Rock Estatal - Música IES 2015-16
Data de publicació: Dec 03, 2015 9:57:14 AM
A continuació hi teniu una selecció crítica de 50 grans temes del nostre Rock als darrers 50 anys, des del Pop-Rock al Flamenco-Pop, tot passant per estils com el Punk, el Heavy o el Mestissatge, en castellà i en català.
Fer una llista de temes musicals reeixits no és tasca fàcil. Tanmateix, és com fer un trencaclosques per als freaks. És el nostre cas. Malalts de música, o siga, que ens apassiona. Si havíem tingut un llistat de temes internacionals, ara en tocava de nacionals.
Confese que fer aquesta llista ha sigut més difícil que la darrera: tenim prou clar quins són els referents a fora però a sovint no ho tenim tan clar a dintre. Això no demostra altra cosa que el fet que, d'una banda, la pop-rock-music és d'arrel anglosaxona i d'un altra (i derivat d'aquesta) que no en tenim el mateix respecte ni som conscients de la nostra tradició, és a dir, que no ens valorem com toca. Ja ho deia Loquillo, ací als artistes clàssics se'ls oblida tot i continuar sent protagonistes de trajectòries interessants.
En qualsevol cas, l'altra dificultat i més evident que se'ns plantejava era quin criteri/s mamprendre. Han de ser tots els estils? En quin moment un estil acaba de ser pop-rock per esdevindre quelcom més concret? Ha sigut el que ha passat en artistes imprescindibles que a sovint hi són a les llistes de mitjans especialitzats com ara el Serrat o Camarón. Hem considerat però, que s'endinsaven “perillosament” en gèneres més autòctons (cantautor i flamenc respectivament) i que, potser, mereixen capítol i anàlisi apart. Dit açò, crec que hem sigut prou escrupolosos i hem reunit pop i rock per suposat, a més de derives com el ska fins al mestissatge, el punk fins el gòtic, el hard rock fins el heavy, la rumba fins el flamenc-blues, l'indie dels '90... si alguns estils no han estat suficientment representats (o directament no hi són) perdoneu les nostres limitacions... i les nostres afinitats, òbviament; una llista es fa amb el cap però també amb el cor. Seria difícil justificar per què Los Enemigos en lloc de Extremoduro, per què El Niño Gusano per sota de Australian Blonde o Nosoträsh, parlant d'ítems equivalents. I és que, a l'hora de seleccionar, també hi jugava un paper important el nostre trànsit vital. De fet, en alguns casos hem volgut contar-vos les nostres experiències al voltant del tema seleccionat. El nostre bagatge potser faça que la dècada més representada siguen els '80, els a sovint massa idealitzats '80. No falten els qui clamen contra l'excés d'importància que se li ha donat a aquesta època. El cas fou que Espanya s'obrí a la modernitat, superà una època força fosca, la de la dictadura i això afavorí la germinació d'artistes i formes atrevides i el país esclatà en una ona de creativitat com mai no s'havia vist. Intentar respectar totes les dècades no significa que no s'hajam decantat per una, com en aquest cas, doncs 21 de les 50 referències pertanyen a la dècada “prodigiosa”. No és casualitat que l'any 1980 compartisca 5 referències clau. Com obviar “Déjame”, “Pongamos que hablo de Madrid”, “No dudaría” o “La chica de ayer”? I hui pot sonar demodé però un dels tres conjunts patris amb més èxit a Europa també publicava al 1980. A voltes, com en aquest darrer cas, els Barón Rojo, ha pesat més a la balança la importància en sí com a banda i fenomen representatiu d'una era i estil que com a cançons amb entitat. No obstant, el criteri predominant, encara que hem volgut ajuntar importància de la cançó i l'artista, ha sigut el primer, el de la cançó i les seues reminiscències i influència com a himne i retrat d'un determinat moment. Per tant hi són artistes que potser no van deixar una empremta massa profunda com Los Piratas però que aconseguiren parir un himne generacional com “Años '80”. En el mateix sentit, hi han doloroses absències (altra volta les nostres limitacions i gustos) com els Family , 091, Andrés Calamaro, Solera, Smash, Triana o Vainica Doble, per posar alguns exemples malgrat que també hem pensat que alguns d'ells tenien substituts en altres referències que hem adjuntat.
També es notòria la baixa presència de dones al llistat, ben sabut és que el pop-rock ha sigut tradicionalment “cosa d'homes”, com manifestació de que ens queden moltes coses a fer encara al tema de la igualtat. Així i tot, apareixen Luz Casal, La Mala Rodríguez, Alaska o Ana Torroja als reeixits Mecano. Altre cop, la sagnant absència de les inclassificables Vainica Doble, al remat, una de les grans mancances del llistat.
Quant a la distribució geogràfica, cal fer un aclariment. Com que el nostre IES s'inscriu a zona catalano-parlant era lògic “sacrificar” alguns artistes per tal de retractar com esdevé el pop-rock a la zona de Catalunya, País Valencià i les Illes, de tots els quals assenyalem propostes. Eixe “sacrifici” possiblement afecta a algunes zones i els seus respectius moviments que han quedat relegats, la més evident la moguda punk al País Basc amb Eskorbuto, La Polla Records, Negu Gorriak o Kortatu si bé els més sorneguers Siniestro Total, gallecs, poden suplir el buit. El Gijón Sound als '90 tampoc hi és. Per contra i, a banda del que hem esmentat, la Movida Madrileña està suficientment documentada i quant al rock andalús, tot i no tocar la seua vessant més progressiva (Gong, Smash, Triana...) tenim al gran Kiko Veneno i als germans Amador (que participaren amb el primer en el projecte simplement anomenat Veneno) formant Pata Negra.
En resum, ací vos deixem si vos apeteix, un xicotet però saberut mostrari que, millor o pitjor és reflex del que humilment considerem com música imprescindible per entendre el nostre voltant. Com es sol dir, “son todos los que están pero no están todos los que son”.