MÚSICA A
L' ANTIGUITAT
El període de la música antiga compren des dels inicis de l'escriptura i la caiguda de l'Imperi Romà (476 d.C). A grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis.
La música, com a art connatural a l'ésser humà era omnipresent en la vida de les persones de l'edat antiga, és a dir, que hi era a tot arreu. Tothom feia música d'una manera o una altre en ocasions de quotidianitat i especials (cerimònies, celebracions...).
A l'època antiga van aparèixer els primers reculls musicals escrits. S’han conservat d’aquella època instruments musicals, retalls de notacions musicals, múltiples representacions de músics d’uns 3000 anys d’història (del 2900 a.C. fins al 395 d.C).
Antic Orient
Des dels temps més antics, a la Xina la música era tinguda en màxima consideració. Totes les dinasties li dediquen un apartat especial. Encara avui la música Xinesa està amarada de la tradició secular, llegendària i misteriosa d'una de les filosofies més antigues del món.
En el teatre xinès tradicional, la música juga un paper fonamental annex a les representacions. Els paràmetres a l'hora de triar, els repertoris sempre han estat concordants amb la recerca de l'harmonia social, dins el context històric de cada moment, amb la seva estètica corresponent.
"Costumes and Armor of Tang Dynasty"
"Birdsong in hollow valley"
aquesta cançó que es titula "Cançó d'ocell en la vall buida" és una representació de la música dinàstica de l'antiga Xina.
Avui en dia es continua cultivant i cuidant molt la música tradicional, en general, en tots els països de l'orient.
Mesopotàmia
A Mesopotàmia els músics eren considerats persones de gran prestigi, acompanyaven el monarca no només en els actes de culte sinó també en les sumptuoses cerimònies de palau i en les guerres. L'arpa és un dels instruments més apreciats a Mesopotàmia.
Antic Egipte
La música a Egipte posseïa avançats coneixements que eren reservats per als sacerdots, a l'Imperi Nou utilitzaven ja l'escala de set sons. Aquest poble va comptar amb instrumentari ric i variat, alguns dels més representatius són l'arpa com a instrument de corda i l'oboè doble com a instrument de vent.
La música egípcia intervenia en totes les etapes de la vida. Ballarina i flautistes acompanyaven als treballadors en el camp o en les festes de verema. Particular relleu o desenvolupament es donaria en els temples i cerimònies religioses. També es va desenvolupar la música en l'àmbit militar. Els instruments musicals que destaquen a Egipte són: l'arpa, la lira, el llaüt i el sistre. El sistre és un instrument de percussió amb un marc de fusta en forma d'U i unes barres metàl·liques. En els instruments de vent comptaven amb la flauta recta i la xirimia doble i més en les desfilades militars es feia servir la trompeta. Entre els personatges destacats en el món de la música egípcia destaquen: Pitàgores, un grec ensenyat en els temples egipcis que era un matemàtic musical. També Ptolemeu i Ctesibi, que va inventar l'òrgan hidràulic. Instrument en què el subministrament d'aire dels tubs el dóna un mecanisme que utilitza la pressió de l'aigua. Era una música no sistematitzada, però sabem que combinava una sèrie limitada de sons no massa allunyats els uns dels altres.
Arpa arquejada portàtil.
Després de realitzar diferents estudis es va arribar a la conclusió que feien créixer les acàcies (una espècie d'arbres) arquejades per fer aquestes arpes.
Antiguitat clàssica: Grècia
És dels grecs d'on ve la paraula música (Mousiko) que engloba tant la poesia com la dansa i la música. Consideraven que la música té el seu origen en els déus i molts grecs com Plató la consideraven la base de l'educació. L'escriptura musical la realitzaven amb les lletres de l'alfabet. Com que hi ha diferents escales que al seu torn formaven modes, que és d'on deriven els nostres sons moderns. De la gran importància que la música va arribar a Grècia són mostra com esdeveniments com la competició musical que se celebrava cada any a Atenes, les cançons que acompanyaven les representacions teatrals i els freqüents festivals en honor al déu Dionís. Els instruments musicals més destacats van ser: l'arpa, la lira, la cítara, l'aulos (que és una mena de flauta de doble broc), els krotala (castanyoles) i els kymbala (címbals), el sistre i diversos tipus de tambors com ara el tympanon .
Antiguitat clàssica: Roma
La música a Roma és hereva de la música en altres civilitzacions, especialment de la grega. Des de l'antiguitat van existir escoles de flauta i trompeta. En aquesta època adquireixen gran importància les representacions teatrals acompanyades per música i l'acompanyament musical a l'amfiteatre, a més joglars i acròbata actuaven pels carrers de la ciutat acompanyats de persones que tocaven la pandereta i la tíbia (flauta en forma d'os). Era freqüent que els patricis més rics donessin concerts a les seves viles. Entre els instruments musicals de Roma destacaven trompetes i Ambal (plats metàl·lics), la tíbia i es valien de tambors i òrgans. La música militar va tenir un gran desenvolupament en aquesta època. Roma va conquistar Grècia, però la cultura d'aquesta era molt important, i encara que totes dues cultures es van fondre, Roma no va aportar res a la música grega. Això sí, va evolucionar a la manera romana, variant de vegades la seva estètica. Habitualment s'utilitzava la música en les grans festes. Eren molt valorats els músics virtuosos o famosos, afegint vessants humorístiques i disteses a les seves actuacions. Aquests músics vivien d'una manera bohèmia envoltats sempre de festes. En els teatres romans es representaven comèdies a l'estil grec. Els autors més famosos van ser entre altres Plaute i Terenci. La tragèdia va tenir transcendència sent el seu màxim cultivador Sèneca.
Quan l'imperi romà es consolida, arriba la immigració que enriqueix considerablement la cultura romana. Van ser rellevants les aportacions de Síria, Egipte i Espanya. Tornen a aparèixer antics estils com la citarodia (versos amb cítara) i la citarística (cítara sola virtuosa). Eren habituals els certàmens i competicions en aquesta disciplina. Malgrat tot això, no està clar que Roma valorés la música d'una forma institucional o cultural.