Malgrat ser tristament coneguda pels abusos de l’època franquista, la presó de dones de Les Corts va ser fundada l’any 1936 pel Comité de Presons de la Generalitat de Catalunya, just iniciada la Guerra Civil. Pocs mesos abans, durant els combats de resistència contra el cop d’estat del 19 de juliol, s’havia enderrocat la Galera, l’antiga presó de dones de Barcelona. Per construir-la, la Generalitat va expropiar el col·legi El Bon Consell, que era propietat de l’ordre de les Dominiques de la Presentació.
Les infraestructures de la nova presó de dones varen ser insuficients des d’un primer moment. Amb la Guerra Civil ja en marxa, les recluses vivien amuntegades. La situació va arribar al seu punt màxim quan els carrers es van omplir de sang enfrontar-se, per un costat, la Generalitat, els comunistes estalinistes del PSUC, la UGT i l’Estat Català; i per l’altre, i els comunistes troskistes del POUM amb el suport dels anarquistes de la FAI i la CNT. Els enfrontaments van acabar amb uns cinc-cents morts i més de mil ferits i la presó de dones es va omplir amb presoneres troskistes i anarquistes. Aquests fets varen ser coneguts com el Fets del maig del 1937.
En un context bèl·lic cada cop més obvi, la presó de dones es va convertir en un perillós polvorí. Dins dels seus murs convivien representants de l’esquerra anarquista i comunista amb les presoneres de l’extrema dreta anti-republicana. Tot, sota l’estricte vigilància del cos de funcionàries de la República.
El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona. Tot just dos dies després, la presó de dones de Les Corts va començar a funcionar com a presó provincial, augmentant en centenars el nombre de recluses i empitjorant de forma dràstica les condicions de vida de les presoneres.
«Poc temps després, en virtut d'un concert signat pel Servei Nacional de Presons, i com a tantes d'altres presons de dones de l'etapa franquista, les tasques d'administració i vigilància de les preses van anar a càrrec d'ordes religioses femenines; per al cas de Les Corts, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül» (Presó de dones, 2012).
Els primers anys de la postguerra varen ser els més durs dins la presó. El 1939 hi havia prop de dues mil recluses en una infraestructura pensada per poc més d’un centenar, i més de quaranta nens. Al llarg dels anys 1939 i 1940 van ser afusellades prop d'onze dones. Segons els testimonis que ens han arribat, les religioses que controlaven el centre no van escatimar esforços en reprimir les presoneres, especialment aquelles titllades de “rojas”. Tot i això no es tracta d’un fet aïllat, ja que es conserven testimonis semblants a totes les presons de dones d’aquella època, totes controlades per ordres religioses. Aquest fet va en consonància amb el sentiment que la pròpia Església Catòlica va mostrar durant la Guerra Civil i la Postguerra on, majoritàriament, es veia la República com un enemic a abatre i la guerra contra el roig com una croada necessària (Ruiz Expósito, M. 2008, ISBN 9788482409023).
La precària situació sanitària del presidi feia que moltes dones estiguessin llargs períodes convalescents per malalties fàcilment tractables i, fins i tot, es coneixen casos de mort de nadons. El menjar del menjador era infame i escàs i només aquelles presoneres que podien pagar els preus abusius de l'economat podien menjar en condicions. Els documents també demostren que es va fer una gestió fraudulenta del centre i que moltes dones no rebien les pagues per les seves feines de costura. Abundaven els càstigs físics i psicològics mentre les monges exercien un dur adoctrinament religiós, polític i cultural sobre tota la població de la presó. El català estava prohibit dins del recinte, i s’obligava a les presoneres a fer la salutació feixista i a formar al pati. (Ballbona, A. 2018).
L'octubre del 1955 es va tancar la presó per ordre de la Direcció General de Presons. Les presoneres que encara quedaven varen ser traslladades temporalment a la Presó Model d'homes.