El foc sempre m’ha fascinat. De ben petit em podia passar hores mirant el crepitar de la fusta a la llar de foc. Tornant a la cova dels avantpassats, el jugar harmònic i imprevisible de les flames sempre m’ha despertat la imaginació. Encara avui en dia, quan m’acosto al foc em sento hipnotitzat, com portat de turisme a una realitat on no hauria d’estar, tot interpretant un innocent voyeur que treu el cap per l’Abisme.
Donat que tota la meva família és natural de Blanes, em vaig criar veient el concurs internacional de focs artificials que cada any s’hi celebra. Allà vaig aprendre ben aviat la màgia de domesticar el foc amb la ciència. Il·luminant la nit amb milers d’estels fugissers de pólvora, aquells espectacles han estat sempre molt més que un simple entreteniment. Sentir el retombar diferit de les explosions al pit, percebre a cua d’ull com les ombres s’amaguen espantades pel rebombori i, sobretot, mirar enrere i veure com una platja plena de gom a gom mira amb ulls de nen el cel han estat imatges que m’han acompanyat des de llavors.
Amb aquestes vivències sempre presents, no vaig trigar gaire en interessar-me pels correfocs. Primer mirant-los de lluny, tot frisant perquè els meus pares m’hi deixessin entrar i, tant aviat com vaig aprendre a convèncer-los, equipat amb barret de palla i robes de cotó. Per primera vegada, el foc va deixar de ser per a mi una funció teatral i es va convertir en un autèntic art performatiu. Amb les guspires com un membre més del ball de diables, any rere any persuadia els amics d’anar sempre ben equipats a les festes majors.
D’ençà he conegut diverses colles de percussió i de foc dels barris de Sants i de Les Corts i, a pràcticament totes elles, m’he sentit acollit sense ser-ne ni membre. Per això, en acostar-se el moment de pensar en el meu projecte final de grau de Belles Arts, no he pogut evitar recordar de nou els correfocs. Amb tot, i pecant de falta d’humilitat, m’he proposat intentar aportar el meu gra de sorra al món del foc, que tant ha significat per mi.