Cada cop que ens connectem a Internet, deixem un rastre de dades: què busquem, on comprem, amb qui parlem. Moltes vegades, no som conscients de fins a quin punt aquesta informació pot ser recopilada, analitzada i fins i tot venuda a tercers. Segons el "Data Privacy Benchmark Study" de Cisco (2022), més del 80% de les persones usuàries d’Internet estan preocupades per la seva privacitat en línia. Però, realment podem protegir les nostres dades? Qui s’encarrega de garantir la nostra seguretat digital?
La privacitat és un dret fonamental, però amb l’expansió de la tecnologia, aquest dret es veu cada cop més amenaçat. Les grans empreses tecnològiques recopilen enormes quantitats de dades sobre els nostres hàbits i preferències per personalitzar la nostra experiència en línia, però també per vendre aquesta informació a anunciants (Zuboff, 2019). Això pot portar a pràctiques com la manipulació del comportament de consum o la creació de perfils polítics amb finalitats propagandístiques (Cadwalladr & Graham-Harrison, 2018).
A més, algunes poblacions són més vulnerables que d’altres. Per exemple, els infants i adolescents poden no tenir les eines per gestionar la seva privacitat digital, fet que els exposa a riscos com el robatori d’identitat o el ciberassetjament (Livingstone & Stoilova, 2021). Així mateix, en països amb governs autoritaris, la vigilància digital pot ser utilitzada per controlar la ciutadania i limitar la llibertat d’expressió.
Les filtracions massives de dades poden posar en perill informació mèdica i dades personals sensibles. Segons un estudi de IBM Security (2023), el sector sanitari és un dels més afectats pels ciberatacs, amb més de 60 milions d’historials mèdics filtrats l’any passat. Això pot tenir conseqüències greus per a la privacitat dels pacients i per a la confiança en els sistemes de salut digitals.
D’altra banda, l’estrès associat a la manca de seguretat digital també és una realitat. El fet de saber que les nostres converses poden ser interceptades o que les nostres dades poden ser utilitzades sense el nostre consentiment pot generar angoixa i desconfiança en les eines digitals (Marwick & Boyd, 2018). Això ens porta a preguntar-nos: podem fer servir la tecnologia sense exposar-nos constantment?
El mercat de les dades personals és immensament lucratiu. Empreses com Facebook i Google generen milers de milions de dòlars gràcies a la venda d’anuncis dirigits, basats en les nostres cerques i interaccions en línia (Couldry & Mejias, 2019). Això planteja un dilema: som realment les propietàries de les nostres dades o són les empreses les que hi tenen el control?
A més, els ciberatacs i fraus digitals tenen un impacte econòmic important. Segons Cybersecurity Ventures (2022), el cost global del cibercrim podria arribar als 10 bilions de dòlars el 2025. Això afecta tant empreses com persones individuals, que poden patir robatoris d’identitat, estafes financeres o pèrdua d’informació sensible.
Per minimitzar els riscos i garantir una navegació més segura, podem adoptar mesures concretes com:
Utilitzar contrasenyes robustes i diferents per a cada servei.
Configurar la privacitat en xarxes socials i limitar la informació que compartim.
Fer servir eines de navegació privada i VPN per reduir el rastre digital.
Exigir polítiques de transparència a les empreses tecnològiques i a les institucions governamentals.
La privacitat digital no ha de ser un luxe, sinó un dret garantit per llei i per bones pràctiques empresarials. Ara us toca a vosaltres: quines preguntes us genera aquest tema? Quins aspectes voldríeu investigar més a fons?