Roma

Tot i que no se sap del cert l'origen del poble etrusc, la tradició diu que era un poble que, al segle X aC, procedent de l'Àsia Menor, es va instalar a les valls  i turons del territori que correspon a la Toscana actual. 

Durant el s. VIII aC ja comerciaven amb les colònies de la Magna Grècia i amb altres pobles, com ara els llatins i els sabins, que vivien en el centre de la península. 

La cultura etrusca es manifesta com una barreja molt interessant d'art grec i art oriental, i el seu desenvolupament va determinar en bona mesura l'art romà posterior. Totes les manifestacions de l'art i l'arquitectura dels etruscos van estar dominades per les creences religioses i ples ritus funeraris. 

L'estudi de l'arquitectura etrusca és imprescindible per entendre l'evolució de l'arquitectura occidental. Aixi, per exemple, l'ús de l'arc i la volta, dos elements arquitectònics d'origen mesopotàmic, van arribar al continent europeu a través de l'art etrusc i va esdevenir la base tècnica de l'arquitectura romana. 

Desaparegudes les restes d'edificis etruscos públics, és en l'ámbit religiós on l'arquitectura estrusca destaca per dos tipus de construccions: les tombes i els temples. 

Les tombes

Les tombes són els únics edificis de què ens han pervingut restes significatives. Aquestes construccions de pedra van formar part dels ritus funeraris, unes celebracions especialment importants per als etruscos, que van determinar la creació de grans necròpolis. 

Les tombes etrusques, generalment excavades a la roca, estan cobertes per una construcció de forma cònica realitzada per mitjà de l'aproximació de fileres de pedres. Aquestes construccions demonstren l'alt nivell tècnic que tenia el poble etrusc en l'ús de l'arc i de la volta. 

Necròpoli de Cerveteri ( s. VII-IV aC)

Necropoli del Tufo ( s. VI-V aC) a Orvieto. 

Els temples

L'estat de conservació dels temples etruscos és molt deficient, perquè, llevat de la part inferior, de pedra, la resta es contruïa amb materials peridors com ara la fusta o el maó. 

Malgrat això, i gràcies a les descripcions de l'arquitecte romà VITRUVI, sabem que aquests edificis eren de planta quadrangular, que descansaven damunt d'un podi alt i que tenien un pòrtic amb columnes, rere el qual solia haver-hi tres portes que donaven a tres cel·les paral·leles dedicades a les tres divinitats etrusques principals: la tríada capitolina: Júpiter, Juno, Minerva. N'és un bon exemple el temple de Júpiter, al Capitoli de Roma, avui desaparegut. També hi havia santuaris d'una sola cel·la. 

A diferència dels temples grecs, els etruscos donaven més importància a un dels costats del santuari, concretament a la façana d'accès, que quedava realçada per la profunditat del pòrtic columnari i les escales que hi donaven accès. El sostre tenia una coberta a dos aiguavessos i solia estar decorat amb frisos escultòrics i amb estàtues de terracota als extrems. 

En les seves inscripcions VITRUVI també va remarcar l'ús de l'ordre toscà, un ordre arquitectònic arquitravat que, a més, és una innovació etrusca. Aquest ordre, adoptat després per l'art romà, presenta dues característiques: 

a) una columna llisa amb base i capitell geomètric a la manera dòrica, format també per astràgal, o collarí, equí i àbac. 

b) un entaulament format per un arquitrau llis, un fris senzill sense tríglifs ni mètopes i una cornisa. 

Temple de Belvedere ( s. VI-V aC), dedicat al déu Tinia, l'equivalent a Júpiter. Orvieto. 

L'escultura etrusca també es situa, per la funció i per la temàtica, principalment en l'àmbit funerari, i els sarcòfags en van ser el tipus més remarcable. Aquestes obres, esculpides majoritàriament en bronze i terracota, reprodueixen els difunts amb molta versemblança en una escena relaxada i quotidiana o ajaguts, com és el cas del Sarcòfag dels esposos de Cerveteri. 

Aquesta voluntat de fidelitat realista per reproduir els trets físics dels difunts manifiesta un aspecte bàsic de la cultura etrusca: el profund temor a la mort i a l'oblit, i la creença que el difunt havia de viure en el més enllà. 

Formalment,  en l'escultura etrusca s'hi endevinen aspectes de l'escultura arcaica grega, com ara el somriure forçat, els ulls ametllats, l'ús de la geometria i un cert hieratisme. 

Aquestes mateixes característiques són les que determinen l'escultura de les estàtues exemptes que solien adornar els temples. L'exemple més remarcable el tenim el l'Apol·lo de Veïs. 

Un altre gènere molt popular en l'escultura va ser el retrat, el realisme extremat del qual va tenir una forta incidència en l'estatutària romana.

 Igualment importants van ser les representacions escultòriques d'animals mítics o fantàstics com ara la Quimera d'Arezzo. 

En pintura, cal destacar la decoració mural de les tombes, realitzada principalment amb l'objectiu de recrear l'ambient familiar de què els difunt gaudiria a l'altra vida. Les escenes representades són la font principal per conèixer la vida quotidiana del poble etrusc. 

Representen, amb gran colorit, les festes de comiat del difunt celebrades amb balls i música com es pot veure en les pintures del baquet de la Tomba dels lleopards  (450 aC) a Tarquinia. 

Formalment, en cert casos, s'hi va fer servir la llei de la frontalitat egípcia - visió simultània de cara i de perfil - es van perfilar les figures amb negre i es van adoptar alguns convencionalismes, com ara l'ús d'una tonalitat fosca en els cossos masculins, el vermell fosc en les estructures arquitectòniques i l'ocre en els fons. 

També cal destaca l'allargament desmesurat dels peus i dels dits de les mans, que reforça la sensació de moviment.