Les primeres evidències documentals a Catalunya sobre representacions teatrals de carrer on apareixen diables les trobem a les relacions de les Solemnitats Urbanes de finals de l’Edat Mitjana. Aquest tipus d'entremès es representava durant el Corpus i era molt popular al territori català durant el s.XV (Crespi Vallbona, M. 2003. pàgina 256).
Tot i això, no es pot parlar amb propietat del ball de diables fins al s.XVI, on ja trobem referències a seguicis festius que fan ús de la pirotècnia i de la vestimenta pròpia. Els balls de diables prenen inicialment protagonisme a les zones rurals, on els diables intentaven, sempre sense èxit, impedir el pas del Corpus o de les personalitats locals. Aquestes petites representacions exemplificaven la victòria del bé contra el mal, però més enllà de l'adoctrinament, molt probablement ja tenien una funció lúdica i de distensió.
Com moltes de les tradicions rurals, el ball de diables acaba per ser conegut a les ciutats a través dels mercats, moment en què la gent del camp tenia accés als nuclis urbans. És justament quan arriba a les ciutats quan comença a distanciar-se de la celebració del Corpus –que és molt més solemne a les ciutats que als pobles– i adquireix la seva dimensió satírica.
L’origen en el temps coincideix amb la incorporació al Corpus d'altres tradicions catalanes com el Gegants i els Capgrossos. Aquest fet és conseqüència d'una època en la que es va produir una certa desacralització de la festa popular. Aquests nous espectacles de carrer varen passar a convertir-se en un divertiment pel poble, que era finançat majoritàriament per l'església, els gremis o el poder polític per millorar la seva imatge.
Tot i això, com la gran majoria de les tradicions catalanes, el diables són reinventats durant la Renaixença al s.XIX. Alliberats del seu vincle amb les celebracions religioses, els balls de diables passen a ser omnipresents arreu de la geografia catalana. Malgrat aquesta revifalla sobtada, els balls de diables varen anar perdent popularitat amb el pas dels anys fins a ser pràcticament residuals durant la Segona República.
Amb els balls de diables gairebé desapareguts des de la postguerra, no serà fins mort del dictador Franco que no es tornaran a popularitzar com mai abans. Amb el renovat interès als anys vuitanta per recuperar els símbols de la cultura catalana, els carrers es van omplir de castellers, trabucaires, cercaviles, gegants, balls de bastons i diables. És en aquest context d'eufòria catalanista en el què s'instauren diversos actes que revitalitzen la cultura del foc al carrer i que esdevindran icònics: el correfoc de la festa major de la Mercè de Barcelona l'any 1979, l'Aquelarre de Cervera el 1978 i la cercavila de foc de Reus el 1980 (Carrera Escuder, M. 2016). Aquestes gran festes varen propiciar que molts joves fundessin les seves pròpies colles de diables. Tant va ser el creixement en el nombre de diables que el 1981 es celebrava al Penedès la primera trobada de diables de Catalunya.
Popularment es considera que el pas de ball de diables —on no intervenia el públic— a correfoc —on el públic balla amb els diables al ritme dels tambors— es va produir de forma espontània durant aquests primers correfocs dels anys vuitanta. Segons la llegenda urbana, els diables van saltar-se el protocol establert i varen començar a perseguir al públic on, uns pocs espectadors, van decidir posar-se a ballar amb ells. Sigui o no certa la història, la realitat és que a principis del anys vuitanta només es conservaven sis bèsties de foc a tot Catalunya i unes poques colles (Carrera Escudé, M. 2016), mentre que actualment hi ha més de tres-centes bèsties de foc i el seu número no para de créixer (segons l'Assocació de Bestiari Popular i Festiu de Catalunya, 2018).