Google Trends s'utilitza principalment per a avaluar les tendències de cerca a nivell mundial, seguint les paraules clau que els usuaris de Google utilitzen per a buscar informació. Però d'igual manera, la plataforma Google Trends ha servit per a analitzar diferents successos polítics, i per a seguir uns certs patrons de cerca rellevants.
Veiem que l'ús de Google Trends és especialment útil en la política, un àmbit on és essencial conéixer els sentiments de la ciutadania per a captar vots, o implementar un projecte de llei. Per aquest motiu ens preguntem: Google Trends genera dades de confiança per a monitorar corrent polític / crispació / desacord de les persones? És útil Google Trends per a la comunicació política?
Google Trends proporciona informació sobre la presència de tema en l'opinió pública, i ens permet avaluar com emmotlar un missatge que puga tindre impacte en les persones. Aquesta plataforma ens proveeix de totes les dades referents als termes mes buscats en Google, i els converteix a base 100. Si el tema té un interés major de 50 al llarg del temps, vol dir que és un terme que es busca amb molta freqüència. Aquestes dades són especialment útils per a buscar temes que són tendència en el cercador, i poder capitalitzar en això, bé buscant solucions si és a la nostra mà, atendre necessitats o bé publicant algun article relacionat a aqueix tema.
Google Trends també ens pot indicar el nivell d'interés que les persones tenen per un candidat polític, per un esdeveniment polític o fins i tot per un discurs polític. Ara bé, en el cas de cerques referides a algun candidat polític, el fet que hi haja una major quantitat de cerques no indica cap tendència del vot. Ací hem de distingir la part comunicacional, el missatge que el polític transmet, i la part referida a la candidatura, si la persona serà electa o no. Encara que tenim algunes eines que combinades ens permetran detectar tendències i fins i tot participar d'aquestes.
Com a conclusió vam veure que Google Trends és una eina fonamental per a captar les preferències de cerca de les persones. Ara, si bé no és una eina que puga predir precisament el que ocorrerà, és molt útil a l'hora d'emmotlar el missatge polític a les preferències dels votants, siga donar mes informació sobre un succés polític, o dissenyar una estratègia de campanya concorde a les preferències de cerca de les persones.
Entendre les preocupacions centrals dels ciutadans, o votants en el cas d'una elecció.
Recollir dades sobre els termes / frases de cerca, i modelar el missatge polític concorde als mateixos
Dissenyar una estratègia comunicacional segons el que desitgen les persones en aqueix moment, siga més informació sobre algun esdeveniment polític, o informació sobre l'estratègia política del partit polític.
Escrit per James Clear i publicat en el seu lloc web el 10 de setembre de 2018
L'economista J.K. Galbraith va escriure una vegada: “Davant la disjuntiva de canviar d'opinió i demostrar que no hi ha necessitat de fer-ho, quasi tothom s'ocupa de la prova”.
León Tolstoi va ser encara més audaç: “Els temes més difícils poden explicar-se a l'home més maldestre si no s'ha format ja una idea d'ells; però la cosa més senzilla no pot aclarir-se a l'home més intel·ligent si està fermament persuadit que ja sap, sense cap ombra de dubte, lo que se li presenta”.
Què està passant ací? Per què els fets no ens fan canviar d'opinió? I per què algú continuaria creient una idea falsa o inexacta de totes maneres? Com ens serveixen tals comportaments?
Els éssers humans necessiten una visió raonablement precisa del món per a poder sobreviure. Si el teu model de realitat és molt diferent del món real, llavors lluites per a prendre accions efectives cada dia.[1]
No obstant això, la veritat i l'exactitud no són les úniques coses que importen a la ment humana. Els humans també semblen tindre un profund desig de pertinença.
En Atomic Habits, vaig escriure: “Els humans són animals de ramat. Volem encaixar, vincular-nos amb els altres i guanyar-nos el respecte i l'aprovació dels nostres semblants. Tals inclinacions són essencials per a la nostra supervivència. Durant la major part de la nostra història evolutiva, els nostres avantpassats van viure en tribus. Separar-se de la tribu, o pitjor encara, ser expulsat, era una sentència de mort”.
Entendre la veritat d'una situació és important, però també ho és romandre com a part d'una tribu. Mentre que aquests dos desitjos sovint funcionen ben junts, ocasionalment entren en conflicte.
En moltes circumstàncies, la connexió social és realment més útil per a la seua vida diària que la comprensió de la veritat d'un fet o idea en particular. El psicòleg d'Harvard Steven Pinker ho va expressar d'aquesta manera: “Les persones són acceptades o condemnades d'acord amb les seues creences, així que una funció de la ment pot ser la de mantindre creences que porten al posseïdor de la creença el major nombre d'aliats, protectors o deixebles, en lloc de creences que és més probable que siguen vertaderes”.[2]
No sempre creiem les coses perquè són correctes. A vegades creiem les coses perquè ens fan quedar bé amb la gent que ens importa.
Crec que Kevin Simler ho va expressar bé quan va escriure: “Si un cervell anticipa que serà recompensat per adoptar una creença en particular, està perfectament feliç de fer-ho, i no li importa molt d'on ve la recompensa : ja siga pragmàtica (millors resultats com a resultat de millors decisions), social (millor tractament per part dels companys), o alguna mescla de les dues”.[3]
Les falses creences poden ser útils en un sentit social encara que no siguen útils en un sentit fàctic. Mancant una millor expressió, podríem cridar a aquest enfocament “factualment fals, però socialment exacte”.[4] Quan hem de triar entre els dos, la gent sovint selecciona als amics i a la família per damunt dels fets.
Aquesta perspicàcia no sols explica per què podríem callar-nos en un sopar o mirar cap a un altre costat quan els nostres pares diuen una cosa ofensiva, sinó que també revela una millor manera de canviar les opinions dels altres.
Els fets no canvien les nostres opinions. L'amistat sí que
Convéncer a algú que canvie d'opinió és realment el procés de convéncer-lo que canvie la seua tribu. Si abandonen les seues creences, corren el risc de perdre els llaços socials. No pots esperar que algú canvie d'opinió si li lleves també la seua comunitat. Has de donar-los un lloc on anar. Ningú vol que la seua visió del món es trenque si el resultat és la soledat.
La manera de canviar la ment de la gent és fer-se amic d'ells, integrar-los en la seua tribu, portar-los al seu cercle. Ara, poden canviar les seues creences sense el risc de ser abandonats socialment.
El filòsof britànic Alain de Botton suggereix que simplement compartim dinars amb aquells que no estan d'acord amb nosaltres:
“Asseure's en una taula amb un grup de desconeguts té l'incomparable i estrany benefici de fer una mica més difícil odiar-los amb impunitat. Els prejudicis i les lluites ètniques s'alimenten de l'abstracció. No obstant això, la proximitat que requereix un menjar — una mica com repartir plats, desplegar tovallons al mateix temps, fins i tot demanar-li a un estrany que et passe la sal — trastorna la nostra capacitat d'aferrar-nos a la creença que els forasters que porten roba inusual i parlen amb accents distintius mereixen ser enviats a casa o assaltats. Malgrat totes les solucions polítiques a gran escala que s'han proposat per a saldar el conflicte ètnic, hi ha poques maneres més eficaces de promoure la tolerància entre veïns sospitosos que obligar-los a sopar junts”.
Tal vegada no siga la diferència, sinó la distància el que genera tribalisme i hostilitat. A mesura que la proximitat augmenta, també ho fa la comprensió. Em recorda la cita d'Abraham Lincoln, “No m'agrada aqueix home. He de conéixer-ho millor”.
Els fets no ens fan canviar d'opinió. L'amistat sí.
Fa anys, Ben Casnocha em va esmentar una idea que no he pogut rebutjar: Les persones que tenen més probabilitats de canviar d'opinió són aquelles amb les quals estem d'acord en el 98 per cent dels temes.
Si algú que coneixes, t'agrada i confia en una idea radical, és més probable que li reconegues cert mèrit, pes o consideració. Ja estàs d'acord amb aqueix algú en la majoria de les àrees de la vida. Tal vegada també hauries de canviar d'opinió en aquest cas. Però si algú molt diferent a tu proposa la mateixa idea radical, bo, és fàcil descartar-ho com un guillat.
Una manera de visualitzar aquesta distinció és mitjançant el mapatge de les creences en un espectre. Si divideixes aquest espectre en 10 unitats i et trobes en la Posició 7, llavors no té molt sentit tractar de convéncer a algú en la Posició 1. La bretxa és massa àmplia. Quan estàs en la Posició 7, és millor que gastes el teu temps connectant amb les persones que estan en les Posicions 6 i 8, portant-les gradualment en la teua direcció.
Les discussions més acalorades sovint ocorren entre persones que es troben en extrems oposats de l'espectre, però l'aprenentatge més freqüent ocorre de persones que estan a prop. Com més a prop estigues d'algú, més probable és que les creences que no comparteixes es dessagnen en la teua pròpia ment i modelen el teu pensament. Com més lluny estiga una idea de la seua posició actual, més probable és que la rebutges de pla.
Quan es tracta de canviar l'opinió de la gent, és molt difícil saltar d'un costat a un altre. No es pot saltar per l'espectre. Has de lliscar-te per ell.
Qualsevol idea que siga prou diferent de la teua visió actual del món se sentirà amenaçada. I el millor lloc per a reflexionar sobre una idea amenaçadora és en un ambient no amenaçador. Com a resultat, els llibres són sovint un millor vehicle per a transformar les creences que les converses o els debats.
En la conversa, la gent ha de considerar acuradament el seu estatus i aparença. Volen guardar les aparences i evitar semblar estúpids. Quan s'enfronten a un conjunt de fets incòmodes, la tendència és sovint a doblar la seua aposta per posició actual en lloc d'admetre públicament que estan equivocats.
Els llibres resolen aquesta tensió. Amb un llibre, la conversa té lloc dins del cap d'algú i sense el risc de ser jutjat pels altres. És més fàcil tindre una ment oberta quan no et sents a la defensiva.
Els arguments són com un atac frontal complet a la identitat d'una persona. Llegir un llibre és com lliscar la llavor d'una idea en el cervell d'una persona i deixar-la créixer en els seus propis termes. Ja hi ha suficient lluita al cap d'una persona quan està superant una creença preexistent. Tampoc necessiten lluitar amb tu.
Hi ha una altra raó per la qual les males idees continuen vivint, que és que la gent continua parlant d'elles.
El silenci és la mort per a qualsevol idea. Una idea que mai és comentada o escrita mor amb la persona que la va concebre. Les idees només poden ser recordades quan es repeteixen. Només poden cregudes quan es repeteixen.
Ja he assenyalat que les persones repeteixen idees per a assenyalar que són part del mateix grup social. Però ací hi ha un punt crucial que la majoria de la gent no considera:
La gent també repeteix les males idees quan es queixen d'elles. Abans de poder criticar una idea, cal fer referència a aqueixa idea. Acabes repetint les idees que esperes que la gent oblide, però, per descomptat, la gent no pot oblidar-les perquè continues parlant d'elles. Com més repetisques una mala idea, més probable és que la gent la crega.[6]
Nomenem a aquest fenomen la Llei de Recurrència de Clear: El nombre de persones que creen una idea és directament proporcional al nombre de vegades que s'ha repetit durant l'últim any, fins i tot si la idea és falsa.[7]
Cada vegada que ataques una mala idea, estàs alimentant al mateix monstre que intentes destruir. Com va escriure un empleat de Twitter: “Cada vegada que retuites o cites un tuit d'algú amb el qual estàs enfadat, l'ajudaràs. Dissemines les seues ximpleries. L'infern per a les idees que deplores és el silenci. Tingues la disciplina per a donar-li-ho”.[8]
El teu temps està millor empleat a defensar les bones idees que a derrocar les dolentes. No perdes temps explicant per què les males idees són dolentes. Simplement estàs avivant la flama de la ignorància i l'estupidesa.
El millor que li pot passar a una mala idea és que se n'oblide. El millor que li pot passar a una bona idea és que es compartisca. Això em fa pensar en la cita de Tyler Cowen, “Pansa el menor temps possible parlant de com altres persones estan equivocades”.
Alimenta les bones idees i deixa que les dolentes es muiren de fam.
Sé el que podries estar pensant. “James, parles de veres ara mateix? Se suposa que he de deixar que aquests idiotes s'isquen amb la seua?”.
Deixa'm ser clar. No dic que mai siga útil assenyalar un error o criticar una mala idea. Però has de preguntar-te: “Quin n'és l'objectiu?”.
En primer lloc, per què vols criticar les males idees? Presumiblement, vols criticar les males idees perquè penses que el món estaria millor si menys gent les creguera. En altres paraules, creus que el món milloraria si la gent canviara d'opinió sobre alguns temes importants.
Si l'objectiu és realment canviar d'opinió, llavors no crec que criticar a l'altre costat siga el millor enfocament.
La majoria de la gent discuteix per a guanyar, no per a aprendre. Com diu Julia Galef de manera tan encertada: la gent sovint actua com a soldats en comptes de com a exploradors. Els soldats estan en l'atac intel·lectual, buscant derrotar a les persones que difereixen d'ells. La victòria és l'emoció operativa. Els exploradors, per part seua, són com a exploradors intel·lectuals, que lentament tracten de traçar el mapa del terreny amb uns altres. La curiositat és la força motriu.
Si vols que la gent adopte les teues creences, has d'actuar més com un explorador i menys com un soldat. En el centre d'aquest enfocament hi ha una pregunta que Tiago Forte planteja meravellosament: “Estàs disposat a no guanyar per a mantindre la conversa?”.
El brillant escriptor japonés Haruki Murakami va escriure una vegada: “Recorda sempre que argumentar i guanyar és trencar la realitat de la persona contra la qual estàs argumentant. És dolorós perdre la teua realitat, així que sigues amable, fins i tot si tens raó”.[10]
Quan estem en el moment, podem oblidar fàcilment que l'objectiu és connectar amb l'altre costat, col·laborar amb ells, fer-los amics i integrar-los en la nostra tribu. Estem tan atrapats en la victòria que ens oblidem de connectar. És fàcil gastar la seua energia etiquetant a les persones en lloc de treballar amb elles.
La paraula “kind” (“amable”) es va originar de la paraula “kin” (“parent”). Quan eres amable amb algú significa que ho tractes com a algú de la família. Això, crec, és un bon mètode per a canviar l'opinió d'algú. Desenvolupar una amistat. Compartir un menjar. Regalar un llibre.
Primer, sigues amable, després sigues just.[11]
Les decisions han de ser sexis, simples, fàcils d'entendre i simbòliques per als teus. Si a més generen rebuig del contrari, seran infal·libles. Per això s'incorre en la polarització en temps de xarxes
Els avanços en l'ús de dades i tècniques experimentals en ciències socials ens permeten tindre evidències molt més sòlides sobre les polítiques que funcionen i les que no. No obstant això, aqueixos avanços no semblen haver-se traduït en un debat polític de millor qualitat. Els polítics continuen proposant males polítiques, sovint, sense manteniment en l'evidència empírica o netament pitjors en termes d'equitat i eficiència que altres polítiques disponibles.
2020 ha vingut carregat d'aqueixes males polítiques. Pensen, per exemple, en la recent proposta del Govern d'implementar un sistema de controls de preus al lloguer o en les propostes recurrents de baixades de l'IVA. Per a millorar l'accessibilitat dels joves o dels col·lectius vulnerables a l'habitatge, l'experiència de molts països ens mostra que són més efectives les subvencions temporals al lloguer per a aqueixos col·lectius que els controls de preus. Per a ajudar a persones amb baixos ingressos és millor fer majors transferències de renda a aqueixos col·lectius específics que baixar-li a tothom, inclosos els rics, l'IVA del pa integral.
No obstant això, les males polítiques són molt persistents. Per què? Una primera hipòtesi és que els polítics no saben. És veritat que el nivell de formació dels polítics és millorable, a Espanya i a tot arreu. Però la veritat és que tots els polítics tenen accés a informació i a equips tècnics que poden ajudar-los.
Una segona hipòtesi és que els polítics estan “capturats”. Aquesta podria estar relacionada amb la primera hipòtesi: com els polítics no saben, perquè simplement assumeixen com a pròpia la proposta de qualsevol grup d'interés. Per exemple, del gremi de veterinaris que volen millorar els seus marges de negoci i pagar menys IVA.
Una tercera hipòtesi és que els polítics estan molt ideologitzats, tenen una visió molt forta de qui són els bons i els dolents en la societat i els importa bastant poc el que diguen els estudis respecte de les polítiques que proposen. Aquesta és sens dubte rellevant per a Espanya.
No obstant això, hi ha una quarta hipòtesi menys evident, però que resulta essencial: les polítiques han de ser sexys. I què és una política sexy per a un polític hui? El primer requisit és que siga simple, la majoria de ciutadans no té temps per a entendre coses complexes. Si aqueixa política és també simbòlica i tothom l'associa automàticament a “els teus”, molt millor. I si a més causa un fort rebuig en els teus adversaris, aqueixa política serà infal·lible.
L'objectiu és sempre generar titulars. Si no ho fa, no estarà en el debat, no es viralitzarà en xarxes i no apareixerà en les tertúlies. Serà una bala perduda. I com sap qualsevol spin doctor que es pree —i que haja llegit al lingüista de Berkeley George Lakoff—, si en política no es parla de tu, estàs mort.
Els populistes ho saben bé: quan Trump proposa construir un mur de 20 metres “perquè no vinguen més immigrants violadors mexicans”, no el preocupa solucionar el problema de la immigració. El que vol és definir el marc mental perquè el debat es polaritze entorn del tema que a ell li convé. I per a això res millor que una proposta simple, simbòlica i divisiva (per cert, algú recorda alguna de les polítiques —complexes i integradores— d'Hillary Clinton?).
Una proposta complexa de motxilla austríaca o un procediment extrajudicial de mediació hipotecària poden ser fórmules molt efectives per a millorar la protecció dels treballadors o per a reduir els desnonaments. No obstant això, no són polítiques sexys. És molt més sexy dir que pujaràs un 20% el salari mínim —encara que això puga redundar en més desocupació i no solucione el problema de la pobresa laboral— o dir que prohibiràs els desnonaments —encara que això, a la llarga, acabe assecant el mercat de l'habitatge—.
Els polítics anticipen el comportament dels periodistes i els periodistes que segueixen la política han de produir molt en molt poc temps. Si els seus articles o comentaris sistemàticament no es comparteixen en xarxes i no tenen clics en la web, el seu cap probablement els enviarà a passeig.
Qualsevol bon periodista (com qualsevol bon tuiter) sap que res genera més tracció que les notícies divisives. “If it bleeds, it leads” (el que sagna, lidera), resa un vell mantra del periodisme americà. Per això als periodistes polítics els interessa poc escriure sobre temes que no són divisius, quants articles sobre ciència o canvi climàtic han vist viralitzar-se últimament? Hi ha poca sang ací. I això no ven.
Les polítiques identitàries solen complir els tres requisits a la perfecció. Pensem en l'esmena recent d'ERC que ha copat els mitjans durant setmanes. Impossible un missatge més senzill per als mitjans: “El castellà deixarà de ser llengua vehicular a Catalunya”. Ideal per a “els teus”: res més simbòlic per al nacionalisme que la immersió lingüística. Perfecte per a generar tascó: res mobilitza més a l'adversari antinacionalista que una amenaça a la llengua castellana.
Ha solucionat el debat algun problema? No. A Catalunya, de facto, fa 30 anys que el castellà no és llengua vehicular: totes les classes excepte la de llengua espanyola s'ensenyen en català. L'esmena té poc valor jurídic. El Tribunal Suprem ja va dictar sentència en 2015: ha d'ensenyar-se un 25% en castellà. Aqueixa sentència no es compleix, però això no importa. El que importa és que es parle del tema. El resultat? Una gegantesca pèrdua de temps per a la majoria i un munt d'atenció per als nacionalistes.
Els votants no tenen temps per a llegir-se els programes electorals i molt menys per a analitzar els pros i contres de cadascuna de les polítiques que es proposen. Qualsevol “bon” polític el sap i si ha de triar entre una política assenyada, però complexa, i una mala política, però simple, simbòlica i divisiva, tindrà forts incentius per a triar la segona. Si ho fa, tindrà impacte, es parlarà d'ell i, si afig un zasca eloqüent, tindrà els seus huit segons de glòria en el telenoticies.
La solució a tot això no és molt falaguera. En l'era de les xarxes socials i amb un Parlament amb més forces polítiques i més radicals en tots dos costats del tauler la competició per l'atenció s'ha tornat furibunda. Els partits necessiten diferenciar-se. Necessiten que es parle d'ells. Per a aconseguir-ho, la inèrcia és proposar cada vegada més (dolentes) polítiques polarizants i menys (bones) polítiques complexes. En aqueix món, la majoria sent cada vegada més desinterés per la política. I la democràcia, a poc a poc, es va deteriorant.
Toni Roldán Monés és director d'EsadeEcPol i Visiting Professor in Practice en LSE.
Quan s’acosten les eleccions presidencials del 2020, una cosa és clara: Amèrica és una nació enfadada. Des de les protestes per la persistent injustícia racial fins a les contraprotestes vinculades als nacionalistes blancs , la ira es mostra a tot el país.
La ira nacional es relaciona amb la desigualtat, la resposta del coronavirus del govern , les preocupacions econòmiques , la raça i la policia . També es deu, en gran part, a decisions deliberades i estratègiques preses pels polítics nord-americans per provocar la ira dels votants pel seu propi avantatge electoral.
Els intents de Donald Trump per enfurismar la seua base són tan abundants que la revista progressista The Nation el va titllar de " comerciant d'ira ". Mentrestant, el seu oponent, Joe Biden, provoca ràbia cap al president, qualificant Trump de " presència tòxica " que ha " deixat els Estats Units a les fosques ".
La retòrica política plena d’ira no és cap novetat. Des d’Andrew Johnson i Richard Nixon fins a Newt Gingrich , els polítics saben des de fa temps que els votants enutjats són votants fidels . La gent donarà suport als candidats del seu partit a nivell local i nacional, sempre que es mantinga prou indignat amb el partit contrari.
Tot i que incitar a la ira dels votants ajuda els candidats a guanyar eleccions, les investigacions del meu llibre, " American Rage: How Anger Shapes Our Politics ", demostren que els efectes de la ira superen les eleccions. I això pot tenir greus conseqüències per a la salut a llarg termini de la democràcia nord-americana.
Confia en el govern
La ira política fa disminuir la confiança dels ciutadans en el govern nacional, cosa que provoca que la gent ho veja amb hostilitat, escepticisme i totalment menyspreu. A causa de l'enfocament de la política cada vegada més nacional , aquesta ràbia sovint es dirigeix directament al govern federal, no als funcionaris estatals o locals.
Això crea un problema de governança. Com han demostrat estudiosos anteriors, la confiança facilita la legislació bipartidista i el suport als programes de benestar social que intenten fer la societat més equitativa, entre altres polítiques.
La confiança dels nord-americans en el govern ha disminuït durant sis dècades.
Els erudits han argumentat que l’afiliació al partit determina la confiança en el govern. Quan el partit preferit controla el govern, aquesta confiança és elevada; quan el partit contrari té el poder, és baix.
Tot i que el partidisme afecta la confiança de les persones en diverses institucions polítiques, no pot explicar per què la fe general al govern dels Estats Units ha caigut durant dècades. Al cap i a la fi, el control del partit de Washington canvia sovint.
La meua investigació troba que la ira sostinguda és un sospitós més probable de la disminució de la confiança dels nord-americans en el govern.
Tot i que la ira política nord-americana té moltes fonts, va ser l'afirmació de Ronald Reagan del 1981 que "el govern no és la solució al nostre problema, el govern és el problema" que realment va començar a consolidar la ira dels republicans contra el govern federal.
Aquesta afirmació, arrelada en la preferència conservadora per l’individualisme i el lliure mercat davant la intervenció del govern, va cristal·litzar la ira republicana latent amb el que molts consideraven un govern federal activista. Aquesta ira està en plena floració avui.
La ràbia pel govern no és simplement un fenomen conservador. Els liberals també estan enfadats, normalment perquè creuen que el govern no fa prou per fer front a les desigualtats racials i socials. Aquesta ira també està en plena floració avui.
Les persones enfadades tendeixen a jutjar negativament la font de la seua ira. Així, doncs, quan els polítics s’etiqueten contínuament amb epítets bruts i enfurixen la gent fent certes accions o no , el públic respon reduint les seues avaluacions de Washington. Finalment, es qüestionen de què és capaç fins i tot el govern.
Salut de la democràcia americana
La ira fa que els nord-americans adopten actituds contràries als ideals democràtics de la nació, segons la meua investigació. Fa que els nord-americans vegen els partidaris del partit polític oposat com a menys intel·ligents que ells. Probablement lo més perjudicial per a la democràcia, la ràbia també fa que la gent veja els partidaris del partit polític contrari com una amenaça per al benestar del país.
Aquests descobriments ajuden a explicar per què tant els demòcrates com els republicans tendeixen a tenir una visió feble els uns dels altres. Dades recents de les enquestes troben que gairebé dos terços dels republicans veuen els demòcrates com a "ment tancada", mentre que aproximadament la meitat dels demòcrates veuen els republicans com "immorals". El 2016, només la meitat dels republicans i un terç dels demòcrates tenien aquestes opinions. L’antipatia partidària augmenta.
Les persones enutjades solen voler culpar algú (o algun grup) dels seus problemes, tant si són la causa real com si es percep. Lògicament, les campanyes polítiques funcionen per provocar ràbia al partit contrari. Això vol dir que els seus partidaris culpen ràpidament els qui no estan d'acord amb ells per les deficiències del país.
En conseqüència, la ràbia dels votants fa que la política passe més enllà de la competència d’idees i filosofies i es converteixca en un joc de suma zero en què el guany de cada banda és la pèrdua de l’altra. Això debilita el compromís de la gent amb les normes i els valors democràtics que han estat durant molt de temps la peça fonamental del sistema polític nord-americà, com la tolerància i el respecte a les opinions de les minories.
El 2018, el Pew Research Center va trobar que el 40% dels nord-americans creia que la democràcia funcionava "no massa bé" o "gens bé". Aquest any, el 62% dels nord-americans enquestats per Pew van acordar que l'estructura del govern dels EUA necessita " canvis significatius ".
És possible que la democràcia no desaparega perquè els candidats continuen provocant la ira dels nord-americans els uns contra els altres i contra el sistema polític. El meu treball constata que els nord-americans descontents no volen una forma de govern completament diferent, malgrat la preocupació mundial que els Estats Units estiguen "girant" cap a l'autoritarisme .
Però la ira és corrosiva. Disminueix molt la qualitat de la democràcia nord-americana després que els polítics que van utilitzar la ira com a estratègia de campanya hagen guanyat i abandonat el càrrec.
Article original: https://theconversation.com/angry-americans-how-political-rage-helps-campaigns-but-hurts-democracy-145819
Autoria: Steven Webster Professor ajudant de ciències polítiques de la Universitat d'Indiana
Quan el ministre de Salut, Chris Hipkins, va afirmar recentment que el Partit Verd és "en certa mesura la consciència del Partit Laborista ", no es referia simplement a les enquestes que suggerien que els laboristes podrien necessitar el suport dels Verds per formar un govern.
Hipkins també va suggerir que les polítiques ecològiques ajudaren a mantindre el treball rigorós sobre qüestions ambientals i socials. Llavors, quina diferència ha realitzat realment el Partit Verd en el debat polític de Nova Zelanda?
A partir d’un estudi de 57 milions de paraules parlades al parlament entre 2003 i 2016, la nostra anàlisi mostra que la presència d’un partit verd ha canviat la conversa política sobre economia i medi ambient.
En el recent debat dels líders de Newshub , tant Jacinda Ardern com Judith Collins van acordar que "fer créixer l'economia" era la millor manera de respondre a la crisi econòmica impulsada per COVID-19.
Les seues respostes van variar només en les línies tradicionals esquerra-dreta. Ardern va argumentar que augmentar els ingressos i invertir en formació faria créixer l'economia . Collins va suggerir que s’hauria d’avançar el creixement econòmic augmentant la despesa dels consumidors mitjançant retallades temporals d’impostos .
Per contra, els partits verds de Nova Zelanda i d’altres països han qüestionat durant molt de temps l’impacte d’un creixement implacable sobre els recursos naturals d’un planeta finit. El pensament ecològic s’inspira en l’economia ecològica , que té com a objectiu aconseguir formes més sostenibles de prosperitat col·lectiva que satisfacin les necessitats socials dins dels límits del planeta.
L'impacte d'aquesta visió radicalment diferent es pot observar en els debats parlamentaris de Nova Zelanda. Quan els diputats de National and Labour van utilitzar la paraula "economia" en parlaven habitualment en el context de "creixement" ("créixer" / "créixer" / "créixer").
De mitjana, els diputats nacionals van dir "creixement" una vegada cada quatre mencions de '"economia". Els diputats laboristes van dir "creixement" una vegada cada sis mencions.
Els diputats verds van utilitzar el "creixement" una vegada cada 20 mencions de '"economia". Quan van esmentar el creixement va ser principalment qüestionar la idea i presentar idees alternatives sobre una economia sostenible.
L’anàlisi de la legislatura més recent (2017-2020) continua. No obstant això, si bé els laboristes recentment han introduït el " benestar " en les discussions sobre l'economia, és sorprenent que la crisi del COVID haja revigorat el focus tradicional del partit en economia de creixement.
La investigació també mostra que els parlamentaris verds esmenten "economia" principalment en relació amb el medi ambient, el canvi climàtic, la sostenibilitat i les persones, en lloc de relacionar-se amb el creixement. El seu enfocament es centra en les connexions entre el sistema econòmic i el medi ambient.
No només un partit ecologista: els diputats verds Marama Davidson, Chlöe Swarbrick i Jan Logie arriben a Ihumātao a Auckland per donar suport als manifestants que ocupen terres maoris en disputa. GettyImages
Malgrat les crítiques segons les quals els Verds no s'han centrat prou en preocupacions "ambientals", els diputats verds van utilitzar paraules relacionades amb el medi ambient, el clima i la conservació amb més freqüència que els diputats laboristes o nacionals durant el període d'estudi de 13 anys.
Per exemple, després de controlar el nombre de paraules que diuen els diputats de cada partit al parlament, els diputats verds van esmentar el "canvi climàtic" quatre vegades més que els diputats nacionals o laboristes.
Això representa una mena de canvi històric. El diputat laborista Fraser Coleman va parlar per primera vegada del parlament sobre l’ escalfament atmosfèric i el CO₂ el 1979. I el laborista Geoffrey Palmer va ser el primer primer ministre que va posar el canvi climàtic a l’agenda del parlament.
Però han sigut els Verds els que han mantingut l’impuls i han aprofitat les seues oportunitats de parlar a la Cambra per demanar comptes als governs, inclosa la legislació progressistasobre la Llei de modificació de la resposta al canvi climàtic (zero carboni) del 2019 .
El Partit Verd també ha marcat la diferència en qui parla. En institucionalitzar l’equilibri de gènere en el seu lideratge i en l’organització del partit i en la forma en què seleccionen la llista de partits per a cada elecció, els Verds han escollit constantment una proporció més alta de dones parlamentàries que la resta de partits.
Històricament, les dones diputades verdes han contribuït significativament a debats i accions polítiques sobre desigualtat, pobresa infantil, qüestions del Tractat de Waitangi, igualtat de gènere i accions contra la violència domèstica.
Això és significatiu. L’anàlisi del llenguatge polític a nivell mundial, particularment a les xarxes socials, ha demostrat que els polítics que s’identifiquen com a dones i persones de color estan sotmesos a taxes d’abús verbal molt més altes que els seus homòlegs masculins. Aquesta és també l' experiència de dones parlamentàries a Nova Zelanda , incloses les dones que representen els Verds.
Els partits minoritaris solen lluitar per mantenir la seua identitat en acords de coalició amb partits més grans, però els Verds han mantingut una posició única a Nova Zelanda.
El 1972, el Partit dels Valors es va convertir en el primer partit "verd" que disputà unes eleccions nacionals arreu del món. Antics activistes de Values, inclosos els primers co-líders del Partit Verd Jeanette Fitzsimons i Rod Donald, van tenir èxit en la presa dels Verds al parlament.
El llenguatge de la política verda a Nova Zelanda i la qüestió del creixement es remunten a aquests orígens. El llenguatge i les paraules són significatius com a vehicles per articular noves idees i provocar accions transformadores.
Per tant, l’anàlisi lingüística mostra la influència que ha tingut el Partit Verd en presentar alternatives a la idea que el creixement econòmic basat en l’ús il·limitat dels recursos naturals de Nova Zelanda és una opció sostenible.
Si Chris Hipkins té raó i els Verds són la consciència laborista, és perquè han afectat efectivament un quasi consens històric entre els principals partits que el creixement econòmic és l’únic motor de la prosperitat.
El collaret que va portar Michelle Obama mentre es dirigia a la Convenció Nacional Democràtica (una fina cadena d’or que delineava la paraula VOTA amb lletres espaiades i sense serif) s’ha fet viral .
Fet per una petita empresa propietat de Chari Cuthbert , el collaret va ser dissenyat "per a dones poderoses que deixaven escoltar la seua veu, especialment a les urnes".
L’ús de joies per comunicar un missatge no és nou ni inusual. Els arqueòlegs han descrit la troballa d’adorns corporals com “el més proper a trobar pensaments prehistòrics”. La majoria de les joies, ja siguen un anell, una medalla o una insígnia , són visibles per als altres i, per tant, una expressió del portador i del seu estatus.
Però el d’Obama és l’últim d’una llarga línia d’exemples celebrats de joies com a dispositiu polític: des de les medalles de les sufragistes fins als passadors de Madeleine Albright. Alguns han llegit fins i tot els fermalls que porta la reina Isabel com a declaracions polítiques.
Alguns exemples de la campanya sufragista britànica per a la votació (un moviment polític que es va estendre del 1903 al 1918) inclouen fermalls i collarets fets de pedres precioses, esmalt i cintes. Utilitzaven els colors porpra, blanc i verd, associats a la Unió Social i Política de les Dones.
Les medalles atorgades pels líders sindicals a les dones que van contribuir a la campanya es van basar en l’estètica militar. Altres joies que portaven les sufragistes reflectien les modes de l'època, en particular l' art nouveau .
Una medalla a la vaga de fam es va atorgar a l'activista pels drets de les dones Myra Eleanor Sadd Brown després que fora empresonada a Londres el 1912, fera una vaga de fam i fora alimentada per força. Inclou una inscripció al revers “ FED BY FORCE 4/3/12 ”.
Més recentment, Lady Hale, la presidenta del Tribunal Suprem del Regne Unit, portava un fermós i brillant fermís aranya quan va anunciar que la pròrroga del parlament de Boris Johnson el 2019 era “ nul·la i sense efecte . Es va debatre sobre què simbolitzava aquest fermall . Estava enviant un missatge al primer ministre britànic?
Mentrestant, a Austràlia, la senadora dels Verds, Larissa Waters, va provocar un revolt menor quan va portar les arracades Stop Adani al Parlament el 2018.
En alguns casos, el context en què es porta o per qui fa que la joieria siga política. La primera dona secretària d'Estat dels Estats Units, Madeline K. Albright, portava fermalls i passadors per expressar la intenció política i diplomàtica. "Vaig trobar que les joies havien passat a formar part del meu arsenal diplomàtic personal" , va dir .
El 2009, el Museu d’Art i Disseny de Nova York va exhibir més de 200 fermalls i passadors de la col·lecció personal d’Albright. L' exposició va coincidir amb la publicació de les memòries d'Albright Read My Pins: Stories from a Diplomat's Jewel Box . Cal destacar que els fermalls d’Albright no solen incloure text: d’altres han de llegir el simbolisme.
Per exemple, després que els mitjans controlats per l'aleshores president iraquià Saddam Hussein es referiren a ella com una "serp sense igual" , Albright portava un fermall de serp daurat fixat al vestit per a la seua propera reunió a Iraq.
També tenia un "pin de fletxa que semblava un míssil" (que es portava quan es negociava el tractat antimíssils balístics amb els russos). I després d’assabentar-se que els russos havien plantat un dispositiu d’escolta (un “error”) en una sala de conferències propera a la seua oficina del Departament d’Estat, va portar un fermall d’insectes la propera vegada que va veure els russos.
A finals de la dècada de 1990, l'ús que Albright va fer de fermalls amb finalitats polítiques va inspirar Helen Drutt English a comissariar l'exposició Brooching It Diplomatically. Seixanta-una joieries d'art de 16 països van crear fermalls en homenatge a Albright.
L’origen d’una joia també és una consideració per entendre’n el significat. El 2018, un simple fermall d'àgata verda que portava la reina Isabel quan es va reunir amb el president Donald Trump i la primera dama, Melania, es va identificar com un regal de l'expresident Barack Obama i Michelle, la seua dona.
A la següent reunió, la reina portava un fermall de floc de neu, un regal del Canadà. Alguns van llegir això com una referència a l'ús que Trump fa de la paraula "floc de neu" com a terme despectiu.
L’interès de la duquessa de Sussex, Meghan Markle, per portar roba i joies sostenibles o d’origen ètic ha estat divulgat àmpliament i assenyala les seues prioritats. Ha portat joies com ara bracelets d’or i braçalets de Pippa Small, una empresa britànica compromesa amb el comerç just .
Cada vegada més, les petites i grans empreses de joieria fan declaracions sobre el seu enfocament de l’ètica i la sostenibilitat. Per tant, en triar quines joies compres, pots fer una declaració política, potser donant suport als treballadors locals o als llocs de treball ètics.
Tot i que alguns podrien intentar banalitzar les joies, una forma tradicional d’adorn femení, fermalls, anells i collarets poden fer declaracions poderoses. Des que Michelle Obama va portar el seu collaret VOTAR la setmana passada, segons sembla , les vendes del collaret es van disparar .
24 d'agost de 2020 22:05 CEST
Elizabeth Shaw
Líder del programa Belles arts, cap de joieria i objectes petits, Universitat Griffith
Elizabeth Shaw és professora titular i cap de joieria i objectes petits a la Queensland College of Art Griffith University. És membre del consell assessor d'Ethical Metalsmiths i forma part del consell d'administració del World crafts Council Australia.