El ball de bastons és una manifestació comú arreu de tot el territori, i apareix documentat a Alacant des del segle XVIII, sempre vinculat a la processó del Corpus.

Aquesta tradició desaparegué a poc a poc i, fa uns 20 anys, el Grup Alacant va decidir reintroduir aquests balls a la processó. No obstant això, les coreografies i obres interpretades s’havien perdut.

Per aquest motiu es creen tres coreografies que es mantenen fins avui, dues d’elles amb obres de tradició oral que foren adaptades a dolçaina: “El potet i la llandeta” i “Les claus de Déu“. Respecte a la tercera melodia, anomenada “La nit de Sant Joan” és un extracte de l’himne de Fogueres, corresponent a una adaptació de la tonada present al “Ball de Sant Ferriol”.

Corball pren aquest punt de partida, integrant-les al seu repertori habitual i ampliant-lo, per portar aquests balls més enllà de la celebració del Corpus, amb altres melodies (tradicionals o no), com per exemple:

• Partisans: Coreografia de nova creació sobre una melodia antifeixista, estrenada a un homenatge a Miquel Grau.

• Dimonis de Massalfassar: A causa de la seua col·laboració a diversos correfocs.

• Cucanyes: Buscant un aire més tradicional a les festes del Raval Roig d’Alacant.

• Ara i Sempre: Obra estrenada a una trobada nacional de bastoners, a Sabadell.

• A més, no es tanquen a noves propostes. Compongueren una coreografia per a la cançó “Tendresa insubmisa“, del Diluvi.

Històricament les campanes s’han utilitzat per a comunicar tot tipus de missatges als habitants dels pobles, tant religiosos com civils: misses, festes majors i menors, foc, hores… és a dir, feien el mateix paper que hui en dia realitzen les xarxes socials. Tot i això, l’objectiu principal de les campanes ha sigut transmetre les emocions de la gent, donar veu al poble; així en dies de festa les campanes estaven alegres i amb els seus revoltejos transmetien alegria, mentre que si el poble estava de dol per la mort d’algun ésser volgut, sonaven amb solemnitat a mig vol, acomiadant-lo fins al final expressant tristesa.

Amb el seu so marcaven la vida i el transcórrer del temps fins que en la dècada dels 60, degut al desenvolupament dels motors elèctrics i a la desaparició de la figura dels campaners als nostres pobles, s’instal·len sistemes mecànics a les campanes per tal de poder seguir utilitzant-les. Açò va suposar un inconvenient pel poc avanç d’aquests sistemes en aquell moment, ja que eren incapaços de reproduir la sensibilitat i coordinació del toc manual, pel que es van haver de substituir els tocs tradicionals locals per tocs aliens i estandarditzats.

En l’actualitat, el paper de les campanes està cada vegada més en perill degut a la seua mecanització i falta de manteniment, pel que la seua tasca recau en la recuperació d’aquest patrimoni immaterial perdut al voltant de les campanes, amb el rescat dels tocs tradicionals de cada poble que li atorguen la seua identitat, i la conservació d’aquests instruments, alguns d’ells molt antics, per a què continuen perdurant al llarg de la història i evitar que caiguen en desús i per tant en l’oblit.