Tant a Catalunya com a tota la conca Mediterrània existeixen múltiples tradicions on s'usa el foc com a motor d'una celebració. Des de la omnipresent foguera de Sant Joan fins el més recent Aquelarre de Cervera, el foc ha esdevingut un símbol de la festa catalana més visceral (Folch, A. 2017). Així com d'altres tradicions com els castellers, els balls de bastons o les sardanes disposen d'una normativa clara de com es practiquen —fins al punt que és possible celebrar competicions oficials mitjançant un sistema de puntuacions— les tradicions com el correfoc no tenen una forma ni uns motius especialment definits.
Quan es parla de diables, es fa referència tant als uniformes com a les persones que interpreten aquest rol dins dels correfocs. Els uniformes són els que marquen els colors que identificaran la colla dins del món del foc, i solen estar formats per una casaca, una caputxa i uns pantalons a joc.
En el moment de cremar, cada colla disposa de les seves eines característiques. Si mirem colles de diables del nord de Catalunya, es comú que cremin amb el que s'anomenen forques, una imitació de les forques de treballar el camp amb barres metàl·liques on fixar la pirotècnia. En canvi, a les colles del Barcelonès és habitual veure l'ús de masses, una mena de martells de fusta amb espai per la pirotècnia a la part superior. A diferència de la majoria de les colles de Barcelona, Bocs de Can Rosés és de les poques que crema amb llargues forques de fusta per commemorar l'origen agrari de Les Corts.
És comú que a les colles de diables hi hagi un grup de percussió tradicional que acompanya els espectacles. Cal tenir en compte que tots els espectacles de foc solen anar acompanyats de percussió, pel que les colles que no disposen de grup propi solen demanar la col·laboració d'altres grups durant les actuacions. Això acaba per provocar que les colles de percussió que estan dins de colles de diables s'organitzin de forma força autònoma i que tinguin actuacions pròpies a correfocs d'altres colles.
Les seccions de tabalers s'organitzen per veus segons el tipus d'instrument que fan servir. Així, la veu principal sol ser la dels segones o greus, que toquen el tabal —instrument tradicional que dóna nom a la formació—, però sempre hi ha altres veus que toquen d'altres tipologies d'instrument. A diferència dels diables, els grups de percussió se solen reunir periòdicament per assajar els temes musicals.
Quan una colla es consolida i disposa de suficients recursos, és habitual que s'embarquin en la producció d'una bèstia de foc. Les bèsties solen ser els equivalents en els correfocs dels gegants i els Capgrossos a les cercaviles, i representen éssers zoomòrfics. Les bèsties destaquen per tenir molts punts de foc on col·locar pirotècnia. Per bé que hi ha algunes figures tradicionals com la víbria, l’àliga o el drac, les bèsties de foc no tenen una forma definida i cada colla les dissenya segons el seu tarannà.
Donat que el seu transport sol ser costós, molts dracs només solen sortir a carrer en celebracions especials com les festes majors del barri on pertany la colla. Quan una bèstia realitza la seva primera sortida se li fa el que es coneix com un bateig de foc, on bèsties de foc d’altres colles apadrinen la nova figura banyant-la en guspires. El 9 d'ocubre de 2016 Bocs de Can Rosés va batejar l'Aegis, un gegantó de foc (Gomez, Querald et al 2016) fet per la pròpia colla i l'artista Dani Raya (Raya, D. 2016) i apadrinat per la bèstia de foc el Pork del Clot.
Al Penedès, Garraf i el Pla de Tarragona existeix la tradició de fer parlaments als balls de diables. Aquests varen ser l'origen dels versots, una petita representació satírica interpretada per diables i que sol acabar amb la celebració d'un correfoc. Amb els versots varen popularitzar-se també dues figures més o menys fixes dins l'imaginari del correfoc; el Llucifer i la Diablessa (Vallverdú Albornà, R. Foc en dansa. Els balls de diables tradicionals del Penedés i el Camp de Tarragona. L'Arboç, Esbart Català de Dansaire, Carrutxa; 2006.).
Cada colla sol dissenyar aquestes dues figures al seu gust però, en pràcticament tots els casos, solen usar per cremar un ceptrot. Un ceptrot és una estructura sense forma establerta que permet cremar una gran quantitat de pirotècnia alhora, des d’una dotzena fins a un centenar de petards. En el cas de la colla de Diables Bocs de Can Rosés, la colla només disposa de la figura de la Diablessa, que surt només en comptades ocasions i que va carregada amb l’únic ceptrot de la colla.
A banda dels mencionats anteriorment, moltes colles disposen de criatures pròpies que fan sortir en certes ocasions. Aquestes poden ser des d'una vestimenta de gala fins a una bèstia de petites proporcions, passant per Capgrossos de foc o versions infantils de la bèstia principal de la colla.
Un bon exemple d'aquestes figures el trobem a la colla Diables de Sants on, anualment, celebren la festa pròpia de la colla amb la representació d'uns versots. Durant aquest acte, diversos diables surten disfressats de personatges i reciten rimes satíriques sobre l'actualitat del barri. En acabar, es celebra un gran correfoc pels carrers de Sants. Actualment Bocs de Can Rosés no disposa de cap figura d’aquesta mena, però n’incorporarà dues amb aquest projecte.