La cultura de la cancel·lació representa en aquest moment una amenaça real per a la llibertat intel·lectual als Estats Units. Segons una enquesta recent de l'Institut Cate, un terç dels estatunidencs diuen que estan personalment preocupats per perdre els seus treballs o oportunitats professionals si expressen les seues vertaderes opinions polítiques. Estatunidencs de totes les classes socials han sigut avergonyits públicament, pressionats per a disculpar-se ritualment o acomiadats de manera sumària.
Però els crítics als crítics de la cultura de la cancel·lació tenen una poderosa resposta. Acusar a uns altres de cancel·lar pot, afirmen, ser una manera d'estigmatitzar les crítiques legítimes.
A nivell conceptual, la diferència és clara. La crítica reuneix proves i arguments en un esforç racional per persuadir. La cancel·lació, per contra, cerca organitzar i manipular l'entorn social o mediàtic amb la finalitat d'aïllar, retirar la plataforma o intimidar als oponents ideològics. Es tracta de donar forma al camp de batalla de la informació, no de buscar la veritat; i la seua intenció — o almenys el seu resultat predictible — és coaccionar cap al conformisme i reduir l'abast de les formes de crítica que no estan sancionades pel consens predominant d'alguna majoria local.
En la pràctica, no obstant això, diferenciar la cancel·lació de la crítica pot resultar difícil perquè ambdues adopten la manera de criticar a uns altres. És per això que probablement és impossible idear una prova simple i clara del que hauria de considerar-se un exemple nociu de cancel·lació.
Per tant, un millor enfocament podria ser fer un diagnòstic. Igual que els símptomes del càncer, hi ha moltes característiques en la cultura de la cancel·lació. Encara que no totes aqueixes característiques són presents en cada ocasió, en totes les ocasions són presents alguns dels seus atributs clau. En lloc de fer una única prova de foc, l'enfocament de diagnòstic ens permet elaborar una llista de verificació de senyals d'advertiment. Quantes més senyals veges, més segur podràs estar que està veient una campanya de cancel·lació.
Lallista de verificació personal per a detectar la cultura de la cancel·lació es compon de sis senyals d'advertiment.
La gent t'està denunciant davant el teu cap, els teus grups professionals o les teues connexions socials? Estàs en la llista negra d'ocupacions i oportunitats socials? El que es diu sobre la qüestió o sobre tu té l'objectiu, o l'efecte previsible, de posar en perill el teu manteniment o d'aïllar-te socialment?
Una cultura crítica cerca corregir en lloc de castigar. En ciència, el càstig per equivocar-te no és perdre el teu treball o els teus amics. Normalment, l'única penalització és perdre la discussió. Fins i tot el fenomen de retractar-se dels estudis és nou i merescudament controvertit, perquè el mètode habitual — i molt eficaç — ha sigut que la ciència simplement descarte els errors i seguisca avant. Les respostes equivocades i la mala ciència moren sense remei i desapareixen. Els incentius són en la seua majoria positius, no punitius: per tindre raó, guanyes citacions, promocions, fama i premis extraordinaris. Adoptar una actitud punitiva cap als errors soscava el procés científic perquè el coneixement avança per assaig i error.
La cancel·lació, per contra, cerca castigar en lloc de corregir, i sovint per un sol pas en fals en lloc de per un llarg historial d'errors. Un professor jura “arruïnar la reputació [d'un estudiant graduat] de manera permanent i merescuda”. Els activistes contra un comissari d'art declaren que “ha de ser destituït del seu treball, amb efecte immediat”.
La qüestió és fer patir a l'esgarriat.
Els activistes intenten impedir que publiques el teu treball, faces discursos o dones parles en públic? Afirmen que permetre que sigues escoltat és violència contra ells o que els posa en una situació insegura?
Una cultura crítica tolera la dissidència en lloc de silenciar-la. Entén que la dissidència pot semblar desagradable, nociva, odiosa i, sí, insegura. Per a minimitzar el mal innecessari, s'esforça per animar a la gent a expressar-se de manera civilitzada. Però també entén que, de tant en tant, un dissident odiós té raó i per això s'oposa al silenciament i a negar plataformes d'expressió.
La cancel·lació, per contra, cerca fer callar i cridar als seus objectius. Els cancel·ladors solen definir el mer fet d'estar en desacord amb ells com una amenaça a la seua seguretat o fins i tot un acte de violència.
Sembla que la crítica està organitzada i dirigida? Estan els organitzadors reclutant a uns altres per a agrupar-se contra tu? Estàs sent acorralat? La gent està rebuscant en el teu treball i escodrinyant en les xarxes socials per a trobar munició per a usar en contra teua?
La cultura crítica es basa en la persuasió. La manera de guanyar una discussió és convéncer als altres que tens raó. Sovint, per descomptat, les discussions entre diferents escoles de pensament poden calfar-se; però l'organització de campanyes de pressió contra objectius polítics o ideològics sol considerar-se una extralimitació.
Per contra, és comú veure als cancel·ladors organitzar a centenars de peticions de signatures o milers d'usuaris de xarxes socials per a exposar a algú i procedir a una acusació.
Existeix una amenaça explícita o implícita que la gent que et dona suport rebrà el mateix tractament punitiu que estàs rebent? Estan pressionant a caps i col·legues professionals perquè t'acomiaden o deixen de relacionar-se amb tu? Les persones que et defensen o critiquen la campanya en contra teua han de témer conseqüències adverses?
Donat el seu compromís d'explorar una àmplia gamma d'idees i corregir en lloc de coaccionar als esgarriats, una cultura crítica no veu que hi haja cap valor a inculcar un clima de por. Però infondre por és l'objectiu de la cancel·lació. En triar objectius de manera impredictible (quasi qualsevol cosa pot desencadenar una campanya), no proporciona ports segurs (fins i tot els conformistes poden ser atacats) i amenaça de manera implícita a qualsevol que es pose del costat d'aquells que són l'objectiu, la cancel·lació envia el missatge: “tu podries ser el pròxim”.
El to del discurs és ad hominem, repetitiu, ritualista, afectat, acusatori, escandalitzat? La gent està aplanant les distincions, demonitzant-te, llançant etiquetes incendiàries i omplint-se de superioritat moral? La gent està ignorant el que dius realment, parlant de tu però no amb tu?
Precisament perquè el discurs pot ser feridor, la cultura crítica descoratja la retòrica extrema. Anima a les persones a escoltar-se les unes a les altres, a utilitzar proves i arguments, a comportar-se de manera raonable i a evitar atacs personals.
La cultura de la cancel·lació està molt més compromesa amb el que els filòsofs Justin Tosi i Brandon Warmke denominen “moral grandstanding” (exhibicionisme moral): mostrar indignació moral per a impressionar al grup de parells, dominar a uns altres o tots dos coses. Els exhibicionistes que condemnen a algú no estan interessats a persuadir-ho o corregir-ho; de fet, en realitat no estan parlant amb ell en absolut. Més aviat, l'estan utilitzant com un objecte convenient en una campanya per a elevar el seu propi estatus. Les acusacions col·lectives, els atacs personals i les guerres per a mostrar la major indignació són totes maneres de participar en l'exhibicionisme moral.
Les coses que es diuen sobre tu són inexactes? Les persones que les diuen ni tan sols semblen preocupar-se per la seua veracitat? Es creuen amb la llibertat de distorsionar les teues paraules, ignorar correccions i fer acusacions falses?
La preocupació per la precisió és l'estrela polar de la cultura crítica. No tots entenen bé tots els fets, ni la gent sempre està d'acord en el que és veritat; i, no obstant això, les persones en una cultura crítica tracten de presentar els seus punts de vista i els dels altres amb honestedat i precisió. Encara que pot ser que no complisca amb aquest estàndard en alguns casos, reconec que hauria d'abordar el que realment va dir, no una caricatura incendiària o una cita fora de context.
Una de les moltes raons per les quals Donald Trump és una amenaça per a la democràcia és que veu la veritat de manera instrumental, com alguna cosa que es pot fer ús, abús o ignorar segons les necessitats del moment. Repeteix afirmacions desacreditades una vegada i una altra o canvia l'argument de l'altre quan una afirmació és definitivament desacreditada. Els cancel·ladors sovint juguen el mateix tipus de Calvinball retòric.
Encara que als nostres crítics els agrada afirmar que aquells de nosaltres que ens preocupem per la cultura de la cancel·lació simplement no ens agrada ser criticats en Internet, la cultura de la cancel·lació és massa real. I encara que a vegades pot tindre una semblança superficial amb la cultura crítica, les dues són diametralment oposades, i no és molt difícil diferenciar-les.
Jonathan Rauch
Jonathan Rauch és un membre sènior de Brookings Institution i autor de Kindly Inquisitors: The New Attacks on Free Thought. El seu últim llibre, Constitution of Knowledge, es publicarà en la primavera de 2021.
Internet Freedom Festival s'acomiada hui de la ciutat de València, encara que el seu missatge es queda. Per cinqué any consecutiu, l'espai d'innovació Les Naus ha albergat un esdeveniment en el qual la censura i els drets humans en l'entorn digital han sigut els grans protagonistes. Entorn d'aquests, al voltant de 2.000 persones procedents de més de 130 països han pogut compartir coneixements i establir debats en unes jornades inclusives marcades pel respecte a la identitat i imatge de tots els assistents. Així, el festival ha servit com a punt de trobada per a tots els individus que promouen la defensa de la llibertat en Internet i per a «posar en valor les xarxes humanes sobre les digitals», com assenyala Sandra Ordóñez, cofundadora del festival.
En la seua opinió, la xarxa redimensiona problemàtiques que ja existien en la societat, per la qual cosa destaca la importància que aquesta siga «capaç de pensar de manera conjunta». I és que, a través de ponències, grups de trobada i participació o tallers fotogràfics, ONG, associacions de diversos col·lectius i personalitats reconegudes de l'esfera digital han incidit en com la tecnologia interfereix en el compliment dels drets.
Aliat o enemic?
«És una pregunta tan complexa com la humanitat», assegura Ordoñez, «la digitalització és important per a grups que mai han tingut veu». Es refereix al mateix entorn tecnològic del qual Jennifer Adams, responsable del grup OSCE, afirma que «visibilitza a totes les dones». Defensa la necessitat de crear un espai segur en Internet capaç d'aconseguir una comunicació global i que troba en el periodisme el seu màxim exponent. En la seua opinió, les dones periodistes s'enfronten a una doble discriminació per la seua professió i pel seu gènere. «En Twitter nosaltres rebem tres vegades més abús que els homes periodistes», assegura.
Una discriminació connectada en la qual la violència cap a les dones també es materialitza en l'assetjament sexual a través de la xarxa. D'aquesta manera, la distribució i l'emmagatzematge de contingut gràfic no consentit trenquen amb les línies roges sobre el que és físic i digital, «tot conflueix», assenyala Selene Yang, responsable de comunicació de Tedic. En contraposició, «a través d'internet podem trobar alternatives democratizantes», argumenta, «davant l'hegemonia de les grans empreses, nosaltres som la resistència. Aquestes tenen l'estratègia i nosaltres la tàctica per a reformular-la».
Davant la digitalització del globus nord del planeta i la previsió de la seua extensió a la meitat sud en els pròxims deu anys, «els governs autoritaris s'han adonat que la gent es mobilitza i organitza 'online'». És el cas de Stéphane M. Gruix, membre de la junta directiva de la Plataforma en Defensa de la Llibertat d'Informació. Fidel a la seua cita anual amb el festival, alerta sobre el traspàs de la censura del poder públic a l'esfera privada i posa d'exemple a la plataforma YouTube: «Se suposa que tenim llibertat d'expressió, però YouTube filtra i elimina vídeos sobre la base d'uns algorismes i criteris desconeguts». «L'avanç de la censura a Occident és bestial, els indicadors dels últims anys són negatius», conclou.
El periodista mexicà Javier Garza no s'ha perdut cap de les edicions de la Internet Freedom Festival (IFF), que tanca aquest divendres les seues portes en el Centre Cultural d'Innovació Les Naus de València. El cinqué aniversari del festival, especialitzat en la llibertat i els drets humans en la xarxa, no ha sigut una excepció. “He tingut la sort d'estar des de la primera edició”, assegura. Com el propi periodista reconeix, va arribar a l'IFF quasi per casualitat quan va començar a desenvolupar un programa de seguretat digital. Des de llavors, l'esdeveniment sempre compta amb la seua presència, i els assistents amb una de les seues ponències on informa sobre les millors maneres de preservar la seguretat digital. “Ací s'ajunten desenvolupadors, periodistes i activistes, i d'alguna manera és on podem comptar als tecnòlegs quins són els problemes i amenaces als quals ens estem estem enfrontant”.
L'obsessió de Garsa per la seguretat no és aleatòria, sinó que naix de la pròpia experiència. La ciutat mexicana on exercia com a editor d'un diari es va veure embolicada en una guerra entre cartells del narcotràfic. “El periòdic en el qual jo treballava va patir atacs,amenaces i agressions, i això també em va portar a mi a involucrar-me en temes de seguretat i protecció”.
“En la part digital, els riscos per al periodista són molt variats”, afirma Garsa. I és que, com el propi expert explica, a causa de la creixent activitat en la xarxa i l'ús de dispositius digitals, les probabilitats de patir algun tipus d'invasió en la nostra privacitat creixen. El periodista confirma que “els riscos que la nostra informació quede compromesa augmenten a mesura que la nostra vida transcorre més en l'espai digital”.
Garsa classifica aquests riscos en diverses categories. D'una banda, que intervinguen les teues comunicacions i les teues maneres d'emmagatzematge, com els documents guardats en el núvol o en discos durs. D'altra banda, que vigilen la teua navegació, és a dir, els llocs webs que visites. I finalment, que algú aconseguisca entrar en els teus dispositius i tinga control total sobre les teues dades.
Sens dubte, aquesta informació provoca un impuls paranoic immediat, però per a Garsa és un exercici que tots hauríem de fer: “A partir d'ací és on hem de veure quines són les nostres vulnerabilitats i les eines que tenim per a accedir a una protecció, que ningú puga veure les comunicacions amb les nostres fonts, els nostres arxius o les bases de dades que estic utilitzant per a les meues investigacions”. Sent conscients dels riscos, podem trobar solucions.
Hi ha gent que sap on vius
“Tots ens enfrontem a aquests riscos, encara que no es treballa en una professió que implique que algú ens vulga intervindre, com un periodista o activista”. I això es deu a una causa molt senzilla: la quantitat d'informació personal que guardem en els nostres dispositius i en els diferents portals d'internet. Però que no condisca el pànic, hi ha solucions menys dràstiques que abandonar internet, destruir el teu mòbil i viure en complet aïllament. El propi Garsa explica que a vegades es tracta de simples nocions bàsiques com saber crear una contrasenya forta, cuidar el teu dispositiu amb antivirus o no obrir adjunts de correus en els quals no reconeixem el destinatari.
Precisament això i altres coneixements aplicats a la seguretat digital dels periodistes és el que ha explicat en profunditat aquest dijous als assistents del seu taller, celebrat en el barri de Ruzafa. L'objectiu de l'activitat és generar una major consciència del perill digital que corren els professionals de la comunicació.“Principalment que un com a periodista puga adoptar una metodologia per a fer front als riscos que tenen, com fer la teua pròpia avaluació i armar el teu protocol personal de seguretat”.
I es tracta d'un moment clau, puesGarza reconeix que el periodista actual és més vulnerable que abans, a causa de la seua activitat en la xarxa. “Hi ha coses que se solucionen no tant amb eines tècniques, sinó amb sentit comú”, afirma. Aquesta lògica també s'aplica al terreny de les xarxes socials, quanta menys informació personal exposes, millor. El mexicà conclou: “Hi ha gent fora que pot saber on vius, quants fills tens, quines són les teues rutines, i on els portes a passejar, pots caure en una vulnerabilitat”.
Buscar en Google si obri demà l'escola o la universitat pot no ser tan fàcil com sembla, especialment en certes parts del món. Això és sobre el que han reflexionat diferents organitzacions de llocs tan dispars com Ucraïna, Turquia o Taiwan, tres dels prop de 100 països que han participat en la Internet Freedom Festival (IFF) que se celebra aquesta setmana en el Centre d'Innovació Les Naus de València. Aquests projectes no sols lluiten contra la censura en Internet, sinó que aposten per models governamentals més transparents i noves maneres de fer arribar la informació. El problema és global, les solucions locals.
Netblocks, un dels projectes que desafia la censura, ja ha tingut un gran impacte en països com Algèria o Veneçuela, on treballen actualment. Alp Toker, el director executiu, explica que aquesta organització d'origen turc té com a objectiu analitzar en temps real la llibertat en Internet. L'ONG monitora l'accés a la xarxa per a localitzar bloquejos en el contingut. “Aquestes alteracions poden haver-se de tant a talls de llum com a una censura intencionada en països on hi ha menys informació o es troben en un moment clau com unes eleccions”, afig la seua companya .
En el cas de Veneçuela, Netblocks ha estat registrant els diferents talls de llum i la censura en xarxes socials d'opinions contràries al govern de Maduro. “No fem judicis sobre qui està en el correcte i qui no, sinó que volem entendre millor la situació en la qual es troba el país”, assegura el director. La informació que es bloqueja no sols concerneix la política, sinó que afecta el dia a dia de la població “Tractem de fer arribar la informació de manera oberta, per exemple, si l'escola estarà oberta demà”.
Segons va explicar Pepe Borrás, director de l'IFF, “moltes vegades pensem que el que està ocorrent en determinats països es deu al fet que no tenen democràcies consolidades com les nostres. No obstant això, no és desficaciat pensar que moltes vegades anticipen el que pot acabar ocorrent ací”. Borrás va citar les dades del projecte KeepitOn que reflecteixen que “en 2016 es van comptabilitzar 75 shutdowns [caigudes de la xarxa provocades pel govern] i l'any passat la xifra va aconseguir els 189. El problema és que una vegada el mecanisme existeix, l'anomenada killer switch, la possibilitat que s'use s'estenga és real, així com la temptació d'emprar”.
En paraules del director de l'IFF “l'ambició pel control de la xarxa no distingeix entre esquerres i dretes, per això la governança d'internet ha d'estar basada en el respecte als drets humans i la col·laboració entre diferents, que és l'objectiu de la Internet Freedom Festival”.
De Taiwan a la Generalitat
Una altra de les organitzacions que lluita per la transparència és l'Open Culture Foundation (OCF), un conjunt d'associacions de Taiwan que té per objectiu subratllar la seua independència de la Xina i apostar per un model open source. “Treballem tant en temes de ciberseguretat com en la llibertat en Internet i nous models de govern oberts”, explica una dels seus membre, Poyu Tseng. “Volem donar a conéixer Taiwan, conscienciar que som un país diferent a la Xina i tenim un sistema totalment diferent”. Segons Tseng, Taiwan és un país democràtic, però l'Estat xinés nega la seua independència, per la qual cosa intenten marginar-los d'aliances internacionals i altres organitzacions a nivell global.
Tseng és també candidata a assessora del seu govern local a Taiwan i en els pròxims dies es reunirà amb la conselleria de Transparència per a discutir estratègies per a desenvolupar un govern més obert. “Per a mi, transparència real no és només saber, sinó tindre l'oportunitat de formar part dels diferents processos del govern”, afirma. L'OCF ja ha visitat organitzacions a França i Alemanya amb el mateix propòsit.
A Europa, Digital Security Lab és un altre projecte que intenta protegir la llibertat d'accés a Internet i el treball dels periodistes ucraïnesos. Fins a 2014, Ucraïna no tenia restriccions en la xarxa. Després de l'annexió russa de la península de Crimea, les llibertats en línia s'han retallat considerablement. El govern ucraïnés ha bloquejat nombroses pàgines per motius de seguretat nacional i la majoria es tracten de mitjans de comunicació.
L'equip de Digital Security Lab ha dut a terme una investigació sobre aquests bloquejos i ha arribat a la conclusió que s'han restringit més pàgines de les que van confirmar les autoritats ucraïneses. Una de les investigadores del projecte, Iryna Chulivska, ha explicat que el govern està utilitzant cada vegada més el conflicte rus com a pretext per a limitar les llibertats en Internet. Fins i tot ha proposat una nova legislació sobre aquest tema, les mesures de la qual Chulivska assegura estan copiades de les lleis russes. “El poder ucraïnés ha tractat de silenciar investigacions periodístiques sobre la corrupció en les seues institucions”, afig el seu company Anton Kushnir.
Sota el mandat rus la situació no millora. A Crimea, l'organització ha pogut comptabilitzar en dades com la Internet s'utilitza regularment com una eina per a perseguir activistes. Més de 40 pàgines ucraïneses estan bloquejades, la majoria corresponen a mitjans i a organitzacions en defensa dels drets humans. A aqueixes se li afigen altres cinc portals que tampoc es troben en la llista oficial de restriccions en la xarxa.
Gener 2021. La prohibició de Trump de Twitter, una acció que també han dut a terme altres plataformes de xarxes socials, com Facebook, Instagram, YouTube i Snapchat, ha obert un ferotge debat sobre la llibertat d’expressió i qui, si algú, hauria de controlar-la als Estats Units.
He escrit i ensenyat sobre aquest tema fonamental durant dècades. Sóc un ferm defensor de la llibertat d'expressió.
Tot i així, estic perfectament d'acord amb la prohibició de Trump, per raons legals, filosòfiques i morals.
Per començar, és important assenyalar quin tipus de llibertat d’expressió protegeix la primera esmena i la seua extensió al govern local mitjançant la catorzena esmena . El Tribunal Suprem, mitjançant diverses decisions, ha dictaminat que el govern no pot restringir la parla, la premsa i altres formes de comunicació, ja siga a Internet o als diaris . Twitter i altres plataformes de xarxes socials no són el govern. Per tant, les seues accions no són violacions de la Primera Esmena.
Però si som defensors de la llibertat d’expressió, no hauríem d’estar angoixats per cap restricció a la comunicació, ja sigai mitjançant una agència governamental o una corporació?
Cada cop que CBS fa un llançament d’una actuació d’un artista de hip-hop als Grammy la meua xarxa, al meu entendre, participa en una censura que viola l’esperit de la Primera Esmena. El mateix passa quan una universitat privada prohibeix una manifestació pacífica d’estudiants .
Aquestes formes de censura poden ser legals , però el govern sovint s’amaga darrere de les accions d’aquestes entitats privades. Per exemple, quan hi participen els Grammy, la censura s’està produint per por de represàlies governamentals a través de la Comissió Federal de Comunicacions.
Per tant, per què estic d’acord amb el fet que Twitter i altres plataformes de xarxes socials van retirar el compte de Trump? I, mentre hi estem, per què estic bé amb Amazon Web Services que elimina el mitjà de comunicació social Parler, compatible amb Trump ?
En primer lloc, una violació de l’esperit de la Primera Esmena mai és tan greu com una violació de la mateixa Esmena. Quan el govern s’interposa en el nostre dret a comunicar-nos lliurement, l’únic recurs dels nord-americans és el Tribunal Suprem dels Estats Units, que massa sovint ha donat suport al govern, equivocadament, al meu entendre.
Les decisions del tribunal sobre el " perill clar i actual " de 1919 i les " set paraules brutes " del 1978 són un dels exemples més flagrants de la violació de la primera esmena. La decisió de 1919 va qualificar el llenguatge clar de la Primera Esmena - "El Congrés no farà cap llei" - amb la vaga excepció que el govern podria, de fet, prohibir l'expressió pública davant d'un "perill clar i present". La decisió de 1978 va definir el llenguatge de difusió que mereixia la censura amb la "indecència" encara més vaga.
I la prohibició del govern de qualsevol tipus de comunicació, ratificada pel Tribunal Suprem, s’aplica a qualsevol activitat als Estats Units (període) fins que el tribunal anul·le la decisió original.
En canvi, els usuaris de xarxes socials poden portar el seu hosting a altres llocs si no aproven una decisió presa per una empresa de xarxes socials. Amazon Web Services, tot i que és massiu, no és l’únic amfitrió d’aplicacions disponible. És possible que Parler ja haja trobat una nova casa al servei d’allotjament d’extrema dreta Epik, tot i que Epik ho discuteix .
La qüestió és que una violació corporativa de l'esperit de la Primera Esmena és, en principi, subsanable, mentre que una violació del Govern de la Primera Esmena no és, almenys no immediata.
En segon lloc, la Primera Esmena, i molt menys l’esperit de la Primera Esmena, no protegeix la comunicació que equival a una conspiració per cometre un delicte i, certament, no a un assassinat.
Diria que és clar que la comunicació de Trump, ja siga que suggereixca la injecció de desinfectant per contrarestar el COVID-19 o que instés els seus partidaris a " lluitar " per anul·lar les eleccions, va posar en perill la vida humana repetidament.
Tenint en compte que Trump seguia sent president, encara que només quedaven poques setmanes en el càrrec, quan Twitter el va prohibir, aquesta prohibició va ser, de fet, una gran cosa.
Jack Dorsey, cofundador i conseller delegat de Twitter, va apreciar la necessitat i els perills d'aquesta prohibició, i va tuitejar : "Aquest moment pot requerir aquesta dinàmica, però a llarg termini serà destructiu per al noble propòsit i ideals d’internet obert. Una empresa que pren una decisió empresarial per moderar-se és diferent d'un govern que suprimeix l'accés, tot i que pot sentir-se igual. "
Dit d’una altra manera, una empresa que viole l’esperit de la Primera Esmena pot "sentir-se igual" per al públic que el govern realment infringeix la Primera Esmena. Per descomptat, crec que és preocupant que una poderosa cohort d’executius de xarxes socials pugui degradar qualsevol persona que vulga. Però l’alternativa podria ser molt pitjor.
Al 1998, molts estaven preocupats per l’aparent poder monopolista de Microsoft. Tot i que el govern nord-americà va guanyar una demanda antimonopoli limitada , es va negar a continuar els esforços per trencar Microsoft. En aquell moment, vaig argumentar que els problemes de predomini corporatiu tendeixen a curar-se i són menys poderosos que les forces d’un mercat lliure.
Efectivament, la posició preeminent de Microsoft aviat va ser contestada i substituïda pel ressorgiment d'Apple i l'ascens d'Amazon .
Convocar el govern dels EUA per contrarestar aquests grans mitjans de comunicació social és el proverbial vessant relliscós. Tingueu en compte que el govern dels Estats Units ja controla un ampli aparell de seguretat . És fàcil imaginar una administració amb la capacitat de regular les xarxes socials que no exerceixca aquest poder per protegir les llibertats dels usuaris, sinó que l’utilitze per aïllar-se de les crítiques i protegir el seu propi poder.
És possible que ens preocupem per l’immens poder de les empreses de xarxes socials. Però mantenir-los lliures del poder molt més immens del govern pot ser crucial per mantenir la nostra llibertat.
Les xarxes socials permeten a l'usuari estar a un «clic» de distància de qualsevol. No obstant això, l'enorme torrent de publicacions que flueix dins d'aquestes eines també és capaç de causar problemes; com el de la desinformació, amb la qual plataformes com Facebook o Twitter porten bregant des de fa anys. Precisament, l'aplicació de l'ocell blau acaba de posar en marxa als Estats Units una nova funció que busca combatre les «fake news» que s'aboquen en el seu interior. I, per a això, vol comptar amb la col·laboració dels internautes corrents. El seu nom és Birdwatch.
Birdwatch permet a les persones identificar informació en tuits que creuen que és enganyosa i escriure notes que brinden un context informatiu. Creiem que aquest enfocament té el potencial de respondre ràpidament quan es difon informació enganyosa, agregant un context en el qual les persones confien i troben valuós, explica en un comunicat Keith Coleman, vicepresident de producte de la xarxa social.
Encara que el servei, de moment, només està disponible en fase proves en un lloc a part de la xarxa social, i al qual només poden accedir els usuaris dels Estats Units, des de Twitter s'espera que estiga disponible pròximament a nivell global: «En aquest lloc, els participants de la prova pilot també poden qualificar la utilitat de les notes agregades per altres col·laboradors». Així mateix, la companyia assegura que ha realitzat més de 100 entrevistes amb persones de tot l'espectre polític que utilitzen Twitter per a parlar sobre l'eina.
«En particular, les persones valoren que les notes procedisquen de la comunitat (en lloc de Twitter o una autoritat central) i aprecien que les notes proporcionaran un context útil per a ajudar-los a comprendre i avaluar millor un tuit (en lloc de centrar-se en etiquetar el contingut com a "vertader" o "fals")», expressa Coleman.
El 5 de gener, PBS Kids va anunciar que deixaria d'emetre Caillou , un programa infantil que la televisió es va estendre durant 24 anys. Una mescla de reaccions es va estendre a les xarxes socials, algunes celebrant la cancel·lació del programa i d’altres tristos pel final del seu programa infantil.
Al llarg dels anys, hi ha hagut opinions fortes sobre la representació de l’espectacle d’una gamma completa d’emocions infantils, incloses les rabietes de temperament, destinades a provocar converses significatives entre pares i fills. De fet, s’ha escrit molt sobre la veu queixosa i les queixes constants de Caillou.
Dit això, també és important mirar Caillou i altres espectacles d’aquella època amb una llum diferent. La indústria dels mitjans de comunicació infantil representava els seus espectadors en aquell moment? Què ha canviat, si de cas, la manera com els espectacles infantils reflecteixen el seu públic des de la seua estrena a Caillou ?
Caillou es va llançar a la xarxa canadenca de Teletoon el 1997, una època en què els programes de televisió eren molt homogenis quant a raça i gènere. Una anàlisi de la cadena de televisió nord-americana mostra que es va emetre entre 1966 i 1992 i va revelar que de tots els personatges mostrejats, el 88% eren blancs, només el 10% eren negres i menys de l’1% eren latins, asiàtics o indígenes . Aquestes estadístiques reflectien una mica la població dels Estats Units durant la dècada de 1990 , quan el 83% dels ciutadans eren blancs, el 12% eren negres i el 0,8% eren indígenes.
No obstant això, les comunitats llatines i asiàtiques, que representaven l'11% i el 4% de la població de la nació durant la dècada de 1990, estaven críticament poc representades.
Una homogeneïtat similar entre els personatges en termes de gènere també es va documentar en un estudi publicat el mateix mes que va debutar Caillou . Aquest informe revelava una insuficient representació de personatges femenins en espectacles d'animació infantil. També es va trobar que els personatges masculins i femenins es comportaven de maneres molt estereotípiques.
Des del debut de Caillou han canviat molt . Fins i tot els membres més joves del seu públic objectiu preescolar viuen una nova realitat que es defineix pels avanços tecnològics i per una major consciència de la tensió racial i la igualtat de gènere. Aquestes noves complexitats han desencadenat grans canvis en el panorama mediàtic infantil, específicament en termes de raça i gènere.
Un informe del 2017 que examinava les races i gèneres dels personatges principals en més de 1.000 programes de televisió infantil als EUA i al Canadà revelava que més de dos terços dels personatges eren blancs i aproximadament dos terços eren homes .
Tot i que va ser fantàstic veure a Caillou tenir un amic negre el 1997, aquest informe va mostrar que encara calia fer molta feina en termes de diversitat, tot i que els resultats de la investigació havien millorat des de l’ era de Caillou .
Canviar la narrativa
Alguns d'aquests canvis han estat encapçalats per líders i investigadors de la indústria dels mitjans de comunicació per a nens que creuen en el poderós impacte que poden tenir els mitjans de comunicació sobre els nens. Per exemple, un estudi del 2012 relacionava el fet de veure la televisió amb una autoestima més baixa en les nenes i els ens blancs i negres, però amb una autoestima més alta en els nens blancs .
El 2017, un altre estudi va trobar que els espectadors de Black i Latinx que veien retrats estereotípics negatius de personatges de Black i Latinx se sentien menys positius sobre les seues identitats socials . És evident que, per tal que tots els nens siguen empoderats pels mitjans de comunicació, és crucial que es vegen representats positivament i amb precisió a la pantalla.
El nostre informe recent del Ryerson Children's Media Lab va examinar 27 programes de televisió infantil animats que es van estrenar el 2018 i el 2019 al Canadà. Vam trobar que la representació de les persones de color ara està a l’alçada de la representació dels personatges blancs: el 49% dels personatges principals estan racialitzats, amb un 14% de negres, un 11% de Latinx i un 11% d’Àsia Oriental) . Tot i això, encara hi ha necessitat de més representacions indígenes, de l’Orient Mitjà i del sud d’Àsia.
També hi va haver algunes millores en la representació de gènere dels personatges humans. No obstant això, hi havia una bretxa de gènere evident entre els personatges no humans: el 70% d'aquests personatges eren homes i només el 30% eren dones. Les noies també poden ser robots i monstres.
A més d’emfatitzar què és la investigació i com poden utilitzar-la els creadors de contingut, el nostre informe també va revelar per què és tan important. Quan els creadors de contingut representen nens a la pantalla, diuen als espectadors que les seves identitats, experiències i somnis són importants.
Dit això, és imprescindible que els creadors de contingut reflecteixquen la completa diversitat dels espectadors joves representant una sèrie de gèneres, races, discapacitats i molt més. Actualment, els nens viuen en un món en gran part divers, imprevisible i més connectat als mitjans que mai.
Des que Caillou va debutar el 1997, els mitjans de comunicació infantil han fet grans progressos en la captació de la complexitat d’aquest nou món. Els esforços continus i una major consciència asseguraran que tots els nens es vegen plenament representats en un contingut que els represente autènticament.
En 2009 Jan Koum s'acabava de comprar un iphone descobrint en el nou dispositiu tot un món de possibilitats. Pensant en totes les oportunitats que s'obrien davant ell, camí del gimnàs, es va emportar una sorpresa quan va arribar i va veure que per temes de seguretat havien prohibit l'ús de mòbils. Aquesta contrarietat que suposava perdre moltes crides de treball mentre realitzava el seu entrene, sumat a la nova etapa iniciada per Steve Jobs van ser els detonants de la creació de Whatsapp.
En tan sols una mica més de 10 anys ha canviat radicalment la manera de comunicar. De la web 2.0 encunyada per Tim O’Reilly en la qual els blogs i més tard les xarxes socials donaven tot el protagonisme a l'egosurfing hem passat a una sèrie de plataformes que precisament suposen tot el contrari. La privacitat és el principal eix sobre el qual es mouen aplicacions com a Whatsapp, Telegram, Signal o Messenger.
La immediatesa, la gratuïtat, la privacitat i la capil·laritat social, que aplicacions com a Whatsapp han aconseguit, són la clau per a entendre com ha canviat la manera de comunicar. Encara són necessàries les declaracions públiques, la publicació en xarxes socials d'infografies, de notícies i declaracions. Fins i tot es poden donar instruccions a través de Twitter com fa Nayib Bukele, president d'El Salvador. Però és innegable que una aplicació que diu haver aconseguit 2000 milions d'usuaris en el món ha aconseguit canviar la manera de comunicar-nos i fins i tot la manera en la qual percebem el món.
Jamie Bartlett en “The People vs. Tech” explica com la concentració d'usuaris i els oligopolis tecnològics estan canviant i erosionant la mateixa democràcia. El poder que ostenten en condicionar la vida de milions de persones s'acaba convertint en poder polític. En la mateixa línia, Soshana Zuboff en “Surveillance Capitalism” posa com a exemple l'experiment que Facebook va fer en 2008 oferint la possibilitat que els seus usuaris posaren en els seus murs que havien votat en les presidencials d'aqueix any, el resultat va mostrar que aquest xicotet canvi va mobilitzar 340.000 vots en un sol dia.
El Dark Social i les Fake News
El concepte "dark social" va nàixer per a descriure les interaccions socials que no poden ser rastrejades i mesures per l'analítica tradicional, concretament aquelles que es produeixen en entorns de missatgeria personal.
El "dark social" en aquests moments és el major canal de distribució de continguts. La base de la confiança de qui reenvia un missatge és molt sòlida i la gran majoria reenvien sense ni tan sols comprovar si és cert o no. Els grups trenquen barreres (geogràfiques, socials i econòmica) i uneixen usuaris per afinitats, l'homofilia funciona i les temàtiques, siga la que siga, acaba atraient usuaris amb un interés comú. Aquestes xarxes personals tenen una característica molt interessant, solen tindre un component geogràfic molt fort, és a dir, malgrat que Whatsapp ens permeta comunicar-nos a distància amb qualsevol, una de les seues característiques és que el component local és present. La majoria de les nostres xarxes són pròximes com a grups de companys del treball, d'amics, de família, de pares de l'activitat X dels xiquets, etc.
Aquests canals de comunicació aporten llibertat al no tindre una fiscalització pública, confiabilitat per ser un entorn controlat i eficàcia en donar prioritat sobre les xarxes obertes, ja que es considera una comunicació P2P.
Aquest ecosistema denominat “Dark Social”, ja que es dona en una esfera privada, escapa dels controls habituals. La fiscalització de continguts s'ha convertit en un problema per a les plataformes. Facebook, sense anar més lluny, té un gran problema per a gestionar i moderar continguts falsos en Whatsapp. La desinformació està erosionant el capital social.
Són diversos els estudis que apunten que el sector de població que difon més notícies falses són les persones majors, i encara aniria més enllà. Aquelles que tenen una exposició en xarxes tipus Facebook, però sobretot en xarxes de missatgeria com a Whatsapp. És molt fàcil reexpedir, estem acostumats a això sobretot si la font que tenim és un amic o familiar, és la millor manera d'introduir una fake new en un cercle, en el moment que trenquem l'anell la seua difusió a l'interior és molt fàcil.
És cert que verificar l'impacte en un ecosistema tancat és molt difícil, i és que aquest ha canviat i molt, s'ha mogut de xarxes obertes sobre les quals tothom parla i controla, a altres de caràcter privat en les quals la difusió és amb base a la confiança entre parells.
La situació ha canviat prou com per a pensar que les fake news han canviat de lloc, els entorns "dark social" són els estan donant més joc. Per tant, no és l'exposició d'aquesta mena de continguts, sinó el mitjà i qui els faça arribar perquè les fake news tinguen efectivitat.
Un altre factor a tindre en compte és que aquests grups es consoliden com a eina de debat i organització. Són moltes les organitzacions, entre elles partits polítics que els venen usant-los fa temps com a element d'acció mitjançant grups secrets. Si aquests grups estan polaritzats, són el camp adobat perfecte per a la distribució de Fake News. Determinats grups sota la influència d'un xicotet nombre d'usuaris coordinat poden ser fàcilment manipulables. El perill, per descomptat, no està en l'eina, sinó en els usuaris.
Comunicar en temps del Dark Social
Una situació de crisi com la que ha provocat la pandèmia del Covid-19 ha obligat a canviar estratègies de comunicació. Organitzacions com l'OMS han obert eines específiques i oficials en entorns com a Whatsapp, uns altres han reconvertit als que ja tenien com la Ciutat de Buenos Aires. Els chatbots que ofereixen informació, consells, recursos o suport són una de les solucions triades.
Cal no oblidar que les notícies falses poden destrossar la vida d'una persona o de famílies senceres. Són molts els exemples que podem trobar de falsos rumors culpabilitzant del contagi del coronavirus a determinades persones mitjançant àudios o missatges. És important poder reaccionar i prendre mesures per a erradicar l'altra pandèmia, la de la infodemia.
Cal tindre en compte que quan la informació és incerta i l'ansietat és alta (com la provocada per una situació de crisi com la del coronavirus), la resposta natural de les persones és tractar de solucionar aqueixa incertesa i aqueixa ansietat. Això pot suposar un acelerante per a la difusió de notícies falses, però alhora pot alentir-ho, ja que si les persones són conscients d'això, poden dubtar i buscar la confirmació de la informació. És crític, per tant, poder trobar informació contrastada, de fonts solvents i que a més es trasllade pels canals personals de la població, pel dark social.