L'analogia entre els ordinadors i la ment humana ha existit des que les ciències cognitives van sorgir com a camp interdisciplinari de l'estudi de la ment en la dècada dels cinquanta. En dècades posteriors, quan la neurociència es va incorporar a les ciències cognitives, es va començar a utilitzar l'analogia del cervell humà com un sistema de còmput altament complex, i per a descriure diversos processos mentals s'ha plantejat fins i tot la triple analogia de la ment, l'ordinador i el cervell humà. Moltes vegades, les analogies enriqueixen les idees científiques. Així, per a qui compta amb vastos coneixements de computació, concebre la ment en termes computacionals resulta una mica habitual [1].
Igual que els ordinadors, el nostre cervell processa informació i, com qualsevol altre sistema, té una capacitat de processament limitada. Això es pot observar en els colls de botella de processos cognitius humans. Com se sap, el terme coll de botella al·ludeix a la part més estreta de l'envàs, que es troba en la seua part superior i que limita la quantitat de líquid que entra o ix d'ella. De manera similar, els processos cognitius humans incideixen en el flux d'informació, des de la sensació, passant per la percepció i fins al control de l'acció. Un exemple de coll de botella cognitiu és la capacitat limitada de la memòria a curt termini. L'individu mitjà pot emmagatzemar únicament 7 ± 2 unitats significatives d'informació alhora en aquesta mena de memòria. Aquest fet va ser descrita per primera vegada per George Miller en 1956, qui és considerat un dels fundadors de les ciències cognitives. Però no sols la memòria a curt termini té un límit superior en el processament de la informació, sinó que es creu que totes les nostres etapes de processament cognitiu entenen [2,3]. Un exemple clar i fonamental és l'atenció, sobre la qual la comunitat científica està d'acord que té una capacitat limitada.
La sobrecàrrega informativa ocorre quan la quantitat o la intensitat d'informació excedeixen la capacitat limitada de processament de l'individu, la qual cosa pot provocar efectes disfuncionals. Diversos símptomes s'han associat amb aquest fenomen, entre els quals es troben: estrés, treball ineficient, ignorar informació i ser molt selectiu en triar què llegir o veure (omissió de notes importants), retard en prendre decisions, pèrdua de control sobre la informació, limitar les fonts de cerca, rebuig de la recepció en la comunicació (per exemple, mitjançant expressions facials poc amistoses), falta de perspectiva general, major tolerància a l'error, menor satisfacció laboral, confusió, ansietat, tensió cognitiva, desmotivació, dificultat per a seleccionar informació rellevant, assignació de menys temps a cada font d'informació, anàlisi superficial de la informació, menyspreu per la informació de baixa prioritat, incapacitat per a usar informació en la presa decisions (paràlisis per anàlisis), pèrdua de la diferenciació, sensació de pèrdua de control que condueix a una interrupció en la comunicació, falta d'avaluació crítica de la informació (tornar-se massa crèdul), dedicar molt poc temps per a assimilar la informació, mala interpretació de la informació, implementar estratègies de cerca d'informació poc sistemàtiques, etc.
Els individus responen de manera diferent a la sobrecàrrega informativa, i això depén tant de la condició subjectiva de cada persona com de la quantitat d'estimulació informativa que reben. En particular, les persones que pateixen condicions com l'autisme són especialment susceptibles a la sobrecàrrega informativa. Es diu que la sobrecàrrega informativa genera dificultats en la presa de decisions i fa que siga més difícil per a les persones localitzar les dades críticament requerides per a una determinada tasca, a causa del gran volum d'informació, quan les capacitats limitades de processament cognitiu són bombardejades amb informació i, en aconseguir un cert llindar, cada dada nova contribuirà a una disminució en la precisió de les decisions, segons els símptomes que es presenten.
La sobrecàrrega informativa s'ha descrit en diversos àmbits, com la ciència organitzacional, el màrqueting, l'economia, la comptabilitat, la psicologia i la medicina. Existeixen articles en els quals s'usa el terme de sobrecàrrega informativa des de la dècada dels setanta, però no és fins als últims 10 anys quan en les publicacions científiques el seu ús augmenta significativament. Aquest concepte adquireix un nou sentit degut a la gran quantitat d'informació que bombardeja contínuament a les persones mitjançant notícies, notificacions d'aplicacions, alarmes i altres alertes visuals i auditives provinents de dispositius electrònics Amb l'arribada d'aquestes noves tecnologies, la velocitat de producció d'informació s'ha accelerat ràpidament, i per això es considera que és el moment en la història de la humanitat amb major quantitat d'informació disponible per a les persones.
Sobrecàrrega informativa i pandèmia de COVID-19
Com a exemple, es pot esmentar la pandèmia de COVID-19, que ha estat acompanyada per una allau d'informació que representa una sobrecàrrega i pot conduir a ansietat i estrés. La informació rebuda sobre la COVID-19 pot estar composta d'informació genuïna, així com de notícies falses, teories conspirativas i suposats tractaments, provocant que les persones reben informació contradictòria, la qual cosa pot repercutir en la implementació de les mesures per al control real de la infecció. Fins i tot s'ha informat de la mort de persones com a resultat d'aquesta desinformació en autoadministrar-se tractaments indeguts. En un estudi realitzat en població general, s'ha descrit que rebre informació pels mitjans de difusió tradicionals, com la ràdio i la televisió, així com una major freqüència en l'exposició a notícies sobre la COVID-19, es van associar a una major sobrecàrrega informativa . D'altra banda, la quantitat de publicacions científiques sobre la COVID-19 va créixer exponencialment mes rere mes, almenys en els primers quatre mesos des que es va descriure el virus, la qual cosa ha pogut portar al fet que els proveïdors d'atenció mèdica tinguen dificultats per a identificar el que és científicament important del que no]. Això, al seu torn, podria donar lloc a la prescripció de tractaments indeguts als seus pacients.
Conjuminat a l'anterior, és pertinent esmentar que hi ha hagut informes sobre símptomes neurològics persistents (que duren més de sis setmanes) en pacients amb una forma lleu o moderada de COVID-19 i que no van ser hospitalitzats En un estudi es va trobar que el símptoma més freqüent (present en el 81% dels casos) era la ‘boira cerebral’ (una reducció general de l'agudesa mental i de les funcions cognitives, com la concentració i la memòria) . Així mateix, es va trobar que aproximadament la meitat dels pacients va tindre una valoració neurològica anormal, destacant les afectacions en la memòria a curt termini i en l'atenció. Per tant, la ‘boira mental’ derivada de la infecció viral podria potenciar els efectes de la sobrecàrrega informativa en algunes persones afectades per la COVID-19 [16].
Es creu que la sobrecàrrega informativa té un origen multifactorial, i es pot deure, entre altres coses, a una combinació dels següents elements: personals (hora del dia, qualitat de somni, motivació, satisfacció, experiència personal, etc.); ambientals (soroll, temperatura, etc.); característiques de la informació (quantitat d'elements informatius, informació poc de confiança, ambigüitat de la informació, etc.); tecnològics (noves tecnologies de la informació i la comunicació que són molt eficients, correus electrònics, augment dels canals d'informació, mateix contingut en diferents canals, internet, etc.); relacionats amb tasques que es realitzen amb la informació (qüestions poc rutinàries, treballs complexos, comptar amb poc temps, recepció simultània d'informació, etc.); i el disseny organitzacional (treball multidisciplinari, treball col·laboratiu, heterogeneïtat grupal, etc.) . S'ha dit que els mitjans de comunicació, la ciència i la innovació empresarial són els principals generadors d'una producció accelerada d'informació en el món. L'anomenada infodèmia pot ser un factor que propicie també la sobrecàrrega informativa. El terme es refereix al gran augment del volum d'informació relacionada amb un tema particular, que pot tornar-se exponencial en un període curt a causa d'un esdeveniment concret. La infodemia pot estar composta tant d'informació verídica com d'informació falsa .
Al nostre cervell arriba contínuament gran quantitat d'informació que no pot ser processada al mateix temps, de manera que és necessari fer una selecció que ordene prioritats i establisca temporalment una resposta per a cada circumstància. En això consisteix l'atenció, que és el recurs cognitiu que consolida tots els altres dominis cognitius. Per això, en valorar les funcions neurocognitives, cal establir primer l'habilitat de les persones per a enfocar i sostindre la seua atenció abans de passar a l'avaluació d'altres funcions mentals, com la memòria, el llenguatge, les funcions executives, etc. . Es planteja l'existència de tres xarxes atencionale corresponents als següents components: alerta, orientació atencional i control executiu. Les tres xarxes en conjunt, encara que estan separades, es relacionen entre si i participen en el procés global de l'atenció. L'atenció té un cicle circadiari, la qual cosa podria explicar per què l'hora del dia es reconeix com un factor que influeix en la sobrecàrrega informativa. Els tres components de l'atenció esmentats anteriorment aconsegueixen els seus nivells més baixos durant el final de la nit i les primeres hores del matí i milloren al voltant del migdia, i es poden observar nivells encara més alts durant la vesprada i el principi de la nit .
L'expressió tan comuna ‘para atenció’ és molt precisa: el processament cognitiu és menys efectiu quan atenem molts estímuls simultàniament, perquè tenim un pressupost atencional limitat, el qual podem assignar a determinades tasques, però, si depassem aquest límit, els recursos atencionals es divideixen i existeixen més possibilitats d'incórrer en l'error . Al fet de no adonar-se d'un objecte o succés quan l'atenció es dirigeix cap a una tasca o un objectiu principal se'n crida ‘ceguesa per falta d'atenció’. En un estudi clàssic d'aquest fenomen, als observadors se'ls va demanar que comptaren el nombre de passades de pilota durant un moment d'un joc de bàsquet, donant com a conseqüència que la majoria dels observadors no s'adonaren que un goril·la creuava deliberadament la pista en un determinat instant. Diverses investigacions han demostrat la naturalesa limitada de la percepció humana, descrivint que, en tasques que exigeixen atenció, els observadors poden deixar de percebre els objectes desatesos.
Les bases neurals de l'atenció s'han associat amb la velocitat de processament d'informació, la qual està determinada, en bona part, per l'eficiència de la substància blanca (conjunt de fibres nervioses, o axons, que interconnecten les neurones) per a conduir els impulsos. Fins i tot s'ha proposat que els dèficits atencionals, almenys en algunes condicions patològiques com el traumatisme cranioencefàlic, es deuen justament a una reducció en la velocitat de processament. Però no és un tema sobre el qual hi haja consens, perquè hi ha un altre corrent d'autors que considera que les falles en l'atenció resideixen principalment en la que es coneix com a xarxa d'atenció executiva, que està associada a regions cerebrals com la circumvolució cingulada anterior, l'àrea motora d'associació i l'opercle. Existeixen models que conjuguen aquests dos components mesurables de l'atenció com a factors d'alt nivell (control atencional) i de baix nivell (velocitat de processament)
D'altra banda, s'ha proposat que els límits de la capacitat perceptiva estan directament lligats als límits del metabolisme cel·lular cerebral i s'ha plantejat la hipòtesi que el subministrament d'energia en el cervell roman constant independentment de les demandes en el processament mental, arribant menys energia a les neurones que responen a informació que ve de fonts que estan fora de les nostres prioritats (com el goril·la que creuava la pista), i reservant més energia per a neurones que responen a tasques d'alta prioritat quan ens sobrecarreguem d'informació. Aquesta hipòtesi es va posar a prova valorant l'estat d'oxidació de la citocrom-c oxidasa, un enzim intracel·lular d'utilització d'energia situada en els mitocondris. Aquest marcador es va mesurar utilitzant espectroscòpia d'infraroig pròxim de banda ampla, col·locant detectors d'aquest senyal sobre el cuir cabellut dels participants, en una disposició similar a la de l'electroencefalograma, però amb la finalitat de registrar els nivells d'oxidació del citocrom en l'escorça visual del cervell. L'estudi va estar conformat per subjectes que van estar sotmesos a tasques d'alta i baixa càrrega perceptiva i, mentre feien aquestes tasques, en la meitat dels assajos se'ls va ensenyar també un objecte distractor amb la finalitat de desviar la seua atenció. L'estudi va concloure que existeix evidència per a considerar que els recursos cognitius teoritzats com de capacitat limitada corresponen a l'energia metabòlica cel·lular en el cervell, establint els límits fisiològics de la capacitat perceptiva i un mecanisme de compensació atencional que modula els nivells d'energia de les cèl·lules cerebrals d'acord amb les demandes, és a dir, aportant més energia al processament d'informació atesa a costa d'una disminució en el processament del desatés, amb un nivell constant d'energia total independent de les demandes en les tasques mentals.
El potencial d'internet per a atraure i mantindre l'atenció de les persones no es deu únicament a les característiques del contingut multimèdia, sinó que també està impulsat pel disseny i la presentació de la informació. Es diu que les xarxes socials són sistemes automatitzats que dissenyen i controlen les connexions digitals dels usuaris, reconeixent el que les persones anhelen, seguint el rastre dels seus desitjos i incorporant-los en algorismes pensats per a crear i mantindre necessitats específiques en les persones . Els aspectes d'internet que no aconsegueixen cridar l'atenció queden ‘soterrats’ en una mar d'informació, mentre que els anuncis publicitaris reeixits, aplicacions, notícies o qualsevol informació digital que aconseguisca captar l'atenció es registra, amplifica i prolifera. Alguns autors han assenyalat que les empreses de tecnologia capitalitzen el potencial addictiu d'internet en perfeccionar aspectes per a cridar l'atenció en llocs web i en aplicacions, per a així atraure a una major quantitat d'usuaris, moltes vegades sense tindre en compte el seu benestar. La naturalesa multitasca de la tecnologia i els mitjans de comunicació que usem podrien influir negativament en els dominis cognitius humans, encara que es necessiten més investigacions sobre aquest tema .
Fins i tot quan les persones no utilitzen internet per a un propòsit particular, els telèfons mòbils indueixen conductes de verificació constant, caracteritzades per inspeccions ràpides i freqüents, buscant notificacions o un altre tipus d'informació entrant. Es pensa que aquests hàbits de comprovació contínua són el resultat d'un reforçament conductual per mitjà de ‘recompenses d'informació’ que es reben en verificar el dispositiu, amb el potencial d'alterar el sistema de recompensa cerebral (la via dopaminérgico-corticoestriada), a causa de la disponibilitat contínua del dispositiu i a la seua consulta constant. Durant aquest procés de recompensa en el cervell se secreta dopamina, un neurotransmissor relacionat amb el plaer, que s'allibera també davant incentius naturals com el menjar i el sexe. Algunes investigacions indiquen que fins i tot quan les persones aconsegueixen mantindre una atenció sostinguda, com quan eviten la temptació de revisar els seus telèfons, la mera presència d'aquests dispositius afecta negativament a aspectes cognitius fonamentals El fenomen de ‘drenatge cerebral’ proposa que la mera presència d'un telèfon intel·ligent, encara que estiga apagat o sense alertes (en silenci), pot ocupar recursos cognitius que d'una altra manera estarien disponibles per a altres tasques. En un experiment, les persones que tenien el telèfon mòbil en una altra habitació van tindre millor rendiment en les proves cognitives de memòria de treball i intel·ligència fluida respecte als qui tenien el telèfon a la vista (encara que estiguera apagat). Els autors de l'estudi van suggerir que deixar el mòbil en una altra habitació és probablement la tècnica més efectiva i raonable d'evitar el ‘drenatge cerebral’ i el conseqüent detriment de les funcions cognitives esmentades, sobre les quals subjauen també recursos atencionales.
Sobrecàrrega informativa i economia de l'atenció
Hebert Alexander Simon, considerat un dels fundadors de les ciències cognitives i pioner de la intel·ligència artificial, va descriure en 1971 el terme d'economia de l'atenció. Simon va planejar que, en un món ric en informació, l'abundància d'aquesta significa escassetat d'alguna cosa més, la qual cosa siga que la informació consumeix. I això és bastant obvi: consumeix l'atenció dels seus destinataris. Per tant, una gran quantitat d'informació crea una pobresa d'atenció i la necessitat d'assignar aqueixa atenció de manera eficient entre la sobreabundància de fonts d'informació que podrien consumir-la. Aquest concepte continua vigent fins als nostres dies i és aplicable tant als mitjans de comunicació tradicionals, com a ràdio i televisió, com als mitjans digitals. L'abundància i l'accessibilitat de la informació han portat a considerar a l'atenció humana com un bé escàs, i per això els conceptes d'economia de l'atenció i sobrecàrrega informativa estan molt relacionats. Simon assenyalava des de fa cinc dècades que els dissenyadors de sistemes d'informació mantenien incorrectament el seu enfocament en un disseny basat en l'escassetat d'informació en lloc de centrar-se en el recurs veritablement limitat, l'atenció, donant com a resultat sistemes on sobreïx l'excés d'informació i la falta d'eines per al filtrat d'aquesta. Evidentment, a més de la connectivitat que es genera entre les persones que usen mitjans digitals, es produeix un altre valor econòmic potencial: l'atenció, que pot atraure clients potencials per mitjà de l'exposició a productes i serveis en pancartes (bàners), finestres emergents (pop-ups), vídeos, imatges i altre contingut que hem de ‘saltar’ per a visualitzar el material multimèdia que desitgem consumir Aquests són exemples del que significa economia de l'atenció en els nostres dies.
El problema de la sobrecàrrega informativa ha rebut considerable atenció d'investigadors preocupats per les conseqüències negatives d'exposar als individus a un excés d'informació [2]. S'han plantejat mesures per a evitar la sobrecàrrega informativa, com millorar la gestió personal, rebre capacitació en el maneig d'informació, l'establiment sistemàtic de prioritats, filtrat i organització de la informació, la utilització d'intel·ligència artificial per a seleccionar la informació important, establir regles per al disseny d'informació i comunicació, prioritzar la informació rellevant, elevar la qualitat de la informació, reduir un gran conjunt d'opcions a una grandària manejable, etc..
En aquest mateix sentit, s'ha proposat el terme d'ergonomia cognitiva, que és l'estudi de la interacció dels processos cognitius, com l'atenció, la percepció, la memòria i el raonament, amb els elements d'un sistema, com a màquines, mobles, utensilis i interfícies, millorant aspectes del procés de presa de decisions i la interacció humà-ordinador. Així, s'han plantejat principis per al disseny orientats a donar suport a les capacitats cognitives humanes en instruccions i interfícies, per a així evitar errors, estrés, confusió, irritació i sobrecàrrega mental. Existeixen manuals que poden orientar als dissenyadors d'entorns a afavorir un ambient ‘amistós’ amb la ment humana.
Algunes recomanacions de l'ergonomia cognitiva aplicables al disseny de tecnologia que podrien ser útils per a evitar la sobrecàrrega informativa són les següents: minimitzar el temps i l'esforç per a trobar informació; les fonts d'informació similars han de vincular-se visualment; quan es necessite parar atenció a grans quantitats d'informació simultània, involucrar múltiples sentits; limitar els nivells d'informació a tres, ja que les estructures cada vegada més niades desafien les expectatives d'on buscar informació i requereixen molt temps per a localitzar-la; evitar objectes similars, ja que, quan els estímuls semblen ser similars, el cervell els associa amb el mateix significat; en la mesura que siga possible, alliberar la càrrega de la memòria a curt termini (utilitzar el número 7 ± 2 com a màxim per a estímuls sensorials simultanis); etc..
Un concepte relacionat amb la sobrecàrrega informativa és la càrrega cognitiva, que és una teoria d'aprenentatge que se centra en els límits de la memòria de treball humana, un tipus de memòria a curt termini que ens permet l'emmagatzematge, però també la manipulació d'informació, de manera que aquesta siga fàcilment accessible per a la planificació, la comprensió, el raonament i la resolució de problemes. Se sap que la capacitat de la memòria de treball és de no més de set elements, però la seua capacitat de processament és considerablement menor, de no més de tres o quatre elements que es poden processar de manera simultània. La informació que no pot ser processada per la memòria de treball no es pot transferir a la memòria a llarg termini, inhibint l'aprenentatge, i aquest és un coll de botella dels processos cognitius humans. La sobrecàrrega cognitiva sorgeix quan les exigències imposades a una persona per treball mental (càrrega cognitiva) excedeixen la capacitat de la seua memòria de treball. S'han formulat diverses estratègies per a disminuir la càrrega cognitiva i millorar l'aprenentatge en l'àmbit de l'educació dels professionals de la salut, així com en entorns laborals quotidians.
Entenent que una síndrome és un complex recognoscible de signes i símptomes que indiquen una condició específica per a la qual no es comprén necessàriament una causa directa, s'ha plantejat que l'excés d'informació que incideix sobre les capacitats atencionals humanes pot provocar símptomes, que ens poden portar a sospitar una espècie de síndrome de sobrecàrrega informativa.
Sens dubte vivim en l'època de major difusió d'informació en la història de la humanitat Qualsevol que dispose d'una connexió a internet pot fer que el seu missatge arribe a un públic global amb facilitat. Amb importants avanços en recerca i desenvolupament en quasi tots els països del món, s'espera que ens enfrontem a una explosió d'informació encara més gran en les pròximes dècades, i així ho assenyalava des de 1971 Herbert A. Simon]. Per a 2019 es va estimar que el trànsit per internet aconseguiria els 2 zettabytes (2 × 1021 bytes) d'informació per any, la qual cosa equival a 72.000 anys de transmissió de vídeo en alta definició. Naturalment, a un humà mitjà, amb una esperança de vida de 70 anys, no li seria possible assimilar tal quantitat d'informació. Per tot l'anterior, ens sembla important promoure la comprensió de la relació que existeix entre la cognició humana i l'excés d'informació; i això, a la llum de les noves investigacions sobre la influència d'internet en dominis cognitius com la memòria i l'atenció. Les investigacions actuals indiquen que internet té el potencial d'afavorir alteracions tant agudes com cròniques en aquestes àrees, i que poden reflectir-se en canvis en el cervell.
No obstant això, els mitjans i la tecnologia són elements omnipresents de la nostra vida diària i el seu ús pot oferir molts beneficis. El concepte benestar digital es refereix a l'impacte de les tecnologies digitals en el que significa viure una vida que siga sana per a l'ésser humà. Sens dubte, la tecnologia no és intrínsecament dolenta per a les persones, perquè la seua meta és impactar positivament en les activitats en les quals intervé, mitjançant eines que faciliten el compliment dels nostres objectius. Per això, en utilitzar la tecnologia i consumir informació, hem de tindre en clar quina és la seua utilitat per al compliment dels nostres objectius, establint prioritats, per a no desviar-nos de les nostres metes en la ‘mar de la informació’.
Els recursos neurocognitius són part imprescindible del capital humà dels individus Per això, ara més que mai, s'ha de fomentar la comprensió de la cognició humana, així com la seua relació amb la tecnologia, per a aconseguir una adequada gestió del temps i del treball mental; i millorar la gestió del temps personal, considerant que moltes pàgines web mostren continguts mitjançant algorismes que usen dades prèvies dels usuaris i que moltes vegades tenen com a propòsit augmentar la probabilitat que romanguen més temps en aquestes pàgines.
L'economia de l'atenció no és només un concepte que competisca a l'àmbit de l'administració, la teoria econòmica o el màrqueting, doncs, com s'ha vist en el nou estudi de Bruckmaier, els recursos atencionals podrien també tindre un fonament fisiològic en l'energia metabòlica limitada a nivell de les cèl·lules nervioses, mitjançant fluctuacions d'estira-i-arronsa en els processos perceptius que requereixen una menor o una major atenció mitjançant un harmoniós intercanvi d'aqueixa energia constant, però limitada.
L'atenció és un recurs cognitiu limitat i és fonamental, perquè consolida tots els altres dominis cognitius. Perquè els efectes adversos de sobrecàrrega informativa puguen disminuir-se, es requereix millorar la gestió dels nostres propis recursos cognitius i comprendre la seua relació amb la tecnologia; i millorar la gestió de la informació mitjançant la seua organització i filtrat, així com per l'aplicació de l'ergonomia cognitiva per part dels diversos professionals lligats a la informació, incloent, entre altres, als informàtics, els dissenyadors d'interfícies, els acadèmics i els especialistes en gestió del coneixement. Però no és una tasca només dels dissenyadors de sistemes d'informació, sinó també dels usuaris. És fonamental donar a conéixer els límits de les capacitats cognitives humanes en tots els àmbits i la seua relació amb la tecnologia, perquè aquests recursos mentals són l'eina fonamental i part imprescindible del capital humà.