A principis dels 70 un filòsof austríac-croat (capellà catòlic), Iván Illich, ens va descobrir el vocable ‘convivencialitat’. Ell, ens va ajudar a veure d'una altra manera i a reflexionar sobre lo quotidià, l'escola, la Medicina, i el com «la utilitat d'una eina s'esvaeix quan la intensitat del seu ús la converteix de ser un mitjà a constituir un fi en si mateixa». Així, Illich conceptualitza la contraproductivitatper a il·lustrar aquest allunyament del propòsit de la persona a causa de l'ús desmesurat de l'eina.
Com em va ocórrer amb altres filòsofs, han hagut de passar anys per a entendre i apreciar realment la validesa de les seues propostes i la vigència del seu pensament. Deixeu-me il·lustrar-ho reflexionant en veu alta sobre una eina: sobre el telèfon mòbil ‘intel·ligent’ i si la seua extraordinària utilitat poguera paradoxalment frustrar el seu propòsit, el que ens comuniquem les unes amb els altres. Podria ser l'elefant blanc que no veiem perquè, com a usuaris, no estem preparats o tenim poc criteri? No tinc resposta, ni crec que hi haja una única. M'inclinaria més per entendre les respostes que puguen contribuir des de les diferents perspectives implicades.
Des de la perspectiva que ens donava Illich, des de la convivencialitat–aquella virtut que haurien de tindre els instruments i béns que fan possible la vida quotidiana (mitjans de producció, infraestructures, institucions, agents econòmics, etc.) per a promoure i garantir el desenvolupament i l'autonomia personal dels individus–. «Convivencial és l'eina, no l'home». Iván Illich dixit.
Segons Illich, una eina fomenta la convivència en la mesura en què pot ser utilitzada fàcilment per qualsevol persona (sense necessitat de cap certificació), amb la freqüència que desitge, per a aconseguir un propòsit triat, i que en la seua acció l'usuari expressa el significat que li dona. A més, la seua existència no hauria d'imposar cap obligació d'utilitzar-la. És a dir, és convivencial en la mesura que el bé o servei no ens esclavitze ni coarte la nostra autorealització.
Irònicament, Ivan Illich posava com a exemple d'eina convivencial el telèfon perquè qui anomena tria amb qui vol parlar, i és lliure de dir el que vol a la persona de la seua elecció; i, entenia, l'intercanvi era privat. No li va passar per la imaginació que l'aparell poguera metamorfosar-se en telèfon intel·ligent. I arribats ací, pensem, en les característiques que Illich associava a una eina perquè fora convivencial. El mòbil, s'utilitza amb la freqüència que es desitja? El propòsit amb què s'utilitza sempre és una elecció lliure? I, finalment, disposar de mòbil, no imposa l'obligació d'utilitzar-ho?
Illich afirmava que «segons augmenta el poder de les màquines, el paper de les persones es degrada cada vegada més al de mers consumidors». En el context de la societat industrial, Illich entenia que «la distinció entre eines de convivència i eines manipuladores (les que esclavitzen) és independent del nivell de tecnologia de l'eina». Però, en el nostre context, el de la societat digital, la pregunta que ens fem seria, és el dispositiu intel·ligent l'evolució tecnològica del telèfon, o més aviat reflecteix la capacitat manipuladora inherent a la societat digital? En el seu imaginari (industrial), les màquines funcionaven per a les persones. Ara sembla que algunes eines (les digitals, essencialment) no ‘funcionen’ per a la gent. Més aviat, l'evidència mostra que han començat a esclavitzar-nos. El mòbil –més que una eina per a comunicar i treballar– augmenta el seu estatus i comença a tindre el control. En paraules d'Illich, ens fa «funcionar com a esclaus d'energia ben programats».
En el seu llibre Ciberleviatán, José María Lassalle adverteix dels riscos distòpics derivats de l'avanç implacable de la revolució digital. Una revolució, matisa, «sense cap mena de reflexió humanística». El que de nou ens porta a Illich i a la seua denúncia del suposat desenvolupament (llavors industrial), distingint-ho del de benestar, ja que «no condueix a la florida humana, sinó a la ‘pobresa modernitzada’, a la dependència i a un sistema fora de control en el qual els humans es converteixen en peces mecàniques desgastades –en consumidors amb poc criteri per a decidir–». Lasalle va més enllà en descriure l'efecte de la revolució digital com a revolució ontològica que canvia, per tant, la nostra subjectivitat, la nostra perspectiva del que considerem realitat.
El concepte ‘convivencialitat’, encunyat fa mig segle, ens permet hui descriure que l'ús excessiu del mòbil ens tiranitza i ens deixa sense respostes. La pregunta és: Per què? És pel seu increïble i demostrada utilitat? Per a Illich és obvi: en subcontractar-ho tot als nostres mòbils, la intensitat del seu ús ens porta a la contraproductivitat. Però, potser, hi ha altres respostes més plausibles que Iván Illich mai es va imaginar.
Hem vist el telèfon intel·ligent sota dues perspectives. De fet, ho vam veure com a impulsor de dues metamorfosis: la del ‘mòbil-troià’, que provoca addicció, i la del ‘jo estés’. Quan Russell Belk va encunyar aquest terme, es referia a la conducta del consumidor per a assenyalar que les nostres possessions contribueixen a reflectir la nostra identitat. Així, el mòbil conformaria un constructe relacionat entre l'autoconcepte i la capacitat d'elecció del consumidor. No estranya doncs que la separació del dispositiu, en representar una disminució d'un mateix, cause ansietat, irritabilitat i altres símptomes similars als de l'abstinència de substàncies addictives.
Igual que Illich no podia imaginar el que succeiria, la perspectiva de Belk tampoc li va permetre veure que la seua ‘jo estés’ és, en l'actualitat, una mica més del que ell va proposar. Considerem de nou, com en la primera metamorfosi, que les interaccions del mòbil, en aprofitar les plataformes digitals, afecten el nostre comportament i, al no ser aquestes independents, tenen efectes multiplicadors. Així, quan la nostra identitat es converteix en una identitat en línia sorgeix una segona metamorfosi que no és inconscient, a diferència de la primera.
«Investigacions demostren que el que circula en les xarxes tiny fins i tot l'experiència privada de fets que hem viscut»
Precisament, el psicòleg evolutiu Erik Erikson adverteix sobre la rellevància que tenen els jocs d'identitat en l'adolescència, una etapa de gran vulnerabilitat en la qual s'experimenta amb qui som. Actualment, existeixen tot tipus oportunitats per a jugar digitalment amb la identitat. Quant temps passen els adolescents creant i actualitzant la seua identitat en línia? Es plantegen com arriba la seua imatge als altres, com actuen amb la resta, quin és el punt correcte entre semblar genial o vanitós… Qualsevol error que es cometa queda registrat perquè tots el vegen. La preocupació per la identitat en línia estressa profundament.
Aquestes dues metamorfosis en un món hiperconectata i dominat per infinites distraccions tecnològiques –des de les notificacions fins a un scrolling infinit– provoca una tendència a prestar menor atenció al que ens envolta, i major al mòbil. Però no ens enganyem: el nostre cervell no està encara dissenyat per a la multitasca. Així, el neuròleg Earl Miller (MIT) assegura que «els humans moderns som especialistes a passar vertiginosament d'una tasca a una altra, més que a ocupar-se de multitud de tasques simultàniament».
D'altra banda, la investigadora Julia Shaw explicita la conseqüència de, no sols realitzar pitjor les tasques, sinó perdre l'habilitat per a recordar. Des de diverses perspectives –neurològica, bioquímica i psicològica–, Shaw proporciona evidències que, sense atenció, sense un focus, no pot haver-hi memòria. El nostre ja fràgil arxiu del passat, aqueix «munt d'espills trencats» amb el qual Borges es referia a la nostra memòria, és hui molt més vulnerable.
Les investigacions han demostrat que els records falsos són la norma, i no l'excepció. Aqueixos fragments borrosos del passat es contaminen amb el recordat per uns altres i, al (re)combinar-se, no són fidels a com realment van ocórrer els fets. A més, les troballes de Brian Clark, de la Universitat Western Illinois, concorren amb els de Shaw respecte als canvis en la nostra manera de recordar: la memòria s'està transformant pel fet que «la distinció entre el record públic i el record privat s'ha difuminat fins a desaparéixer». En altres paraules, allò que circula en les xarxes es torna el nostre record i tiny fins i tot l'experiència privada de fets que hem viscut.
No obstant això, Shaw no considera que aqueixa memòria col·lectiva siga perjudicial per se. Com deia Einstein, «lo que et càpia en la butxaca no ho guardes en el cervell», al que nosaltres afegiríem: si no hi haguera una mala fe la memòria col·lectiva seria menys propensa a errors que la privada, ja que més jutges ajudarien a triangular. Desafortunadament, ho saben molt bé aqueixos think tanks a càrrec de la comunicació dels partits polítics que, en realitat, pretenen condicionar actituds.
Ja estem en condicions de reflexionar sobre la pregunta : És el mòbil el problema, o l'ús que es fa d'ell? Per a respondre-la, podríem, en primer lloc, observar la conducta dels pròxims. Coneixem a algú que faça un bon ús del mòbil? Així, en funció de la nostra avaluació de l'altre –les autoavaluacions no serien pertinents– donaríem amb una resposta temptativa.
Estarem d'acord que per a tindre opinió convé identificar informació que es base en evidències fiables. Personalment, he revisat infinitat d'estadístiques –em dedique a això– sobre actituds enfront de l'ús del mòbil i comportaments derivats, com les hores durant les quals ens separem menys d'un metre d'aquest, la freqüència amb què es fa clic en tota mena d'interaccions (llegir, videojocs, navegar, etc.), la ràtio d'accidents provocats respecte a l'alcohol, increments anuals d'ús no lineals sinó exponencials, o preferències respecte a abstindre's abans del sexe que del mòbil i, en cas de no fer-lo, el seu ús durant les relacions sexuals. Les dades són terrorífiques però encara que són fiables, la major part provenen de mostres representatives dels Estats Units o de Gran Bretanya.
Li està ocorrent alguna cosa a la memòria? El cervell s'està fent més vague? Ens estem acostumant massa a les gratificacions immediates?
Mar Aguilar
22/10/2021
7 minuts de lectura
Les noves tecnologies són, actualment, part primordial de la nostra existència. La invenció d'Internet pot considerar-se una de les grans revolucions de la història de la civilització perquè va canviar d'arrel la nostra manera de socialitzar-nos, de comunicar-nos i d'accedir a la informació. La societat digital avança sense fre i transforma aspectes fonamentals de l'ésser humà. De quina manera? Influeixen en el nostre cervell? I en el nostre funcionament cognitiu? Parlem amb el neuròleg i neurocientífic Facundo Rages, autor al costat de Mateo Niro del llibre Ser Humans. Tot el que necessites saber sobre el cervell (Paidós), sobre com ens estan afectant les noves tecnologies i si aquestes impacten de manera negativa en la nostra principal torre de control: el cervell.
Hui dia moltes dels nostres dubtes són ràpidament resoltes en qüestió de segons. Només necessitem teclejar en Google allò que volem esbrinar o recordar per a immediatament obtindre resposta. És lògic plantejar-se que aquesta dinàmica d'entrar, buscar i obtindre el resultat immediat sense necessitat d'esforç puga estar afectant el nostre cervell, atrofiant-lo per vague i fent que no estimulem la memòria. Els experts distingeixen diversos tipus de memòria: la memòria a llarg termini, la prospectiva, la memòria de treball que, al seu torn, es conforma de diferents parts com la diferida, la recent i la remota, la memòria emocional, la semàntica, la selectiva, l'autobiogràfica… Doncs bé, el lòbul frontal és el principal motor de cerca del cervell. És, a més, l'àrea del cervell que s'associa amb la memòria de treball, aqueixa que utilitzem quan duem a terme tasques complexes com un càlcul matemàtic. Tal com diu Facundo Rages en el seu llibre: “Aquesta àrea del cervell està relacionada amb la nostra atenció. Val preguntar-nos quins canvis precisarà el nostre cervell en constant adaptació a partir de que ens enfrontem a aquesta nova manera de processar la informació”. El neuròleg opina que no és casualitat que siga precisament el lòbul frontal l'àrea que ha guanyat més espai en l'evolució humana.
“No hi haurà un tercer lòbul cerebral per Facebook. El cervell no canviarà anatòmicament, tampoc el va canviar la impremta. En aqueix moment m'imagine que la gent deia ara ve la impremta, els llibres, tot imprés, es va atrofiar l'àrea de la memòria, i no va passar perquè el cervell canvia en milers i milers d'anys”, ens compta Rages. “La memòria enciclopèdica serà cada vegada menys important perquè ja està tot a disposició en Internet, però nosaltres desenvoluparem habilitats humanes com la compassió, l'empatia, el treball en equip, la creativitat, la intel·ligència col·lectiva, la capacitat de detectar líders, de bregar amb persones difícils… Totes aquestes són habilitats que seran molt necessàries en el futur. Ja són cada vegada més necessàries per a l'educació i el treball”.
El que sí que està ocorrent amb les noves tecnologies és que estan modificant les nostres conductes. Un exemple d'això és el fenomen de la multitasca. I és que qui no s'ha posat clatell amb l'ordinador i la televisió de fons? I la de vegades que ens asseiem davant d'un llibre amb el mòbil al costat per a anar chequeando de tant en tant els missatges de WhatsApp, Twitter, Facebook o Instagram? El tema és fins a quin punt el cervell humà està preparat per a la multitasca que les noves tecnologies fomenten. Rages escriu a Ser Humans que “el nostre cervell té dos colls de botella: un és l'atenció (quan tenim dues fonts d'informació prou complexes, l'eficiència d'una decau en detriment de l'altra); i l'altre, la memòria de treball (l'espai mental en el qual retenim la informació fins a fer alguna cosa amb ella). Aquesta memòria té una capacitat finita i és extremadament susceptible a les interferències. Quan s'intenta dur a terme dues tasques demandants al mateix temps, la informació es creua i es produeixen errors”. Després, el nostre cervell no està preparat per a estar en 20 coses alhora. És més, la multitasca ens pot crear ansietat, estrés i fins a afectar el somni. La il·lusió que si fem diverses coses alhora som més productius, és això, una il·lusió. La realitat és ben diferent.
Respecte a la multitasca, hi ha qui la defensa per a entrenar la nostra capacitat per al pas ràpid i eficient entre activitats. No obstant això, existeix evidència científica que diu que les persones que funcionen en multitasking, es dispersen més entre una activitat i una altra, es queden enganxades a estímuls irrellevants. “En un context com l'actual, en el qual estem envoltats per una gran quantitat d'estímuls, resulta més difícil sostindre l'atenció perquè estem expectants que arribe un altre estímul i siga encara més interessant. Aquesta alerta permanent fa que ens demorem més a completar les tasques, que cometem més errors, a més de produir-nos estrés i esgotament”, diu Rages en el seu llibre. El consell de l'expert és més que estar a tot alhora, anem fent les tasques una per una. La idea és estar focalitzats i no perdre'ns pel camí.
Les noves tecnologies, sobretot les socials, han creat en nosaltres una certa il·lusió de ser la solució per a eliminar l'avorriment. La veritat és que hui dia ja no ens avorrim, cada moment lliure que tenim, tirem de mòbil. No obstant això, avorrir-se no és tan dolent com podem pensar sinó tot el contrari. El neuròleg ens conta que quan no fem res, el cervell treballa molt. Existeix una xarxa cerebral anomenada xarxa en repòs que connecta àrees i pensaments que no estaven connectats. “No fer res és important per al cervell. Fins i tot l'augment de creativitat sol sorgir quan no estem pensant en res. Hem d'avorrir-nos més, hem de contemplar més, hem de tindre més paciència. Aquest món accelerat, aquesta ansietat de voler tot ja no ens porta al benestar”, diu Rages. I en el seu llibre apunta que “alguns autors suggereixen que estem eliminant els temps d'introspecció i reflexió profunda darrere de la cerca de gratificacions instantànies en estímuls externs. Després, sense ells, no sabem què fer, sentim impaciència perquè ens hem entrenat per a esperar i respondre a estímuls externs”. La preocupació per l'atenció és tal que alguns estudiosos qualifiquen l'època actual com “l'era de la distracció” i raons no els falten.
Un altre aspecte íntimament relacionat amb les noves tecnologies és la immediatesa. Totes les accions que duem a terme en un entorn virtual provoquen un efecte immediat. Si això ho apliquem als xiquets, que poden arribar a ser, si no se'ls posa cap límit, grans usuaris de tecnologies, el que succeeix és que s'acostumaran a obtindre gratificacions de manera immediata, aprenen a preferir aquest tipus d'interaccions a unes altres. No obstant això, tal com explica Rages en el seu llibre, per a desembolicar-se adequadament en la vida cal aprendre que no tot el que fem té un efecte immediat ni que totes les interaccions condueixen a una gratificació al moment. Estem parlant de xiquets, però això és aplicable òbviament als adults.
Sobre la gratificació immediata, Rages ens compta l'experiment del núvol de sucre o marshmallow, que es va realitzar en els anys 70 amb xiquets. Es reunia un grup de xiquets i xiquetes en una sala de Gesell (sala dividida en dues per un cristall en la qual persones en una habitació poden veure el que ocorre en l'altra, però no a l'inrevés) i a cada xiquet se li donava un núvol de sucre. A cada xiquet se li deia que, si no se la menjava en el moment i esperava, se li donaria una altra més. Va haver-hi qui se la va menjar res més rebre-la, incapaç de resistir la dolça temptació, i qui va esperar i va ser recompensat més tard amb una altra llepolia més. Doncs bé, en estudis posteriors es va veure que els xiquets que van resistir la temptació, o cosa que és el mateix, la gratificació immediata, van ser més productius en la seua vida, tenien millor qualitat de vida, millors treballs i havien guanyat més diners. També és cert que en altres estudis encara més posteriors, es va arribar a la conclusió que els resultats no eren tan grandiloqüents com es va dir en un principi. Del que no hi ha dubte és que “la gratificació immediata no sempre és sinònim d'èxit, al contrari. Moltes vegades resistir la temptació immediata té millors conseqüències a llarg termini”, ens diu Rages.