El conte de Na Tuga

Na Marina va tancar el llibre. Sense adonar-se’n quedava captivada per aquelles paraules i, de sobte, va pensar que havia transcorregut cert temps des de l’últim avís dit rere la porta. El silenci la va inquietar. Va lliscar, gairebé deixant-se caure, amb la seguretat que els seus peus descalços trobarien l’estora però, aleshores, va començar a surar. Capbussada en el llum que sorgia de la lampareta de nit, va nedar fins arribar a la porta de la seva habitació. La va obrir d’una braçada. 

A través de l’aigua enterbolida va poder distingir una tortuga que al principi feia la impressió de ballar o fer tombarelles dins l’aigua. Del coll semblava que li penjava un collar fet d’anelles. Va decidir seguir-la. 

Quan no havia avançat gaire es va trobar un eriçó que es pentinava. 

- Hola, eriçó, com estàs? Som na TuGa, tal vegada tu em podries ajudar. 

- Uep, què fas amb això penjat pel coll? Quin desastre! 

- Precisament, no hi ha manera de llevar-me aquest collar.

- Si, un bon collar - va reprendre irònicament -… Això és una anella. D’on l’has agafada? 

- M’hi he posat a jugar al torrent… És molt incòmoda -deia na TuGa mentre feia l’esforç inútil de llevar-se-la. 

Na Tuga va continuar nedant malgrat que, com més avançava, més incòmoda se sentia. I se’n va endur un ensurt. Sense saber d’on, va trobar un anfós que semblava amagar-se. 

- Eh! Tu! Anfós! Què fas? 

- Calla, calla… 

- Ah, que jugues a fet i amagar. Em demanava si em podries ajudar, per favor. 

- Jo t’he d’ajudar a tu, clar -li va respondre angoixat- No tenc prou problemes, saps? 

- Necessit que algú m’ajudi a llevar-me aquesta anella, cada vegada me molesta més -na TuGa va estirar-la d’una banda i la va estrènyer fins ofegar-la. 

- No veus que… Ja són aquí! 

- Quin ensurt! Ha anat d’un pèl…- va dir na TuGa. 

- Sí, però la meva capacitat de camuflatge és infal·lible -va respondre sagaç la sípia. 

- Que et dediques a l’espionatge? - I els ulls de na TuGa s’obriren expectants. 

- Shhhhhhhhhh, discreció. Agent sípia per servir-la -va dir mentre es quadrava portant-se un dels tentacles al seu cap. 

- Ups, sí, disculpa, agent sípia. -I un indici d’esperança es va dibuixar en el seu rostre. -Potser em podries ajudar a llevar-me aquesta anella que m’està ofegant. 

- Oh, sens dubte, aquesta és una missió per jo… No serà per falta de braços -va dir mentre els agitava orgullosa. 

En el moment de veure una tintorera va recuperar el somriure, tan sols esperava que aquesta estigués de bon humor, i li pogués donar un cop de dent asserralada. 

- Bon dia, madò tintorera, com va? 

- Va... com ha d’anar. Tu no fas molt bona cara -va rematar menys arisca de l’habitual. 

- Creis que em podrieu ajudar a llevar-me aquesta anella que duc enganxada? Tal vegada amb el seu barram... 

- Mira, que vaig anar al dentista no fa gaire i ara m’has de venir tu a posar-me a prova les dents. 

- Per favor, no li costa res.

I cap allà va anar la tintorera per mirar de tallar l’anella però el problema no eren les dents, sinó l'enorme musell que impedia arribar a les anelles. La tintorera va bufar definitivament malhumorada. 

- És impossible -va afirmar ressignada na TuGa. - Gràcies de totes formes. 

I va marxar mentre la tintorera l’observava amb una mescla de ràbia i condescendència. 

- Eh! Hola, aquí, sóc na TuGa… 

- T’estic dient… -continuava la xigala xerrant amb la llagosta quan es va girar -... na Tu...què?

- Na TuGa -va repetir amb un somriure forçat. 

Mentrestant la llagosta seguia a la seva: 

- No tens raó, no la tens i és que no la tens. Ho podries admetre! 

- Què? Que no tenc raó? Mira, et dic que per fer un bon arròs de peix és molt millor… 

- Me podrieu ajudar, per favor? -va interrompre la tortuga impacient. 

Gairebé no havia pogut avançar més que uns pocs metres quan es va trobar un besuc que semblava perdre el temps i va pensar que, si no ho tornava a provar, se’n penediria sempre de no haver-se donat una darrera oportunitat. 

- Hola, senyor besuc, com està? 

- Beníssim -va respondre xalest- I tu? 

- Doncs no tan bé, la veritat. 

- Ah, idò jo estic genial, de veres. 

- Jo tenc un problema -insistia la tortuga que alenava com podia.

- Idò, jo cap… Digues. 

- Miri... -va dir na TuGa mostrant-li el problema en el qual estava embolicada . 

- Digues, digues… -repetia el senyor besuc que no semblava adonar-se de la situació. 

- Marina!, Marina!, Marina!

Li va semblar que de nou la cridaven. De seguida ho va entendre tot. Va sortir veloç de la seva habitació, abans de partir de casa es va passar les botes, i va córrer carrer abaix fins al caminoll que duu cap al torrent. I allà hi havia na TuGa, la seva estimada tortuga, totalment embrollada. Va recórrer amb la mirada el torrent que tantes vegades havia vist però ara amb una consciència distinta. Allò que s’oferia als seus ulls va enfosquir els seus ànims. Per un instant, va pensar que alguna cosa havia de canviar.