Egipte, el regal del Nil

L'art egipci estava molt relacionat amb la creença en el més enllà: l'ànima del difunt (ka) havia de tornar al cos en el moment de la resurrecció. Per això, la mort era un trànsit que s'acompanyava amb un ritual complex i la momificació. Els faraons i els poderosos es van fer construir sarcòfags luxosos i sepulcres monumentals. De la mateixa manera s'entenen les nombroses inscripcions i pintures que decoraven aquestes grans cambres funeràries.

Els egipcis adoraven molts déus (politeisme) i els més importants eren Ra (déu del Sol), Osiris (déu de la resurrecció representat com una mòmia i fill de Ra), Isis (mare dels déus, germana i esposa d'Osiris i representant del tron celeste), Hathor (deessa celeste representada com una vaca), Horus (el rei dels déus representat com un falcó), Anubis (amb cap de xacal), Amon (l'ocult, identificat amb Ra), etc. Els déus es reencarnaven en les estàtues i habitaven als temples, dels quals s'encarregaven els sacerdots.

La religió egípcia explica que Osiris va ser assassinat pel seu germà Sethi per prendre-li el tron, però va ressuscitar després de la seva mort gràcies a la momificació que li va practicar Isis juntament amb Anubis. El seu fill Horus va venjar la seva mort, va restituir l'ordre, va recuperar el tron dels déus i es va proclamar el seu rei.

El faraó déu s'identificava amb Horus durant la vida i amb Osiris en el moment de la mort, per la qual cosa es creia en la seva resurrecció sempre que pogués disposar del seu cos. Per aquest motiu s'embalsamava el cos per poder mantenir-lo incorrupte. Aquesta segona vida s'entenia com quelcom molt material i lligada a les necessitats terrenals, per això s'oferia pa i cervesa al difunt, entre altres coses. Durant la seva vida, el faraó preparava la seva morada eterna de pedra per assegurar la seva pervivència, i hi dipositava l'aixovar funerari que li havia de proporcionar la comoditat necessària en el més enllà.

L'arquitectura a l'antic Egipte destaca per tres característiques:

• • a) Les edificacions són molt grans, és a dir, colossals i monumentals.

  • b) L'ús de grans carreus de pedres tallats d'una manera uniforme.

  • c) El seguiment d'unes regles fixes i inamovibles.

Són obres d'estructura arquitravada o de llinda, és a dir, sense arcs ni voltes. Les construccions egípcies més importants són les tombes i els temples.

Les tombes: una arquitectura per a l'eternitat

Els egipcis donaven molta importància a la vida d'ultratomba, i les classes acomodades preparaven, al llarg de la vida, la seva última morada. Aquesta preocupació explica el seu afany per la medicina i els rituals de momificació, perquè el cadàver s'havia de conservar incorrupte per assolir la resurrecció.

Els monuments relacionats amb la vida d'ultratomba són les mastabes (paraula d'origen àrab que significa banc), les piràmides i els hipogeus.

Els temples: la casa dels déus

Els temples eren grans construccions dedicades als déus egipcis. A l'Imperi Antic es coneixen alguns temples com el de Niuserre, però, tanmateix, és a l'Imperi Mitjà i a l'Imperi Nou quan es van desenvolupar els grans temples a Tebes, dedicats a Amon.

Com a exemples dels temples egipcis, destaquen els conjunts de Karnak i Luxor. S'hi accedia a través d'una avinguda d'esfinxs, anomenada dromos. Aquesta avinguda conduïa fins a la porta del temple formada per dues grans pilones. L'entrada estava formada pels dos murs en talús davant dels quals es col·locaven un o diversos obeliscs. Tot el recinte del temple estava emmurallat. A continuació hi havia la sala hípetra, un gran recinte descobert flanquejat a cada costat per una filera de columnes. Aquest espai era l'única part pública del temple. Després hi havia la sala hipòstila o de columnes, més altes al centre, que formaven una mena de nau central per millorar la il·luminació interior. Aquesta sala estava dividida en diverses naus.

L'última part del temple era la cel·la o sancta sanctorum, estança que albergava la imatge del déu i que tenia una única obertura o porta, per on accedien el faraó o el sacerdot, els únics que hi podien entrar. Al costat hi havia una cambra, on es guardava la barca en la qual el déu Amon era passejat, en processó, els dies festius.

Els capitells de les columnes dels temples egipcis podien ser: papiriformes, lotiformes, palmiformes, campaniformes i hathòrics, i a sobre s'hi recolzaven els arquitraus o les llindes de la coberta. Els fusts de les columnes estaven policromats amb relleus referits a temes religiosos o gestes dels faraons.

Durant l'Imperi Nou apareix un tipus de temple anomenat espeu, excavat als penya-segats, amb la façana esculpida a la roca, la finalitat del qual era exclusivament funerària i de record a un faraó. Destaquen el de Ramsès II a Abu Simbel i el de la reina Hatshepsut a Dayr al-Bahari.

Pel que fa a l'arquitectura civil, només és coneguda a través de testimonis arqueològics, entre els quals destaca la ciutat d'Akhenaton.