Disseny Universal de l'Aprenentatge
Què és i en què es basa el DUA?
El Disseny Universal per a l'Aprenentatge (DUA) és una teoria de l'aprenentatge basada en arribar a tots els estudiants.
Originalment dissenyat per eliminar les barreres d'accés a la informació per als estudiants amb discapacitats, van donar com a resultat beneficis per a tots els estudiants. El DUA insisteix en el fet que el currículum no està dissenyat per a un estudiant mitjà. "La forma d'aprendre és tan única com les seves empremtes digitals" (CAST, 2013).
Per tal de donar cabuda a tots els estudiants, parteix de les següents premisses:
Proporcionar múltiples mitjans de representació, expressió, i el compromís.
No hi ha cap estudiant 'mitjà'. Tots els estudiants aprenen de manera diferent i posseeixen les seves pròpies fortaleses i reptes.
Metes flexibles, mètodes, materials i mitjans d'avaluació.
Dissenyat des del principi per satisfer les necessitats de tots els estudiants. Suports incorporats en el disseny i la planificació.
Permet que els alumnes progressin des d'on estan, no on han d'estar.
Utilitza la tecnologia per proporcionar una instrucció efectiva per a tothom.
El marc del DUA es basa en tres xarxes d'aprenentatge del cervell: les xarxes afectives i de priorització (el "per què"); les xarxes de reconeixement (el "què") i les xarxes de les habilitats d'aprenentatge i estratègies (el "com").
En relació amb aquestes xarxes d'aprenentatge, hi ha tres principis fonamentals basats en la investigació neurocientífica que guien el DUA: el de proporcionar múltiples maneres de comprometre's (implicació); el de proporcionar múltiples maneres de representació i el de proporcionar múltiples maneres per a l'acció i l'expressió.
Segons el Disseny Universal de l'Aprenentatge, cadascun dels principis anomenats estan dividits en tres pautes, i cada pauta inclou uns punts de verificació.
Com podem aplicar cadascuna de les pautes del DUA?
DUA 2.2 SINTESI PAUTES CATALÀ no intro.pdfLa taxonomia de Bloom i el Disseny Universal de l'Aprenentatge
Un objectiu que tenim a l'hora de dissenyar activitats és proposar a l'alumnat tasques cognitives de complexitat variada.
Tot procés d’aprenentatge parteix de les habilitats de pensament bàsiques (recordar i comprendre) però cal assegurar que l’alumne assoleix les habilitats intermèdies (aplicar i analitzar) i arribi a les habilitats de pensament més complexes (avaluar i crear).
Per aquest motiu, cal tenir en compte les habilitats de pensament en el disseny d’activitats competencials, ja que l’adquisició d’aquestes habilitats és per a tota la vida.
Segons el grau d’implicació de l’alumne en la seqüència didàctica, el grau de construcció del coneixement també varia —a més implicació, més aprenentatge—, cosa que facilita que els aprenentatges siguin més transferibles, permanents, productius i funcionals.
La Taxonomia de Bloom és una eina que ens ajuda a identificar quins processos cognitius es posen en marxa segons les tasques proposades. El resultat de l'última revisió és la Taxonomia de Bloom per a l'era digital (a continuació).
Font: Programar per competències a l'Educació Secundària Obligatòria. Departament d'Educació.
La complexitat dels diferents processos cognitius proposats per la Taxonomia de Bloom també es pot relacionar amb els tres principis del DUA:
