: diferència que hi ha entre la imatge corporal que tenc de mí mateixa i l'ideal, que és la imatge generada per la societat.

Aquests factors ens provoquen un descontent normatiu, en general, totes les dones es troben malament amb el seu cos, ja que l'ideal es troba a un extrem. Per tant, tot i que ens hagin dit que el pes que tenim parla de nosaltres, no és així.

Als 8 anys, les nines ja tenen un model imposat que és prim i està completament sexualitzat. Als 11 anys ja parlen de dietes entre elles i començen a valorar el seu cos. En començar la pubertat, pateixen els primers canvis i és un moment d'angoixa i ansietat. Les nines que tenguin canvis i siguin més joves seran les que pateixin més, ja que es compararan amb les nines que encara no hagin canviat i es trobaran que el seu dipòsit de greix augmenta. Aquest greix és fonamental per al desenvolupament, tot i que s'hagi demonitzat. 

L'adolescència és un període molt delicat perquè és quan hi ha una transformació del cos de la dona. Aquests canvis són molt ràpids i les adolescents es preocupen molt per això, sobretot els canvis que pateix el seu cos. Sobrevaloren la qüestió, per tant ho sofreixen encara més.

El cànon de bellesa té molt a veure amb la funció social que se li ha donat a la dona. Només en una cultura occidental, competitiva i d'èxit com la nostra, on hem de ser eternament joves  i on  tot el tema de la maduresa i les persones sàvies han perdut valor, el paper de la dona és un. A més, els mitjans de comunicació han ajudat a configurar les ganes d'aprimar-se de milers de dones.

El missatge de les dietes és prohibir, això a nivell mental no funciona. Els aliments també són punts de socialització. Quan una noia renuncia a aquesta mena d'esdeveniments, és que està passant per un moment molt dur.

Tot això ha generat molts beneficis a nivell econòmic: joc sobre el negoci de les talles. Si aquesta talla no li entra tornarà a la seva casa amb la idea d'aprimar-se. 

Hem de crear reflexions perquè deixin de posar-nos en contra de nosaltres mateixes; fomentar el cooperativisme, no la competència. Ens han ensenyat a veure'ns entre nosaltres i veure qui està més maca. El pes està relacionat amb la capacitat de mostrar qui sóc. Importància de llevar-li el sentit emocional que pugui tenir un aliment. 

A la facultat de medicina expliquen que no hi ha diferències entre homes i dones. Això ha fet que s'apliquin. Fins als anys 90 no vam ser conscients que les dones eren invisibles a la medicina. Hi ha molts condicionants de salut que afecten a les dones.

Hi ha molts biaxos de gènere:

1. Estereotips de gènere.

   1. Invisibles. A la història de la ciència.

   2. Inferiors.

   3. Posseïdes o controlades. Que sempre faci el que els homes volen.

   4. Com afecta això a nivell mèdic? 1. Invisiblitzar diagnòstics; considerar que hi ha diferències biològiques quan hi ha similituds (problemes cardiovasculars); invisibilitzar queixes (medicalització; no es diferencia per sexe).

2. Investigació i docència: absència de dones.

3. No es valoren les condicions de vida i treball i sobrecàrrega psicosocial.

4. Absència sobre enfermetats, evolució i tractaments.

5. Organització sanitària androcèntrica.

6. Biaxos en prevenció i promoció de la salut.

La violència contra les dones és freqüent, però no és normal. Allò freqüent és normalitzar la inferioritat. 

Els punts clau per treballar aquesta temàtica són:

1. Antecedents sobre el consum-dona: 1) Conseqüències embarassades. 2) VIH 3) Dependents. Són sempre un grup minoritari, perquè són poques i se'ls para esment només en aquestes situacions. Les dones en general, no som ni objecte ni subjecte en les proves, perquè tenim pics hormonals, igual que les persones majors. El tema hormonal condiciona els estudis en dones. 

1. Consum dona a Espanya. Les dones i els homes consumeixen en diferents moments i per diferents raons (per fer-ho igual que els homes, per a suportar alguna cosa que els preocupa -sobrepès, angoixa depressió...-). Les dones solen deixar abans de consumir drogues, per raons de model, perquè tenen expectatives educatives... Les dones són més propenses a pensar sobre el seu estat anímic i sobre les possibles causes, això no passa en els homes.

Per tant, en el cas de les dones és molt important treballar amb la família i el seu entorn. Ells i elles no consumeixen igual, hi ha diferències en el patró de consum. La dona percep el risc d'una manera més important (no amb els hipnosedants).

2. Antecedents sobre el consum-adolescència. Risc alt, perquè hi ha una fase de maduració. Importància dels referents socials. Important: treballar l'alimentació, l'autoimatge, l'exercici, sinó les drogues tindran molt pes. En elles funciona molt bé: les habilitats socials, les relacions afectives, la pressió familiar, ja que en les dones és més habitual el consum de drogues legals.

3. Antecedents sobre el consum-família. Parèntesi: segons la recerca lligada en la prevenció familiar és el treball amb la família. Una altra cosa és que després puguem fer annexos per a treballar amb elles i després amb ells.

Els formadors han de tenir una formació específica, les intervencions han d'estar estructurades, basades en l'evidència. Quan treballem amb adolescents i famílies cal treballar tasques per a casa, per a poder fer un seguiment. És també important el treball per recompenses.

4. Què hem après sobre el consum-adolescència?

• Hi ha major vulnerabilitat diferencial.

• Capacitat de recuperació diferencial.

• Molt de suport familiar per a recuperar-se preventivament.

• Les polítiques preventives tenen uns efectes en positiu.

• Noies més influenciades per la supervisió parental.

• Treballar en diferents edats.

La prevenció és una ciència. Hi ha una relació unívoca entre els abusadors i les persones que són abusades. L'abusador no és quan ho descobrim, aquest abusador va començar a buscar quan era adolescent i preadolescent, és a dir, quan va començar a tenir interès per l'intercanvi sexual. Prestam poca atenció al moment en què l'abusador s'està gestant. És aquí on cal tallar i evitar, tal com passa amb les drogues.

5. Cada grup cultural té diferents expectatives de drogues "posades". L'edat és una clau important des del punt de vista de les expectatives que té cadascun i el grau de desvinculació. 

6. En el mercat hi ha molts programes, però no estan basats en l'evidència.

7. Principis d'actuació - programes de competència familiar. Duren un temps (3 mesos), si són de menys temps no serveixen amb poblacions amb problemes. Els programes han d'estar fets per a les persones que tenim davant.