Glossari

Tècnica

Entenem per tècnica la manera com es treballa (procediments) el material o materials que es volen emprar per a fer l’escultura. Així doncs, no ens ha d'estranyar que les tècniques escultòriques vagin molt lligades al tipus de material que s’empra per esculpir una obra. Així, en l’escultura podem parlar de les tècniques següents:

TALLA: consisteix en treure material a través de l’ús de les eines adequades. S’aplica fonamentalment a la pedra, fusta i ivori.

FOSA: (també anomenada BUIDATGE). Consisteix a preparar un motlle on es vessa metall escalfat fins a l’estat líquid. Un cop refredat el metall, es trenca el motlle i queda l’obra a la vista. Una de les tècniques específiques de la fosa és l’anomenat mètode de la cera perduda, molt emprat per aconseguir obres amb una fina capa de material.

MODELATGE: consisteix en afegir material que es pot manipular (mal·leable). Sol utilitzar-se amb materials com la cera, el fang, estucat, guix o escaiola.

FORJA: consisteix en adaptar, modificar un metall escalfat a altes temperatures fins a donar-li la forma volguda.

Materials

D’entre els nombrosos materials emprats al llarg de la història de l’art pels escultors en destacarem els següents:

FANG: argila natural, composta de silicat d’alumini, de vegades contaminat per òxid de ferro. Es treballa afegint-hi material (modelatge) i el seu principal problema consisteix en la poca resistència al seu mateix pes, per això l’obra ha de ser buida de dins, sobretot si s’ha de coure.

D’escultures fetes amb fang en podem destacar de vàries classes:

• terracota: figura de fang cuit, policromat o no. La tècnica de la terracota consisteix en pastar l’argila i deixar-la assecar a l’ombra. Quan està seca es cou al forn. Si es vol que la peça adquireixi una tonalitat vermella s’ha de fer la combustió amb oxigen (oxidada); en canvi, si es vol que aconsegueixi una tonalitat grisosa o negra s’ha de fer la combustió sense oxigen (reduïda).

• ceràmica: art de fabricar vaixelles o recipients. La tècnica més antiga de treball és l’enrotllat en espiral tot i que ja de molt antic l’home va aprendre a fabricar-ne amb torn o amb motlle. Segons el material i la temperatura de cocció, en la fabricació de ceràmica es distingeixen:

- pisa: argila fina, opaca, de color blanc ivori. Cuita entre 1000º i 1300º.

- majòlica: loza amb esmalt de reflexos metàl·lics.

- porcellana: pasta d’argila blanca composta de caolí i feldespat. Cocció a altes temperatures. Peces resistents.

- gres: argila amb molt de sílice. Vitrifica a temperatures elevades (1300º). Peces molt dures, de parets fines i gairebé transparents.

·PEDRA: És segurament el material més emprat en escultura al llarg de la Història de l’art. Es pot classificar segons el seu origen geològic, les seves característiques... Podem distingir entre:

· roques toves: alabastre, sorrenques, calisses... i en general totes les roques sedimentàries.

· roques dures: marbres (blancs i de color).

· roques molt dures: roques eruptives (basalt, pòrfir, jasp, sílex, diorita, granet...).

La tècnica pròpia del treball de la pedra és la talla (treure material).

FUSTA: és un material delicat. S’ha de fer servir fusta ben seca, lliure d’esquerdes i nusos, de porus fins i ha d'estar tallada en la fase de la lluna més apropiada per a la seva espècie. De fustes podem distingir-ne vàries:

· fustes toves: pi, pi de Flandes, cirerer, perer.

· fustes semitoves: noguer, xiprer, alzina, til·ler, olivera.

· fustes dures: caoba, eben o banús, roure, boix.

La fusta tambè és un material amb una important reputació en la tradició escultòrica. La fusta adient per a la talla ha d'estar neta de nusos i esquerdes, i amb els porus més fins possibles.

La tècnica pròpia de la fusta s’anomena TALLA, que consisteix a treballar treient trossos de material en la mateixa direcció que la fibra. Quan es vol policromar, un cop acabada la talla, la peça s’entela, s’enguixa i es pinta al temple o a l’oli. Hi ha tres tècniques per a policromar la fusta:

- estofat: tècnica que consisteix a aplicar color sobre pa d’or per raspar-lo i deixar a la vista l’or.

- encarnat: consisteix en aplicar color carn a les parts del cos no tapades per les vestidures.

- daurat: aplicar làmines o pans d’or.

En ser un material orgànic, la fusta és caduca. Pot ser atacada pels corcs, els fongs i els tèrmits; però el seu principal perill és la humitat, que bufa les fibres. La restauració de peces menjades pels corcs es fa amb fumigacions i injeccions de productes químics específics. Quan la peça ha estat trobada al fons del mar és necessari que s'assequi a poc a poc i que s’endureixi la fusta amb substàncies que la consolidin.

METALL: de metalls emprats en l’escultura en podem distingir de diferents tipus:

· bronze: aleació de coure i estany. En la seva composició també hi pot haver zinc o plom. Se sol emprar amb la tècnica de la fosa i és molt corrent d’utilitzar la tècnica anomenada de la cera perduda que consisteix a preparar un motlle en fang, cobrir aquest motlle amb una capa uniforme de cera, recobrir-lo amb una altra capa d’argila i introduir-hi el metall fos que passa a ocupar, pels efectes de la calor, el lloc de la cera fosa. Un cop refredat es retira tant el motlle exterior com l’interior. 

El bronze és de color vermellós i brillant, però amb el temps es torna negre. Pot imitar-se aquesta tonalitat, tractant la peça amb oli; si a més es frega amb vinagre es torna verdós. En certs moments històrics el bronze s'havia cobert amb una capa de daurat o de platejat.

· or i plata: treballat amb la tècnica de la forja, és a dir el modelatge de fines làmines que s’adaptaven a una lànima de pedra o fusta. Si es combina l’or i l’ivori resulta l’anomenada escultura crisoelefantina.

· ferro: es pot diferenciar segons la tècnica que s’utilitzi entre:

- el ferro forjat, que es treballa a cops de martell sobre una farga en calent o en fred i soldant les peces.

- el ferro fos, que es treballa vessant el ferro líquid en motlles preparats.

· plom, llautó i acer: metalls considerats com a no nobles en èpoques anteriors, però que han estat revaloritzats per l’escultura del segle XX.

GUIX: substància natural de presentació en forma de pols i color blanc formada per sulfat de calç. Normalment es treballa endurint-lo amb aigua i amb la tècnica del motlle que s’unta amb greix o oli perquè no s’adhereixi. El guix també es pot tallar si és una mica humit.

CERA: la composició que s’utilitza és cera d’abelles barrejada amb greix animal, trementina i betum per donar-li color i duresa, un cop seca. Es treballa amb una tècnica semblant al fang.

ESTUCAT: barreja de pols de marbre, alabastre o guix i calç morta. És molt usat per a reproduccions de baixosrelleus i per a aparells de retaules o escultures que hagin de ser policromades. És lleuger i barat, però fràgil.

ALTRES MATERIALS: l ’escultura contemporània ha fet servir materials que tenia al seu abast i que, de vegades, eren efímers: fibra de vidre, vinil, metacrilat, paper, pedra sintètica, resines, roba, gel, sorra...

Eines

Les eines que s’utilitzen en escultura van molt lligades a la tècnica que s’empra en el procediment escultòric. La major part de les eines de l’escultor són eines que punxen o tallen. L’artista escultor ataca la matèria pressionant l’eina directament o picant-la amb un martell. Enfront de l’esforç mental que guia el pinzell del pintor, l’esforç de l’escultor és fonamentalment físic. Podem destacar-ne les següents:

ABRASIUS: serveixen per allisar la superfície de la pedra i el marbre; podem destacar-ne la pedra tosca o volcànica, l’esmeril i la sorra de mar.

BURIL: eina que s’utilitza per treballar el metall.

CISELL: instrument tallant de fulla recta que pot servir tant per treballar la pedra com el metall.

GÚBIA: Instrument tallant de fulla corba, el que permet anar formant les superfícies còncaves i convexes; n’hi ha que serveixen per treballar la pedra i d’altres per la fusta.

MARTELL: instrument que serveix per acompanyar i augmentar la força dels punxons en el procés de desbastat del material (sobretot la pedra).

PUNXÓ: instrument en forma de punxa que forada i treu material. Molt emprat en el treball de la talla.

RASPADORS: serveixen també per allisar o suavitzar, com els abrasius, però en aquest cas són indicats per treballar el metall i la fusta. El més conegut és la llima.

TREPANT (TALADRE): serveixen per foradar o profunditzar la pedra. Actua a percussió, amb una punxa llarga i recargolada que provoca grans forats. L’ús del trepant és molt indicat per al treball de barbes i cabells, fosses nassals i interior de l’oïda.

En el cas del modelatge l’eina més emprada és la mà.

Formes

En escultura parlem de forma per assenyalar la configuració que presenta globalment l’objecte escultòric, des del punt de vista de qui la contempla. D’aquesta manera podem assenyalar:

EXEMPTA: (en castellà es coneix també com a "escultura de bulto redondo"). Es representa la figura independent del marc arquitectònic o fora del pla. Permet contemplar l’objecte escultòric des de qualsevol angle (360º).

RELLEU: l ’objecte escultòric està tallat només sobre una de les superfícies d’un bloc (pla). També és tridimensional, però no està feta per ser contemplada des de tots els angles.

Tipologies

En funció de la forma els objectes escultòrics poden ser classificats segons la tipologia següent:

· Les escultures exemptes poden ser:

BUST: anomenat també retrat. Representació parcial de la figura humana, la part superior (cap, coll i part superior del tòrax).

DEMPEUS: representa una figura única situada en posició aixecada (a peu dret).

EQÜESTRE: es representa la figura sobre un cavall.

GRUP: representa dues o més figures humanes o animals, o totes dues, en el mateix tema.

JACENT: es representa la figura estirada o ajaguda.

ORANT: es representa la figura de genolls, en actitud de pregària.

SEDENT: representa una figura en posició asseguda.

TORS: representació parcial de la figura humana, sense les extremitats ni el cap.

· Els relleus poden ser:

ALT RELLEU: constituït per figures que sobresurten més de la meitat del seu volum des del fons del bloc.

BAIX RELLEU: les figures representades sobresurten menys de la meitat del seu volum o gairebé gens.

MIG RELLEU: la figura ressalta la meitat del seu volum.

RELLEU EXCAVAT I REFÒS: quan la línia del contorn de les figures, objectes o escriptura és excavada, no sobresurt del pla o només és una silueta resseguida enfonsada.

Ablució: acció de rentar el cos per purificar, utilitzada pels musulmans abans d’entrar a un lloc sagrat.

Albarrana: torre que hi havia fora murs d’una fortificació, amb funció defensiva i de talaia.

Alcassaba: recinte fortificat a l’interior d’una població emmurallada, per a refugi dels habitants i de l’exèrcit.

Alcàsser: palau reial fortificat d’una ciutat islàmica emplaçat en un lloc estratègic.

Alfòndec: conjunt d’edificis islàmics on els mercaders forasters podien allotjar-se i efectuar tota mena d’afers comercials.

Alicatat: mosaic de ceràmica esmaltada, amb combinació de motius poligonals i estrellats, destinat a la decoració de paviments, sòcols i arrambadors, característic de l’art islàmic.

Aljama: mesquita principal d’un nucli urbà.

Alquible: mur d’una mesquita orientat cap a la Meca.

Aniconisme: absència d’icones.

Arabesc: és el motiu decoratiu que consisteix en l’entrellaç de línies i figures geomètriques en sèries indefinides; de vegades es barreja amb formes vegetals.

Arc de ferradura: arc format per un segment de circumferència de més de 180º amb el centre situat per damunt de la línia d’arrencada.

Arc mixtilini: arc l’intradós del qual està format per línies rectes i línies corbes.

Arc peraltat: arc amb la línia d’arrencada per sobre de la imposta.

Arrabà: element decoratiu en forma de motllura rectangular que emmarca els arcs de les portes i de les finestres en construccions islàmiques.

Atauric: element decoratiu de temàtica vegetal més o menys estilitzada, propi de l’art islàmic.

Caravanserrall: edifici islàmic per a descans de les caravanes, amb habitacions, magatzems i estables.

Carcanyol: espai a cada costat d’una volta comprès entre l’extradós de la volta i el de les voltes contigues o les prolongacions dels murs sobre els quals recolza la volta.

Decoració epigràfica: decoració amb inscripcions. En una religió sense imatges, l’escriptura és l’única manera eficaç de recordar als fidels els missatges religiosos.

Enteixinat: conjunt de cassetons amb què és adornat un sostre.

Estuc: pasta feta generalment de ciment blanc, calç o guix amb sorra i marbre polvoritzat que s’aplica a una paret, a una columna, etc.

Guixeria: obra decorativa, generalment mural, feta amb guix.

Hammam: banys islàmics, públics, que també servien de lloc de reunió.

Hàram: sala d’oració d’una mesquita, generalment dividida en naus orientades perpendicularment a l’alquible, que és el mur de la capçalera, orientat a la Meca.

Horror vacui: tendència a cobrir tota la superfície d’un espai arquitectònic, escultòric o pictòric amb multitud d’elements decoratius.

Iwan: sala d’una mesquita coberta amb una volta i oberta al pati.

Madrassa: edifici islàmic destinat a l’ensenyament de l’Alcorà, generalment amb un pati envoltat de quatre iwans.

Maqsura: espai d’una mesquita situat davant el mihrab i diferenciat de la resta per unes arqueries i una major decoració, destinat a l’oració dels dirigents polítics.

Medina: nucli central de la ciutat islàmica.

 Mesquita: temple destinat al culte islàmic.

Mesquita basilical: mesquita derivada de la planta basilical i constituïda per un nombre elevat de naus perpendiculars a l’alquible, formant una gran sala hipòstila.

Mesquita persa: mesquita formada per un gran pati quadrangular envoltat de quatre iwans que comuniquen amb les dependències.

Mesquita turca: mesquita de planta central coberta per un sistema de cúpules i semicúpules recolzades en grans pilars.

Mida: font de les ablucions situada al mig d’un sahn.

Mihrab: fornícula situada més o menys al centre de l’alquible d’una mesquita. La seva funció pot ser utilitària (projectar la veu de l’imam que dirigeix l’oració), o simbòlica (recordar la presència del Profeta, del qual no es permet fer cap mena de representació).

Mímbar o púlpit: trona esglaonada, de fusta, situada a la dreta del mihrab d’una mesquita i destinada a la lectura i la predicació de l’Alcorà.

Minaret o Alminar: torre des de la qual el muetzí crida a l’oració als seguidors de l’islamisme. Es troba situat a un dels extrems del pati de la mesquita, amb planta circular o quadrada.

Mocàrab: element decoratiu, propi de l’art musulmà, de guix o fusta, obtingut mitjançant la combinació geomètrica de prismes acoblats i truncats per l’extrem inferior en forma de superfície còncava (a manera d’estalactites). Adorna la part interior de cúpules i voltes i també s’utilitza en capitells.

Nassarí: art del període nassarita a la península Ibèrica (1238-1492). L’art islàmic té un darrer període d’esplendor en aquesta etapa (es construeix l’Alhambra de Granada).

Sebka (pany de): element decoratiu arquitectònic propi de l’art islàmic consistent en una retícula de rombes lobulats i mixtilinis. Aquesta decoració va ser introduïda pels almohades i es va difondre a partir del segle XII per àmplies zones del món islàmic.

Sahn: pati porticat d’una mesquita on hi ha la mida o font per les ablucions rituals. És el lloc de purificació abans de l’accés als recintes sagrats.

Sòcol: element arquitectònic sortint al peu d’una paret o pilar, sota la base d’una columna, estàtua, gerro o altre ornament.

Esfumat: Pres de l'italià sfumato. Tècnica utilitzada per primer cop en la pintura a l'oli per Leonardo da Vinci que consisteix en difuminar els contorns de les figures amb la qual cosa s'aconsegueixen efectes atmosfèrics. Com a exemple el famós retrat de la Gioconda avui en el museu del Louvre.

Perspectiva: Del llati perspectiva i de perspicere, veure a través de. 

Sistema o artifici que permet representar sobre una superficie plana de dues dimensions l'efecte volumètric dels objectes, en un entorn de profunditat fingida. Els dos principals sistemes de perspectiva són: perspectiva linial i perspectiva aèria. 

Perspectiva linial: és aquella que per a la seva formació té en compte les línies que convergeixen en un punt de fuga. Per comprendre-la millor tothom pot realitzar dues experiències: 

a) Si ens situem entre les dues linies del ferrocarril, percebrem la convergència de les linies paral·leles de les vies. 

b) Si ens situem en una habitació buidz, les línies del sòl i de les parets semblen convergir on es troba el nostre punt de vista. Emprant aquesta perspectiva, el pintor situa les figuerres en diferents plans, paral·lels al fons, interposant el buit entre unes figures i d'altres. 

Un exemple és El Sant Sopar de Leonardo da Vinci. 

Perspectiva aèria: Perfecciona la perspectiva linial, representant l'atmòsfera que envolta els objectes difuminant les línies convergents, eliminant els límits de la forma i del color i donant una impressió molt real de la distància. 

Un exemple: Les Menines de Velàzquez. 

Serpentina ( forma serpentinata): Derivat de serp. Forma característica de l'escultura del Manierisme que consisteix en donar a les figures humanes un moviment giratori, contorsionat, artificiós. 

Un exemple: El rapte de les sabines de Giambologna.