El conte de Na Tuga
Na Marina va tancar el llibre. Sense adonar-se’n quedava captivada per aquelles paraules i, de sobte, va pensar que havia transcorregut cert temps des de l’últim avís dit rere la porta. El silenci la va inquietar. Va lliscar, gairebé deixant-se caure, amb la seguretat que els seus peus descalços trobarien l’estora però, aleshores, va començar a surar. Capbussada en el llum que sorgia de la lampareta de nit, va nedar fins arribar a la porta de la seva habitació. La va obrir d’una braçada.
A través de l’aigua enterbolida va poder distingir una tortuga que al principi feia la impressió de ballar o fer tombarelles dins l’aigua. Del coll semblava que li penjava un collar fet d’anelles. Va decidir seguir-la.
La tortuga es va apropar a una estrella de mar. Aquesta la va mirar altivament i li va preguntar.
- I ara, d’on surts tu amb aquest penjaroll pel coll?
- Hola, em dic TuGa i era pel torrent jugant quan m’he enredat amb aquest collar tan elegant.
- Coll.. què? Ja li diuen collar a qualsevol cosa… Quin horror. -va afegir gairebé ofesa- Ja t’ho pots estar llevant. No crec que et sigui gens còmoda per poder nedar.
- Cert, que resulta molest… Me podries ajudar? -va demanar na TuGa confiada.
L’estrella de mar va amollar una riallada per acabar dient-li:
- Mira, jo tenc massa feines i no tenc temps per ajudar-te. Això no és assumpte meu -i es va plegar de braços i cames.
Na TuGa hauria acotat el cap si aquell collar li ho hagués permès. Va pensar que havia de cercar ajuda.
Quan no havia avançat gaire es va trobar un eriçó que es pentinava.
- Hola, eriçó, com estàs? Som na TuGa, tal vegada tu em podries ajudar.
- Uep, què fas amb això penjat pel coll? Quin desastre!
- Precisament, no hi ha manera de llevar-me aquest collar.
- Si, un bon collar - va reprendre irònicament -… Això és una anella. D’on l’has agafada?
- M’hi he posat a jugar al torrent… És molt incòmoda -deia na TuGa mentre feia l’esforç inútil de llevar-se-la.
L’eriçó es va apropar per ajudar-la però a cada intent na TuGa gemegava perquè l’eriçó la punxava, cada vegada més fort.
- Deixa-ho fer, deixa-ho fer…
- No puc!
- Em fas mal, em punxes… -i es va girar per marxar mentre de l’ull dret li queia una llàgrima.
- De res! -va sentir ja de lluny que l’eriçó deia.
Na Tuga va continuar nedant malgrat que, com més avançava, més incòmoda se sentia. I se’n va endur un ensurt. Sense saber d’on, va trobar un anfós que semblava amagar-se.
- Eh! Tu! Anfós! Què fas?
- Calla, calla…
- Ah, que jugues a fet i amagar. Em demanava si em podries ajudar, per favor.
- Jo t’he d’ajudar a tu, clar -li va respondre angoixat- No tenc prou problemes, saps?
- Necessit que algú m’ajudi a llevar-me aquesta anella, cada vegada me molesta més -na TuGa va estirar-la d’una banda i la va estrènyer fins ofegar-la.
- No veus que… Ja són aquí!
I una enorme xarxa es va enfonsar recollint tot allò que hi havia nedant. Na TuGa va veure com la xarxa just arreplegava ben davant seu, plena de peixos i restes de fems. A través de l’aigua remoguda encara li va semblar trobar una sípia. L’alegria no va durar-li gaire, tot just fins el moment de comprovar immediatament que les forces li mancaven quan va començar a nedar cap a ella.
- Quin ensurt! Ha anat d’un pèl…- va dir na TuGa.
- Sí, però la meva capacitat de camuflatge és infal·lible -va respondre sagaç la sípia.
- Que et dediques a l’espionatge? - I els ulls de na TuGa s’obriren expectants.
- Shhhhhhhhhh, discreció. Agent sípia per servir-la -va dir mentre es quadrava portant-se un dels tentacles al seu cap.
- Ups, sí, disculpa, agent sípia. -I un indici d’esperança es va dibuixar en el seu rostre. -Potser em podries ajudar a llevar-me aquesta anella que m’està ofegant.
- Oh, sens dubte, aquesta és una missió per jo… No serà per falta de braços -va dir mentre els agitava orgullosa.
L'agent sípia, autoconfiada, es va apropar a na TuGa. Però quant més voluntat i més esforç hi posava, més empitjorava la cosa. Fins que en contreure al màxim els músculs va alliberar un núvol de tinta que va deixar cega la tortuga per una bona estona. Aquesta, desolada, va esclatar a plorar. Quan va recuperar la visió, l'agent sípia ja era enfora d'allà.
Na TuGa, decebuda i trista, va marxar.
En el moment de veure una tintorera va recuperar el somriure, tan sols esperava que aquesta estigués de bon humor, i li pogués donar un cop de dent asserralada.
- Bon dia, madò tintorera, com va?
- Va... com ha d’anar. Tu no fas molt bona cara -va rematar menys arisca de l’habitual.
- Creis que em podrieu ajudar a llevar-me aquesta anella que duc enganxada? Tal vegada amb el seu barram...
- Mira, que vaig anar al dentista no fa gaire i ara m’has de venir tu a posar-me a prova les dents.
- Per favor, no li costa res.
I cap allà va anar la tintorera per mirar de tallar l’anella però el problema no eren les dents, sinó l'enorme musell que impedia arribar a les anelles. La tintorera va bufar definitivament malhumorada.
- És impossible -va afirmar ressignada na TuGa. - Gràcies de totes formes.
I va marxar mentre la tintorera l’observava amb una mescla de ràbia i condescendència.
Passada una estona, na TuGa va sentir unes veus i, curiosa, s’hi va acostar per veure d’on venien; eren una xigala i una llagosta que discutien ben enceses. Ansiosa per trobar a la fi una solució a l’angoixant situació, va voler interrompre la discussió.
- Eh! Hola, aquí, sóc na TuGa…
- T’estic dient… -continuava la xigala xerrant amb la llagosta quan es va girar -... na Tu...què?
- Na TuGa -va repetir amb un somriure forçat.
Mentrestant la llagosta seguia a la seva:
- No tens raó, no la tens i és que no la tens. Ho podries admetre!
- Què? Que no tenc raó? Mira, et dic que per fer un bon arròs de peix és molt millor…
- Me podrieu ajudar, per favor? -va interrompre la tortuga impacient.
- Bé, mira, no en xerrem més i a veure si aquesta t’ho farà entendre… -insistia la llagosta assenyalant na TuGa.
- Qui, aquesta? Sa tortuga? Amb això que duu fet un bolic penjat… -va dir la xigala despectivament.
- Exacte, precisament per això mateix… -va voler aprofitar na TuGa.
- Mira, anem a veure aquell grup d’escamarlans a veure si et convencen -va dir conciliadora la llagosta.
I així va ser com ambdues feren mitja volta i deixaren allà na TuGa amb la paraula a la boca i el seu problema sense resoldre.
Gairebé no havia pogut avançar més que uns pocs metres quan es va trobar un besuc que semblava perdre el temps i va pensar que, si no ho tornava a provar, se’n penediria sempre de no haver-se donat una darrera oportunitat.
- Hola, senyor besuc, com està?
- Beníssim -va respondre xalest- I tu?
- Doncs no tan bé, la veritat.
- Ah, idò jo estic genial, de veres.
- Jo tenc un problema -insistia la tortuga que alenava com podia.
- Idò, jo cap… Digues.
- Miri... -va dir na TuGa mostrant-li el problema en el qual estava embolicada .
- Digues, digues… -repetia el senyor besuc que no semblava adonar-se de la situació.
Na TuGa va tractar de nedar una mica per apropar-se al senyor besuc, però cada petit esforç li resultava esgotador.
- Aaaaaaah! Què és això? -Va exclamar el senyor besuc horroritzat.
- Una anella, una anella de plàstic. -va respondre trista i amb el poc alè que li quedava. - Crec que és de plàstic i no me’n puc desfer...
- Una anella! -va dir entusiasmat.- Fantàstic.
- Si em pogués ajudar a… -tractava d’explicar-li na TuGa.
- Et queda genial… On l’has trobada?
- Al torrent. N’està ple. -li va dir amb els ulls tancats.
- Una anella de plàstic! Trob que has tengut una gran idea… Idò jo estic fantàstic, com et deia, i ara me n’he d’anar. Eh! encantat de conèixer-te.
- De veres, per favor, per favor, necessit ajuda…
Però el besuc ja no la sentia, no perquè fos lluny, ni sord, encara que ho semblés, sinó perquè na TuGa ja no podia més. Es va deixar dur per la suau marea fins la…
- Marina!, Marina!, Marina!
Li va semblar que de nou la cridaven. De seguida ho va entendre tot. Va sortir veloç de la seva habitació, abans de partir de casa es va passar les botes, i va córrer carrer abaix fins al caminoll que duu cap al torrent. I allà hi havia na TuGa, la seva estimada tortuga, totalment embrollada. Va recórrer amb la mirada el torrent que tantes vegades havia vist però ara amb una consciència distinta. Allò que s’oferia als seus ulls va enfosquir els seus ànims. Per un instant, va pensar que alguna cosa havia de canviar.
De seguida, però, va recordar na TuGa i el fet que havia d’ajudar-la. Es va agenollar devora i, amb una mirada sincera però avergonyida, li va demanar perdó. Amb delicadesa, l’anella de plàstic, que a poc a poc havia anat ofegant la tortuga, la va agafar i després la va estirar amb totes les seves forces ja que se sentia còmplice silenciosa. Però sí que va fer un petit alè per haver alliberat na TuGa de la seva soga.
Va prendre aquesta com a testimoni de la irresponsabilitat i va pensar que seria com un amulet que li donaria forces per combatre aquella atrocitat.